Me’n vaig, confieu (Jn 14,1-12)
És curiós com hi ha petites anècdotes en la vida d’una persona que no s’obliden sinó que, amb el pas del temps, sembla que cobren més sentit. Quan jo tenia uns trenta-cinc anys, el cap de l’agrupament escolta del col·legi on treballava em va demanar que l’acompanyés en la ruta pel Pirineu que faria aquell estiu amb una dotzena llarga de pioners i caravel·les. A mi m’agrada la muntanya i li vaig dir que sí encantat.
Un autocar ens va deixar prop del port de la Bonaigua. Quan feia una hora que caminàvem, una noia va tenir un atac d’asma i no podia continuar. Havíem de passar quatre o cinc dies lluny de la civilització, i amb molt de seny el cap de colla i la noia varen girar cua fins a la carretera per tal de trucar els pares i veure la manera de fer-la tornar a casa. El cap de colla es va adreçar a mi i em va dir: tu quedes a càrrec del grup, guia’ls fins que arribeu a tal refugi i us hi instal·leu.
De cop i volta em vaig sentir desvalgut. Jo no havia guiat mai un grup per aquella muntanya ni sabia el camí al refugi, i alguns dels nois i noies de la colla tot just els coneixia des del dia abans. Se’m va acudir preguntar-li: per on s’hi va? Només em va respondre: Ja ho aniràs veient, tu segueix el camí, els senyals i aplica el seny que Déu t’ha donat.
No costa gaire imaginar que els deixebles es deurien sentir així de desvalguts quan Jesús els va dir que, havent complert la seva missió a la terra, aviat tornaria al Pare. Per això els comença dient: “Confieu en Déu, confieu també en mi”. Els deixebles de Jesús, això sí, tenim un gran avantatge: el cap de colla dels escoltes va girar cua, però Jesús s’ha avançat per obrir-nos camí i preparar-nos l’arribada. Això és molt millor, oi? Ell ens obre camí. Si no ens volem perdre, només cal seguir les seves petjades. Per ell arribarem al Pare.
Passo a una altra anècdota d’un o dos anys més tard, però abans deixeu-me dir que la ruta pel Pirineu va ser tot un èxit. Ens ho vàrem passar molt bé i vàrem fer la Pica d’Estats. Un o dos anys més tard vaig decidir fer tot sol el Camí de Sant Jaume. A la primera etapa, sortint del País Basc francès, vaig creuar el Pirineu i vaig arribar a Roncesvalles. Va ser una etapa maquíssima però molt dura. Casualitats de la vida: a Roncesvalles vaig trobar el grup d’escoltes fent una ruta per aquells boscos de Navarra. Vam dinar junts. I em vaig adonar que, així com en la ruta pel Pirineu jo havia idealitzat el nostre cap de colla, que efectivament era un guia que irradiava molta seguretat, ara eren ells que s’admiraven del repte que jo havia emprès. Em fa pensar en les darreres paraules que avui adreça Jesús als deixebles: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans”. Si deixem que l’Esperit de Jesús obri en nosaltres, anirem creixent en la capacitat d’estimar i de fer el bé, sense cap orgull ni vanitat, sinó conscients que només som servents inútils que procuren complir el seu deure.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 