Diumenge IV de durant l’any / A / 2023

Felicitat (Mt 5,1-12a)

Que aixequi la mà qui no vulgui ser feliç. Ningú? Bé, doncs sembla que hem trobat una cosa en la qual tots estem d’acord. Pot ser un bon punt de partida per a un diàleg constructiu.

El problema és que arreu trobem promeses i ofertes de felicitat que ens acaben defraudant. Hi ha la felicitat que en podríem dir capitalista, la que predomina en el primer món: acumula, consumeix, busca l’èxit i la fama… i seràs feliç. Com a reacció, trobem una altra felicitat alternativa, que en podríem dir espiritualista: quan no puguis més, abstreu-te, retira’t, entra en el teu interior i descobreix que el món extern només és aparença i dolor… medita una estona i seràs feliç.

Les benaurances de Jesús són un altre camí de felicitat, alternatiu als dos anteriors. No és, certament, un camí triomfalista, no busca l’èxit fàcil: assumeix la pobresa, el plor, la persecució… La vida de Jesús, plenament fidel al camí de les benaurances, és un clar exemple de les conseqüències que comporta viure segons aquests criteris. No és tampoc un camí de fugida del món sinó que toca de peus a terra i es fa solidari dels pobres, els humils, els que busquen la justícia, els pacífics, els compassius.

Les benaurances de Jesús no són unes frases boniques que serveixen d’inspiració per a donar una mica de poesia a les nostres vides. Tota la seva escenificació ens indica que Jesús els va donar molta importància. Va pujar dalt la muntanya, tal com va fer Moisès quan va rebre la Llei de Déu, i les va posar al començament d’un llarg discurs, el primer dels cinc que trobem en l’evangeli de Mateu. Les benaurances apareixen en un lloc privilegiat, tant des del punt de vista geogràfic com temporal. Són la carta magna de Jesús, i ens les hauríem de saber tan de memòria com el parenostre o el credo. No podem ser cristians sense les benaurances.

Anant d’excursió per la muntanya m’ha passat més d’una vegada que m’he mig perdut. Tinc un bon sentit de l’orientació i normalment sé on he d’anar, però a vegades no trobes el camí allà on creus que hauria de ser i et comences a posar nerviós. No saps si continuar endavant o girar cua per veure si has passat de llarg. Quan finalment retrobes el camí correcte, l’estat d’ànim canvia radicalment. Un somriure a la cara, una cançó als llavis i més forces per continuar endavant. No has arribat a la meta, però el cansament ja no pesa perquè saps que hi arribaràs.

Aquesta és la felicitat de les benaurances, una felicitat que també es pot traduir per pau del cor. Pots viure en la pobresa, patir la injustícia, la persecució i el dol sense perdre la pau perquè saps que el Regne del cel és per a tu, que seràs consolat, saciat i compadit, i que Déu et reconeix com a fill.

Jordi Vila Borràs

Diumenge III de durant l’any / A / 2023

Ser cristià (Mt 4,12-23)

Ara que ens ha deixat, fa unes setmanes, el papa Benet XVI, l’evangeli d’avui ens convida a recordar el començament de la seva encíclica Deus caritas est: “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.”

Ser cristià no és assumir com a certes unes idees que conformen un sistema filosòfic o una concepció de la vida. Els cristians no adorem la Bíblia ni el Credo ni el Catecisme de l’Església Catòlica. Ser cristià és establir una relació personal amb Jesús, una relació individual i alhora comunitària, perquè així ha estat la seva voluntat: que visquem com a germans.

Ser cristià no és un culte ni una doctrina ni una moral. És clar que els cristians preguem i celebrem la missa i els altres sagraments, però res d’això no té sentit si no ens serveix per a créixer en la relació personal amb Jesús. És clar que els cristians tenim una doctrina, creiem unes veritats de fe: són els conceptes que ens serveixen per a expressar qui és Jesús per a nosaltres i com és el Déu que ens ha revelat. És clar que també tenim unes normes morals, sempre referides a la norma fonamental que és la mateixa persona de Jesús: ell, amb les seves paraules i obres, és el model vivent d’home perfecte.

Avui parlem molt del primer anunci, perquè som conscients que hi ha moltes persones entre nosaltres que no estan batejades o que, havent estat batejades de petites, no s’han sentit mai cridades a ser cristianes. El primer anunci no pot ser mai una lliçó o una admonició. El primer anunci sempre és un testimoni. És dir: jo soc cristià i t’asseguro que val la pena, que és el millor que m’ha pogut passar.

Ser cristià és una relació personal amb Jesús. Però no és una relació qualsevol. A vegades sembla que els cristians recorrem a la fe quan en tenim necessitat. Així com hi ha gent que va al psicòleg, que llegeix un llibre d’autoajuda, que practica el ioga o que fa ganxet per a trobar un equilibri emocional i continuar endavant amb la seva vida, podria fer l’efecte que els cristians utilitzem Jesús d’una manera similar. Però el papa Benet ho diu molt clar: la trobada amb la persona de Jesús dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.

No puc ser cristià sense preguntar-me què és el que Jesús vol de mi avui. Ser cristià sempre és una vocació, una orientació vital que va més enllà de la meva comoditat i dels meus interessos particulars. La primera pregunta per a un cristià no és què em ve de gust de fer amb la meva vida, sinó quina és la invitació que Jesús m’està fent: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de durant l’any / A / 2023

Anyell de Déu (Jn 1,29-34)

Recordo que de jovenet, amb les hormones a flor de pell com hem tingut tots en algun moment de la vida, anava passejant amb algun amic i de cop i volta un dels dos interrompia la conversa: Oh, mira quina tia! I l’altre replicava: Què dius, no n’hi ha per tant! No està malament però és massa gran, ja deu tenir vint anys!

Doncs Déu n’hi do l’exclamació i el testimoni que va donar Joan Baptista en veure passar Jesús! L’anomena Fill de Déu, preexistent (abans que jo, ell ja existia), que ha vingut a batejar amb l’Esperit Sant. Joan no sabia qui era, però tota la campanya de baptismes al Jordà l’ha feta perquè ell es manifestés. D’això se’n diu amor a primera vista.

Crida especialment l’atenció la primera frase que Joan dedica a Jesús, l’equivalent al meu “oh, mira quina tia”. La diu el mossèn en cada eucaristia com a invitació a la comunió: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”.

Recordo de fa anys alguna conversa que vaig tenir amb un bon home de Tarragona que ja és mort, marit d’una gran militant d’Acció Catòlica. Era una persona encantadora, però la ment humana és misteriosa i se li havia enquistat una idea fixa que el feia patir i que va voler compartir amb mi. Em va dir: “si el jovent avui no va a missa és per culpa dels capellans, perquè dieu coses que no s’entenen i, si s’entenen, encara pitjor perquè indiquen una gran falta de respecte”. I aleshores em va etzibar: “¿què és això de dir que Jesús és un anyell? L’esteu tractant d’animal, l’esteu insultant!”

Cal saber que un anyell és una cria d’ovella de menys d’un any. Sí, són aquests animals tan blanquets i tovets que de seguida et venen ganes d’abraçar-los. No entenc com és que encara no s’ha posat de moda tenir-los a casa de mascotes.

Els anyells eren importants en la relació dels jueus amb Déu. Era costum entre ells oferir-los en sacrifici per a obtenir el perdó diví dels pecats i les impureses. Segurament aquest acte de culte té un origen en el mecanisme psicològic anomenat projecció de culpa. Si em sento culpable, penso que mereixo ser castigat. Però em fa tanta por que el càstig em destrueixi que projecto la meva culpa en un altre ésser que rebrà el càstig que em correspondria a mi. Així jo podré sobreviure.

El pobre anyell carrega damunt seu les culpes del jueu que l’ofereix en sacrifici, el qual podrà aleshores presentar-se davant Déu sense cap por. D’acord amb aquesta mentalitat, no ens ha d’estranyar gens que Joan Baptista identifiqués Jesús amb l’anyell que carregava damunt seu les culpes de tot el poble per a reconciliar-lo amb Déu.

Per això nosaltres continuem cantant abans de combregar “Anyell de Déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres”. Però convé que ho cantem ben conscients que Jesús ha canviat per sempre la nostra manera de veure Déu. Ell ens ha ensenyat que en Déu no hi ha cap ombra de venjança ni d’instint destructor. Déu no s’irrita ni es venja, i no necessita sacrificis per aplacar la seva ira. Déu és misericòrdia. Ell no vol destruir ningú. L’únic principi de destrucció que hi ha en el món és el nostre pecat, tot allò que ens aparta del pla de Déu, que és tot bondat. Per això Jesús mor en creu, per això s’ofereix en sacrifici: per alliberar-nos no pas de la ira divina sinó de la tendència destructiva que el pecat ens ha inoculat.

Jordi Vila Borràs

Baptisme del Senyor / A / 2023

Fills en el Fill (Mt 3,13-17)

El baptisme de Joan era un signe de purificació al qual tot el poble era convidat. Eren conscients que el Messies que havia de venir necessitava trobar un poble ben disposat perquè la seva missió fos efectiva. Jesús es fa solidari d’aquesta expectativa del poble i acut a fer-se batejar. Joan queda descol·locat. Ell sap que Jesús no necessita ser purificat. Al contrari, és Joan qui desitja ser batejat per Jesús.

El desig de Joan s’ha convertit en una realitat de la qual nosaltres gaudim. Els cristians hem rebut el baptisme de Jesús, no el de Joan. En rebre l’aigua beneïda la nostra existència es vincula amb la de Jesús. Amb una bonica expressió que deriva del mateix sant Pau, som fets fills en el Fill. El Pare, doncs, diu de cadascú de nosaltres com va dir de Jesús: Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’ha complagut. L’Esperit Sant davalla damunt nostre com ho va fer en el riu Jordà i ens constitueix sacerdots, profetes i reis, és a dir, persones sagrades i poderoses en el culte, en la proclamació de la paraula de Déu i en la capacitat de fer el bé.

¿Quina dignitat més gran hi ha, doncs, que la que rebem pel baptisme? Massa sovint en l’Església ens fixem en les diferències i establim categories i escalafons. Sa santedat el papa, sa eminència el cardenal, monsenyors, canonges, reverendes mares i reverends pares… I cadascú acaba fent el seu grupet: trobades de catequistes, reunions de capellans, grup de joves, grup de viudes, els dels pobres, els dels malalts, els de missions… En el fons del fons, en l’Església només cal fer dos tipus de reunions: trobades de fills de Déu i trobades de pecadors. I tots plegats hauríem d’assistir tant a unes com a les altres.

Com tots els sagraments, el baptisme només té sentit des de la fe. Si no, queda reduït a un acte màgic o a una festa social. Quan una persona adulta demana el baptisme, només el pot rebre després d’haver fet la preparació adequada, que es diu catecumenat, i de manifestar la seva voluntat de viure com a cristià. Quan són els pares que demanen el bateig del seu infant acabat de néixer, també cal que es comprometin a educar el seu fill en la fe cristiana.

Agraïm, doncs, la vida que Jesús ens dona, i prenguem consciència del valor del baptisme, que ens fa germans de Jesús, fills del Pare, temples de l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

Epifania / 2023

Saber buscar Déu (Mt 2,1-12)

No podia passar res en tota la terra d’Israel que no fos immediatament conegut en aquell palau de Jerusalem. Per això l’implacable rei Herodes era el millor aliat dels romans, que confiaven en ell per a mantenir el seu domini sobre els jueus. Per això també Herodes havia sabut guanyar-se la confiança dels sacerdots del Temple i dels principals mestres de la Llei, a qui acudien els caps de les sinagogues de tots els poblets del territori a evacuar consultes i a rebre consignes. Ells eren els millors informadors de tot el que s’anava coent, i això permetia a Herodes enviar els soldats a reprimir qualsevol conat de revolta abans no fos massa tard.

Així doncs, quan els savis estrangers vinguts de lluny varen arribar a palau a preguntar on havia nascut aquell misteriós rei dels jueus, els mestres de la Llei no varen tenir cap dificultat a respondre que el rei anunciat pels profetes ha de néixer a Betlem. Tanmateix, no varen moure el cul de la cadira per anar a aquell poblet que només és a una hora de camí del palau. Si ell és el Messies anunciat, ja vindrà a nosaltres -deurien pensar. Mentrestant, estem més segurs prop d’Herodes.

Herodes, és clar, es va inquietar. Un infant rei dels jueus era una amenaça. Imagino que es va sentir també ferit en l’amor propi pel fet que una cosa així d’important hagués succeït tan a prop seu i que uns estrangers desconeguts ho haguessin sabut abans que ell. Aquests mestres de la Llei són uns ineptes, aquesta me la pagaran.

Els savis, esforçats i lliures de totes aquestes suspicàcies, varen seguir el seu camí i es van alegrar immensament en veure que l’estrella els guiava fins al lloc on hi havia el nen. El van adorar i li van oferir el millor que tenien, no res en comparació amb el regal que era el mateix fet d’haver trobat l’infant, aquella criatura celestial.

Deixeu-me fer una pregunta que sembla innocent però no ho és: Nosaltres cristians, on trobem Déu? Respostes evidents: en els sagraments i sobretot en la missa… en la pregària… en la seva Paraula, que es troba a la Bíblia… Sí, són respostes evidents i correctes, però fins aquí no fem res gaire diferent del que feien aquells sacerdots i mestres de la Llei.

Què ens falta? Ens falta saber trobar Déu, com aquells savis d’orient, en els esdeveniments inesperats que ens conviden a posar-nos en camí, a sortir de les nostres seguretats. Aquesta és una constant en tota la història de la salvació: Déu sempre sorprèn, sempre supera les expectatives humanes. ¿Us imagineu que, quan l’àngel es va aparèixer a Maria, aquesta li hagués respost: ah bé, ja m’ho esperava?

Així doncs, algú pot objectar: de què serveixen la pregària i la formació cristiana? Doncs la veritat és que no serveixen per a saber el que Déu vol fer de tu en aquesta vida. Déu et parlarà a través dels esdeveniments, no a través dels llibres ni de les regles de conducta. Però la pregària, la formació i tota la pràctica de vida cristiana et serviran per a saber detectar i discernir la crida de Déu en allò inesperat que t’està passant o que un dia et passarà. Com aquells savis d’orient: ells no van provocar l’aparició d’una estrella, però el seu estudi atent els va permetre discernir la importància d’allò que succeïa. Tots veien el mateix cel, però només ells l’escrutaven.

Jordi Vila Borràs