Diumenge XXX de durant l’any / B / 2021

Canvi d’actitud (Mc 10,46-52)

Un cec a la cuneta. Algú que no se’n pot sortir i queda al marge del camí, cridant l’atenció per viure de la caritat dels altres. Gent que fa nosa perquè ens distreu o ens inquieta mentre anem fent la nostra. Avui es diu sovint que hem de ser una societat inclusiva, però si ho diem tant és precisament perquè no ho som: les residències d’avis, les cues de l’atur i dels serveis socials, el col·lectiu d’immigrants sense papers… són algunes de les grans cunetes de la nostra societat.

La gent que acompanyava Jesús volia fer callar el cec. Feia nosa. Donava una mala imatge de la ciutat de Jericó. Per als Jocs Olímpics de Barcelona ’92 es va suprimir el barraquisme de la ciutat i es van aixecar murs per amagar els racons més lletjos i degradats. Mala sort si hi ha pobres, però que no donin mala imatge.

El pobre tenia nom. Es deia Bar-Timeu. Sí, cada pobre té un nom, és una persona. Quan diem “un immigrant”… “un MENA”… “un indigent”… els estem despersonalitzant, els convertim en una categoria. Cada cop que ens adrecem a una d’aquestes persones hauríem de tenir la delicadesa de preguntar-li el nom. És una manera de començar a reconèixer la seva identitat i la seva dignitat.

Demanava caritat, i és fàcil d’imaginar que tenia al seu davant una capa estesa a terra on la gent anava llençant les monedes. Jesús el crida, i aquella gentada que abans el volia fer callar ara l’animen a acostar-s’hi. Aleshores s’esdevé la sorpresa. Quan Jesús li pregunta “què vols que et faci?”, el cec Bar-Timeu no li pidola. De fet ja havia llençat la capa i les monedes es deurien haver escampat totes. El cec li demana la vista. I Jesús, fent el miracle, fa que s’adoni alhora del seu canvi d’actitud: “la teva fe t’ha salvat”.

Als cristians, doncs, un pobre no ens ha de fer mai nosa. Com Jesús, els hem d’escoltar i conèixer pel nom, mai etiquetar-los en categories despersonalitzadores. I, com Jesús, el nostre objectiu no ha de ser fer caritat sinó ajudar els pobres a sortir de la seva marginació, a posar-se dempeus i fer camí amb tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXIX de durant l’any / B / 2021

Els petits detalls (Mc 10,35-45)

Estic convençut que, en general, la gent és més bona del que ens pensem. Gairebé tothom se sent feliç fent el bé i vivint en pau, desitja que el món sigui millor del que és i està disposat a fer alguna cosa per aconseguir-ho. Hi ha gent que té por, que està cansada o desanimada, hi ha gent inconscient, desconfiada, malalta… i això explica la gran distància existent entre el món real i el món que desitgem. Ara bé, de gent que trobi plaer a fer el mal n’hi ha poca, gràcies a Déu.

Si ens fan triar entre pau o guerra, amor o odi, veritat o mentida, justícia o injustícia, tots farem les mateixes eleccions. En els grans principis tots estem d’acord. El que ens perd són els petits detalls.

Aquesta és segurament la causa de la majoria de crisis familiars. Tothom qui forma una família desitja ser feliç fent feliç la persona a qui estima i criant els fills que vinguin com el més gran tresor. Però tard o d’hora comencen els càlculs: ¿què en trec, de tot això? ¿Segur que surt a compte? ¿No m’estic esforçant més jo que l’altre?

Segur que passa el mateix en la política. Els polítics que he conegut més de prop sempre m’han semblat bones persones desitjoses de treballar per millorar la societat. Estic d’acord amb el papa Francesc i tants d’altres que destaquen la política com un dels mitjans més elevats d’exercici del manament de l’amor. El problema sorgeix quan el polític comença a preguntar-se: ¿què en trec, de tot això? ¿No he de mirar per mi mateix? Si em desfaig d’aquest rival, ¿puc aspirar a un càrrec millor? ¿Puc guanyar-me un sobresou?

Això passa també en l’Església. Qualsevol jove que entra en un seminari o en una congregació religiosa, qualsevol cristià que es compromet a participar activament en una parròquia, ho fa mogut per un desig d’entrega a Déu i d’amor als germans. Grans ideals. Però, un cop instal·lat, arriba el temps dels “petits detalls”: ¿què en trec, de tot això? ¿Què puc fer per viure més tranquil i esforçar-me menys? ¿Puc aspirar a un càrrec superior i sentir-me més important? Aprofitant el meu prestigi, ¿puc manipular la gent perquè facin el que jo vull?

Jaume i Joan, com els altres apòstols, havien fet una aposta generosa i arriscada per Jesús. Havien deixat tantes coses de la seva vida anterior per seguir-lo incondicionalment. L’acompanyaven en el camí cap a Jerusalem i segurament eren conscients que a l’arribada es desfermaria el conflicte. Estaven disposats a beure el calze que Jesús ha de beure i rebre el mateix baptisme que ell. Quin coratge! Quanta generositat! Fins que entrem en els petits detalls: ¿jo, què en trauré, de tot això? ¿Podré seure a la teva dreta o a la teva esquerra?

Encara que siguem creients convençuts en Jesús, sempre queden els “petits detalls” que marquen la diferència. Sempre ens hem d’acabar de convertir. Deixar de pensar què en puc treure i preguntar-me en què puc servir encara. Deixar de pensar en la meva carrera i el meu benefici, perquè el més important entre nosaltres és el que més serveix.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXVIII de durant l’any / B / 2021

Vida eterna (Mc 10,17-30)

Posseir la vida eterna. Sembla que aquesta és l’última utopia, el somni que encara ningú no ha estat capaç de realitzar. Mires els anuncis publicitaris i arribes a la conclusió que si no ets una persona sana, guapa, jove, rica i feliç és perquè no vols o no has comprat allò que necessites. Avui tot es pot comprar: fama i amics per internet, viatges a l’espai exterior… Si encara no ho has aconseguit serà perquè no has invertit prou, perquè no t’has venut. Però… la vida eterna? Ja hi ha alguns potentats que comencen a posar en marxa projectes que semblen de ciència ficció per tal d’endarrerir o de superar l’envelliment i prolongar la vida de manera extraordinària.

Aquell home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús anava menys desencaminat que no pas els milionaris excèntrics d’avui dia. Havia entès que els diners no serveixen de res a l’eternitat, que és una prerrogativa divina. Per això complia els manaments de Déu, però intuïa que encara li faltava alguna cosa.

De fet, els manaments de Déu són com les recomanacions que ens fan des del món sanitari. Si menges de manera equilibrada, si no fumes, no beus i no et drogues, si dorms les hores que fan falta, si fas exercici físic i vas al metge de tant en tant, tens més probabilitats de conservar una bona salut i de viure molts anys. De totes maneres, sabem que abans o després ens hem de morir d’alguna cosa, i que no haver fumat mai en la vida no exclou que t’acabis morint d’un càncer de pulmó.

Així mateix, si compleixes els manaments de Déu tens més probabilitats de viure una vida feliç i tranquil·la, amb bona consciència i amb relacions humanes positives, sense patir pels enemics que es volen venjar de tu. Però sabem que això no sempre és així, i que ser bo amb tothom no assegura que tots els altres siguin bons amb tu.

La vida eterna és un do que Déu ens fa per mitjà de Jesús. No la podem comprar per molt que ens hi esforcem, encara que ningú no en quedarà exclòs perquè aquesta és la voluntat de Déu.

Del diàleg de l’home ric amb Jesús traiem dues conclusions. Primera, que la vida eterna té a veure amb la nostra actitud envers els pobres. Ens hem de desprendre de l’afany de posseir i aprendre a compartir amb els que passen necessitat. No oblidem que Jesús parla sovint del Regne de Déu com un banquet al qual tothom és convidat, i el banquet és la imatge per excel·lència de la festa que es genera quan compartim els bens. Segona, que la vida eterna té molt a veure amb la persona de Jesús i amb el seu evangeli, és a dir, la bona notícia que ha vingut a portar-nos. Hem de confiar en ell i acceptar-lo com el nostre guia, reconèixer la nostra condició de criatures, renunciar als nostres somnis d’autosuficiència i apostar per ell. Ell és el camí que condueix a la Vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXVII de durant l’any / B / 2021

La realitat és superior a la idea (Mc 10,2-16)

Un evangeli amb dues parts molt diferents. A la primera, Jesús es mostra estricte en moral matrimonial i no permet el divorci en cap cas. A la segona es mostra acollidor a cor què vols amb els nens que li havien portat, cosa que no semblava gens oportuna als deixebles.

¿En què quedem, Jesús era tolerant o intolerant? ¿L’Església ha de ser estricta en les seves lleis o ha d’acollir tothom? És un debat ben actual. Hi ha qui s’escandalitza quan el papa Francesc diu que ell no es ningú per a jutjar un homosexual, d’altra banda també hi ha qui s’escandalitza perquè l’Església no ha canviat la seva doctrina sobre la indissolubilitat del matrimoni, basada en l’evangeli d’avui. Així com tampoc no ha canviat la definició de matrimoni com aliança d’amor entre un home i una dona que volen crear una família, encara que la llei del nostre país digui avui que pot haver-hi matrimoni entre dos homes o dues dones.

Crec que només podem entendre la profunda coherència que hi ha entre les dues parts de l’evangeli d’avui si ens agafem a l’aforisme del papa Francesc a Evangelii Gaudium: la realitat és superior a la idea. Enfront dels idealismes i de les ideologies, Jesús sempre s’aferra a la realitat dels éssers humans i a la realitat de Déu.

La realitat dels éssers humans. Jesús no va triar els deixebles ideals, sinó que des del primer moment es va envoltar de gent humil i imperfecta: el pescador impulsiu i covard, els fills del tro que volien fer baixar foc del cel, el cobrador d’impostos aferrat als diners, el zelota que odiava els romans… Va dir ben clar que no havia vingut a cridar els justos sinó els pecadors. Els infants no eren els reis de casa com passa avui molt sovint, sinó els últims de la cua perquè encara no eren capaços d’ajudar en res. Però Jesús els posa com a exemple per tal d’entrar en el Regne de Déu, que cal rebre com un infant rep l’aliment i el confort de la mare. Davant d’això, l’actitud del papa Francesc quan es declara incapaç de jutjar els homosexuals és ben evangèlica. La predilecció del papa pels últims i els descartats no és una mania seva sinó una actitud que tots els cristians hem de compartir.

La realitat de Déu. En un món sense Déu, els humans acabem considerant que som capaços de definir-nos a nosaltres mateixos sense cap restricció. Així, podem arribar a justificar com un bé per a la humanitat l’eliminació de races que considerem infrahumanes, o bé admetre la impunitat dels avortaments perquè hem decidit que els fetus encara no són humans. La ideologia de gènere també parteix d’aquesta suposada capacitat de l’ésser humà d’autodefinir-se sense cap límit: jo puc decidir que soc un home, una dona o un androgin sense tenir en compte la realitat corporal del meu sexe.

Davant d’aquestes ideologies, Jesús reivindica la realitat de Déu com a creador de l’ésser humà. Per tant, el més realista no és decidir autònomament el que jo vull ser sinó acceptar el que Déu ha volgut en el moment de crear-me. Ell, que és amor, ha pensat el millor per a mi, i per això seré més feliç com més em configuri al pla de Déu. Ell és qui ens ha creat home i dona i ens ha destinat a estimar-nos fidelment i fecundament, a imatge del seu mateix amor.

Aquest és el sentit de la primera part de l’evangeli d’avui. La segona part, la dels infants, ens diu que ell no deixa mai d’acollir-nos malgrat la nostra feblesa i inutilitat. Ell és el pare que acull el fill pròdig, ell és el bon samarità que rescata l’home malferit. Per això cap ruptura matrimonial ni cap problema d’identitat sexual no ens han de fer pensar que Jesús s’ha apartat de nosaltres i ja no formem part de l’Església.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXVI de durant l’any / B / 2021

No és dels nostres (Mc 9,38-43.45.47-48)

¿Pot col·laborar com a voluntària de Càritas una persona no creient o d’una altra religió? ¿Els monitors d’un esplai cristià han d’anar a missa? Són qüestions que es plantegen sovint en la realitat de la nostra vida d’Església. No podem pretendre donar resposta en una homilia a la varietat de situacions que es presenten, però segur que l’evangeli d’avui ens pot donar un criteri il·luminador.

(Comunitats inclusives i permeables)

Un que no és de la colla dels deixebles de Jesús treu dimonis valent-se del seu nom. ¿Com en diríem avui d’això? ¿Apropiació indeguda de drets d’imatge o de propietat intel·lectual? Sens dubte, no és de cap manera un comportament elegant. Però Jesús adopta una actitud oberta i inclusiva: “Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.

L’Església té tot el dret a promoure obres i institucions assistencials, culturals, educatives que es regeixin d’acord amb els principis cristians i que siguin útils per a portar a la societat els principis de l’evangeli. Ara bé, les paraules de Jesús semblen indicar que aquestes institucions no han de ser exclusives ni impermeables.

Una persona no creient ha de ser ben rebuda com a col·laboradora en una obra de caire confessional sempre que n’accepti l’ideari i no en posi en qüestió la identitat cristiana: la seva bona acció, per petita que sigui, no quedarà sense recompensa. En la mateixa línia, també els cristians hem d’estar disposats a treballar en iniciatives de caire cívic, humanitari o social, encara que no siguin d’Església, si veiem que són accions positives de cara al Regne de Déu. Que bo que és contribuir a la construcció d’una societat i d’una Església permeables: cristians que aporten els seus valors en ambients tan poc confessionals com la política i el món laboral, i no creients que se senten acollits i útils entre nosaltres.

Convé que revisem personalment i com a comunitats cristianes si vivim d’acord amb aquesta actitud de Jesús. Si som acollidors i oberts, si busquem els punts de trobada… o més aviat si ens movem amb una actitud de sospita i de confrontació.

(Tolerància zero amb els abusos)

En la segona part de l’evangeli d’avui, en canvi, Jesús té una actitud molt dura amb els deixebles que provoquen escàndol fins al punt que l’allunyen dels petits que tenen fe. No podem deixar de pensar en els infants i altres persones que han patit abusos em ambients o per part de gent d’Església. Les paraules contundents de Jesús ens indiquen el camí que cal seguir davant d’aquests escàndols: tolerància zero, petició de perdó, disponibilitat per a l’acompanyament i la reparació en la mesura que sigui possible.

(El pecat es pot extirpar)

Jesús té també paraules per als culpables d’aquesta mena de crims. No són senzilles ni agradables, però deixen una porta oberta a la salvació. Els exhorta a extirpar el pecat que s’ha empeltat en ells per tal de poder entrar en el Regne de Déu encara que sigui sense ull, sense mà o sense peu. El pecat és presentat aquí com una gangrena que a vegades requereix una intervenció radical que queda totalment justificada si es tracta de salvar la vida.

No hem d’oblidar que la fe és la llum que ens il·lumina en el camí de la vida, sovint fosc i pedregós, i per això no hem de deixar mai de donar gràcies per aquest do. Però al capdavall només restarà la caritat. I aquest serà l’únic criteri per a participar en el banquet del Regne: si hem donat de menjar al famolenc, de vestir al despullat, si hem visitat el malalt o el reclús. Cap d’aquestes accions, encara que no estiguin motivades per una fe explícita, quedarà sense recompensa. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General