Diumenge V de Pasqua / C / 2022

Donar glòria és estimar (Jn 13,31-33a.34-35)

Amb tanta glorificació, el primer paràgraf de l’evangeli d’avui sembla un embarbussament, i això ens pot dur a passar-lo per alt. Però aleshores ens perdrem una revelació important de Jesús sobre la manera de ser de Déu que dona molt de sentit al paràgraf que ve després.

La paraula glòria l’associem a èxit, a victòria i a felicitat. Per a molta gent el dia més gloriós de la seva vida és el del casament o el naixement del fill. Per als científics, guanyar el premi Nobel. Per als esportistes, la Champions o un campionat mundial. En el fons, per molt merescuda que sigui, sempre és glòria i felicitat per a un mateix, encara que sigui compartida amb altres persones.

Si jo em sacrifico perquè un altre rebi la glòria, això és amor. Amor i heroisme. Amor que exigeix una resposta equivalent d’amor per part de la persona glorificada. Doncs aquest moviment recíproc d’amor i de glorificació és el que Jesús ens revela que té lloc entre ell i el Pare.

I no ho revela en un moment qualsevol. Ho revela quan és a punt de començar la seva Passió. Serà el moment més crític de la seva vida, però per mitjà d’ell acomplirà la missió que el Pare li ha encomanat: dur la salvació a la humanitat. Per això viurà la Passió com un camí de glòria. Donant la vida a la creu dona glòria al Pare, i el Pare el glorificarà ben aviat en la resurrecció.

Aleshores veiem que té molt de sentit que en el segon paràgraf Jesús ens doni el manament nou: que ens estimem els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

No oblidem que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, i acabem de veure que Déu no busca la pròpia glòria, sinó que el Fill dona glòria al Pare i el Pare dona glòria al Fill. Per això dirà sant Joan que Déu és amor. Doncs bé, també nosaltres, si volem ser fidels a la voluntat de qui ens ha creat, no hem de buscar la pròpia glòria sinó la dels altres. Hem estat creats per a l’amor, no per a l’egoisme. L’egoisme és fruit del pecat i per això no ens pot fer feliços: sempre ens deixa insatisfets. Sant Agustí ho va recollir en una màxima genial: “Estima i fes el que vulguis”. Si algú interpreta que això et dona carta blanca per a qualsevol ximpleria, és que no ha entès el veritable amor. L’amor ve de Déu, i qui estima no pot fer res que no sigui digne de Déu.

Jordi Vila Borràs

Diumenge IV de Pasqua / C / 2022

No és qüestió de nombre (Jn 10,27-30)

Del diumenge d’avui en diem el diumenge del Bon Pastor. I d’aquí ve que sigui la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. Sentint això potser molta gent es posa a mirar al cel i pensa: ai sí, això ja no és com abans, necessitem molts capellans perquè falta molta fe.

Deixeu que em posi una mica provocador. Quan era petit, als anys seixanta, recordo les esglésies plenes de gent i rectors i vicaris a cada parròquia. Però no estic segur que hi hagués més fe que ara. Més aviat era un costum social. Si no anaves a missa quedaves marcat. No mostraven gaire fe els homes que aprofitaven el sermó per sortir a fumar a la porta de l’església ni les dones que es passaven tota la missa xerrotejant en veu baixa. Només hi havia una estona de silenci quan l’escolà tocava la campaneta a l’hora de la consagració.

Posaré dos exemples d’extrems oposats. Fa trenta anys vaig anar a Polònia. Una parròquia de ciutat podia tenir dotze capellans. Conseqüència: no hi havia cap catequista laic. Tot ho feien els preveres. Algun dels mossens polonesos que tenim a la nostra arxidiòcesi m’ha dit que ell va decidir marxar del seu país per poder ser rector abans de fer els seixanta anys.

Fa trenta anys també vaig anar al Marroc. Allà, de cada mil habitants, nou-cents noranta nou són musulmans i un cristià. L’actual arquebisbe de Rabat és un salesià criat a Badalona. El papa l’ha fet cardenal. Diu que és feliç al Marroc i que s’hi sent molt lliure de viure la seva fe. Se sent estimat per molts musulmans i és amic de molts marroquins. Encara que els cristians al Marroc siguin molt pocs, i gairebé tots estrangers, són valorats pel testimoni que donen amb les seves obres de caritat envers els més necessitats i amb la seva actitud de bona convivència. L’arquebisbe insisteix que a casa nostra tenim una mena de complex que ens fa viure el cristianisme amb tristor perquè ens sembla que som massa pocs. Diu també que el seu objectiu no és treballar per a l’Església sinó per al Regne de Déu. Ell treballa a l’Església perquè creixi el Regne de Déu. I això ho podem fer sempre, tant si som molts com si som pocs. Però ho hem de fer amb alegria i amb coratge, no amb melangia ni amb cara de vinagre. També diu que a casa nostra l’Església aniria millor si hi hagués la meitat dels capellans que hi ha ara, perquè això ajudaria els fidels a prendre consciència de la seva responsabilitat en la missió comuna de tots els batejats.

Durant uns dies he estat tancat a casa passant la covid-19. Una bona amiga de la parròquia em va dir: cuida’t, mossèn, que sou pocs capellans i heu d’estar tots bons. Em va sortir de contestar-li: no és qüestió de nombre. No demanem al Senyor que hi hagi més capellans ni més persones consagrades. Demanem que els capellans, encara que siguem pocs, siguem pastors bons a imatge del Bon Pastor. I que tots els fidels siguem més conscients de la nostra consagració baptismal. Oh, però haurem de tancar parròquies i altres institucions d’Església! No, si tanquem parròquies i institucions no serà per manca de capellans i de persones consagrades sinó per manca de cristians responsables.

De Bon Pastor només n’hi ha un, i ell ens coneix personalment i sap de què tenim necessitat. Si el seguim de debò, serem un ramat més gran o més petit, però un ramat unit i fecund de treballadors pel Regne. I no mancarà mai algú d’entre nosaltres que faci present de manera sacramental el nostre Cap i Pastor, perquè el seu Esperit no abandona mai l’Església.

Jordi Vila Borràs

Diumenge III de Pasqua / C / 2022

Jesús continua ressuscitat (Jn 21,1-19)

Potser molts de nosaltres hem tingut un moment fort de connexió amb Jesús. Amb això vull dir un temps de pregària en què vam sentir una presència especial, o bé uns dies d’exercicis en què ens vam plantejar a fons la nostra vida, o fins i tot una etapa vital en què vam fer una opció radical pel Senyor, sigui en la vida consagrada, en la vida familiar, en el compromís social o en el ministeri al servei de l’Església.

Però en la vida real tot compromís comporta fatiga i a poc a poc es va afeblint. Anar a contracorrent cansa i és més còmode reposar en aigües tranquil·les. Sembla que aquest és el context de l’aparició de Jesús que se’ns narra en l’evangeli d’avui. Els deixebles ja s’han trobat amb el Ressuscitat unes quantes vegades, han passat per la por, l’estupor i l’entusiasme, i deuen pensar que una vida tan moguda no l’aguantaran gaire més temps. Tornen a la feina de sempre, aquell llac on molts d’ells havien conegut Jesús. Però ara ja no és amb ells, fora d’aquelles aparicions escadusseres, i potser és hora de refer les seves vides i tornar a una rutina reconfortant.

Però és justament allà on Jesús se’ls torna a fer trobadís. Allà és on s’adonen que també en les rutines del dia a dia han d’aprendre a reconèixer el Senyor com aquell que els espera a la riba i els convida a un senzill esmorzar de pa i peix a la brasa. I que només amb aquest reconeixement la seva vida serà fecunda.

Jesús no és solament amb nosaltres en els moments de més fervor. També ens acompanya en la rutina i fins i tot en el desinflament. Tots necessitem algun moment fort, però aquests moments són per naturalesa limitats i infreqüents. La Vetlla Pasqual és una celebració magnífica, un recés de cap de setmana pot ser molt intens… però fer vetlla i recés cada dia aviat ens deixaria esgotats. Per això hem d’aprendre a trobar també el Senyor en l’eucaristia més senzilla, en la pregària diària, en la rutina del treball ben fet i en l’esdevenir habitual de la convivència familiar. No hem d’aspirar a la glòria de les grans gestes sinó al petit heroisme de la fidelitat quotidiana.

Em vull entretenir en el diàleg de Jesús amb Pere, perquè la traducció litúrgica no respecta la distinció tan important entre els dos verbs grecs “agapao” (amor de comunió) i “fileo” (amor d’amistat). Perquè s’entengui millor faré el petit joc de substituir Jesús i Pere per un noi i una noia, i crec que així s’entendrà millor el sentit profund del diàleg. Imaginem que la noia diu al noi: m’estimes? I el noi li contesta: Em caus bé. La noia li diu: Aquí tens la clau de casa. El diàleg es repeteix una segona vegada: M’estimes? Em caus bé. Té les claus de casa. I a la tercera la noia canvia la pregunta: Et caic bé? El noi: Tu ho saps tot, ja ho saps que em caus bé. I la noia: Doncs té la clau de casa, perquè fins ara has fet el que has volgut però estic convençuda que a partir d’ara ja no faràs res sense mi. Vine amb mi.

L’amor de comunió és una cosa divina. Jesús comprèn i accepta que el nostre amor humà és més fluix, més limitat. El nostre amor no pot competir amb el seu. Però això no el priva de confiar-nos les riqueses de casa seva i de cridar-nos a compartir la vida amb ell. Quina sensació de privilegi i quin agraïment més gran no li hem de tenir!

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de Pasqua / C / 2022

Fe en comunitat (Jn 20,19-31)

La gent d’avui dia som una mica com Tomàs. Ja ho va predir Karl Rahner el segle passat: els cristians del segle XXI seran místics o no seran.

Ser místic no vol dir tenir visions ni experimentar fenòmens paranormals. Ser místic vol dir tenir experiència personal de Jesús. Haver-se trobat amb ell. No n’hi ha prou de creure que tot va passar fa dos mil anys tal com ho expliquen els evangelis. Cal haver experimentat que Jesús és viu avui i que tinc una relació amb ell. Que som amics i més que amics. Que és el meu Senyor.

Això és difícil d’explicar, perquè Jesús no s’apareix avui físicament. Però tampoc no és fantasia. Hi ha persones que tenen un amic imaginari que els fa companyia en la soledat i amb qui es desfoguen en els moments difícils. Però Jesús no és un recurs que utilitzo quan em convé, sinó una persona que ve a mi per quedar-se i per transformar-me.

La fe en Jesús no és fantasia ni és tampoc fanatisme. El fanàtic es creu en possessió de la veritat i, per tant, és impermeable al dubte i no admet cap canvi en la seva creença. El místic, en canvi, sap que la veritat de Jesús el sobrepassa i sempre busca un millor coneixement. Sap que pot estar equivocat i per això mira d’aprendre i d’enriquir-se amb nous punts de vista. Dit planerament, el fanàtic és tancat i el místic és obert, el fanàtic busca la polèmica i el místic gaudeix amb el diàleg.

Ara bé, el místic cristià té un tret molt sorprenent i difícil d’apreciar en el nostre temps. És algú que viu una experiència personal però que necessita de la comunitat: no pot fer-la en solitari. Fixem-nos en Tomàs. No havia vist Jesús ressuscitat perquè havia faltat a la reunió comunitària. Van ser els seus companys que li van anunciar: hem vist el Senyor. I quan, el diumenge següent, hi va ser present, es va poder trobar per fi amb el Ressuscitat.

Sovint em trobo amb persones que em diuen: jo no vaig mai a missa ni llegeixo la Bíblia ni recordo res del que vam fer a catequesi, però tinc moooolta fe. I ho diuen mirant-me als ulls amb un to gairebé desafiant. Jo no puc valorar la quantitat de fe que puguin tenir, però sí que tinc seriosos dubtes que sigui una fe veritablement cristiana, per molt que hagin estat batejats. Jesús se’ns dona a conèixer a través de la comunitat, i per això necessitem la catequesi, la pregària en comú i la vida fraterna. El nostre Déu no és un Déu fet a mida sinó el Déu de Jesús, i a Jesús el trobem per mitjà de la comunitat eclesial.

L’Església té molts defectes perquè està formada per éssers humans, però és absolutament necessària per a sostenir la fe. No hi ha vida cristiana sense Església. Donem gràcies pels germans que ens han portat al coneixement i a l’estima de Jesús, i procurem també nosaltres ser-ne testimonis en el món d’avui.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Pasqua / 2022

Ho veié i cregué (Jn 20,1-9)

M’havia passat de tant en tant en els temps en què era estudiant de química. I més tard, quan feia de professor, vaig veure també com els passava sovint als meus alumnes. Intentava resoldre un problema o entendre una demostració i, per més voltes que hi donava, no hi havia manera. Fins que, de cop i volta, era com si encaixés la peça que faltava o s’il·luminés un racó que fins aquell moment havia quedat a les fosques. Aleshores obria els ulls, mirava cap amunt i exclamava: “aaaaaaah, ara ho entenc”.

Aquell matí de diumenge li va passar una cosa així al deixeble estimat. Tant de temps escoltant prèdiques de Jesús, contemplant miracles sorprenents, caminant amb ell cap a Jerusalem, compartint aquell estrany sopar pasqual i deixant-se rentar els peus, resistint al peu de la creu… Jesús sempre el sorprenia i el deixava amb la impressió de no haver-lo acabat d’entendre.

I ara, per acabar-ho d’adobar, el misteri de la tomba buida. Fins que de sobte tot encaixa. El deixeble entra al sepulcre després de Pere i m’imagino que deuria ressonar un magnífic “aaaaaaah, ara ho entenc!” L’evangeli diu: “ho veié i cregué”.

Ara s’entén tota l’estranya vida de Jesús: aquella dèria de parlar del Regne de Déu, aquells fets meravellosos que s’esdevenien en la seva presència, aquella fal·lera d’anar de poble en poble sense parar, dedicat al cent per cent a una única missió. Ara s’entén la seva fermesa davant la mort, malgrat l’angoixa que va arribar a sofrir.

Ell ha vingut a rescatar-nos del pecat i portar-nos cap a Déu, i això no pas en un sentit purament moral sinó plenament vital. Per això la mort no ha pogut amb ell, perquè Déu és Déu de vius i no pas de morts.

Així doncs, si Jesús ha ressuscitat és que tenia raó, és que la seva vida no va ser una quimera. Ara s’entén per què deia que ell és el camí, la veritat i la vida. Ara podem creure que Déu és de debò amb nosaltres i que, malgrat totes les aparences, no ens deixa mai de la mà. Ara podem creure que val la pena viure com Jesús. I que tot acabarà bé.

Jordi Vila Borràs