Diumenge XXVII de durant l’any / C / 2022

El gra de mostassa i la morera (Lc 17,5-10)

¿Fem una llista de desigs per a un món millor? Així a l’engròs no costa gaire. Que es trobi un remei per al càncer, l’alzheimer i totes les altres malalties. Que s’acabi la invasió d’Ucraïna i totes les altres guerres. Que desapareguin les armes nuclears i totes les armes en general. Que s’acabi la fam al món. Que no hi hagi més analfabetisme. Que deixem de maltractar el planeta en què vivim. Que tothom pugui viure tranquil a casa seva i que allà on vulgui anar sigui ben rebut. Que s’acabin les divisions entre els cristians. Que les diferències entre les persones siguin respectades i valorades com una riquesa.

¿Utopies? ¿Impossibles? Ho cataloguem així i ens quedem tranquils. Ens resignem a un món ple de mal, de violència i d’injustícia. Però Jesús ens llança un repte fenomenal: “Si tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa…” Un gra de mostassa és petit però es fa notar. En canvi, la nostra fe es fa notar ben poc a l’hora de votar, de consumir, de conviure…

Com a molt, la nostra fe consisteix a demanar a Déu que faci coses. La veritat és que sovint les hi demanem sense gaire èxit. Però és que, fixem-nos-hi bé, Jesús no diu: “Si tinguéssiu fe… demanaríeu a Déu que arrenqués una morera de soca-rel i la plantés al mar”. Som nosaltres els qui, amb l’ajuda de la fe, tenim la capacitat de transportar la morera, d’invertir més en recerca i en educació, d’inutilitzar els exèrcits, de fer fora els dictadors, d’obrar el miracle, de transformar el món. Recordem allò que Jesús repeteix sovint quan ha curat un malalt: la teva fe t’ha salvat.

I sovint ens passa que, en fer qualsevol petit avenç pel bon camí, ja ens considerem uns herois dignes de ser admirats i lloats per Déu mateix. I de fet quedem en ridícul davant d’ell. ¡Ell ens supera sempre en amor i en generositat! Mai no li podrem retornar el que ell ja ha fet i continua fent per nosaltres. ¿Oi que seria ridícul, per exemple, que el fill jove demanés una recompensa per acompanyar el pare ancià que no pot sortir sol al carrer? El pare podria dir-li: quantes coses vaig fer per tu quan eres infant! Doncs així ha de ser la nostra relació amb Déu. No som clients, som família.

I per això, encara que pugui semblar que no hi té gaire a veure, voldria acabar amb una reflexió sobre una expressió de religiositat senzilla que potser continua més viva del que sembla: les prometences. Si tal cosa em surt bé, vaig descalç fins a l’ermita… i coses per l’estil. Primer, no plantejar-ho mai com un negoci entre Déu i jo, una mena d’estira-i-arronsa perquè Déu em tingui més en compte. Déu sap com ens ha d’ajudar i ho fa lliurement. Segon, si vol ser expressió del nostre agraïment envers Déu, perquè ens sentim en deute amb ell, fem-li un regal que li agradi, tal com faríem amb qualsevol persona. Fem un acte de generositat o de pietat, una almoina o una pregària. No fem una exhibició de sofriment, perquè Déu no gaudeix veient patir ningú. És l’amor el que salva, no pas el dolor. Esforç sí, dolor no.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXVI de durant l’any / C / 2022

L’infern del ric (Lc 16,19-31)

Jesús no entra a explicar si Llàtzer i l’home ric eren jueus o pagans, bones o males persones, complidors o no de la llei… Només ens diu que un era un ric que vivia envoltat de luxe i l’altre un pobre malalt que malvivia en la misèria. El pobre jeia davant el portal de casa del ric, però el ric ni tan sols el veia. Un mur infranquejable d’indiferència separava els seus dos mons.

En morir tots dos, el mur infranquejable esdevé etern, però la situació s’ha capgirat completament. Ara el pobre Llàtzer és acollit a la falda d’Abraham mentre que el ric sense cor resta en un lloc de turments, uns turments comparables als que havia patit Llàtzer en la seva vida terrenal.

Tota la vida de Jesús és una crida, una invitació urgent perquè comencem a viure d’acord amb els criteris de Déu, que és a punt d’instaurar el seu Regne. Jesús fa servir tots els recursos humans per tal de dur a terme la seva missió: les obres, especialment els miracles o signes del Regne, i les paraules. Paraules que, segons l’ocasió, tenen un to d’ensenyament, d’exhortació, de denúncia o fins i tot d’amenaça, com avui veiem. És una mica com la mare que intenta motivar la criatura perquè es mengi les farinetes. A vegades li fa propaganda del plat que té al davant: oh, que bo, és deliciós! Però, si la criatura no en fa cas, canvia de to i comença: mira que si no menges et quedaràs petit, et farà mal la panxa, vindrà l’home del sac i no et podré explicar el conte…

En algunes paràboles Jesús ens parla del Regne de Déu com un tresor valuós, un banquet o una festa de noces, i així ens fa venir ganes de participar-hi. Però avui ens adverteix molt seriosament: mira que, si fas com aquell home ric, acabaràs com ell.

¿Tots tenim clar el mal que va cometre l’home ric, oi? No va ser solidari. No sabem si complia els seus deures religiosos, si era una persona de bon gust i cultivada… Només sabem que era indiferent davant la misèria que jeia al portal de casa seva.

Avui dia vivim en una societat en què creix la indiferència i la desorientació religiosa. El pluralisme religiós no ens ha de fer cap por. Vivim en una societat multicultural, i per tant és normal que hi hagi entre nosaltres creences i expressions religioses diferents. El que no és bo és la indiferència o l’adhesió a creences de molt baixa qualitat, perquè això implica un empobriment en la vida de les persones i de la societat. ¿Us imagineu una persona insensible a la música, a l’esport o a qualsevol tipus de bellesa? ¿Una societat sense lleure i sense festa, en què tots els dies fossin exactament iguals? Així ve a ser una vida sense fe.

Doncs bé, enmig d’aquest panorama més aviat descoratjador pel que fa a la fe cristiana en la nostra societat, crec que hi ha un motiu per a sentir-nos orgullosos i esperançats: l’alta valoració de la solidaritat per part de moltes persones fins i tot no creients. Perquè, si gratem una mica, ens adonem que les arrels d’aquesta solidaritat són profundament cristianes. En aquest sentit, podem dir que entre nosaltres hi ha moltes persones, sobretot joves, que són més cristianes del que es pensen.

Els cristians creiem en l’infern, encara que sigui un tema del qual avui dia no se sol parlar en les esglésies. Creiem en l’infern perquè creiem en la llibertat i la responsabilitat humanes. Déu ens ha creat a imatge i semblança d’ell, és a dir, capaços d’estimar. Però l’amor implica la llibertat i la responsabilitat. L’amor és un sí lliure, i això vol dir que sempre tinc la possibilitat de dir no. L’infern és el no a Déu. Déu, per tant, no condemna ningú a l’infern, perquè ell estima i vol salvar tothom. L’infern  el creem nosaltres quan donem l’esquena a Déu. No sabem si hi ha algú a l’infern, això l’Església no ho ha definit mai. Tant de bo que estigui ben buit. El que sí que queda ben clar, d’acord amb l’ensenyament de Jesús, és que l’infern no és per als que no creuen, no és per als infidels. L’infern és per als que no estimen.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXV de durant l’any / C / 2022

Un altre déu (Lc 16,1-13)

Deixeu-me explicar la visió que he tingut d’aquesta paràbola fins fa molt poc. Un administrador és deslleial amb el seu amo i, quan l’enxampen, aprofita les últimes hores a la feina per afavorir uns quants clients i assegurar-se, d’aquesta manera, la continuïtat del seu modus vivendi. Això està mal fet! ¿Com pot ser que Jesús ho aplaudeixi? I aleshores, és clar, ens hem d’afanyar a buscar-hi un sentit figurat i espiritual.

Però hi ha un detall que fa entrar en crisi aquest plantejament. L’administrador té por que, quan el despatxin, quedarà en la misèria. Haurà de captar o de treballar en una feina físicament tan dura que no la podrà suportar. Per tant, això vol dir que no s’ha enriquit a costa de l’amo. S’ha acontentat amb la seva paga, que ara perilla perquè l’amo li ha retirat la confiança. Ara veu que s’ha equivocat. Ell ha administrat els bens de l’amo procurant que n’obtingués el màxim benefici. Ha aconseguit que els clients li deguin una gran quantitat de diners. Ha estat tan lleial amb l’amo que ha estat deslleial amb els clients. I ara ho vol arreglar. Per això els va cridant i els condona part del deute. En altres paraules, els fa una rebaixa del preu pactat prèviament, que era abusiu.

L’administrador ha canviat la seva mirada. Fins ara només havia negociat amb diners. Ara mira les persones i s’adona de les conseqüències de les seves operacions. Aquesta és la prudència que lloa el Senyor.

Aquesta és la prudència que manca en el nostre món pel que fa a l’economia. És clar que les empreses han de tenir beneficis. Si no, no podrien subsistir. El problema és quan s’entra en la dinàmica de la recerca del màxim benefici. El problema és l’adjectiu “màxim”. Perquè, amb aquest objectiu, al final s’hi val tot. Pots despatxar treballadors, pots deixar de donar un bon servei al client… sempre amb l’objectiu de reduir despeses. Aleshores l’empresa pot maximitzar el seu benefici però deixa de beneficiar la societat a la qual es deu.

Això no sol passar en els petits negocis, on l’amo coneix un per un els seus empleats i té tracte directe amb els clients. Però és molt diferent amb les multinacionals i amb les empreses impersonals com són els grans fons d’inversions. Allà només compten els nombres, no les persones.

Els diners són un dels grans invents de la humanitat. Sense ells encara viuríem a l’Edat de Pedra. El problema és que són un invent tan útil que molt fàcilment passen de ser un instrument al nostre servei a esdevenir objecte de culte, la materialització del nostre anhel d’omnipotència i de seguretat. Passa com amb les pantalles dels mòbils i els ordinadors, que ens acaben dominant i xuclant. Qui té diners pensa que ja mai no li faltarà res. Per això els diners es converteixen en un fals déu, en la femta del diable, com deia Giovanni Papini. Cada cop que tenim un bitllet a la mà podríem imaginar el munt de mals desigs i d’històries sòrdides que ha acumulat al llarg de la seva història. Per això Jesús és categòric: no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. Això no significa que no puguem tenir diners, però hem d’estar sempre molt alerta sobre l’ús que en fem i el valor que els donem.

Al llarg del temps m’he adonat que en el sagrament de la confessió hi ha dos grans temes que no apareixen gairebé mai. El primer és el trànsit, com si no fóssim conscients de la responsabilitat moral que assumim quan circulem per la via pública. I l’altre són els diners, com si les nostres butxaques fossin un terreny vedat a Déu nostre Senyor, com si allà hi regnés un altre déu. ¿A qui servim?

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIV de durant l’any / C / 2022

Invitació (Lc 15,1-32)

Aquesta homilia no vol ser cap explicació ni aclariment de res. Em sembla que l’evangeli d’avui és prou clar i explícit i té matèria per a tocar el cor de tothom. Per tant només vull fer una invitació. Siguis qui siguis, fes silenci una estona, rellegeix el text, imagina que Jesús t’està parlant a tu i ves veient amb quin personatge o personatges t’identifiques.

Potser ets un d’aquests que no entres a l’església perquè et penses que això només és per als purs i perfectes i que els negocis bruts o la vida desordenada te n’han tancat les portes: et quedaràs sorprès de veure les ganes que té Jesús de seure a taula amb tu i parlar de tot.

Potser ets d’aquests que es posen les mans a les galtes i obren els ulls amb cara d’escàndol perquè penses que el papa no és prou catòlic, que el mossèn de la teva parròquia no és com hauria de ser, que en tot el món no hi ha un pam de net i que sembla mentida que nostre Senyor no hagi fet baixar encara foc del cel. Un cop hagis llegit el capítol i t’hagis adonat de com era Jesús, segurament hauràs de decidir entre canviar la teva percepció de les coses o canviar de religió.

Potser et sents ovella esgarriada i fill pròdig. La societat en què avui vivim, afectada d’adolescència crònica, ens fa molt fàcil prendre sense pensar decisions molt arriscades de les quals després ens penedim. Constantment ens conviden a ser lliures i a experimentar, a prendre’ns la vida com un joc on cadascú és sobirà per a decidir les seves regles. No som conscients que cada acte humà té conseqüències, i quan ens n’adonem potser ens sembla que és massa tard. La sorpresa és quan algú et ve a buscar al capvespre o corre a abraçar-te en el camí de retorn a casa.

Potser et sents millor que la resta, un ésser privilegiat perquè no has caigut en el parany en què cauen tants d’altres. Has sabut mantenir una línia coherent en la teva vida, no has fet cap bogeria, t’has esforçat a complir amb la família i amb la feina i a ser un element positiu en la societat. I et sap greu no rebre més reconeixement. No t’agrada haver de pagar tants impostos que serveixen per a subvencionar els qui viuen sense treballar. Tampoc t’agrada que el mossèn parli tant dels pobres i no es preocupi de posar aire condicionat a l’església. Potser ets el germà gran del fill pròdig i un dia t’adonaràs de la paciència infinita que el Pare et demostra a tu, que et penses que ja ho saps tot i potser encara no has entès res.

Potser ets un pare o una mare que ja no sap què fer amb els fills. Tant bonica que és la família i tant de mal que fan els trencaments i les divergències! Potser ja ho has provat tot i has perdut l’esperança, però encara desitges que tot sigui diferent. Potser no ets lluny del pare de la paràbola, que mai no dimiteix d’estimar encara que ningú l’entengui.

Potser tots plegats som una mica ovella, moneda, fill petit i fill gran, i tenim la sort que hi ha un pastor que mai no deixa de buscar-nos, una mestressa que mai no deixa d’escombrar, un pare que mai no es cansa d’esperar.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIII de durant l’any / C / 2022

Estimar bé (Lc 14,25-33)

Segur que moltes persones hem tingut aquesta fantasia en algun moment de la vida. Un parent aventurer que no coneixíem ens ha deixat en herència la propietat d’una illa sencera al Mar del Sud, on era considerat per tota la població com el seu príncep. La perspectiva d’una nova vida és molt atractiva, però l’opció que cal fer és també molt exigent: renunciar al món en què has viscut fins ara i emprendre un llarg viatge que no té marxa enrere.

La proposta de vida que Jesús ha vingut a oferir-nos és d’aquest estil. És un regal inesperat i inassolible pel propi esforç. ¿Una illa al Mar del Sud? No, molt més, el Regne de Déu, entrar a formar part de la família reial del Senyor de l’univers. Però alhora demana un gir radical en la vida, un canvi de prioritats: posar-nos en mans de Jesús i deixar-nos guiar pel camí paradoxal de les benaurances, el camí dels que estan disposats a viure en pobresa, a plorar, a posar pau, a no tenir segones intencions, a ser perseguits per la justícia…

La nostra gran temptació sempre és la mateixa. Dir que sí a l’oferta, avisar que ara vaig a prendre possessió de l’illa, professar públicament que soc cristià, catòlic i romà i que crec en Déu i en tot el que ens ensenya la santa Mare Església… i continuar vivint com sempre, guiant-me pels criteris d’aquest món, sense fer mai examen de consciència a la llum de la Paraula de Déu.

Fixem-nos que Jesús, en fer l’opció de viure en aquest món segons els criteris del Regne de Déu que predicava, es va veure abocat a la creu. No hi ha opció pel Regne que no passi per la creu, per encarar-nos a aquest món infectat pel mal, que vol continuar imposant-nos els seus criteris, i assumir-ne les conseqüències. La creu pròpia que ens diu Jesús que hem de carregar no són els sacrificis voluntaris que podem decidir de fer (llevar-se abans per a dedicar temps a la pregària o a ajudar algú, renunciar a algun gust innecessari…), ni són tampoc els dolors i limitacions propis de tota vida humana: amb tot això hi hem de comptar si som una mica madurs. La pròpia creu que compartim amb Jesús són els sofriments no desitjats però assumits pel fet de viure d’acord amb els seus criteris. Aquesta creu pot tenir molts noms: anteposar el benestar de la família al propi èxit professional, esforçar-te per superar una crisi conjugal en comptes d’optar per un canvi de parella, assumir el dret a la vida del fill que has engendrat, negar-te a participar en un negoci clarament immoral com pot ser el de les armes, evitar la difusió de mentides i de difamacions…

Un darrer aclariment. Seguir Jesús i estimar-lo no implica haver de deixar d’estimar la pròpia família i fins i tot la pròpia vida. Al contrari, ens ajuda a estimar tothom i a un mateix més i millor, ens ajuda a estimar com cal. Perquè hi ha amors molt intensos però inadequats. Pares i mares que estimen tant els seus fills que no els deixen créixer i els mantenen dominats o sobreprotegits, fills que estimen tant els pares que no acaben de prendre mai el timó de la pròpia vida, esposos que confonen amor amb gelosia… Quan aprenem a estimar tal com Jesús ens estima, tot es posa al seu lloc. Perquè a vegades no es tracta d’estimar molt sinó d’estimar bé.

Jordi Vila Borràs