Diumenge XXV de durant l’any / A / 2017

La joiosa fatiga de l’amor (Mt 20,1-16a)

Si entre aquells jornalers contractats pel propietari hi havia algun sindicalista, de ben segur que presentava denúncia a Inspecció de Treball i guanyava el plet a Magistratura. Remunerar de manera idèntica uns volums de treball tan diferents significa, de fet, que els treballadors de la primera hora han treballat gratis la major part del temps, i això seria una injustícia.

¿Com pot ser, doncs, que Jesús digui que això és el que passa al Regne del cel? Segurament ens vol fer veure que el treball pel Regne no es basa en un contracte laboral entre Déu i nosaltres: jo compleixo els manaments i, en contrapartida, mereixo en justa retribució la recompensa divina. No és aquest el funcionament del Regne. La participació en la vida divina no és una paga merescuda sinó un obsequi gratuït.

Quan la família es reuneix per sopar, no s’omple el plat de cadascú segons la seva contribució als ingressos familiars, sinó segons les seves necessitats personals. El més feble és servit pels més capaços, i aquest servei, fet des de l’amor, no es considera una càrrega sinó un honor. I cadascú agraeix als altres la part que li correspon. Ja ho sé que no sempre funcionen així les famílies, però així és com hauria de ser.

I així és com serà en el Regne, i així és com ha de ser entre nosaltres, cristians, si volem que l’Església sigui signe del Regne de Déu enmig del món. És clar que viure com a cristians, que vol dir viure estimant, perdonant, pregant, treballant… a vegades cansa i ho trobem ingrat, perquè en la nostra immaduresa espiritual voldríem veure immediatament els fruits del nostre esforç.

Però, en el fons, la capacitat d’estimar i de donar-nos als altres, que tots tenim d’una o altra manera, és el gran regal que Déu ens fa. La fatiga de l’amor és una fatiga joiosa, plena. I el banquet del Regne serà com un àpat familiar en què cadascú rebrà de Déu l’amor que necessita. Alegrem-nos, doncs, d’haver estat cridats per Déu a participar d’aquest amor ja des d’ara. Tant se val si hem sentit la crida fa molts anys com si som dels cridats a darrera hora.

Jordi Vila Borràs

Anuncis

Diumenge XXIV de durant l’any / A / 2017

No hi ha perdó sense justícia (Mt 18,21-35)

El manament de Jesús sobre el perdó té mala premsa. Hi ha qui diu que perdonar setanta vegades set, que vol dir sempre, és una mala política, perquè la gent que va pel món fent mal ha de ser durament castigada. Hi ha qui diu que és impossible, per exemple, perdonar a un terrorista que t’ha assassinat un fill. No es pot ser tan babau, no es pot anar per la vida amb un lliri a la mà.

El problema és que partim d’una concepció infantil del perdó. Quan un nen fa una malifeta, pensa que els pares o els mestres s’enfadaran, i com a venjança li imposaran un càstig.

Però no és així en realitat, i l’habilitat educativa dels adults ha de fer que el nen entengui que tota malifeta té unes conseqüències negatives que cal reparar. Per això el càstig és positiu quan no és fruit d’un sentiment destructiu de venjança, sinó una oportunitat per recapacitar i madurar. El perdó és compatible amb el càstig, sempre que aquest sigui justificat, reparador, rehabilitador. El perdó no és fer veure que no ha passat res. Perdonar no és oblidar. Perdonar és renunciar a respondre a un mal amb un altre mal. El perdó és el contrari de la venjança. Perdonar és respondre al mal amb el bé. Per això no hi ha perdó autèntic sense justícia, perquè la justícia és bona i necessària per a la convivència.

Així doncs, ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Pena de mort? Cal dir molt clar que un cristià no pot estar a favor de la pena de mort. En la societat actual podem protegir-nos dels terroristes i dels psicòpates tancant-los en presons d’alta seguretat, sense necessitat de matar-los. La pena de mort entre nosaltres no té avui dia una justificació de defensa pròpia, i només s’entén des de la venjança. La venjança no en té mai prou, i en aquest sentit la pena de mort és terriblement frustrant, perquè representa la fugida definitiva, la impossibilitat de continuar castigant.

Tornem-hi: ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Que es podreixin a la presó? En el món real les presons segurament sempre faran falta, però no han de ser llocs on enviem ningú a podrir-se. Han de ser llocs on aplicar la justícia, l’educació, la sanació i rehabilitació de les ferides profundes que els delictes sempre deixen en les persones que els han comès. No ha de ser fàcil continuar vivint amb la consciència d’haver infligit un mal greu. Els delinqüents necessiten ajuda per tal de poder emprendre una nova vida i desaprendre els vicis de la seva vida anterior.

¿I per què hem de ser tan bons? ¿Per què els hem d’ajudar? Trobem la resposta en la paràbola d’avui. Perquè Déu ens ha salvat a nosaltres, pecadors. Nosaltres hem espatllat el paradís que Déu ens va confiar fins a convertir-lo en la vall de llàgrimes que és el món actual. Ens va enviar el seu Fill i li ho hem pagat clavant-lo a la creu. I ell no es va fer enrere sinó que va transformar el nostre delicte en la victòria definitiva sobre el pecat i la mort. Si ell ens ha perdonat tot això, ¿no haurem de perdonar nosaltres?

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIII de durant l’any / A / 2017

Protocol per a conflictes (Mt 18,15-20)

En tot grup humà hi ha problemes, també dintre de l’Església. El jull sempre serà entre nosaltres fins que no arribi l’hora de la sega. Per això Jesús va voler advertir i alliçonar els deixebles sobre la manera de resoldre els conflictes en comunitat. Unes indiciacions pensades per a les comunitats cristianes però molt útils per a qualsevol grup humà: una família, una colla d’amics, una empresa, una associació…

Primer de tot: cal ficar-s’hi. No s’hi val allò tan insolidari de “no és el meu problema, ja s’ho farà”. Però cal ficar-s’hi amb una gran delicadesa, sense murmurar, sense difamar. L’objectiu és corregir el problema, no escampar-lo. Per això cal parlar-ne primer en privat, i només si cal recórrer progressivament a instàncies més públiques i oficials, per dir-ho així. Només en darrer terme cal comunicar-ho a la comunitat reunida.

I si no es troba la solució? I si el mal no té remei? Què farem? Cridarem? Insultarem? Castigarem? No, simplement considerarem aquella persona com un pagà o un publicà, és a dir, algú que no forma part de la nostra comunitat. El càstig màxim és l’expulsió. Però, com a pagà o publicà, aquella persona continuarà essent mereixedora de respecte. No som pas una secta violenta que maltracta els allunyats.

Jesús ens fa una reflexió important: tot allò que lliguem o deslliguem a la terra queda lligat o deslligat al cel. És una crida a la responsabilitat i a la misericòrdia. No podem apartar lleugerament de la comunitat a qui sigui, sinó que hem d’obrar amb la mateixa actitud inclusiva i acollidora que va tenir Jesús entre nosaltres, si volem ser mereixedors de la confiança que ens ha concedit.

I acaba amb una altra afirmació que sembla deslligada, però que penso que té tot el sentit posar-la on és: la força de la pregària en comunitat, que fa present Jesús entre nosaltres. Quan ja no hi ha res a fer, quan s’ha arribat a un trencament, encara podem i hem de fer una cosa: pregar. La pregària restaura la comunió perduda i ens esponja el cor perquè puguem estimar i perdonar les ferides que s’hagin pogut produir.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXII de durant l’any / A / 2017

Satanàs o la creu (Mt 16,21-27)

Pobre Pere, deuria anar boig. Diumenge passat Jesús li deia que seria el fonament de l’Església, i que tot allò que ell lligués o deslligués a la terra quedaria lligat o deslligat al cel. I avui s’ha de sentir dir “fuig d’aquí, Satanàs!”

Com és això? És que ha perdut la fe en Jesús com a Fill de Déu? No ha perdut la fe, sinó que l’ha embolicat amb les seves creences particulars. Vol imposar a Jesús un full de ruta propi, que busca preservar el propi interès i seguretat abans que arriscar-se per aconseguir dur a terme la seva missió.

Hi ha una cosa que em fa gràcia, perquè passa sovint, encara que ho adverteixo als pares a la reunió de preparació abans dels baptismes. La cerimònia baptismal comença amb l’acolliment de les famílies per mitjà d’un petit diàleg. El mossèn pregunta als pares què han vingut a demanar per als seus fills. Ells han de respondre “la fe”, o bé “el baptisme”. Però moltes vegades improvisen i deixen parlar el seu cor: que tingui salut, que sigui feliç, que tot li vagi bé… Procuro corregir-los amablement, però penso que Jesús potser els etzibaria un “fuig d’aquí, Satanàs!”

Hi ha una religiositat natural que consisteix en una mena de pacte amb la divinitat: jo em comprometo a ser bona persona i a resar, i a canvi espero obtenir la protecció divina per a mi i els meus estimats. Però l’evangeli és molt diferent, i el camí que Jesús ens proposa és tota una altra cosa. Es tracta d’arriscar el nostre benestar per obtenir la vida de debò. A ningú li agrada sotmetre’s a una operació quirúrgica, però ho fem de bon grat quan ens hi va la vida o la salut. Doncs això és el que Jesús ens proposa: acompanyar-lo en l’enfrontament contra el pecat que domina el món i contra la mort que ens té subjugats. Ens cal passar per la creu, ens cal vèncer la por, la mandra d’anar a contracorrent, la rutina i el conformisme. Val la pena jugar-s’ho tot per guanyar la vida.

No hauríem de sortir tranquils de l’església, sinó decidits. Decidits a continuar el camí amb Jesús, a afrontar les dificultats i a carregar la creu amb la força que ell ens dona, disposats a ajudar-nos els uns als altres i amb la mirada fita en la meta, que és la vida sense límits.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXI de durant l’any / A / 2017

Descobrint Jesús descobreixo qui soc jo (Mt 16,13-20)

La lectura literal d’aquesta escena és senzilla. Jesús pregunta als deixebles sobre el que la gent pensa d’ell. Després d’unes quantes respostes tipus enquesta, Simó s’aventura a donar la seva visió personal: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Jesús l’aprova i li canvia el nom per indicar la missió que li encomana: ser fonament de l’Església, la nova comunitat que tindrà, per dir-ho així, fil directe amb el cel.

D’aquesta escena, i de la tradició eclesial que s’estén al llarg de tots els segles, deriva l’origen del primat de Pere i dels seus successors, bisbes de Roma, sobre tota l’Església.

Tot això està molt bé però potser no ens aporta gaire. D’una banda, se suposa que els cristians d’avui, a diferència dels jueus d’aquell temps, no tenim dificultats a reconèixer Jesús com a Enviat i Fill de Déu. D’altra banda, dubto que gaires de nosaltres tinguem vocació de bisbes de Roma i primats de l’Església universal.

Però sí que crec que podem extreure alguna lliçó que valgui per a tots i cadascú. El diàleg entre Jesús i Simó Pere em fa veure que Simó descobreix quin és el seu lloc i la seva missió en la vida quan reconeix qui és Jesús per a ell. Segur que això val per a tots nosaltres. És parlant amb Jesús, deixant-nos interpel·lar per ell, quan descobrim qui som de debò i quina és la nostra vocació. Això val fins i tot, en un sentit més abstracte, per als no creients: fins que no entrem en diàleg amb l’altre no ens podem conèixer a nosaltres mateixos i trobar el nostre lloc i missió.

Les identitats febles de la nostra època, que fan que tanta gent no sàpiga qui és ni què fa en aquest món i que, per tant, siguin fàcilment manipulables, potser són conseqüència de les relacions humanes febles, dels diàlegs buits i desfilats que susciten les xarxes socials, tan diferents dels diàlegs que es fan mirant als ulls i prestant tota l’atenció a la persona que tens al davant. Aleshores, contemplant el seu misteri, pots començar a albirar alguna cosa del que tu mateix portes dins el cor.

Jordi Vila Borràs