Felicitat (Mt 5,1-12a)
Que aixequi la mà qui no vulgui ser feliç. Ningú? Bé, doncs sembla que hem trobat una cosa en la qual tots estem d’acord. Pot ser un bon punt de partida per a un diàleg constructiu.
El problema és que arreu trobem promeses i ofertes de felicitat que ens acaben defraudant. Hi ha la felicitat que en podríem dir capitalista, la que predomina en el primer món: acumula, consumeix, busca l’èxit i la fama… i seràs feliç. Com a reacció, trobem una altra felicitat alternativa, que en podríem dir espiritualista: quan no puguis més, abstreu-te, retira’t, entra en el teu interior i descobreix que el món extern només és aparença i dolor… medita una estona i seràs feliç.
Les benaurances de Jesús són un altre camí de felicitat, alternatiu als dos anteriors. No és, certament, un camí triomfalista, no busca l’èxit fàcil: assumeix la pobresa, el plor, la persecució… La vida de Jesús, plenament fidel al camí de les benaurances, és un clar exemple de les conseqüències que comporta viure segons aquests criteris. No és tampoc un camí de fugida del món sinó que toca de peus a terra i es fa solidari dels pobres, els humils, els que busquen la justícia, els pacífics, els compassius.
Les benaurances de Jesús no són unes frases boniques que serveixen d’inspiració per a donar una mica de poesia a les nostres vides. Tota la seva escenificació ens indica que Jesús els va donar molta importància. Va pujar dalt la muntanya, tal com va fer Moisès quan va rebre la Llei de Déu, i les va posar al començament d’un llarg discurs, el primer dels cinc que trobem en l’evangeli de Mateu. Les benaurances apareixen en un lloc privilegiat, tant des del punt de vista geogràfic com temporal. Són la carta magna de Jesús, i ens les hauríem de saber tan de memòria com el parenostre o el credo. No podem ser cristians sense les benaurances.
Anant d’excursió per la muntanya m’ha passat més d’una vegada que m’he mig perdut. Tinc un bon sentit de l’orientació i normalment sé on he d’anar, però a vegades no trobes el camí allà on creus que hauria de ser i et comences a posar nerviós. No saps si continuar endavant o girar cua per veure si has passat de llarg. Quan finalment retrobes el camí correcte, l’estat d’ànim canvia radicalment. Un somriure a la cara, una cançó als llavis i més forces per continuar endavant. No has arribat a la meta, però el cansament ja no pesa perquè saps que hi arribaràs.
Aquesta és la felicitat de les benaurances, una felicitat que també es pot traduir per pau del cor. Pots viure en la pobresa, patir la injustícia, la persecució i el dol sense perdre la pau perquè saps que el Regne del cel és per a tu, que seràs consolat, saciat i compadit, i que Déu et reconeix com a fill.
Jordi Vila Borràs