Diumenge XXV de durant l’any / B / 2021

Diaques (Mc 9,30-37)

Tots els pares i els mestres aprenen que, perquè els fills o els alumnes copsin que els està arribant un missatge important, cal repetir-lo unes quantes vegades. També ho saben els tècnics en publicitat: els impactes curts i freqüents són els més eficaços.

(Deixebles fora de sintonia)

També deuria saber-ho Jesús, perquè avui repeteix el missatge que ja sentíem diumenge passat: el Fill de l’home serà entregat, el mataran i al tercer dia ressuscitarà. Els deixebles no ho entenen i no s’atreveixen a preguntar: senyal que no estan en sintonia amb Jesús ni són prou madurs per a copsar la importància d’allò que no comprenen. Jesús sí que s’adona de la distància que s’ha creat, i és el primer a trencar el gel: “Què discutíeu pel camí?”

La resposta silenciosa dels deixebles havia de ser molt decebedora per a Jesús. Ells continuaven regint-se segons els principis mundans i discutien sobre quin d’ells seria el més important. Han passat dos mil anys i no hem canviat gaire, oi? Aquest continua essent avui el motiu de moltes disputes entre germans, companys de feina, militants de partit… També dins l’Església tenim els grans pecats del clericalisme i el carrerisme, que no es dona solament en les altes instàncies vaticanes sinó que també pot aparèixer entre els voluntaris d’una parròquia, un esplai o un centre de Càritas.

(Configurats a Crist Servidor)

Jesús, com a bon tècnic de comunicació, pronuncia un missatge breu i categòric, que val la pena que repetim sovint com una jaculatòria: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ja està tot dit.

Una de les decisions importants del Concili Vaticà II va ser la restauració del diaconat com a orde amb perfil propi i no tan sols com a pas previ a l’ordenació presbiteral, i a més a més la seva obertura als homes casats. Així com el bisbe i els seus col·laboradors els preveres són configurats a Crist Cap i Pastor, els diaques es configuren a Crist Servidor. Són, per dir-ho així, els qui encarnen el Jesús que es treu el mantell, se cenyeix la tovallola, es posa de genolls i renta els peus dels seus amics.

Els diaques no són, doncs, uns laics promocionats o un nou estament que lluita per esgarrapar poder dins de l’Església. Ells han de ser els capdavanters de la dimensió de servei que caracteritza tots els cristians, d’acord amb l’ensenyament de Jesús. Perquè els bisbes i preveres no hem de dirigir i pasturar el Poble de Déu amb un afany mundà de domini sinó com Jesús, el servidor de tots. I els laics no viuen inserits en la societat per tal de dominar-la i arribar a establir una hegemonia de l’Església, sinó per a guarir-ne les ferides i comunicar la bona nova de la salvació a un món que necessita la llum de l’evangeli.

(Els infants, imatge del Crist)

Repetim-ho: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. A aquesta frase lapidària Jesús hi adjunta una imatge: fa venir un nen, el posa al mig de tots i s’identifica amb ell: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”. No era fàcil ser un infant en temps de Jesús. Els nens i nenes no comptaven per a res fins que, als dotze o tretze anys, eren admesos a la comunitat dels adults. De fet, tampoc ara no és fàcil ser un infant. Un sol cas d’infant abusat o maltractat ja és massa, i per desgràcia n’hi ha molts, de casos. Com són molts els infants que creixen en situacions de pobresa i precarietat familiar, i els que pateixen en la carn i en l’ànima els conflictes entre pare i mare. Hi ha també els infants que són exhibits com un tresor però que troben a faltar més dedicació per part dels pares, massa atrafegats pels seus negocis: no els falta de res dels del punt de vista material, però els manca la presència afectuosa i educativa dels pares que els faci sentir alhora que són importants i que en tota convivència hi ha límits que hem de saber respectar.

Les estacions del viacrucis que el papa Francesc va presidir aquest darrer Divendres Sant a la plaça de Sant Pere del Vaticà van ser preparades i llegides per un grup d’infants. És tota una lliçó que sintonitza plenament amb l’evangeli d’avui. Els infants en la comunitat cristiana no són una nosa que hem d’aguantar si els pares o els avis no els han pogut deixar a càrrec d’algú, ni són tampoc mers receptors de les lliçons dels adults. Ells ens porten una presència del Crist que hem de saber acollir de manera preferent.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXIV de durant l’any / B / 2021

Més enllà dels formulismes (Mc 8,27-35)

En moltes taules familiars durant el dinar de diumenge es podria sentir una conversa similar a aquesta: “¿Qui és aquell home alt que hi havia avui a missa, a l’esquerra de la Quimeta?” “Em sembla que és un metge que es va casar amb la germana de la Dolors, la que va anar a viure a la ciutat”. “Ah, sí, és clar, és el doctor Borràs!”

(Què diu la gent? I tu, què dius?)

De ben segur que, quan Jesús va començar la seva vida pública i anava de poble en poble, n’hi van passar moltes d’aquestes, i es deuria divertir preguntant als deixebles: “¿Qui diuen la gent, que soc jo?” Alguns l’encertaven més o menys, altres anaven ben errats.

Quan, tot seguit, interroga els deixebles sobre la seva identitat, la qüestió ja té un altre gruix. És una manera de preguntar: ¿què has vist en mi? Per què em segueixes? Quina creus que és la meva missió? Pere respon de seguida i l’encerta a la primera: “Vós sou el Messies”. Potser algun dels seus companys va pensar: buf, sort que no m’ha tocat contestar a mi…

(Més enllà dels formulismes, qui soc per a tu?)

Nosaltres, com Pere, també podem dir: Jesús és el Messies, i afegir que és el Salvador, el Fill de Déu fet home… Donem gràcies pel do de la fe que ens ha estat transmesa després de tantes generacions i que avui podem expressar amb fórmules tan riques com el Credo que recitem cada diumenge.

Ara bé, quan un amic em demana “qui dius que soc”, no espera que li respongui amb el seu nom, cognoms, adreça i número d’identitat. En realitat em pregunta: ¿qui soc jo per a tu, què represento en la teva vida? Sense negar el que sabem pel catecisme, és molt important respondre qui és Jesús per a mi més enllà dels formulismes.

¿És un líder que admiro perquè és tan diferent de mi? ¿És un recurs en els mals moments, quan sento que el meu món s’ensorra i necessito un refugi segur? ¿És un savi que sempre dona la millor resposta als meus interrogants? ¿És un company de camí, que no hi és sempre però a l’hora menys pensada te’l tornes a trobar? ¿És algú amb qui no m’atreveixo a parlar perquè penso que no soc digne d’ell? ¿És l’única persona davant de qui em puc mostrar tal com soc? ¿És l’amic que no falla mai? ¿És algú que em va defraudar i ara em costa tornar a confiar-hi? Sens dubte, dir a Jesús qui és per a mi amb les meves pròpies paraules pot ser de gran ajut per a créixer en la relació amb ell.

(Deixar-me corregir per Jesús)

Però encara falta el darrer pas i més important: deixar que Jesús em parli d’ell mateix i corregeixi la visió errònia que en tinc. Això és el que va passar amb Pere. Per a ell, el Messies havia de ser un triomfador, algú que restauraria la sobirania d’Israel i que restabliria l’aliança de Déu amb el poble. Sens dubte els grans sacerdots i els mestres de la Llei havien de reconèixer la seva autoritat. No li entra al cap que Jesús digui que serà rebutjat i que morirà, i segurament ja s’ha tapat les orelles quan parla de resurrecció. Per això Pere, amb tota la franquesa i la bona fe, contradiu Jesús, i aquest el renya amb paraules fortíssimes perquè s’adoni que està refusant el mateix pla de Déu.

Si abans dèiem que és molt bo dir a Jesús qui és per a mi, ara cal afegir que tot seguit cal callar i escoltar la seva paraula perquè ell mateix ens corregeixi els errors i se’ns mostri tal com és de debò. Segur que ens sorprendrà. I escoltarem la seva invitació: “Si algú vol venir amb mi…”. En altres paraules, Jesús ens dirà: Mira, jo vaig cap al Pare. Si vols salvar la vida, ets tu qui has de venir amb mi, perquè jo soc el camí que condueix a la vida. I el meu camí passa per la creu, perquè ens hem d’enfrontar al mal que hi ha en el món. No temis perdre la vida, perquè quan estiguis disposat a lliurar-la és quan et salvaràs per sempre. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXIII de durant l’any / B / 2021

Effatà (Mc 7,31-37)

Sovint a l’evangeli fa l’efecte que Jesús feia miracles en un tres i no res: una paraula, una imposició de mans i ja està fet. Però en l’escena d’avui sembla que li costa. Segur que en aquesta aparent minva de poder de Jesús hi podem trobar una lliçó de vida.

Un sord que a penes sabia parlar. Una persona tancada a la comunicació, tant d’entrada com de sortida. Davant Déu tots som cecs, perquè Déu ningú no l’ha vist mai. Ell se’ns comunica amb la Paraula. Però, si som sords, ¿com la podrem escoltar? I si a penes sabem parlar, ¿com podrem pregar?

(Necessitat del silenci)

Els que li porten el sord demanen a Jesús que li imposi les mans. Però el Senyor ja deuria veure que la cosa era més complicada. I el primer que va fer va ser endur-se’l tot sol, lluny de la gent. Curiós! O no tant. Tots sabem que les multituds són ensordidores, i que és molt difícil comunicar-se en un local ple de gent. La comunicació requereix un ambient de silenci. Res millor, per això, que una mica de solitud. No és casual que el desert sigui el lloc privilegiat per a la trobada íntima amb Déu. No és en va que tots els cercadors de Déu hagin practicat el silenci, la meditació, el recés… Sense silenci interior no hi ha veritable pregària. Quan volem ensenyar una criatura a resar li fem memoritzar fórmules de pregària com si fossin la dècima de Nadal. Però… n’hi ha prou amb això? ¿No oblidem que pregar és primer de tot posar-se en presència silenciosa i agraïda davant d’Aquell que ens estima?

(Processos de conversió)

I tot seguit, després d’haver-se’l endut, Jesús es posa a treballar: li posa els dits a les orelles, escup i li toca la llengua, aixeca els ulls al cel, sospira i diu “Effatà”. Set verbs en una sola frase, set accions en total. Tot un arsenal terapèutic, que ens pot fer pensar en els set sagraments que el Senyor ha regalat a l’Església. Tot un símbol de l’esforç i del procés que suposa la conversió del cor d’una persona, la seva obertura plena a la voluntat de Déu. ¡Quantes resistències cal vèncer, quantes sordeses cal curar!

Pensem en Simó Pere. L’evangeli ens diu que, en veure’l a la barca, Jesús va dir: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. I immediatament abandonaren les xarxes i el van seguir. Però quin munt de malentesos, covardies, mentides i desercions va haver de suportar Jesús fins que, un cop ressuscitat, de nou vora el llac, li va preguntar tres vegades: Simó, fill de Joan, m’estimes?

Pensem en Pau. Aquella caiguda en el camí de Damasc va suposar per a ell l’experiència fortíssima i inesperada de trobar-se amb el Senyor a qui estava perseguint. Però, si sabem llegir entre línies, ens adonem que en el llibre dels Fets dels Apòstols es descriu el llarg itinerari vital que va haver de recórrer per tal de desfer-se dels seus prejudicis de bon fariseu i, un cop arribat a Roma, anunciar el Regne de Déu i instruir sobre el Senyor Jesucrist amb tota valentia i sense cap impediment.

(Canviar el cor)

A l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium sobre l’anunci de l’evangeli en el món actual, el papa Francesc afirma que el temps és superior a l’espai. Aquesta frase aparentment misteriosa ens convida a treballar a llarg termini, sense obsessionar-nos en resultats immediats. El nostre objectiu no és ocupar espais de poder, omplir esglésies o estadis, ser una majoria sociològica. El nostre objectiu és canviar els cors. Primer de tot el meu. I contribuir a canviar els cors dels altres fins que la nostra societat visqui d’acord amb el que Déu porta en el seu cor. Això és un llarg procés, és feina de tota una vida, i cada generació l’ha de tornar a emprendre. Si la nostra societat sembla sorda a la veu del Senyor, si jo mateix a vegades em sembla que no avanço, no he de desesperar. El Senyor segur que continua treballant en nosaltres i ens continua dient: Effatà, obre’t. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXII de durant l’any / B / 2021

Impuresa (Mc 7,1-8a.14-15.20-23)

Distància, mans, mascareta, ventilació: és la lletania que fa temps que hem après i que, juntament amb la vacuna, ens protegeix de la pandèmia. Els fariseus i alguns mestres de la Llei es queixaven que alguns deixebles de Jesús menjaven amb les mans impures, però aleshores no es tractava de cap preocupació higiènica. La impuresa ritual era un estat de la persona que es podia contreure per moltes i diverses raons: malaltia de la pell, contacte amb sang o amb un animal, entrar a casa d’un pagà, tocar una altra persona o un objecte impurs… Ja veiem, doncs, que en molts casos no tenia res a veure amb la salut. Un jueu piadós havia de purificar-se ritualment de manera periòdica, perquè mai no podia estar segur d’haver incorregut en impuresa, i el jueu impur era indigne de presentar-se davant Déu i pregar.

(En Jesús Déu es deixa tocar per tothom)

En el rerefons hi havia la idea d’un Déu separat, reclòs en un món sagrat, al qual era perillós acostar-se. Jesús trenca del tot amb aquesta mentalitat. Aquí no es pot anar amb mitges tintes. Si el Fill de Déu s’ha fet home, si ha creuat la distància infinita que separa el món diví de l’humà, ¡no es limitarà ara a relacionar-se amb uns quants privilegiats! Jesús no dubta a tocar el leprós ni a deixar-se rentar els peus per la pecadora. No s’està de conversar amb la samaritana vora el pou. No para mai de trencar tabús.

I no ho fa per ganes d’escandalitzar ningú, sinó perquè la seva missió és precisament portar la salvació de Déu fins al fons més profund de la misèria humana. Jesús no tem quedar impur, és ell qui ve a purificar-ho tot.

(Ningú és indigne d’acostar-se a Jesús)

¿I nosaltres, què? Jo no soc Jesús, però tampoc no vull ser un fariseu. ¿No hi ha un terme mig? Cal dir que no. Si som deixebles de Jesús, si hem fet l’opció de seguir-lo, cal assumir-ne totes les conseqüències. No podem ser l’Església dels purs, dels correctes, dels millors, perquè no va ser així com Jesús va elegir els seus deixebles. No podem barrar a ningú el camí cap a Jesús perquè no el considerem prou digne: el Senyor s’indignaria contra nosaltres com es va indignar amb els que no volien que se li atansessin els infants o el cec de Jericó. Pensem en tots els sants que s’han caracteritzat per gastar la vida entre els rebutjats de la societat: leprosos, malalts mentals, indigents, prostitutes, drogoaddictes…

(Cridats a portar la salvació allà on hi ha pecat)

Com Jesús, els cristians del segle XXI no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans allà on la impuresa del món present es fa més palesa. La corrupció i la manca d’humanitat de què ens queixem tan sovint en la política i en el món dels negocis necessiten experimentar també la salvació, com Zaqueu el dia que Jesús va entrar a casa seva.

Certament, la virtut de la prudència ens convida a mesurar les forces abans d’emprendre una aventura o d’assumir un compromís. Però no hem de dubtar que, quan ens deixem guiar pel Senyor, el seu Esperit ens infon un coratge que va més enllà de les nostres capacitats humanes.

(Petites impureses del nostre temps)

Una darrera paraula sobre un altre tema relacionat d’alguna manera amb la puresa ritual. De tant en tant els catòlics ens embranquem en polèmiques sobre gestos i vestimentes a l’església: màniga curta o llarga, mantellina o cap descobert, agenollar-se o restar dret, combregar a la mà o a la boca… Segur que l’evangeli d’avui ens pot ajudar a relativitzar tot això. Certament hi ha actituds i postures que ajuden a la pregària i en formen part. I segur que en la pregària comunitària és molt convenient que tots participem dels mateixos gestos. Però estiguem ben segurs que Jesús, que es feia amb tothom i no s’apartava de ningú, no es farà problema de cap d’aquestes coses. El que sí que espera de nosaltres és que ens hi acostem amb un cor obert i senzill, conscients de la nostra indignitat com aquell publicà que pregava en un racó del temple.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXI de durant l’any / B / 2021

Llenguatge difícil (Jn 6,60-69)

Al començament de l’evangeli d’avui hem sentit que els seguidors de Jesús deien “aquest llenguatge és molt difícil”, i potser encara estàvem pensant en la segona lectura, quan Pau diu als cristians d’Efes “que les esposes se sotmetin als marits”, i hem pensat que sí, que és difícil i incomprensible que la Paraula de Déu prediqui la submissió de les dones.

(La mentalitat d’aquell temps)

Anem a pams. Els cristians d’Efes no van donar cap importància al fet que Pau parlés de la submissió de les dones, perquè això és el que tothom esperava d’una dona casada en aquell temps. Tampoc no era res de l’altre món parlar de l’estimació del marit envers la muller, potser no en el sentit romàntic que donem ara a la paraula amor sinó en el sentit de protegir-la i procurar-li bona vida. Allò que va sorprendre de debò els cristians d’Efes és que Pau donés un sentit sagrat al matrimoni: la submissió tal com tots ens sotmetem al Senyor, l’amor tal com Crist estima l’Església.

(En Jesucrist)

No tenim cap motiu, doncs, per pensar que Pau era més masclista del que ho era la societat del seu temps. El més segur és que, si Pau visqués avui, acceptaria amb tota naturalitat la relació d’igual a igual entre home i dona. Recordem que en la carta als gàlates va dir: “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist”. La gran novetat per al seu temps, i el gran repte per al nostre, és precisament aquest “en Jesucrist”. Cap aspecte de la nostra vida no pot quedar al marge de la nostra vocació principal, que és arribar a ser una sola cosa amb el nostre Senyor. I això també abasta la vida conjugal.

(Promoure el matrimoni, acollir tothom)

El matrimoni és un sagrament perquè en l’aliança d’amor fidel i fecund entre l’home i la dona es manifesta l’aliança eterna que el Crist ha fet amb nosaltres fins al punt de donar la vida. Si vivim “en el Senyor”, no es pot concebre que un cristià projecti la seva vida de família sense l’horitzó del sagrament del matrimoni. És cert que cada casa és un món i que es donen situacions en què no es pot celebrar el sagrament, però sempre serà cert que, si dos cristians volen formar una família i es poden casar per l’Església, ho han de fer. I també és cert que l’Església ha d’acompanyar cada família i cada persona en la situació en què es troba i no en la que voldríem que es trobés, i que moltes parelles que es casen civilment o que decideixen no casar-se encarnen valors positius que són signe d’una presència divina, encara que no sigui sacramental, en la realitat que viuen.

(Un llenguatge difícil sobre l’eucaristia)

Dit tot això, ¿per què els seguidors de Jesús diuen que “aquest llenguatge és molt difícil”? No ho vam proclamar diumenge passat perquè vam celebrar la Mare de Déu d’agost, però Jesús parlava d’ell mateix com del pa viu baixat del cel. Deia que hem de menjar la seva carn i beure la seva sang per estar en ell i ell en nosaltres i viure per sempre. És clar, avui sabem que Jesús ens parla de l’eucaristia. Nosaltres hi creiem i molta gent no hi creu, però ningú se n’escandalitza com aquells pobres jueus que no sabien de què parlava.

(Jesús és la veritat que s’ofereix a tothom)

La fe és un do de Déu: “ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”, diu el Senyor. I és també una opció que fem amb consciència i amb llibertat: “¿vosaltres també em voleu deixar?” Vivim avui dia en un món tan plural i complex que és molt fàcil acabar pensant que tothom té una mica de raó i ningú no la té tota. I ja està bé que sigui així. Els que es pensen que tenen la veritat absoluta acaben fent molt de mal, a vegades. També els cristians hem de saber aprendre de la part de raó que tenen les diverses religions, i fins i tot l’ateisme i l’agnosticisme. ¿Per què Déu no els ha pogut també il·luminar en bé de tothom?

Però si els cristians anem amb Jesús no és perquè creguem que té més raó que els altres, sinó perquè només ell ve de Déu com a Fill i té paraules de vida eterna. Una vida que ve a compartir amb tota la humanitat, una salvació que abasta tant els cristians com els que no ho són. Per això apreciem tot allò que hi ha de bo pertot arreu, però només seguim Jesús perquè en ell tenim tot el que Déu ens vol donar. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in General