Diumenge I d’Advent / C / 2021

Derrotisme i inconsciència (Lc 21,25-28.34-36)

De crisis i de catàstrofes sempre n’hi ha hagut. Si tanta gent somia en una vida tranquil·la i regalada, sense fred ni calor excessius, sense presses ni angoixes, és perquè aquesta mena de vida no existeix en la vida real. La vida és lluita i sempre vivim amenaçats des de tants punts de vista, dels més personals fins als més globals.

El canvi climàtic és ara la gran amenaça global, però no hem d’oblidar que la humanitat, malgrat el final de la guerra freda, no ha aconseguit resoldre el greu problema de l’amenaça nuclear. I la pandèmia que encara ens afecta ens recorda que sempre hi ha desgràcies que arriben sense avisar.

Davant d’aquesta situació hi ha dues postures igualment negatives i que es retroalimenten mútuament: el derrotisme i la inconsciència.

El derrotisme és la mirada pessimista de qui se sent aclaparat per la magnitud del problema que té al davant. No hi ha res a fer, per tant no val la pena lluitar. Em tanco en la meva closca, em desentenc dels altres, perquè tampoc no ens servirà de res esforçar-nos a cooperar. Campi qui pugui, i a veure si un cop de sort em permet comptar-me entre els supervivents de la catàstrofe que es congria.

La inconsciència és la miopia voluntària de qui no vol albirar l’horitzó del futur per tal de no encarar-se als monstres que l’hi esperen. L’endemà serà tan desastrós que val més esprémer el present i gaudir-ne com si fos l’últim dia. Mengem i beguem, que demà morirem.

Si volem sobreviure i prosperar com a humanitat damunt la terra és evident que hem d’evitar aquestes dues grans temptacions. Els reptes que tenim al davant són tan importants que només els podem afrontar amb un esforç comú. Ningú se’n pot desentendre. I això només és possible si creiem que la solidaritat i el treball cooperatiu ens fan més forts i ens encaminen a la victòria.

Així i tot, les victòries sempre són provisionals. Mentre caminem en la història no podem donar mai cap fita com assolida definitivament. No hem d’oblidar que un país tan culte i tan civilitzat com Alemanya va caure fa noranta anys en el parany del nazisme. I hem de tenir ben present que xacres tan abominables com la violència de gènere i els abusos a menors es donen en totes les capes socials, fins i tot en les de nivell econòmic i cultural més elevat.

Per això és tan important tenir una dimensió transcendent que asseguri una esperança més enllà de tots els vaivens del món present. És el missatge de l’evangeli d’avui. Es pot ensorrar el cel, pot trontollar la terra, podem fracassar en la lluita contra el canvi climàtic, però malgrat tot podem alçar el cap ben alt perquè molt aviat serem alliberats. El destí definitiu de la història no depèn de les nostres pobres forces i de la nostra voluntat voluble. Déu mateix s’ha compromès a salvar-nos, i en ell posem la nostra confiança.

Jordi Vila Borràs

Jesucrist, Rei de tot el món / B / 2021

Rei de la veritat (Jn 18,33b-37)

Antigament el rei era el cabdill que anava al davant i a qui tothom seguia, el magistrat que jutjava tothom i no era jutjat per ningú. La seva autoritat no podia ser discutida, i això donava consistència a la societat.

D’acord amb aquesta definició, ¿qui són avui els reis de la societat actual, els que jutgen sense ser jutjats, els que manen sense ser manats? ¿Qui són els veritables reis del mambo? Sense haver-hi pensat gaire, jo diria que en el món d’avui hi ha tres tipus de poders: el poder polític, que per mitjà d’un entramat de prohibicions i d’obligacions determina el nostre camp d’acció, el poder econòmic, que ens percep com a productors i consumidors, creadors o no de riquesa i, en conseqüència, útils o inútils per als seus objectius, i finalment el poder mediàtic, que per la nostra dependència dels mitjans de comunicació acaba determinant la manera de vestir, de parlar, de pensar o de divertir-nos. Aquests són els reis del nostre món, encara que no portin corona. El que tenen en comú és l’ànsia de poder, l’ambició de domini, que exerceixen per mitjà de la llei, dels diners o de la fama, tant se val.

Parlant amb Pilat, Jesús deixa clar que ell no té cap ànsia de poder. No és un rei com els d’aquest món. Per això ningú no surt a defensar-lo quan els enemics es conxorxen per condemnar-lo a mort. Ni tan sols el Pare sembla fer-li costat, perquè quedi ben clar que la reialesa de Jesús no és com les d’aquest món.

Jesús no és rei perquè mana sinó perquè dona testimoni de la veritat. Això el fa lliure davant de tot intent de manipulació. No hi ha cap intriga ni cap mentida que el pugui vèncer ni doblegar.

No sé si algú ha reflexionat sobre el fet que la crisi del cristianisme sembla anar lligada a la crisi de la veritat. Ho explicaré resseguint els canvis que la paraula “inventar” ha patit al llarg de la història.

A Vila-seca, com en altres indrets, encara celebrem l’antiga festa litúrgica de la Invenció del Cos de Sant Esteve. També se celebrava arreu la Invenció de la Santa Creu. Avui dia aquestes expressions ens sonen malament, però s’entenen perfectament si tenim en compte que abans una invenció era una troballa. Algú podia dir: he inventat la clau que vaig perdre l’altre dia. Inventar era desvelar, treure a la llum quelcom que existia però que restava amagat.

Més endavant inventar va adquirir un sentit tecnològic: fabricar alguna cosa nova i útil per mitjà de l’enginy humà. Els inventors feien i fan servir la seva ment per a descobrir les possibilitats amagades en la realitat de la natura: una nova substància, una nova màquina, una nova teràpia…

Però inventar també es fa servir per a definir la construcció de mons irreals. D’un novel·lista o d’un guionista podem dir que té molta inventiva. Quan no volem reconèixer un error o una culpa ens inventem una excusa o una mentida. Avui dia es parla de postveritat perquè estem normalitzant la mentida: els polítics saben que poden dir allò que els convé, encara que sigui el contrari del que varen dir ahir, i que això no els restarà vots. Però tot plegat acaba generant una sensació angoixant de desconfiança, de manca de punts de referència. Societat líquida, diu Baumann.

Dir que Jesucrist és el nostre rei i el rei de tot el món ens deslliura d’aquesta sensació de maremàgnum. Sabem que ell és la veritat i la vida, que no enganya, que ens ensenya a dir sí quan és sí i no quan és no. Dir que Jesucrist és el nostre rei ens fa lliures davant de totes les pressions i coaccions dels reis d’aquest món. Quan una llei és justa la complim no per temor al càstig sinó perquè estimem la justícia, quan una llei és injusta la desobeïm perquè la consciència del bé està per damunt de tota convenció social. Estimem i cerquem la veritat, no ens la inventem, i això ens fa lliures i feliços.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXIII de durant l’any / B / 2021

La realitat clava plantofades (Mc 13,24-32)

Avui va de desgràcies. No ens ha de venir de nou parlar-ne. Qui més qui menys, ¿a qui no li ha caigut el món a sobre alguna vegada? Aquell accident de cotxe que arriba sense avisar… aquell diagnòstic de malaltia que et canvia la vida i et fa conscient de la teva fragilitat… vídues i vidus que fan el darrer comiat al company o companya de tota una vida i que s’enfronten a una soledat sense consol… treballadors que perden la feina als cinquanta anys i que s’adonen que han perdut el tren i veuen esgotar-se els estalvis… víctimes d’una addicció que, amb un gran sentiment de culpabilitat, veuen com el terra se’ls ensorra sota els peus… joves sense esma per suportar la vida, abocats al suïcidi…

I no oblidem les desgràcies col·lectives: terratrèmols, volcans, pandèmies com la que encara ens afecta. Encara rai que la majoria de nosaltres formem part de la minoria dels éssers humans que no han patit mai una guerra en la pròpia pell. Un congrés científic acabat de celebrar conclou que un infant nascut avui té més del 50% de probabilitats de presenciar una guerra o un atemptat nuclear durant la seva vida. De fet, el cataclisme còsmic de què parla l’evangeli d’avui és dels pocs desastres que la humanitat no ha patit… però tot arribarà. Hi ha telescopis que controlen contínuament les trajectòries d’alguns cossos espacials perillosos que acabaran caient damunt la terra. Als dinosaures ja els va passar.

Els gurus de l’autoajuda ens van dient que si vols, pots, que els límits hi són per a ser superats, que si no aconsegueixes qualsevol cosa és perquè no t’hi has esforçat prou… Ens hem tornat tots una mica adolescents, inconscients del perill, sempre disposats a superar els límits de velocitat, a viure desenfrenadament, a menysprear la prudència, convençuts que no ens passarà res de mal… fins que la realitat ens clava una bona plantofada. Si l’engaltem bé, sempre podem dir que hem après dolorosament alguna cosa, però no sempre ens en sortim impunement.

No ens agrada parlar d’aquestes coses: els límits, la fragilitat, el sofriment. No ens agrada, però la realitat és més tossuda. Jo diria que la maduresa humana consisteix a acceptar que la realitat mai no serà tal com jo voldria, però que malgrat tot val la pena esforçar-se per transformar-la. Viure sense resignar-se ni evadir-se, acceptar les coses tal com són i mirar de millorar-les.

Fins que arribarà la fi. La fi del món, ¿quan serà? ¿Acabarà amb nosaltres el canvi climàtic, una guerra nuclear o un simple virus? No ho sap ningú, i Jesús tampoc no ens dona pistes: “només ho sap el Pare”. Però cadascú de nosaltres tindrà la seva fi particular: amb la mort se’ns acaba aquest món. No hi ha cap generació que no hagi arribat a la seva fi.

Jesús ens convida a discernir. Així com el pagès treu conclusions sobre el pas de les estacions mirant les branques de la figuera, també el pas de la vida i els seus esdeveniments ens ha d’ensenyar coses. Tot allò que ens succeeix, sigui agradable o desagradable, ens pot acabar il·luminant sobre el nostre destí.

I, sobretot, Jesús ens dona un suport ferm enmig de la voràgine vertiginosa d’aquest món: “el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. Si busques un suport ferm, un criteri sòlid, un refugi segur, val més que no et fiïs de cap de les consignes interessades que circulen pel món ni de les receptes barates d’autoajuda. Quan tot s’esfondra, podem mirar endavant amb confiança perquè el Senyor ja s’acosta, ja és a les portes.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXII de durant l’any / B / 2021

La viuda sinodal (Mc 12,38-44)

Deixeu-me començar amb una mica d’ironia. No s’hi val a fer servir d’excusa aquest evangeli per tal de justificar la teva minsa aportació a la safata de les ofrenes. Hi ha gent que es pensa que les monedes que no serveixen per a comprar res a cap botiga són les que van bé per deixar a l’església. Si vols ser com la viuda pobra de l’evangeli, no n’hi ha prou a tirar dues monedes de les més petites. El que has de fer és donar tot el que tens.

De fet, tan absurd és pensar que les parròquies i l’Església en general ens podem sostenir a base de petites monedes com pensar que hem de donar tot el que tenim a l’Església i quedar-nos sense res. Per tant, ja veiem que avui Jesús no està parlant d’economia. Ens posa l’exemple d’aquella viuda pobra, que en el fons és una irresponsable, per parlar-nos d’alguna cosa que en el món passa desapercebuda i que els cristians hem de valorar molt.

Fa poques setmanes que hem endegat un procés sinodal que afecta tota l’Església universal. Se’ns demana que reflexionem sobre la manera com en l’Església vivim la sinodalitat, és a dir, com caminem junts. Com estem en comunió els uns amb els altres, com participem de manera concreta en l’activitat i la presa de decisions de les nostres comunitats, com ens fem nostra la missió de tota l’Església.

Per primera vegada en dos mil anys d’història se’ns demana a tots els cristians que participem en aquest procés de reflexió. Fins ara els concilis i els sínodes havien estat cosa dels bisbes, però aquest cop el papa demana que ens hi involucrem tots. Per això estem ara en plena fase diocesana, i totes les parròquies i comunitats tenim el deure de fer les nostres aportacions perquè l’equip diocesà pugui enviar la seva síntesi a la Conferència Episcopal. Després les diverses conferències faran un altre treball de síntesi a nivell continental, i així s’arribarà el 2023 a la fase final del Sínode, quan els bisbes reunits a Roma esdevindran veritables portaveus del sentir de tota l’Església.

Davant d’aquest procés tan ambiciós, tots correm la temptació de pensar que no passarà res si no jo hi participo, que la meva petita aportació no té cap importància ni cap valor. Que parlin els teòlegs, els savis i entesos, que jo no tinc res a dir. Aquí és on ens interpel·len les paraules de Jesús que lloa la viuda pobra. Aquella pobra dona que ningú no valora, que passa desapercebuda, és la que toca el cor de Jesús. I ell fa que la mirada de tots els deixebles es fixi en ella. El lema dels Jocs Olímpics diu que l’important és participar. Allà és fals, perquè de fet un cop hi són tots els esportistes volen guanyar. Però en l’Església és veritat. Per això el papa diu que fins i tot hem de procurar que participin en el Sínode els que se senten més allunyats de l’Església, els menys valorats per la societat i els que viuen als marges.

Sentim-nos, doncs, responsables de participar cadascú en la nostra comunitat cristiana. La història de l’Església està plena de sants i santes febles als ulls del món però gegants en la construcció del Regne. Perquè el Regne de Déu no creix a base de riquesa, poder o saviesa. El Regne creix a base d’amor. I aquí tots hi tenim a aportar i ningú és menys que ningú.

Jordi Vila Borràs

Fidels Difunts / 2021

No hi ha difunts per a Déu (Jn 17,24-26)

Per a Déu no hi ha difunts. Hi ha fills que han arribat a casa i s’hi quedaran per sempre.

Quan treballava de professor cada curs hi havia una promoció d’alumnes que s’acomiadava. La festa de fi de curs sempre tenia un punt de nostàlgia: es fa estrany pensar que marxes d’un col·legi on has crescut i has viscut tantes experiències. Però tothom tenia clar que era a punt de començar una nova etapa de creixement, i l’esperava amb il·lusió.

La fe ens ajuda a viure la mort d’aquesta manera. És clar que hem de plorar quan trobem a faltar els nostres éssers estimats, però hem de creure que ells han fet un pas endavant, i que també per a nosaltres, que restem aquí, el millor encara ha d’arribar.

La litúrgia de les exèquies procura ser respectuosa amb el sentiment de les persones més afectades pel dol, però no amaga un caire triomfal. Celebrem la victòria pasqual de la vida sobre la mort.

Hi ha un salm que va repetint aquesta resposta: “quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor”. És tota una provocació parlar d’alegria mentre el difunt és encara de cos present. I tot seguit, abans de proclamar l’evangeli, es canta l’al·leluia, un crit de triomf. La litúrgia suspèn aquest cant durant tot el temps de Quaresma perquè ressoni més fort i vibrant la nit de Pasqua. Però als funerals no se suprimeix. Perquè els funerals són Pasqua, no Quaresma. I, encara, un dels prefacis de difunts acaba dient: “amb els estols dels àngels us cantem joiosos tot dient”…

He de confessar que moltes vegades ometo la paraula “joiosos” per por d’ofendre els qui estan plorant el seu difunt, però de fet el sentiment humà de tristesa per la pèrdua no és contrari a la joia per la vida eterna a la qual creiem que ha arribat el difunt. Puc plorar perquè he perdut una persona estimada i alhora alegrar-me perquè confio que ja és amb Déu.

Déu no vol que es perdi cap dels seus fills. Per això, associant-nos a aquesta voluntat salvadora universal del Senyor, avui preguem per tots els difunts, també per tots aquells que no hem conegut, també per aquells a qui ningú no plora. També ells són germans nostres i confiem trobar-los en el cel.

I una última reflexió. Aquests desconeguts que descobrirem al cel com a germans nostres són els que ara naufraguen en pasteres al Mediterrani, es floreixen anys i anys en camps de refugiats sens futur després d’haver fugit de casa a causa de guerres i persecucions. Són les víctimes de tota mena d’explotació sexual o laboral. Són els malalts a qui ningú no visita i els presos que tothom refusa. Seran els nostres germans al cel: ells ens faran lloc al seu costat. ¿Com hem de tractar-los, ja des d’ara, aquí a la terra?

Jordi Vila Borràs