Diumenge XI de durant l’any / B / 2018

Sabates, llàgrimes i llavors (Mc 4,26-34)

Hi ha un sabater que em té intrigat. Ja m’ho ha fet dues vegades. Li porto unes sabates velles per veure si les pot arreglar. Quan torno a recollir-les, em diu que no me les vol cobrar perquè no sap si aguantaran o si m’aniran bé. No el conec de res i no crec que ell em conegui. No em deu cap favor. Simplement és algú que en algun moment de la seva vida ha après honestedat i esperit de servei, i que fent la seva feina desperta sentiments de gratitud i d’admiració. Surts d’aquella sabateria pensant que el món encara té remei. No sé si és creient ni si és feliç, però algú va plantar en aquesta persona una llavor del Regne que ara produeix brins i espigues. I blat granat dins les espigues, perquè, potser sense saber-ho, amb els seus petits serveis està escampant llavor del Regne. I les sabates, per cert, ja fa més d’un any que aguanten.

Un dia d’aquests truquen a la porta de la rectoria. Un home jove pregunta què cal fer per confessar-se. Ho va fer abans de la primera comunió i abans de la confirmació, ja fa uns quants anys. Aquesta serà la tercera confessió de la seva vida. Li dic que ara mateix el puc atendre al despatx. Comença pels pecats. Li salta alguna llàgrima. Continua explicant els seus neguits, la seva relació amb Déu i algun dubte de fe. També alguns problemes de caràcter. Rep l’absolució. Tot plegat, menys d’una hora de diàleg. No tindrem un nou parroquià, però ha estat acollit i perdonat en nom de Jesús. Acollit com un ocell a les branques de la planta de mostassa que és la comunitat cristiana de Vila-seca, una petita llavor plantada enmig de la ciutat.

Acollir és un verb cent per cent evangèlic. “Era foraster i em vau acollir”. És una de les obres de misericòrdia que ens obriran les portes del Regne que Déu ha preparat per a nosaltres. No és un tema d’oportunitat política, sinó un deure humà i cristià. Quina pena viure en un món on tanta gent ha de fugir de la fam i de la guerra! Quina vergonya que trobin fronteres tancades, que caiguin en mans de les màfies i que alguns governs arribin a perseguir els que ofereixen ajuda humanitària! Quina vergonya formar part d’aquesta Europa! I encara més vergonya perquè alguns que es diuen cristians són els primers a rebutjar els immigrants i refugiats. ¿No s’adonen que estan rebutjant Jesús mateix?

Amb les seves paràboles, Jesús ens diu com germina i creix el Regne de Déu. I, com sempre, cada paràbola de l’evangeli és una sorpresa. Nosaltres, agents de pastoral i membres actius de l’Església, hem de fer els nostres projectes i plans d’acció. És el nostre deure, i malament si no ho fem. Però el Regne de Déu va a la seva i creix malgrat tot. No és fruit del nostre esforç ni de la nostra traça, sinó obra gratuïta de Déu, que alguna vegada se serveix de nosaltres de la manera més impensada. Donem-li’n gràcies i confiem en la força de creixement del Regne.

Jordi Vila Borràs

Anuncis

Diumenge X de durant l’any / B / 2018

La por fa mal (Mc 3,20-35)

Em pregunto: si Jesús curava els malalts, perdonava els pecadors, predicava la pau i la germanor, si va passar pel món fent el bé, ¿com pot ser que els mestres de la Llei l’acusessin de tenir un poder diabòlic i que la família el volgués segrestar per por que hagués perdut el seny? ¿Com és que tanta gent es va conjurar contra ell?

Només trobo una resposta: per por. La por dels mestres de la Llei a perdre el domini sobre les consciències d’un poble que els tenia per intèrprets de la voluntat de Déu. La por dels familiars a perdre la seva vida tranquil·la i a patir represàlies per part dels enemics de Jesús.

Els arguments dels mestres de la Llei eren tan febles que Jesús els va rebatre en poca estona. Això prova que actuaven moguts pel temor: la por paralitza el cos, anul·la la ment i porta a fer coses absurdes. Cada dia en tenim exemples. Un home amenaça i agredeix la seva dona per por de quedar-se sol i no poder-ho suportar. Un govern envia la policia a carregar contra un poble pacífic per por a la llibertat. Amenaces, càrregues i agressions que acaben per donar la raó a la dona que vol marxar o al poble que es vol desfer del govern.

Jesús ho repeteix tantes vegades als deixebles, sobretot quan se’ls apareix ressuscitat: No tingueu por. Vèncer la por és la condició per assolir la llibertat i caminar vers el propi destí. Jesús no tenia por de ningú, ni del mateix diable, i per això el va vèncer. Jesús se sentia lliure enfront dels mestres de la Llei i de la pròpia família, i així va copsar que la veritable llei divina és el manament de l’amor i que la veritable família és la humanitat aplegada en Déu.

Això de no tenir por és bonic i fàcil de dir, però és difícil d’aconseguir. Tan sovint en la vida ens sentim febles i insegurs. Per això Jesús va dir que serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps. Per això, per mitjà de tantes paràboles i gestos ens va mostrar que el nostre Déu sempre perdona i ens dona una nova oportunitat. Per això ell mateix a la creu va perdonar als qui el clavaven i al criminal que li va reclamar misericòrdia. En canvi, avui Jesús ens diu que Déu no perdonarà qui injuria l’Esperit Sant. ¿Què vol dir això? ¿Quin és aquest pecat?

L’Esperit Sant és l’Amor personal de Déu que penetra tots els éssers, els sosté i els encamina cap a Déu. Jesús era ple de l’Esperit Sant i totes les seves paraules i obres vessaven Esperit. I l’Esperit treballa incessantment en tot ésser humà per configurar-lo a Jesús.

Jo puc ser un lladre, un estafador o un assassí: seré mereixedor d’un bon càstig i d’una condemna ben llarga, però l’Esperit no deixarà de treballar en mi perquè em converteixi i recondueixi la meva vida. Puc ser un ateu recalcitrant que ataca la religió i profereix calúmnies contra Jesús, i l’Esperit treballarà en mi perquè descobreixi la bellesa amagada en el misteri de la Revelació divina. Déu no es cansa mai de treballar ni de perdonar.

Però si, amb plena consciència, prefereixo la mentida a la veritat, l’odi a l’amor, la guerra a la pau, el caos a la bellesa, l’Esperit ja no pot fer-hi res. M’he creat un infern fora de l’abast de l’omnipotència divina, que ho pot tot des de l’amor i no des de la força. L’infern no és un càstig diví. L’infern és el que queda quan expulsem Déu de la nostra vida.

Jordi Vila Borràs

El Cos i la Sang de Crist / B / 2018

Sacrifici i banquet (Mc 14,12-16.22-28)

Com a bons jueus, els deixebles es cuiden de preparar-ho tot per poder celebrar el sopar pasqual amb Jesús. Un sopar en què el plat principal era l’anyell, en record de la sortida d’Egipte en temps de Moisès. Aleshores Déu va manar als hebreus que sacrifiquessin un anyell i que amb la seva sang pintessin la llinda de les cases on habitaven, perquè la plaga que duia la mort als primogènits dels egipcis passés de llarg de casa seva, i que se’l mengessin aquella mateixa nit a corre-cuita, preparats per a la marxa tan bon punt en rebessin la consigna.

Però, en el relat del darrer sopar de Jesús amb els deixebles, l’anyell perd protagonisme davant del pa i el vi. Jesús pren el pa i els l’ofereix dient que és el seu cos. Pren la copa de vi perquè tots en beguin i els diu que és la seva sang, la sang de l’aliança vessada per tots els homes.

Jesús és el nou anyell de Déu. Ell mateix s’ofereix en sacrifici. La seva sang, vessada a la creu, ens preserva de la mort eterna.

I tot seguit ens diu també que el vi que acaba de beure és el que ens obre la porta al vi nou que beurem en el banquet del Regne. Tantes vegades Jesús havia fet servir en les paràboles la imatge del Regne de Déu com un banquet al qual tothom hi és convidat. Un banquet que és signe de vida en abundància, de fraternitat i de goig. Doncs bé, arriba per a Jesús l’hora de beure el vi nou d’aquest banquet.

Tot això és l’eucaristia per a nosaltres. Cada cop que la celebrem participem del sacrifici de Jesús i fem un primer tast del banquet del Regne. Amb quina emoció i amb quina reverència ens hem d’acostar sempre a l’eucaristia. En ella hi trobem Jesús viu entre nosaltres. Combregar és participar del sacrifici de Jesús, fer de les nostres vides una entrega als altres a semblança d’ell. Perquè en combregar acceptem i demanem que les nostres vides s’assimilin a la seva, que puguem viure configurats a ell. I combregar és també tastar el goig de la fraternitat de la qual participarem plenament un dia en el Regne de Déu. Combregar és proclamar que estem disposats a viure sense barreres, acollint-nos tots com a germans i fills d’un mateix Pare.

Jordi Vila Borràs

Santíssima Trinitat / B / 2018

Un llenguatge meravellós (Mt 28,16-20)

De qualsevol persona podem dir que estima molt, poc o gens; podem arribar a dir que és un amor, significant així que es fa estimar. Però només de Déu podem afirmar que és Amor. Així, categòricament i amb majúscules.

Podem dir que Déu és Amor perquè Déu és Trinitat. Abans que totes les coses fossin creades, Déu ja existia com un corrent d’amor etern i infinit entre les tres persones divines, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Déu és l’Amor que tot ho fonamenta, i per això diem que és Pare. Certament, quan veiem el funcionament del món, podem pensar que l’amor no pesa gaire. Però no hi ha res que pugui trobar en seu lloc en l’ordre de les coses d’aquest món si no és en l’amor. Podem dir que el món és un gran trencaclosques, un garbuix desordenat de peces que, tanmateix, estan destinades a encaixar i formar la paraula Amor.

Déu és l’Amor que es comunica, que parla i escolta, que vol entrar en relació personal amb la persona estimada. Per això diem que és Paraula encarnada, que és el Fill que s’ha fet home per poder establir una relació cordial amb nosaltres, per poder ésser conegut com a Jesús de Natzaret, ja que és inabastable com a Ésser Suprem.

Déu és l’Esperit que tot ho impregna, renova i vivifica, sense el qual Déu seria un concepte llunyà i el món un lloc fred i inhòspit. Déu és la força i el caliu invisible que activa la nostra llibertat i la nostra capacitat d’estimar, el rerefons de tot acte d’amor que ens fa créixer com a persones, que ens apropa els uns als altres i que ens encamina vers Déu. Per això diem que Déu és Esperit Sant.

No pretenguem entendre Déu. Si algú es pensa que l’entén, és que en realitat s’ha inventat una imatge molt esquifida d’Aquell qui és infinitament gran i inabastable. No el podem entendre, però ell es deixa tocar, o si més no intuir. Davant de Déu som com aquella persona que sent algú pronunciar un discurs bellíssim en una llengua estrangera i només de tant en tant capeix un mot. Una paraula que meravella i que fa venir ganes de conèixer més i més aquest llenguatge nou i misteriós que se’ns escapa. Així és Déu Trinitat per a nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Pentecosta / B / 2018

Ve a regirar-ho tot (Jn 20,19-23)

La tendència a la resignació és una constant en la història de la humanitat. Els antics parlaven del fat, una divinitat o una força impersonal que marcava ineluctablement el destí de la persona i de la humanitat. D’aquí venen les paraules fatalisme i fatalitat. Com que ara està de moda l’espiritualitat oriental, sona més modern parlar de karma: és una manera de dir que, si et passen coses dolentes, és perquè t’ho mereixes, encara que no te’n recordis o no ho entenguis.

El fatalisme també es disfressa de llenguatge científic, que això dona molt de prestigi. Tenim, amb caire humorístic, la llei de Murphy i similars, segons les quals, si alguna cosa pot anar malament, hi anirà. Però, amb un to molt més seriós, trobem grans catedràtics que atribueixen a unes presumptes lleis de l’economia l’increment de la desigualtat entre rics i pobres, el tracte de favor que arreu del món reben els grans capitals i, en l’extrem contrari, l’exclusió dels que no poden contribuir a l’augment de la riquesa. Ara, darrerament, he sentit fins i tot alguns polítics que justifiquen les seves accions i omissions dient que no poden fer altra cosa que complir la llei, oblidant que ells, elegits pel poble, són precisament els encarregats de legislar d’acord amb la voluntat popular i els principis fonamentals de la justícia.

Aquesta tendència secular a la resignació i al fatalisme sempre m’ha semblat molt sospitosa. Cal preguntar-se a qui beneficia. Hi ha gent interessada a fer-nos creure que no s’hi pot fer res, que res no pot canviar, que no pot ser d’altra manera.

Marx va identificar clarament els interessats a fer creure al poble treballador que el seu patiment és irremissible. I, en la seva anàlisi de la societat decimonònica, va atribuir a la religió el paper d’opi del poble: un analgèsic que t’ajuda a suportar el dolor desviant la teva atenció vers un món de fantasia, però que no millora en absolut la teva situació real sinó que et fa encara més vulnerable.

Cal admetre que, per desgràcia, la religió ha assumit alguna vegada aquest paper tan galdós i rebutjable. No ens ha de fer por ser autocrítics. No hi ha cap realitat humana que s’escapi de possibles deformacions i corrupcions: la família, la pàtria, també la religió.

Però la Pentecosta ens ensenya que la força que veritablement regeix el món és l’Esperit de Déu. Un Esperit que ve a regirar-ho tot i a treure’ns de la resignació.

L’Esperit és tot el contrari del fat, el karma i qualsevol llei feta de lletra morta. L’Esperit no condemna sinó que salva, no tanca sinó que obre, no adorm sinó que desperta, no lliga sinó que allibera. Desvetlla en nosaltres la capacitat de combatre les injustícies. Renova el goig de viure, de trobar la comunió que s’amaga en tota diversitat, d’acceptar les diferències, de perdonar el passat i d’emprendre una vida nova.

I el gran poder i la gran novetat de l’Esperit de Déu és que tot això no ho fa arrossegant-nos contra la nostra voluntat, sinó inspirant-nos, potenciant la llibertat, avivant l’anhel de vida plena, de felicitat i d’amor que tots portem en el cor perquè ell mateix l’ha posat.

El cristià més espiritual no és el més observant, instruït o resignat, sinó el més lliure, més amant i més feliç en el goig de l’Esperit.

Jordi Vila Borràs