Diumenge XVIII de durant l’any / B / 2021

Contra la fam i les seves causes (Jn 6,24-35)

Les cues de la fam. Tots hem vist com s’estenien pels carrers de les nostres ciutats llargues fileres de gent esperant rebre un lot d’aliments per alimentar la família. Els menjadors socials veuen augmentar el nombre d’usuaris. Gran part de les entitats que duen a terme aquesta tasca humanitària són entitats d’Església, i molts dels voluntaris que hi participen ho fan moguts per la seva fe cristiana. Tot lamentant la situació social que estem vivint, ens podríem enorgullir de la contribució positiva que el cristianisme aporta a la nostra societat. Sens dubte, sense la fe cristiana el nostre món seria encara pitjor. Però ens cal recordar aquelles paraules de Jesús: “som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer”.

Avui Jesús a l’evangeli s’encara amb la multitud que li surt a l’encontre i els retreu que només el busquen perquè han menjat tant de pa com han volgut. Mentre que ell els ofereix un menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna. És ell mateix, el pa que dona la vida.

(Lluitar contra la fam)

No n’hi ha prou d’entendre aquest evangeli com una lliçó doctrinal. No n’hi ha prou de dir: sí, jo crec que Jesús és el pa de vida, per això vinc a missa i combrego. Cal que demanem sempre al Senyor què ens està dient, què ens demana en aquest moment, tant a nivell personal com comunitari i social.

Potser ens està confirmant el deure humanitari de lluitar contra la fam i contra la misèria, a casa nostra i a tot el món. No hem d’oblidar mai les paraules que pronunciarà el Fill de l’home a la fi dels temps: “tenia fam, i em donàreu menjar”. Pensem com podem posar en pràctica en les nostres vides aquesta obra de misericòrdia. Valorem la gran tasca que fan Càritas i Mans Unides com a entitats d’Església.

(Lluitar contra les causes de la fam)

Potser ens cal recordar aquella màxima que diu que no n’hi ha prou de donar un peix, sinó que és millor donar una canya i ensenyar a pescar. Segur que la major part de les persones que pateixen fam i misèria en el món no són culpables de la situació en què es troben, sinó víctimes d’un sistema econòmic que busca el màxim benefici per als rics i a qui no li importa marginar i descartar els éssers humans que no es troben en condicions de contribuir-hi. La història del darrer segles ens demostra que, malgrat les crisis econòmiques, el món prospera globalment i la humanitat disposa cada cop de més recursos. Però, si mirem més en detall, veiem que no és així per a tothom. Els rics són cada cop més rics, sí, però els pobres no arriben a sortir mai de la pobresa, i cada cop són més i més.

Els cristians hem de donar pa a qui té fam, però hem de treballar també perquè la societat sigui més justa i equitativa i tothom tingui accés a un treball digne i ben remunerat. Si no ho fem, ens poden acusar de ser un instrument al servei del sistema, d’humanitzar-lo només una mica per tal d’assegurar-ne la supervivència. Els cristians hem de ser una força crítica i renovadora. Hem de treballar, com diu el Parenostre, perquè es faci la voluntat de Déu així a la terra com en el cel. I segur que la fam i la misèria no són voluntat de Déu. No hem de tenir por de seguir les petjades del bisbe brasiler Helder Cámara quan deia: “si dono de menjar als pobres em diuen que soc un sant, però si pregunto perquè els pobres passen fam em diuen que soc un comunista”. No, no es tracta de ser comunistes sinó d’aplicar els principis de l’evangeli a la societat en què vivim.

(Fam de vida eterna)

Però encara hem d’anar més enllà seguint les paraules de Jesús. Ell deia a la gent que no n’hi ha prou del pa material, sinó d’aquell que dona la vida eterna. En rebre Jesús, pa de vida, ens convertim en testimonis de la vida nova que ell vol que arribi a tothom. Hi ha tanta gent entre nosaltres que encara no ha conegut Jesús! Molts n’han sentit a parlar però encara no s’han trobat amb ell. Amb el nostre estil de vida hem de donar a Jesús l’oportunitat de fer-se proper a les persones amb qui ens relacionem, si és que ell així ho vol. L’amistat amb Jesús és el millor present que podem fer a qualsevol persona: “els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

Sant Jaume, apòstol

De fill del tro a fill de Déu (Mt 20,20-28)

¿Us heu adonat que, quan una persona despunta en qualsevol aspecte i comença a adquirir una certa fama, de seguida hi ha qui fa tot el possible per desacreditar-lo? Avui dia és molt fàcil furgar en el passat d’una persona i trobar aquella frase desgraciada, aquell error comès, fins i tot aquella broma que treta de context es converteix en una taca en la biografia.

Semblaria que els evangelistes haguessin volgut fer quelcom d’aquest estil amb la gran majoria dels personatges que apareixen al voltant de Jesús. De Simó Pere queda ben palesa la manca de fe quan s’enfonsa a l’aigua, la manca de sintonia amb Jesús el dia que aquest el va tractar de Satanàs, i sobretot la covardia quan va negar el Senyor al pati del pretori.

(Intrigues apostòliques)

Jaume, de qui avui celebrem la festa, i el seu germà Joan, fills de Zebedeu, no surten gaire ben parats en l’evangeli d’avui. La seva mare es presenta davant Jesús i demana una posició de privilegi per a tots dos quan entri victoriós a Jerusalem i sigui proclamat rei. I ells, segurament sense saber gaire què deien, es declaren disposats a beure el mateix calze de Jesús per tal d’assolir-ho. Déu n’hi do! Si els dos germans rebien el malnom de fills del tro, en llenguatge d’avui podem dir també que eren fills d’una crac.

L’evangeli continua relatant la indignació dels altres deu en sentir el que havia passat. Això vol dir que no eren pas menys ambiciosos que Jaume i Joan, encara que no tinguessin una mare tan decidida. En una sola escena, el camí de Jesús cap a Jerusalem es converteix en un joc d’intrigues poc edificant.

(Pecador transformat per la gràcia)

¿Com és, doncs, que celebrem sant Jaume? El celebrem com a sant, igual que els altres apòstols, perquè la santedat humana no té res a veure amb la puresa, l’heroisme o la perfecció. Els sants i santes són homes pecadors i limitats, com qualsevol de nosaltres, perdonats i transformats per la gràcia de Déu. És així com s’entén que tots som cridats a la santedat, siguin com siguin les nostres aptituds i el nostre passat.

Aquell fill del tro i de l’ambició, el qui dormia mentre Jesús suava sang a Getsemaní, el qui el va abandonar camí del Calvari, després de rebre l’Esperit el dia de Pentecosta es va convertir en un dels primers testimonis del Ressuscitat, i va ser el primer dels dotze a beure el calze del martiri quan el rei Herodes el feu matar amb l’espasa. És un exemple magnífic de com el Senyor no deixa mai de comptar amb nosaltres malgrat els nostres errors i infidelitats, i de com els seus plans són sempre més grans que les petites dèries de les nostres ambicions humanes.

(Meta de pelegrins)

Tradicions molt antigues parlen de Jaume com el pioner que va portar l’anunci de la fe a casa nostra i fins als límits del món conegut, assistit pels àngels i per la mateixa Mare de Déu en els moments de defalliment. La troballa de la seva tomba a Compostel·la va generar en plena Edat Mitjana una allau de pelegrinatges que van influir moltíssim en la configuració religiosa i cultural d’Europa. En la nostra època els camins de Sant Jaume s’han convertit de nou en un fenomen de masses. Ningú sap el que succeeix en el cor de tants pelegrins que, moguts per interessos molt diversos, es posen en camí vers una meta que els obre uns interrogants i uns horitzons inesperats.

(Una imatge que cal purificar)

Altres tradicions ens parlen d’un apòstol guerrer, suport de primer ordre en la batalla dels cristians contra els mal anomenats infidels, perquè qui té una altra fe no mereix ser anomenat així. Hem de reconèixer que no som millors que aquells apòstols que acompanyaven Jesús, i que tantes vegades al llarg de la història hem manipulat les coses sagrades per posar-les al nostre servei. Quina tristesa i quin escarni, que la figura d’un apòstol de Jesús, que va lliurar la vida pacíficament a imatge del seu Senyor, s’hagi convertit en icona d’accions violentes.

Preguem sant Jaume que, com ell, sapiguem renunciar a les ambicions egoistes i oferir les nostres vides perquè el Senyor faci de nosaltres allò que ell disposi. Demanem a Déu que, encara que fallem moltes vegades, ens faci la gràcia de tornar a ell i ens doni la força i la generositat que necessitem en cada moment. I que ens assisteixi Maria, la nostra Mare, tal com va fer amb l’apòstol. (Jordi Vila Borràs)

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XVI de durant l’any / B / 2021

Sempre a punt (Mc 6,30-34)

Diumenge passat vam sortir de l’església, en acabar la missa, amb la benedicció del Pare, el Fill i l’Esperit Sant i amb la missió d’anar en pau, és a dir, de portar amb nosaltres la pau de Déu per al món.

Ha passat una setmana i tornem a l’església tal com van tornar aquells deixebles que Jesús havia enviat a anunciar el Regne de Déu, treure dimonis i curar malalts. “Els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat”. Sovint diem que no sabem resar. La pregària pot ser tan senzilla com això: explicar a Jesús com em va la vida, què estic fent i com em sento. ¿No us ha passat mai que, quan expliquem una cosa a algú ens adonem de detalls que ens havien passat desapercebuts i ho veiem tot més clar? També explicar-me davant de Déu en la pregària m’ajuda a aclarir-me en la meva vida i a descobrir què és el que ell espera de mi.

La meva pregària en la missa dominical pot ser així de simple: explicar a Jesús quin bé he fet i quin testimoni he donat durant la setmana.

Els apòstols tornen contents del que han fet i ensenyat, però tornen dotze, ni més ni menys dels que havien estat enviats. Ho dic perquè avui dia tenim obsessió pels nombres i pels comptes de resultats. Els apòstols han fet el que havien de fer i estan contents, encara que de moment no sembla que ningú més s’hagi sumat a la causa. A més, havien marxat sense bossa ni sarró, i això indica que tampoc no pretenien recaptar donatius. Un economista diria: benefici zero. Però no és així. Els apòstols no treballen per a la colla, sinó per al Regne. Han predicat, han curat malalts i han tret dimonis: el Regne de Déu és més a prop. Tinguem-ho ben present, això: els cristians no treballem per a l’Església sinó per al Regne. L’Església no és un fi en ella mateixa sinó un mitjà perquè el Regne de Déu vingui a nosaltres i a tot el món.

Els apòstols tornen contents i cansats, i el Senyor els convida a reposar amb ell en un lloc despoblat. Aquest és el descans cristià. Tornar al Senyor, restar amb ell. La pregària ens restaura, ens renova les forces perquè ens posa en contacte amb la font de la gràcia, que és Jesús.

Però salta la sorpresa. Quan menys s’ho esperen, una multitud els va a buscar. Adeu descans. És més important la compassió: “eren com ovelles sense pastor”. Els cristians necessitem descansar com tothom, i necessitem un cert ordre i horari perquè les nostres vides no es converteixin en un caos, com tothom. Però hi ha prioritats. La prioritat són els altres, és l’amor. Quan es tracta d’estimar, el cristià no pot tenir mai l’agenda tancada. Per a tots nosaltres val el famós lema dels escoltes: “sempre a punt”.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XV de durant l’any / B / 2021

Deixebles missioners (Mc 6,7-13)

Jesús ha estat únic en la història, però el seu missatge és universal i el seu camp d’acció la humanitat sencera. Avui veiem com enviava de dos en dos aquells deixebles que poc temps abans havia aplegat al seu voltant. Ara han de fer el mateix que ell feia: predicar la conversió i fer les obres del Regne amb el poder que ve de Déu. Abans de rebre definitivament l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, aquí els deixebles ja comparteixen amb Jesús el poder de treure els dimonis i de curar els malalts. Més endavant, aquests mateixos deixebles aniran a denunciar a Jesús que algú altre fa el mateix que ells sense ser de la colla, i Jesús els respondrà: “No li ho impediu. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”.

El papa Francesc ha popularitzat una expressió que defineix molt bé el que som els cristians: deixebles missioners. Deixebles perquè seguim Jesús com el mestre que ens ensenya a viure, missioners perquè ell ens envia a escampar el seu missatge i la seva obra.

A l’evangeli d’avui trobem les consignes que Jesús va donar als deixebles en enviar-los en missió. És evident que no les hem d’entendre al peu de la lletra. Jesús era un poeta. Ho veiem en tantes paràboles, però jo diria que sobretot en les benaurances i en l’evangeli d’avui trobem tota la força evocadora que Jesús sabia donar al llenguatge més senzill.

“Ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit”. Els cristians no som un rics que ajudem els pobres o uns savis que ensenyem als ignorants. Som pobres i ignorants que anunciem com podem el missatge de Jesús i procurem viure segons el seu estil.

“A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi”. Potser no serà la millor casa ni la millor companyia, però és la que us ha estat donada. L’amor és un exercici constant de fidelitat i paciència per acceptar la realitat tal com és. Sempre hi haurà casos extrems en què la convivència és insostenible, però el nombre tan gran de divorcis i trencaments de parelles indica que, en general, no sabem estimar. I optar pel trencament no ajuda a aprendre’n sinó a repetir una i altra vegada els mateixos errors.

“Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar… espolseu-vos la terra de sota els peus”. Quina manera més elegant i pacífica d’assumir el fracàs, de no quedar-hi enganxat, d’acceptar esportivament que no sempre tindrem èxit però que la missió continua vigent i ens empeny vers nous objectius. Els cristians vivim d’una esperança indestructible perquè la meta sempre es troba més enllà i el Senyor no deixa mai de cridar-nos.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XIV de durant l’any / B / 2021

La fe i el costum (Mc 6,1-6)

Es veu que a la sinagoga de Natzaret ja passava com a les nostres esglésies, que abans de començar l’ofici la gent aprofita per posar-se al dia de les novetats del veïnat: “Hola, Raquel… Hola, Salomé… Hola, Jacob… Avui diuen que ve a predicar Jesús, el fill de ca la Maria… Sí, home, aquella noia tan decidida que es va casar d’aquella manera amb Josep, el fuster, que van marxar a Egipte una bona temporada i que varen tornar a la mort d’Herodes… Ja ho veus, jugava amb els nostres fills pels carrers i anava a treballar amb el seu pare en la construcció de Seforis, i ara fa de rabí i fins i tot diuen que és un profeta i que fa miracles… a veure si t’arregla aquesta cara tan lletja que tens!” I diu l’evangeli que Jesús no hi pogué fer cap miracle perquè no tenien fe, o sigui que aquella cara es va quedar tal com era.

La fe va més enllà del coneixement natural. Una cosa és conèixer Jesús com a fill de Maria i de Josep, una altra cosa molt diferent és creure en ell com a Fill de Déu. Aquells natzarens van anar a la sinagoga moguts pel costum de cada dissabte, potser fins i tot per la curiositat de veure predicar Jesús i pel gust de poder-lo criticar després si no ho feia prou bé. No hi anaven amb el cor obert, i per això Jesús no hi pogué fer cap miracle. El poder de Jesús és el poder de l’amor, que sempre respecta la persona. Jesús no et transformarà si tu no ho desitges i no li ho demanes.

Ens cal vetllar sempre perquè les nostres esglésies no es converteixin en sinagogues de Natzaret. Que l’hàbit tan positiu i saludable de participar cada diumenge en l’eucaristia no es converteixi en una rutina sense sentit. L’eucaristia no és com els torrons i el tió de Nadal, la coca i les fogueres de Sant Joan: tradicions ancestrals que ens fan sentir membres d’un col·lectiu, arrelats en una tradició… L’eucaristia és la comunió amb la vida de Jesús, el Fill de Déu que s’ha fet home perquè nosaltres participem de la vida divina. Per això no podem sortir mai de missa amb la sensació que ja hem complert, i fins diumenge que ve. Hem de sortir transformats, amb el cor ben obert perquè Jesús obri el miracle de curar les nostres malalties i ens doni el seu Esperit. Hem de sortir beneïts i enviats a comunicar la pau que brolla del seu cor i a fer del món allò que Déu va somniar en crear-lo: un paradís o, encara millor, el Regne de Déu. (Jordi Vila Borràs)