Diumenge XII de durant l’any / B / 2021

Visca la crisi (Mc 4,35-41)

Des de molt antic els cristians hem vist, en aquesta barca sacsejada per les aigües embravides, una imatge de l’Església.

Sempre tenim tendència a idealitzar els temps passats, però la veritat és que l’Església, al llarg de tota la història, sempre ha avançat entre tenebres i amb el vent en contra. No fa gaire temps vaig llegir una història dels papes. Ja n’hi ha hagut 266. No en vaig trobar cap ni un del qual es pogués dir: durant el seu pontificat l’Església va gaudir de pau i tranquil·litat.

Primer era el temps de les persecucions, després van venir les invasions dels pobles bàrbars, els cismes d’Orient i d’Occident, la crisi de la reforma protestant, l’auge de l’ateisme… Tot amanit per un fotimer de guerres, pestes i altres epidèmies, per les heretgies i el mal exemple de tants personatges eclesiàstics. El clam “mestre, ¿no veieu que ens enfonsem?” ressona al llarg de tota la història d’aquests dos mil·lennis de cristianisme.

Si no ens enfonsem no és pas per la nostra perícia com a navegants. Si tots ens penedim d’algunes accions que hem comès en les nostres vides, també l’Església té moltes coses de les quals penedir-se. Si no ens enfonsem és perquè, encara que sovint ens n’oblidem o no hi confiem, Jesús és amb nosaltres. L’Església és plena de pecadors, des de la cúpula del Vaticà fins al darrer cristià de qualsevol racó de món. Però tenim Jesús amb nosaltres. El tenim en l’evangeli i en l’eucaristia.

Qui vulgui eliminar el cristianisme, que no persegueixi els cristians: és contraproduent. La sang dels màrtirs és llavor de  nous cristians. La persecució ens eleva, ens purifica. En tenim moltes proves al llarg de tota la història. Qui vulgui eliminar el cristianisme potser val més que procuri deixar el món a les nostres mans: s’ha demostrat moltes vegades que, quan toquem poder, ens allunyem de l’autèntic esperit cristià i ens desacreditem a nosaltres mateixos.

Però, sobretot, qui vulgui eliminar el cristianisme, que destrueixi els evangelis i els missals. Als evangelis tenim la memòria de Jesús, el seu missatge i la seva vida que ens criden a seguir-lo i a buscar el Regne de Déu. Al missal tenim la fórmula del memorial de Jesús, el sagrament que ell mateix ens deixà per tal de fer-se present en el nostre avui.

Vivim un canvi d’època tan radical i tan sobtat que ningú no s’atreveix a vaticinar com serà el món d’aquí a pocs anys i en què creuran i esperaran les properes generacions. Veiem esglésies buides i tancades i ens desanimem. Cal dir que no som l’única institució en crisi, ni molt menys, però això no representa un gran consol. Els agents de pastoral ens escarrassem a pensar quina és la solució, què hem de fer per a connectar de nou amb les necessitats espirituals de la gent.

No cal dir que jo no tinc la solució ni crec que la tingui cap agent de pastoral. Però no ens hem d’atemorir mentre tinguem Jesús al costat. Ell ens torna a dir: “Per què sou tan porucs? ¿Encara no teniu fe?”

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XI de durant l’any / B / 2021

Elogi de la lentitud i la petitesa (Mc 4,26-34)

Encara no fa dos mesos que un vespre vaig mirar una pel·lícula dels anys seixanta que passaven per televisió. En blanc i negre, és clar. Em vaig adonar que era lentíssima i que un jove d’avui no hauria aguantat ni dos minuts. No exagero. Venint més cap aquí, tots ens podem adonar de la diferència de ritme tan acusada que hi ha entre el 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, i tot el cicle de la Guerra de les Galàxies. El súmmum de l’acceleració del ritme són els videojocs actuals. Si mires com hi juguen els joves, aviat et mareges.

Parlant de cinema i de videojocs, una altra cosa que podem veure evolucionar és la mida de les pantalles. Abans que es posessin de moda les multisales, els cinemes de més renom eren els que tenien la pantalla més gran. També les pantalles planes dels televisors han anat creixent. I també els mòbils. Segur que cada vegada que en comprem un de nou resulta que és una mica més gran que l’anterior.

Doncs bé, amb les paràboles d’avui Jesús fa un elogi de la lentitud i la petitesa. Tots ens riuríem d’un pagès que volgués segar l’endemà d’haver sembrat el gra, però en molts àmbits de la nostra vida som summament impacients i volem veure resultats immediats. Els pares fan un sermó al fill adolescent i esperen que tot seguit els doni la raó i comenci a actuar amb maduresa. El fill adolescent es desespera perquè considera que ja s’ha fet gran i els pares encara el tracten com un nen petit. I així podríem posar mil exemples en tants àmbits de la vida. El 2017 un dels eslògans polítics més repetits era “tenim pressa”.

Déu no en té, de pressa. Ell ha sembrat en nosaltres la llavor de l’evangeli i espera pacientment tota la vida, si cal, fins que arribi a donar fruit. Nosaltres ens preocupem de comptar quanta gent ve a missa, per exemple, però Déu no sap comptar. Per a Déu cada persona és única i cada itinerari vital és original. La pastoral segons l’evangeli, doncs, no hauria de consistir tant a comptar altes i baixes de gent que ara ve o que ha deixat de venir, sinó contemplar com madura i creix en cadascú la llavor divina de gràcia que ha estat plantada. En pastoral es parla cada vegada més d’acompanyar processos, és a dir, d’acompanyar el camí de vida d’una persona al ritme que ell mateix va marcant.

Si la meta final de l’evangelització és que tots puguem arribar a participar de la plenitud de vida en el Regne de Déu, les fites que anem assolint en el camí de la vida ens semblen sovint molt escarransides. Tantes hores dedicades a la catequesi i tan pocs que perseveren, diem sovint. Tant d’esforç entregat a Càritas i la pobresa i la injustícia social van en augment. Certament la majoria de nosaltres no arribarem a fer en la vida més que petites accions que no canviaran la societat en què vivim. Però l’important és que aquestes petites accions siguin llavors, com el petit gra de mostassa. Fa uns anys el Capità Enciam deia que els petits gestos són poderosos. Aquella campanya avui dia ens pot semblar ingènua: fent la recollida selectiva de la brossa no resoldrem el problema de la contaminació ni el canvi climàtic. Però qui sap si aquella campanya adreçada al públic infantil no va ser un pas important en el camí de conscienciació que ens cal encara aprofundir si volem salvar el planeta per a les generacions futures. La paràbola del gra de mostassa ens diu que no hi ha cap gest, per petit que sigui, que es perdi inútilment si porta en el seu interior una llavor del Regne. La insistència de l’àvia que aprofita per ensenyar a resar el seu net cada dia que l’hi porten a casa, la paciència de l’home que sap respondre amb un somriure davant la impertinència d’un veí, l’honradesa de qui es troba una cartera al carrer i la porta a la policia… són petits grans de mostassa a l’ombra dels quals ens podrem ajocar en el Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Cos i Sang de Crist / B / 2021

Regals (Mc 14,12-16.22-26)

Hi ha regals i regals. N’hi ha que es fan per compromís o per cortesia: alguna cosa que quedi bé i que sigui barateta. N’hi ha que es fan per a impressionar: el que compta és el preu d’allò que regales. N’hi ha que es fan des del cor: una cosa que he fet jo personalment pensant en tu, ja sigui un quadre, una cançó o una bufanda de ganxet. N’hi ha que només es poden fer una vegada a la vida: lliurar-se un mateix com a ofrena radical d’amor.

L’eucaristia és d’aquesta darrera mena de regals. Jesús, el Fill de Déu, ha lliurat la seva vida per la salvació de tots nosaltres en la creu, una vegada per sempre. El pa i el vi amb els quals s’identificà en aquell sopar pasqual són la penyora d’aquella entrega, una penyora perdurable. En efecte, cada cop que celebrem l’eucaristia s’actualitza per a nosaltres el gest d’amor extrem de Jesús.

Encara que ho sembli, els regals no surten gratis a qui els rep. D’una o altra manera has de retornar la gràcia rebuda. Si et regalen una bufanda, te l’has de posar. Si et regalen una joia, l’has de lluir i has d’acceptar la companyia de qui te l’ha regalada. Si et conviden a dinar, un altre dia hauràs de convidar tu. Però, i si algú et lliura la seva vida? En aquest cas l’única manera de correspondre-hi és lliurant recíprocament la pròpia.

Si Jesús ha donat la vida per mi, jo li he de lliurar la meva. I això, com es fa? Jesús mateix ens donava la resposta no fa gaires diumenges: “Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Perquè Jesús m’ha estimat, jo he d’estimar els altres i així li retorno l’amor rebut. Per això, avui que és el dia de l’eucaristia, també és el dia de la caritat. No faríem res de bo si ens limitéssim a retre culte solemne a l’eucaristia i després restéssim indiferents davant del germà que necessita el nostre auxili, el nostre amor.

El lema d’enguany ens recorda unes paraules fonamentals de Jesús per a reconèixer la relació indestriable entre el culte cristià i la caritat: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,40).

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Santíssima Trinitat / B / 2021

No siguis cap quadrat (Mt 28,16-20)

Em fa l’efecte que molts cristians de bona fe, davant del misteri de la Santíssima Trinitat, podrien dir alguna cosa així: Jo ja crec que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant, però la veritat és que tota la doctrina que ens diu que Déu són tres persones en una sola substància… ho trobo molt complicat i no veig on va a parar.

En una homilia no pretenc desentrellar el misteri, però sí mostrar la importància que té per a la nostra relació amb Déu, és a dir, la nostra vida de pregària.

Quan acabem de conèixer una persona, de seguida ens fem una idea de la seva manera de ser. Tant se val que aquesta primera idea sigui més o menys encertada, la qüestió és que començarem a tractar la persona d’acord amb la idea que ens n’hem fet.

Si continuem tractant aquesta persona i no som molt cap quadrats, segur que el nostre coneixement d’ella anirà enriquint-se i veurem transformada la primera imatge, que trobarem massa simple i potser fins i tot equivocada. Amb el temps sabrem distingir diverses facetes de la persona i de la nostra relació amb ella. D’una banda, el seu temperament, els seus valors, els seus interessos. D’altra banda, la manera com ens tracta, com es relaciona amb nosaltres. I, encara, la impressió que queda en nosaltres com a fruit d’aquesta relació.

Hi ha moltes persones que creuen en Déu a la seva manera, diuen. Això, en el fons, és ser un cap quadrat. És donar per bona la primera imatge que ens fem de Déu i no estar disposat a canviar-la. I així hi ha qui s’imagina un Déu jutge implacable, un Déu geni de la làmpada, un Déu filòsof…

Quan diem que Déu és Pare estem parlant de la seva manera de ser, estem intentant expressar amb un terme humà, per tant limitat, la immensitat de Déu, que és sobretot la font original de l’amor. Quan parlem de Déu Fill estem parlant del mateix Déu que se’ns revela, que es posa en contacte amb nosaltres, que ens tracta de tu a tu, tal com diu Jesús: “a vosaltres us he dit amics”. Quan parlem de Déu Esperit Sant, és el mateix Déu que deixa la seva empremta en nosaltres, que ens va transformant des del nostre interior.

Si mai no puc dir que he arribat a conèixer del tot una persona, si ni tan sols puc dir que em conec totalment a mi mateix, encara menys puc dir que conec i comprenc Déu. Ell sempre és més gran, superior a tot coneixement. Si Déu és la font, no puc arribar a empassar-me tota l’aigua que en brolla, però cada cop que en begui en trauré una nova satisfacció. Així hem d’entendre el misteri diví de la Trinitat: no ens el podem acabar, però ens permet conèixer i estimar Déu més i més.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge de Pentecosta / 2021

El nostre temps (Jn 20,19-23)

Amb l’Ascensió i la Pentecosta acaba el temps del Jesús històric i comença el temps de l’Església: aquesta és una fórmula tradicional de la fe cristiana. I el fil conductor que dona continuïtat a aquestes dues etapes de la història de la salvació és l’Esperit Sant. El mateix esperit diví que obrava per mitjà de Jesús i conferia poder de salvació a totes les seves paraules i obres ara és infós per Jesús mateix als deixebles perquè actuïn amb la seva mateixa força: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats”.

Això del “temps de l’Església” es pot entendre erròniament en un sentit triomfalista. Va haver-hi una època, a l’Edat mitjana, en què el papa i l’emperador es disputaven la supremacia sobre tota la cristiandat. Però encara avui dia hi ha qui es pensa que la missió dels cristians és arribar a dominar el món: imposar la nostra religió i la nostra moral per damunt de totes les altres i assolir l’hegemonia mundial.

Però fixem-nos que, quan Jesús ressuscitat es va presentar als deixebles, després de la salutació de la pau, els va ensenyar les mans i el costat, on restaven ben visibles les ferides de la passió. Segur que ho va fer perquè creguessin que de debò era ell, però crec que també els va voler recordar de quina manera havia acomplert la seva missió: donant la pròpia vida, no pas dominant la vida dels altres.

Cada dos per tres surten estadístiques mundials o locals sobre el nombre de batejats, de creients en les diverses religions, d’assistents a la missa dominical, d’inscrits a classe de religió… Erraríem si penséssim que l’augment o la minva d’aquests paràmetres és signe d’èxit o de fracàs en la missió que Jesús ens ha encomanat. De fet, Jesús mai no ens ha manat que tinguem èxit, com de fet ell tampoc no en va tenir, sinó que es va veure abocat al rotund fracàs de la creu.

Pentecosta inaugura el temps de l’Església, el temps en què els deixebles de Jesús gaudim del mateix Esperit que l’omplia a ell. I l’Esperit no ens portarà a fer res de diferent del que Jesús va fer. Els cristians, per tant, complim la missió que Déu mateix ens ha encomanat en bé de tot el món quan ens posem en actitud de servei i no de domini, quan acollim i no quan imposem, quan compartim i no quan competim, quan donem la vida i no quan organitzem la vida dels altres.

El dia de Pentecosta tothom sentia proclamar les grandeses de Déu en la seva pròpia llengua. En un món tan plural, el missatge de l’evangeli no és uniformitzador. L’Esperit no ens fa tots iguals sinó que crea comunió en la diversitat.

L’Esperit és vessat damunt tots els deixebles. Tots els cristians en participem. Per això el deure de compartir i viure l’evangeli allà on vivim no és un mandat que rebem del papa, del bisbe o del rector, sinó de Jesús mateix per mitjà dels sagraments del baptisme i la confirmació. Per això avui és el dia de l’apostolat seglar, que ens recorda que tots els cristians, també els laics i no solament els clergues, som apòstols, som enviats.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General