Una performance (Jn 2,13-25)
Quan he d’anar a visitar algú a qui aprecio o amb qui he de quedar bé procuro anar ben arreglat i portar algun obsequi. Això tan senzill és, segurament, l’explicació de la pràctica de les ofrenes i els sacrificis presentats a Déu. Quan els pastors nòmades de l’antiguitat volien agrair a Déu el bon temps, o demanar-li que els fos propici en els seus periples, trobaven molt natural regalar a Déu el bo i millor dels seus ramats.
El costum es va mantenir quan els pobles nòmades es van anar tornant sedentaris. Es va mantenir i es va sofisticar, cada cop més allunyat del seu origen espontani i més regulat per unes normes estrictes. Calia oferir el sacrifici en un lloc sagrat, el temple, i per part d’unes persones especialitzades en la correcta execució de tot el ritual: els sacerdots. Convenia també posar a l’abast de tothom els animals aptes per al sacrifici, purs i sense taca, a la porta mateixa del temple. I, atès que els animals i les persones que entraven al temple havien de ser purs, també calia que fossin pures les monedes que es feien servir per a comprar-los: així es va organitzar a l’atri tot un mercat d’animals i unes taules en què es canviaven les monedes romanes impures per monedes pures que només circulaven a l’interior del temple.
L’escena que va muntar Jesús no va ser cap rampell d’ira. En aquest cas, la resposta de la gent hauria estat violenta i la guàrdia del temple l’hauria emprès de seguida contra ell. Tothom va entendre que es tractava d’un gest simbòlic a l’estil del que solien fer molts profetes de l’Antic Testament: avui en diríem una performance. Per això li van preguntar: ¿quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?
La resposta de Jesús, incomprensible en aquell moment, ara és diàfana per a nosaltres. El santuari que els jueus destruiran i que serà reconstruït en tres dies és Jesús mateix. El veritable culte, la veritable relació amb Déu, ja no passa més per sacrificis i ofrenes rituals sinó per la persona mateixa de Jesús.
Els cristians hem d’anar amb compte de no caure en el mateix procés de sofisticació i desnaturalització del culte veritable que Jesús va denunciar. El nostre veritable culte a Déu és viure units a Jesús, és a dir, deixar que ell guiï tota la nostra vida, dins i fora de l’església, també quan som a casa, a la feina o al carrer. Ell ens ha deixat uns sagraments, sobretot l’eucaristia, perquè puguem percebre i expressar aquesta nostra unió amb ell. Un cristià no pot viure sense l’eucaristia, però encara menys es pot limitar a ser cristià durant l’eucaristia. Els castellans fan un joc de paraules: els cristians de “cumplimiento” són, de fet, de “cumplo y miento”.
Al llarg dels segles l’eucaristia s’ha anat envoltant de ritus i de devocions que, entesos correctament, ens poden ajudar molt a créixer en la unió amb Jesús, però que ens poden distreure del que realment importa si ens quedem només en les pràctiques externes. Tant de bo que la nostra relació amb el Senyor sigui sempre, com Jesús deia, en esperit i en veritat.
Jordi Vila Borràs