Diumenge III de Quaresma / B / 2021

Una performance (Jn 2,13-25)

Quan he d’anar a visitar algú a qui aprecio o amb qui he de quedar bé procuro anar ben arreglat i portar algun obsequi. Això tan senzill és, segurament, l’explicació de la pràctica de les ofrenes i els sacrificis presentats a Déu. Quan els pastors nòmades de l’antiguitat volien agrair a Déu el bon temps, o demanar-li que els fos propici en els seus periples, trobaven molt natural regalar a Déu el bo i millor dels seus ramats.

El costum es va mantenir quan els pobles nòmades es van anar tornant sedentaris. Es va mantenir i es va sofisticar, cada cop més allunyat del seu origen espontani i més regulat per unes normes estrictes. Calia oferir el sacrifici en un lloc sagrat, el temple, i per part d’unes persones especialitzades en la correcta execució de tot el ritual: els sacerdots. Convenia també posar a l’abast de tothom els animals aptes per al sacrifici, purs i sense taca, a la porta mateixa del temple. I, atès que els animals i les persones que entraven al temple havien de ser purs, també calia que fossin pures les monedes que es feien servir per a comprar-los: així es va organitzar a l’atri tot un mercat d’animals i unes taules en què es canviaven les monedes romanes impures per monedes pures que només circulaven a l’interior del temple.

L’escena que va muntar Jesús no va ser cap rampell d’ira. En aquest cas, la resposta de la gent hauria estat violenta i la guàrdia del temple l’hauria emprès de seguida contra ell. Tothom va entendre que es tractava d’un gest simbòlic a l’estil del que solien fer molts profetes de l’Antic Testament: avui en diríem una performance. Per això li van preguntar: ¿quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?

La resposta de Jesús, incomprensible en aquell moment, ara és diàfana per a nosaltres. El santuari que els jueus destruiran i que serà reconstruït en tres dies és Jesús mateix. El veritable culte, la veritable relació amb Déu, ja no passa més per sacrificis i ofrenes rituals sinó per la persona mateixa de Jesús.

Els cristians hem d’anar amb compte de no caure en el mateix procés de sofisticació i desnaturalització del culte veritable que Jesús va denunciar. El nostre veritable culte a Déu és viure units a Jesús, és a dir, deixar que ell guiï tota la nostra vida, dins i fora de l’església, també quan som a casa,  a la feina o al carrer. Ell ens ha deixat uns sagraments, sobretot l’eucaristia, perquè puguem percebre i expressar aquesta nostra unió amb ell. Un cristià no pot viure sense l’eucaristia, però encara menys es pot limitar a ser cristià durant l’eucaristia. Els castellans fan un joc de paraules: els cristians de “cumplimiento” són, de fet, de “cumplo y miento”.

Al llarg dels segles l’eucaristia s’ha anat envoltant de ritus i de devocions que, entesos correctament, ens poden ajudar molt a créixer en la unió amb Jesús, però que ens poden distreure del que realment importa si ens quedem només en les pràctiques externes. Tant de bo que la nostra relació amb el Senyor sigui sempre, com Jesús deia, en esperit i en veritat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge II de Quaresma / B / 2021

Tintoreria Tabor (Mc 9,2-10)

Hi ha moments a la vida en què se’ns obren els ulls i una lucidesa especial ens permet veure clar allò que ens resultava invisible. Es pot passar arribant al cim d’una muntanya, assistint a un concert o fent un moment fort de pregària. Fins i tot persones poc espirituals s’han sentit prop de Déu en prendre als braços el fill acabat de néixer o en una situació crítica que els ha dut fins al llindar de la mort.

Una cosa així van experimentar Pere, Jaume i Joan aquell dia que van pujar amb Jesús dalt d’una muntanya alta. Aquell mestre espiritual amb qui compartien el pa, la sal i la pols del camí se’ls va mostrar transfigurat, amb els vestits resplendents d’una blancor que cap tintorer del món pot igualar.

I es van emocionar: que n’estem de bé aquí dalt! Però també van aprendre coses. Dues, en concret.

La primera, que si seguim Jesús no ens cal res més. Ells, bon jueus, eren fidels seguidors de la Llei i dels Profetes, representats en l’escena per Moisès i Elies. Quina emoció en veure’ls tots dos conversant amb Jesús! Però la veu divina que parla enmig del núvol és taxativa: Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo. I Elies i Moisès s’esvaeixen. Si seguim Jesús no ens calen més crosses.

La segona, que cal baixar de la muntanya i seguir el camí fins a la veritable meta: Jerusalem. Fins que Jesús no ressusciti d’entre els morts el camí continuarà essent difícil i ple d’entrebancs. Veure-ho tot clar dalt la muntanya no és garantia de no perdre’s en tornar a la vall.

Tradicionalment per Quaresma sempre hi ha una gran oferta de recessos, pregàries, viacrucis i tota mena d’actes de pietat. Són preparació per a la Pasqua, el punt culminant de la vida cristiana. Els podem entendre també com oportunitats de viure el nostre Tabor, de pujar a la muntanya amb el Senyor. Potser ell se’ns revelarà amb més claredat. Però, al capdavall, no es tracta d’anar a la recerca d’emocions fortes sinó de posar-nos a l’escolta de la veu del Pare i de refermar la nostra opció de seguir només Jesús, el Fill estimat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge I de Quaresma / B / 2021

Temptat com tothom (Mc 1,12-15)

A diferència dels evangelis de Mateu i de Lluc, el de Marc no ens descriu les tres temptacions a què Jesús va ser sotmès pel diable, i això ens exigeix anar a l’essencial de l’experiència que va fer en el desert.

Quan el text de l’evangeli és tan curt, cada mot té el seu pes específic. El desert és l’aridesa, la immensitat, la dificultat de supervivència. És un lloc que ens porta a l’essencial. Pensem en la típica pregunta: ¿què t’emportaries a una illa deserta? És a dir, ¿què és el que realment necessites per a viure? Quan ens fan aquesta pregunta no ens especifiquen mai el nom i la situació de l’illa, perquè s’entén que estem parlant d’un símbol. Així mateix el desert on va anar Jesús no té nom, i això ens fa pensar que hem d’entendre tota l’escena en clau simbòlica.

S’hi va estar quaranta dies, i això ens remet als quaranta anys que el poble hebreu va peregrinar pel desert camí de la terra promesa. També, segons sant Lluc, el temps de les aparicions del Ressuscitat abans de l’Ascensió va ser de quaranta dies. Ens trobem de nou, doncs, amb un valor simbòlic que indica un període llarg de temps que permet de fer una experiència completa.

L’Esperit de Déu és qui va empènyer Jesús al desert, i allí va ser temptat per Satanàs, l’esperit del mal. S’estableix, doncs, una lluita entre dos esperits contraposats. L’evangelista Marc no explicita la victòria de Jesús sobre les temptacions del maligne, però la segona part de l’evangeli d’avui ja ens mostra la seva ferma determinació de dur a terme la missió divina que li ha estat encomanada.

Vivia entre els animals feréstecs, és a dir, enmig d’una natura no domesticada, que es pot tornar hostil si no aprenem a conviure-hi. Però els àngels l’alimentaven: rebia del món diví l’energia per a tirar endavant malgrat totes les inclemències.

¿No és aquesta una descripció de la vida de qualsevol ésser humà damunt la terra? Vivim en una situació incerta, a mig camí entre el desig del bé i la temptació del mal, en un planeta de recursos limitats, amb una natura que no controlem i amb qui no hem après a conviure, però alhora estimats per Déu i receptors dels seus dons, sense els quals no existiríem. L’estada de Jesús al desert és la manera simbòlica que ha trobat l’evangelista de dir-nos que el Senyor s’ha fet com nosaltres i ha experimentat el mateix que viu tot ésser humà.

I que no s’ha fet enrere. L’empresonament de Joan va ser per a ell el senyal que havia arribat el seu moment. I es va presentar a Galilea predicant la bona notícia de Déu. Ara és l’hora propícia, avui arriba la salvació. Tant de bo que visquem amb aquest esperit el temps quaresmal. No se’ns demana que fem res diferent del que és bo de fer en qualsevol temps i ocasió: pregària, dejuni, almoina, penediment dels pecats, conversió vers el camí que Déu ens ofereix… Però ja sabem que sovint no trobem mai el dia de començar a fer allò que sabem que ens convé: demà, demà passat, l’altre… Quaresma és avui. El Senyor ens diu: no perdis cap dia perquè la Pasqua és a prop. No perdem cap dia de la nostra vida sense caminar cap a la meta que el Senyor ens proposa.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Dimecres de Cendra / 2021

De la cendra al foc (Mt 6,1-6.16-18)

Allà on hi ha cendra és que hi ha passat el foc. La cendra són les restes mortes de quelcom que s’ha consumit. Sempre ha estat així, però potser en som més conscients ara que s’estén el costum d’incinerar els cadàvers i les despulles dels nostres éssers estimats es converteixen en poques hores en un grapat de cendra.

Doncs per Quaresma ho fem a l’inrevés. Comencem amb la cendra i acabarem amb el foc nou de la Pasqua. Perquè la mort de Jesús no va ser el seu final, sinó que del sepulcre va brollar vida, vida eterna que ve a alliberar-nos de la mort.

Nosaltres som cendra, però Jesús és foc. I la Quaresma és el temps privilegiat que ens recorda que, si ens associem a ell, també nosaltres ens encendrem amb vida nova.

Les pràctiques quaresmals del dejuni, l’oració i l’almoina són els recursos que ens posen en camí d’unió amb Jesús. Quan anem al metge, esperem que ens prescrigui algun medicament, que ens digui què hem de menjar i què hem d’evitar. Aquest és el sentit de l’exercitació quaresmal: posar-nos en forma, fer els passos necessaris per a obtenir la salut, que no trobem en nosaltres mateixos sinó en Jesús. Dejunar d’allò que ens omple massa i ens distreu, buidar-nos de nosaltres mateixos perquè l’Esperit del Senyor vingui a omplir-nos. Mirar amb compassió tal com mirava Jesús i trobar-lo present en el pobre, el malalt, el foraster, el reclús. I pregar per demanar al Senyor que vingui a socórrer la nostra pobresa i a omplir-nos de resurrecció, de vida divina.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge VI de durant l’any / B / 2021

Queda pur (Mc 1,40-45)

Els malalts de lepra eren exclosos de la societat. Havien de sobreviure fora vila, a la intempèrie, i allunyar-se de tothom. Creien, erròniament, que era una malaltia contagiosa, i pensaven que així la podien evitar. Això ho entenem perfectament ara que estem patint una pandèmia que ens obliga també a evitar al màxim el contacte social.

Però el concepte jueu d’impuresa abastava molts altres casos que no tenen cap justificació sanitària i que avui dia podríem qualificar d’apartheid. Era impura la dona que menstruava. Era impur el carnisser que tocava carn d’animals morts. Era impur qui havia estat en contacte amb alguna persona o cosa impura. La impuresa era un estigma que s’encomanava per contacte.

Ara ens podem fer una idea de la gosadia del leprós que es va acostar a Jesús demanant-li que el purifiqués, i de la gosadia encara més gran de Jesús que el va tocar. El leprós va quedar pur, però als ulls de la gent era Jesús qui havia transgredit la llei i s’havia tornat impur, i per això «no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats». Molta gent va decidir fer confiança en Jesús abans que en aquella llei tan discriminatòria, i «venien a trobar-lo de tot arreu».

Cada època, la nostra també, té les seves lleis de puresa que ens permeten etiquetar, classificar i discriminar. Avui dia les etiquetes són molt variades i van mutant ràpidament. Fa quaranta anys fèiem acudits de negres i d’homosexuals que ara no toleraríem, perquè segurament hem progressat en la consciència del respecte que cal tenir a tot ésser humà, sigui quina sigui la seva condició.

El comportament de Jesús amb el leprós és un exemple a imitar. Per damunt de qualsevol etiqueta hi ha una persona, un fill de Déu, i per tant un germà nostre. La dignitat de tot ésser humà mai no es perd siguin quines siguin les seves circumstàncies. Per això els cristians hem d’estar radicalment en contra de tota discriminació per raó de sexe, ètnia, llengua, edat, nivell econòmic, ideologia o qualsevol altra condició. I no hem de deixar de tractar amb humanitat aquells que pel seu comportament mereixen ser apartats de la societat. És evident que necessitem protegir-nos dels delinqüents, però la presó no és cristiana si, més que el càstig, no busca la rehabilitació. Tornar la salut al malalt és el que va fer Jesús al leprós, però és el que va fer també quan va perdonar la prostituta penedida i el lladre i corrupte Zaqueu.

Potser això és el que fa més falta a la nostra societat d’avui. Som molt exigents amb la rectitud moral dels nostres polítics i personatges públics, i exigim tolerància zero davant dels casos de corrupció o d’abusos sexuals. I això està molt bé. Però, un cop condemnat el corrupte o el corruptor, ens falta encara el desig de treballar per la seva rehabilitació, per recuperar la part d’humanitat sana que resta sempre en tot ésser humà, fins i tot el pitjor criminal. Ens falta el desig de tocar-lo i poder dir: «sí que ho vull, queda pur».

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General