Diumenge XV de durant l’any / A / 2020

Per a salvar-nos (Mt 13,1-23)

El jesuïta Jorge Loring va ser l’autor d’un llibre que va aconseguir una gran difusió. El seu títol és “Para salvarte”. No és la meva intenció criticar-lo ni comentar-lo, perquè no l’he llegit. Només em vull fixar en el títol, que és molt significatiu. Em crida molt l’atenció que faci servir el singular “salvarte”. És una mostra molt clara del concepte individualista de salvació que predomina entre els cristians: la salvació de la meva ànima depèn de mi, i si els altres es condemnen pitjor per ells. Després de llegir la segona lectura d’avui, jo crec que hauria estat molt més encertat que el llibre dugués per títol “Para salvarnos”.

En totes les pàgines dels evangelis es fa palesa la implicació entre la nostra relació amb Déu i amb el proïsme. Al mateix Parenostre demanem a Déu que ens perdoni les culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. En l’escena del judici final són convidats a entrar en el Regne aquells que han assistit, cuidat, acollit o visitat el Fill de l’home en la persona d’un dels seus germans més petits. No podem dir que estimem Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà a qui veiem. Així doncs, la salvació que desitgem per a la vida eterna passa per l’amor, la pau i la justícia que comencem a viure en aquest món.

Però no és solament això. Avui ens diu sant Pau que “tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu”. No és poca cosa: el destí de tota la creació depèn de la glorificació dels fills de Déu, és a dir, de la salvació de la humanitat. Ja fa dos mil anys que sant Pau sabia el que nosaltres avui dia anem assimilant, a empentes i rodolons, per la insistència d’uns científics cada cop més alarmats: el futur del món és a les nostres mans. Podem fer de la terra un planeta inhabitable o un paradís per a la humanitat, segons les decisions que prenguem en els propers anys.

Si, sobretot a partir del papa Lleó XIII, hem anat prenent consciència que els seguidors de Jesús hem de ser apòstols de la justícia social, amb el papa Francesc i la seva encíclica Laudato si’ ens adonem que hem de ser també apòstols de la justícia planetària. Déu ens ha encomanat la missió de tenir cura del planeta i de tota la creació.

No sé si hi ha alguna cosa de veritat o és pura conspiranoia, però hi ha qui diu que l’elit dels poderosos d’aquest món ja el donen per perdut i que han decidit deixar que continuï la seva cursa desenfrenada vers la catàstrofe. Mentrestant ells van preparant-se la fugida, sigui a un altre planeta o bé a alguna fortalesa inexpugnable envoltada d’una gran cúpula que els permetrà controlar la qualitat de l’aire i la suavitat del clima. Sona a ciència-ficció, però en cap cas podria ser una opció vàlida per a un cristià, perquè és insolidària i mancada d’esperança.

Els cristians esperem contra tota desesperança. I per això fins i tot els “sofriments del món present” cobren un nou sentit, perquè són com els dolors que sofreix la mare quan infanta. Els dolors de part són intensos però alhora joiosos perquè anuncien una nova vida. Així mateix la creu de Jesús: la mort més ignominiosa es converteix en remissió dels pecats i preludi de resurrecció. Per això no hem de perdre mai l’esperança: Déu sap treure el millor bé del pitjor mal.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XIV de durant l’any / A / 2020

Carn i esperit (Mt 11,25-30)

A la segona lectura sant Pau ens diu que no hem de viure segons les mires de la carn sinó segons les de l’esperit. És molt fàcil confondre carn i esperit amb cos i ànima, però això seria cometre un greu error. El dualisme cos-ànima ve dels grecs i ben aviat va ser assumit amb naturalitat pel cristianisme. Temps enrere era normal sentir en alguna prèdica que cal mortificar el cos per tal de salvar l’ànima. I encara avui, si a un cristià li pregunten què creu que passa quan una persona es mor, la resposta més freqüent serà dir que l’ànima es desprèn del cos i se’n va al cel amb Déu.

Però el dualisme carn-esperit de què parla sant Pau és molt diferent. La carn no és el cos sinó allò que em tanca en mi mateix i em desconnecta dels altres. En termes psicològics la carn seria semblant a l’ego. L’esperit, en canvi, és allò que em connecta als altres, em fa créixer i transcendir. L’esperit és tot allò que hi ha en mi d’impuls de vida i amor. Sant Pau té molt clar que això no ve de mi mateix sinó de l’Esperit de Déu que habita en mi.

Un cop hem entès això, ens adonem que veritablement ens ho juguem tot en aquesta alternativa: si vivim segons la carn, morirem; si vivim per l’Esperit, viurem de debò.

Reflexionant una mica ens anem adonant que en la vida hi ha poques coses que siguin bones o dolentes en si mateixes, sinó segons la manera com les vivim. Podem posar molts exemples. Treballar segons la carn és preocupar-me només del meu benefici econòmic, a costa fins i tot de la qualitat del treball; treballar segons l’esperit és prendre consciència que estic fent una tasca que ajuda a millorar el món. Puc fer política segons la carn, si busco el poder pel poder, o segons l’esperit, si faig del poder un servei. Puc viure la sexualitat segons la carn, si només cerco la pròpia afirmació i el control dels altres, o segons l’esperit si en faig una eina de comunicació íntima i d’entrega. Fins i tot puc viure el meu propi cos segons la carn o segons l’esperit. El cos segons la carn és el culte a la pròpia imatge: sabem el sacrificis i les despeses que fan algunes persones per millorar la seva aparença. El cos segons l’esperit és tenir cura de la meva salut, sense obsessions malaltisses, per tal de ser més útil al servei dels altres.

Sona a pregunta d’exercicis espirituals, però val la pena que ens la fem també en el dia a dia de les nostres vides: ¿visc per a mi o visc per als altres?, ¿visc per a la carn o visc per a Déu? No ens enganyem, tots tenim una tendència innata a l’ego i a la carn que s’anomena concupiscència. Per això, tot i que tinguem clar que volem viure per als altres i per a Déu, que volem sortir de la closca de la carn i créixer fins arribar a la talla del Crist, que és el nostre gran model, sempre haurem d’esforçar-nos per tal de no perdre aquesta orientació fonamental: ens cal morir a les obres pròpies de la carn per tal de viure en l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XIII de durant l’any / A / 2020

Qualitat de vida (Mt 10,37-42)

Un dels meus primers records d’infantesa és un viatge de vacances a una residència d’estiu per a treballadors del banc en què treballava el meu pare a la serra de Navacerrada. Vam anar de Barcelona a Madrid dotze persones, sis adults i sis infants, amb les maletes corresponents, en dos Seat 600 d’aquells que s’escalfaven quan la carretera feia massa pujada. Ara diríem que no es pot fer, que en aquestes condicions no hi vaig, que val més agafar l’AVE i a Madrid llogarem dues furgonetes… Però en aquells temps ens sentíem uns privilegiats perquè eren els primers cotxes que teníem i no hi havia res millor.

Tots volem créixer, millorar, prosperar, mai decréixer i empitjorar. I possiblement valorem també la religió en funció del profit que en podem treure. Si algú em pregunta per què soc cristià o per què vaig a missa, ¿què li contestaré? Potser li diré que m’ajuda a ser més bona persona, o a viure més tranquil i més feliç, o que em fa sentir protegit per Déu…

Ja ho hem vist unes quantes vegades i ho continuarem veient ben sovint, si Déu vol: quan un adult o un infant en edat escolar demana ser admès a l’Església i rebre els sagraments de la iniciació cristiana, el mossèn li pregunta: “per què vols ser cristià?”. I l’aspirant respon: “perquè crec en Crist”.

Ja sabem que creure en Crist no és un assumpte purament intel·lectual, sinó que es refereix a la nostra vinculació personal amb Jesús, a convertir-nos en deixebles seus i deixar-nos guiar, il·luminar i alimentar per ell. Ser cristià és convertir Jesús en el referent fonamental de la meva vida. Sant Pau deia: “ja no soc jo qui visc, és Crist que viu en mi”.

¿I amb això què hi guanyo? ¿Viure així em fa més feliç, més savi, més prudent? ¿Em fa viure més tranquil i protegit? Tant de bo! Però tornem al ritu d’ingrés al catecumenat. Quan l’aspirant ha confessat que creu en Crist, el mossèn li pregunta: “I la fe en Crist, què et dona?” I la resposta és categòrica: “la vida eterna”. No una vida una mica millor o més llarga. Vida eterna, que és el mateix que dir il·limitada. No és qüestió de grau sinó un canvi de concepte. És participar de la mateixa vida de Jesús, que és Déu i, per tant, etern i infinit.

Això és el que rebem ja des del baptisme: “hem estat sepultats amb el Crist en la mort… perquè també nosaltres emprenguem una nova vida”. No la mateixa vida una mica millorada: una vida nova. Procurem viure, doncs, ja des d’ara amb aquesta vida nova que portem encara dins nostre com una llavor per germinar. No la deixem morir, no deixem que el pecat la corrompi. Allò que hem de témer no són les adversitats d’aquesta vida, que ens afecten com a tothom, sinó que encara podem separar-nos del Crist. Ell no se separarà de nosaltres. Només cal que nosaltres no l’abandonem i siguem fidels a la seva promesa de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XII de durant l’any / A / 2020

Jesús és la vacuna contra el pecat (Mt 10,26-33)

A la carta als romans sant Pau ens fa adonar que el pecat és anterior a la transgressió de la Llei, perquè el pecat ve d’Adam i la Llei ve de Moisès. Això pot semblar a primera vista una disquisició teològica sense cap conseqüència pràctica, però no és així. I provaré d’explicar-ho parlant de virus i mascaretes.

Tots sabem a hores d’ara que les mascaretes són una mesura de protecció bastant eficaç per a frenar la propagació del coronavirus. I per això diuen que en la “nova normalitat” serà d’ús obligatori.

I, com passa amb totes les coses obligades, de seguida arribaran les queixes. Gent que dirà que el govern fa molt mal fet, que això és un abús d’autoritat, que ens coarta la llibertat, que només els interessa cobrar multes… I la gent assenyada haurà de sortir a recordar que si hem de portar mascareta no és per un capritx arbitrari del govern sinó per evitar un rebrot de la pandèmia; que si ens fan mal les multes i no poder-nos veure les cares, fa més mal veure els hospitals desbordats i la gent morint en absoluta soledat.

Doncs bé, el pecat és el virus i la mascareta és la llei. El pecat, tal com ho explica la història d’Adam i Eva, consisteix a desconfiar de Déu i apartar-nos del projecte d’amor pel qual ell va crear el món i la humanitat. A conseqüència del pecat el món ha deixat de ser un paradís i els homes ens hem convertit en una amenaça els uns per als altres, tal com va passar amb Caïm i Abel. Quan Déu ens va donar la Llei per mitjà de Moisès no va ser per a complicar-nos encara més la vida sinó per a indicar-nos el bon camí. Però tantes vegades ens hem quedat mirant el dit que assenyala la lluna i ens hem pensat que la llei és l’excusa per a imposar la multa: “has pecat i ara Déu et castigarà”.

La mascareta és incòmoda i la Llei també. Això ja ho sap sant Pau. No podem complir-la sempre, i per això la Llei no dona vida. És com la mascareta: ens protegeix a mitges, i a sobre moltes vegades no la portem ben posada. La solució, l’única definitiva, serà la vacuna. Aleshores fora virus i fora mascareta. La vacuna contra el pecat i la mort és Jesús. Ell ha passat per la creu i pel sepulcre i té els anticossos que l’han immunitzat definitivament. Per tant, amb Jesús ni hem de témer el pecat ni ens ha de fer falta la Llei. Per això a l’evangeli Jesús repeteix tantes vegades: “no tingueu por”. Déu no és el policia que ens controla ni el jutge que ens castiga. A vegades això fa falta, és cert, però Déu va molt més enllà. Ell ens salva del pecat i de la mort. Només cal que ens decidim a confiar-li les nostres vides i seguir els passos de Jesús. Aleshores s’acabaran les pors i les mascaretes.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Cos i Sang de Crist / A / 2020

Memorial, sacrifici i comunió (Jn 6,51-58)

Avui és la festa de l’eucaristia. El dia en què pròpiament commemorem la seva institució és el Dijous Sant. Això no ho hem d’oblidar mai, perquè ens dona el context d’aquest gest especialíssim de Jesús: la nit abans de la Passió, en un sopar pasqual amb els deixebles, després d’haver-los rentat els peus i abans d’un emotiu discurs de comiat i d’una intensa pregària al Pare.

Ara bé, en el nostre dia a dia els cristians vivim tant de l’eucaristia que en plena Edat Mitjana es va anar establint el costum de dedicar un dia a festejar amb tota solemnitat la presència sacramental de Jesucrist entre nosaltres.

Diuen els teòlegs que l’eucaristia és memorial, sacrifici i comunió, i avui voldria explicar alguna cosa del que signifiquen aquestes paraules.

Un memorial no és un simple record del passat. L’eucaristia és memorial perquè en ella es fa present en el nostre avui aquell esdeveniment únic que va ser la Pasqua de Jesús. Per això l’eucaristia sempre és la mateixa i sempre és nova. És la mateixa perquè ens connecta amb aquell fet únic i amb valor universal que va ser la mort de Jesús per nosaltres i la seva victòria sobre la mort. Sempre és nova perquè toca l’avui de la meva vida, que és diferent del meu ahir i del meu demà. Per això l’eucaristia més important de la meva vida no és la del dia que vaig fer la primera comunió sinó la que ara estic celebrant, de la mateixa manera que el que ara m’alimenta no és aquella llagosta inoblidable que vaig menjar fa tants anys sinó el senzill dinar que avui m’espera.

L’eucaristia és sacrifici perquè és signe de l’entrega de Jesús per nosaltres a la creu. En el llenguatge corrent sacrificar-se vol dir esforçar-se a fer una cosa que no ve de gust. És evident que a Jesús no li venia de gust morir a la creu, però sacrifici té un sentit més profund. Vol dir fer ofrena a Déu. Jesús es va oferir ell mateix fins a morir per tal que tots tinguéssim vida, i ho va fer per amor. Ens va estimar fins a l’extrem. Per això l’eucaristia va lligada al manament de l’amor. És signe de l’amor de Jesús envers nosaltres i ens capacita i empeny a estimar com ell ens ha estimat.

I l’eucaristia és comunió. Participant del Cos i de la Sang de Crist ens unim a ell. Per això hem de rebre l’eucaristia amb consciència i amb la disposició adequada, i ens sap greu quan veiem algú que combrega sense saber què està fent o per pura conveniència social. Ara bé, també és comunió entre nosaltres. Ho ha dit sant Pau: «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’un mateix pa». No podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres. D’aquí ve el gest de la pau que fem abans de partir el pa i de distribuir-lo. Ara no ens podem donar la mà físicament però no podem deixar de desitjar-ho. I qui no accepti com a germà seu algú que forma part de la comunitat cristiana s’ha de plantejar molt seriosament si està en disposició de combregar.

Temps enrere hi havia gent que preguntava: “mossèn, ¿què és millor, combregar a la mà o a la boca?” Més enllà dels gustos i opinions, qualsevol mossèn dirà que les dues maneres són correctes i que l’important és que tinguis present el que fas: que et fas u amb Jesús. L’actual emergència sanitària ens ha portat a combregar tots a la mà. Sé que a algunes persones els costa i per això acabo dedicant-los dues reflexions. Primera, que mentre Jesús era físicament entre nosaltres es va fer un tip de tocar mans de leprosos i de pecadors. No som nosaltres que el taquem sinó que és ell qui ens perdona els pecats i ens renta les impureses. Segona, que ara mateix rebre la comunió a la mà és un signe resplendent de l’amor que hem de tenir els uns pels altres segons el manament de Jesús: vetllem per la salut d’aquells amb qui compartim la comunió. No ens hem pogut donar la mà, però ara tots rebem a la mà el mateix Jesús.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies