Diumenge VI de Pasqua / B / 2021

És el nostre amic (Jn 15,9-17)

El capítol 6 del llibre de Jesús, fill de Sira, és un preciós elogi de l’amistat. Hi trobem expressions tan boniques com aquesta: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor” (Sir 6,14).

Certament l’amic és aquella persona amb qui desitgem trobar-nos per compartir els bons moments, perquè en la seva companyia la vida es torna més agradable. Però és també aquell que no ens abandona en els moments difícils i resta al nostre costat per tal de compartir i mitigar el sofriment. L’amic no té enveja dels nostres èxits ni s’engeloseix dels nostres encerts. No aprova amb hipocresia les nostres errades, i si pensa que hem obrat malament és prou sincer per dir-nos-ho a la cara i esperar amb confiança el nostre penediment, perquè l’amic de debò és aquell que ens ajuda a fer brollar el millor de nosaltres mateixos. L’amic millor és aquell més capaç de sacrificar-se pel nostre bé. Qui no desitja un amic així? Perquè qui el troba gaudeix d’una font inesgotable d’alegria.

Doncs bé, Jesús avui ens diu amics. Parla primer de la seva relació amb el Pare, que va més enllà de l’amistat. “Jo i el Pare som u”, dirà més endavant. I és en aquest marc que ens presenta la seva nova relació amb nosaltres com la millor de les amistats, una amistat nova en la qual ell ha pres la iniciativa: “Ja no us dic servents… Vosaltres sou els meus amics”.

¿En som ben conscients d’això? ¿Ens sentim amics de Jesús? ¿Gaudim de la seva companyia o ens hem quedat encallats en una relació superficial, de quedar bé perquè no s’enfadi?

Una darrera reflexió, de moltes que podríem fer. Tenir un amic ens fa millors persones, perquè l’amistat de debò s’acaba encomanant. Si aquesta persona s’ha portat tan bé amb mi, perquè no m’he de portar bé jo amb aquell altre? Així com hi ha cadenes de favors, també hi pot haver cadenes d’amistats. Doncs bé: si Jesús ha donat la vida per mi, també jo he de donar la vida pels altres. El millor fruit de l’amistat amb Jesús és que ens acabem estimant els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge V de Pasqua / B / 2021

Relació personal amb Jesús (Jn 15,1-8)

Malgrat la diversitat de la nostra societat i la ignorància religiosa imperant, encara resta molt arrelada entre nosaltres la idea que som un país catòlic. I crec que això no ajuda gens a la transmissió de la fe a les noves generacions.

Sovint em trobo amb persones que venen a demanar algun sagrament i que, si ens posem a parlar de la vivència de la fe cristiana, diuen alguna cosa així: Jo tinc la meva fe i soc bona persona, no veig cap necessitat d’anar a l’església perquè no m’aporta res.

“Jo tinc la meva fe”. Si els demano quin és el passatge de l’evangeli que més els agrada, acostumen a quedar-se en blanc. La seva fe és tan implícita que no saben dir res de Jesús.

“Jo soc bona persona”, i sovint afegeixen: millor que molts dels hipòcrites que van a missa. És curiosa la imatge estereotipada que molts tenen de nosaltres, els “catòlics practicants”. I afegeixen ben convençuts: per a ser un bon catòlic no cal anar a missa.

No és gens fàcil desfer aquestes idees preconcebudes. Reconec que normalment no ho aconsegueixo. Però, si més no, l’evangeli d’avui ens hauria d’ajudar a ser conscients del que realment significa ser cristià.

Quina imatge tan bonica i tan nostrada, mediterranis com som, la del cep i les sarments! Tant si són naturals com si són empeltades, les sarments reben la força vital per mitjà de la saba que els proporciona el cep, i per això no poden sobreviure si no hi resten ben unides.

Tota la vida cristiana es pot resumir en aquesta expressió: relació personal amb Jesús. Una relació que engloba tres aspectes que impliquen una certa gradació: coneixement, amistat i comunió.

El coneixement és el punt de partida per a la relació amb una persona. I ni tan sols això es dona per part de molts que diuen que són cristians. Ignorar les Escriptures és ignorar el Crist, deia sant Jeroni. ¿Com podem viure units a ell si no sabem qui és, si no sabem què va dir ni què va fer, si no sabem quin sentit té la seva mort en creu ni ens acabem de prendre seriosament la seva resurrecció?

El coneixement pot portar a l’amistat. L’amic o amiga de debò és algú que tenim en compte quan ens organitzem la vida, sigui perquè procurem buscar temps d’estar junts o fins i tot perquè demanem el seu parer a l’hora de prendre decisions importants. Podem tenir aquesta relació amb Jesús per mitjà de la pregària, l’examen de consciència, el discerniment…

I l’amistat arriba a la comunió quan dos amics decideixen unir les seves vides. Ja no es tenen en compte l’un a l’altre, sinó que viuen junts i decideixen junts. Com les sarments unides al cep. És aquí on entenem que no podem ser cristians de debò sense participar de l’eucaristia, que és el mitjà que Jesús mateix ens ha donat per alimentar-nos d’ell i participar de la seva vida. L’Església té tots els defectes que li vulguem trobar, com a realitat humana que és. Però l’Església té Jesús. I sense ella no hi tenim accés.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge IV de Pasqua / B / 2021

Més que bo (Jn 10,11-18)

Fa més de vint anys, quan treballava en un col·legi, un dia dinava amb els companys de feina. Una mestra, que venia d’un poble de Pirineu, explicava que tenia unes quantes vaques de llet de la seva propietat. A mi, inexpert en la matèria, se’m va acudir manifestar que trobo que les vaques són molt avorrides, que no manifesten emocions a diferència d’altres animals. Què vaig dir! Ella em va respondre tota indignada que estimava les seves vaques, que cadascuna tenia el seu nom, el seu caràcter i la seva història.

La majoria de nosaltres sabem ben poca cosa de l’ofici de pastor i de la vida de les ovelles, però no era així en temps de Jesús. Pels camins de Galilea segur que es trobava sovint amb ramats que havien sortit a pasturar, i al seu poble de Natzaret segurament els oficis més comuns eren els de pastor, pagès i obrer de la construcció.

Segur que Jesús coneixia bons i mals pastors, com també la gent que el sentia parlar. Van entendre perfectament que el bon pastor té cura de les ovelles, les coneix una per una i les defensa quan ve el llop. Segurament quan van sentir que el bon pastor dona la vida per les ovelles van pensar que això ja és ser més que bo, i que Jesús ja n’estava fent un gra massa.

Ara entenem que, en llenguatge figurat, el Senyor estava parlant de la seva relació amb nosaltres, els deixebles. Ell ens estima fins a l’extrem que ha donat la vida per nosaltres a la creu. Però el seu no és un amor filantròpic a la humanitat en general. Ell ens coneix personalment i desitja tenir amb cadascú una història única d’amistat i d’amor. Aquest diria jo que és el gran atractiu de la pregària: tenir amb Jesús una relació irrepetible, que ningú altre pot tenir per mi.

Així és l’amor de Jesús: totalment personal i totalment universal. Perquè el seu desig és que el seu ramat creixi fins que ningú no en quedi exclòs. Som una sola humanitat, i segur que l’amor de Jesús no es limita als que hem estat batejats. Ell ha donat la vida per tota la humanitat, els qui el coneixem i els qui encara no el coneixen. Tots som ja en el seu cor.

Els bisbes i els preveres, col·laboradors seus, som també ovelles del ramat de Jesús que hem estat cridades a pasturar les altres ovelles en nom de l’únic i veritable Bon Pastor. Per això no s’espera de nosaltres que siguem simplement uns gestors eficaços i uns administradors competents, sinó que transparentem les qualitats de Jesús: conèixer les ovelles, estimar-les i donar la vida per elles. Preguem perquè no manquin mai a l’Església bons pastors que tinguin cura de les ovelles del propi ramat i també de les allunyades.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge III de Pasqua / B / 2021

Jesús és viu (Lc 24,35-48)

Alguna vegada, parlant amb infants de catequesi, m’he adonat de la dificultat que tenim per a entendre de debò l’experiència que els evangelis ens conviden a fer de la resurrecció de Jesús.

Recordo un nen que creia en la resurrecció de Jesús però no acceptava que jo li digués que Jesús és viu. Ell em deia: no, Jesús va ressuscitar, és a dir, va tornar a la vida de manera miraculosa, però al final es va morir i va pujar al cel.

Dit d’una altra manera: potser molts cristians no tenim dificultats a admetre que Jesús és el Fill de Déu que va venir al món i va donar la vida per nosaltres; tot això és passat. I també admetem que ell ens ha obert les portes de la casa del Pare i gaudirem per sempre de la seva presència; això és futur.Però no ens passa pel cap que puguem conviure amb ell en la vida present, que ens el puguem trobar mentre esmorzem a la cuina de casa o prenent unes tapes a la terrassa d’un bar.

Aquest crec que és el missatge sorprenent de l’aparició de Jesús als deixebles. Ja havien tingut una primera aparició, ja coneixien la seva victòria sobre la mort, i segur que això els havia donat esperança després de la tristesa del Calvari. Però ara Jesús es presentava de nou sense avisar i els demanava una cosa tan prosaica com alguna cosa de menjar. I es va empassar un tall de peix a la brasa com qui esmorza uns flocs de cereals o pica unes patates braves.

I tot seguit es posa a conversar amb ells. I els canvia la vida, perquè els dona una mirada nova, més il·luminada, sobre tot el que ha passat. I els encomana la missió de ser testimonis de la seva presència en el món davant de tots els pobles, començant per Jerusalem.

No voldria convertir aquest comentari en una reflexió purament moral, com passa moltes vegades, però sí fer una invitació a anar amb els ulls oberts, i sobretot el cor, per a detectar la presència actual de Jesús entre nosaltres. Que l’eucaristia i els altres sagraments, la pregària, l’escolta de la seva Paraula no es limitin a ser un exercici nostàlgic de memòria o l’espera passiva d’un futur millor. Segur que Jesús ens espera també ara a la taula del menjador de casa, al replà de l’escala de veïns o en qualsevol cruïlla d’un carrer o de la vida. I aleshores, sense sostreure’ns al tràfec i al neguit diaris, podem experimentar també la pau del Ressuscitat i començar a tastar la seva benaurança. Deixem que segui ja des d’ara a la nostra taula, així com nosaltres esperem seure un dia al banquet del Regne etern. Fem-nos amics del Ressuscitat, deixem que comparteixi la nostra vida des d’ara sense que hàgim d’esperar la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge II de Pasqua / B / 2021

De la por a la pau (Jn 20,19-31)

Fins a tres vegades apareix a l’evangeli d’avui la salutació del Ressuscitat als deixebles: “Pau a vosaltres”. I així, de cop i volta, passen de la por i la reclusió a una alegria desbordant. S’adonen que Jesús ha vençut l’odi i la mort i ha tornat per infondre’ls el seu Esperit Sant i donar-los el poder de perdonar els pecats. La victòria del Senyor no és un cas particular, sinó que es fa extensiva a tots els que es vinculen a ell. Fins i tot abans de passar per la mort ja comencen a tastar la nova vida i a tenir poder per vèncer el pecat i l’odi que es volien ensenyorir del món.

Cal reconèixer que els cristians no experimentem sempre la pau i el goig que Jesús avui transmet als deixebles. Una pau i un goig que no depenen dels problemes i dificultats que la vida sempre ens depara. Emmalaltim, fracassem i vivim sotmesos com tothom a les males jugades de l’atzar. Però la causa de la nostra alegria és més profunda que tot això. I això hauria d’arribar a modelar el nostre tarannà. No vull dir que hàgim de passar tot el dia saltant i ballant, perquè l’eufòria sempre és passatgera. Penso més aviat en una pau del cor que sempre s’hauria de mantenir, fins i tot en els moments de tristesa o desassossec que ens toca viure a tots. Si la trobem a faltar, no dubtem mai a demanar-la al Senyor, perquè és el primer do que la seva presència ens depara.

¡Quina tendresa em desperta, el fet que el cos del Ressuscitat conservi les cicatrius dels claus i de la llança a les mans i al costat! No hi ha dubte que el seu cos glorificat podria haver restat lliure de qualsevol defecte, més bell i resplendent que el que van poder veure transfigurat dalt la muntanya. Però Jesús va voler conservar les ferides, els senyals del que va patir per nosaltres. Com les persones que es tatuen a la pell el nom de l’estimat o l’estimada, aquestes ferides són la prova del seu amor.

Em ve al pensament aquell paralític que Jesús va curar vora la piscina. “Aixeca’t, carrega’t la llitera i camina”. ¿Per què s’havia de carregar la llitera, si ja no li feia falta? Potser Jesús volia que recordés sempre l’estat en què s’havia trobat perquè pogués valorar millor la gràcia rebuda. És consolador pensar que ressuscitarem cadascú amb la nostra història. Les nostres cicatrius i els nostres errors no s’esvairan, però ja no els viurem com un càstig i una càrrega. Seran el record perenne d’allò que Déu ens ha perdonat, del mal que ens ha curat, del pou d’on ens ha tret. I així fins i tot excitaran encara més el nostre amor. Si ho creiem així ja des d’ara, podem començar a experimentar per endavant la felicitat que el Senyor ens té reservada per a la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General