Diumenge III de durant l’any / C / 2022

Curset d’evangelització (Lc 1,1-4;4,14-21)

La primera vegada sempre és especial. El primer petó, la primera missa d’un mossèn, la primera classe d’un professor, el primer discurs d’un polític en campanya, la primera roda de premsa d’un entrenador, l’estrena d’una obra de teatre… Nervis, expectativa… Un cop fet, tot el que ve a continuació ja sembla més senzill.

Així deurien ser els inicis de l’activitat de Jesús, un cop batejat al Jordà. Un dissabte era a Natzaret i, com tots els jueus, va anar a la sinagoga. Però aquella era diferent. Hi havia la seva parentela i tots els veïns i amics d’infància i joventut. Tothom estava expectant per saber què diria el fill del fuster, aquell xiquet que estava fent parlar tant per tot Galilea.

Jesús comença llegint un passatge del profeta Isaïes. Tot correcte. Potser alguns pensaven: que bé que llegeix, de petit ja se li veia que tenia quelcom d’especial. Però la bomba va esclatar quan, un cop plegat el volum, s’assegué, tal com feien els mestres quan ensenyaven, i va dir que en ell s’estaven complint totes aquelles paraules de l’Escriptura.

Així doncs, Jesús diu que és aquell que ja esperava el profeta Isaïes, el qui ve a complir una missió divina ple de l’Esperit del Senyor. I quina és aquesta missió? Segur que molts en aquell temps, i també avui en el nostre, pensaven i pensen: que vingui Déu a fer neteja, a castigar i a posar ordre. Però les paraules de Jesús no van per aquí. Ell ve a “portar la Bona Nova als desvalguts, proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. Jo ho condensaria en aquests cinc verbs: animar, alliberar, orientar, rescatar i perdonar.

Animar amb la bona notícia que Déu és Pare, que ens estima i que vol que el món sigui tal com ell va somiar per als seus fills. Alliberar de les malalties físiques, psíquiques i morals que ens aïllen i no ens deixen viure de debò. Orientar perquè, il·luminats amb la llum que ve de Déu, puguem distingir la veritat de l’error i el bé del mal, discernir el nostre lloc en el món i la missió que Déu ens ha encomanat. Rescatar tantes persones que, víctimes de les desigualtats injustes i la manca de fraternitat, queden discriminades, marginades o descartades a causa de la pobresa extrema o del rebuig social. Perdonar per tal de curar les ferides de la memòria i restaurar l’amistat per a la qual hem estat creats.

Des de la sinagoga de Natzaret Jesús ens ha donat un curset accelerat d’evangelització que continua essent ben actual. Primer punt: no parlar per parlar sinó amb la Paraula de Déu. No hem d’inventar res sinó transmetre allò que Déu vol fer i ja està fent entre nosaltres. No el que nosaltres voldríem que fes sinó el que Ell té voluntat de fer. Segon punt: parlar amb els fets. El cristianisme no és una teoria sinó la nostra implicació personal en el que Déu està fent. Per desgràcia, molta gent no associa la fe en Déu amb els cinc verbs que abans he esmentat sinó amb altres com jutjar, condemnar, avorrir, prohibir… Així no anem enlloc. Ser evangelitzadors vol dir encarnar en les nostres vides això que Jesús va dir i fer: animar, alliberar, orientar, rescatar, perdonar.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de durant l’any / C / 2022

A omplir piques! (Jn 2,1-12)

Potser a alguns els sembla poc seriós que, segons l’evangeli de sant Joan, Jesús comenci la seva activitat miraclera convertint l’aigua en vi en una festa de casament. El Fill de Déu, pel que sembla, s’ha de dedicar a coses més serioses. Curar malalts i ressuscitar morts sí que són miracles com Déu mana. Multiplicar pans i peixos ja frega el límit: en comptes d’això podia haver instruït les multituds sobre les bondats del dejuni. Però convertir l’aigua en vi ja passa de la ratlla. A més a més, aquelles sis piques de pedra tenien una capacitat de centenars de litres. ¡Quin desori i quina disbauxa!

Ens hem fet una imatge tan seriosa de Jesús que la gent avui dia pensa molt més en l’església a per als funerals que per als casaments. No crec que ni Jesús ni Maria ni els deixebles que l’acompanyaven fessin aquell dia cara de funeral. Els cristians, certament, hem de defugir la frivolitat. Però el contrari de la frivolitat no són les cares lànguides i avorrides sinó la profunditat. Un sant trist és un trist sant, deia sant Francesc de Sales. El posat més propi dels cristians ha de ser una alegria profunda i serena, el goig de qui se sap salvat i estimat malgrat tots els entrebancs que hagi de patir.

Jesús deia que encara no havia arribat la seva hora. L’hora de Jesús, aquella en què durà a compliment la seva missió, serà l’hora del Calvari i de la resurrecció, l’hora de rescatar-nos de la mort i de tornar al Pare no pas sol sinó acompanyat d’una multitud de germans. Aquesta serà l’hora d’obrir de bat a bat les portes del Regne i començar un banquet fraternal que no tindrà fi.

Però Maria intueix que ara és l’ocasió propícia perquè Jesús faci un primer senyal d’allò que ha de venir. I dona als servents una indicació que és or pur: “Feu tot el que ell us digui”. Tant de bo que aquestes paraules continuïn ressonant fins avui enmig del brogit de la història, perquè aquesta és ara la nostra missió com a deixebles de Jesús. Hem d’omplir piques amb galledes. ¿Que només tenim aigua? Doncs aigua! Deixem que Jesús faci el miracle, no ens el demana pas a nosaltres. Omplir piques amb aigua i servir el vi millor que Jesús ha transformat. Els cristians no hem de transmetre les nostres opinions, manies i maneres de fer. El “sempre s’ha fet així” no serveix de res per als joves que viuen en un món nou. A més a més, gairebé sempre és fals. Les coses han canviat molt més del que ens pensem al llarg de la història. Els cristians hem de transmetre la novetat de Jesús, una novetat tan saborosa que enfront d’ella tota la resta apareix insípida com l’aigua.

Molta gent diu que les misses són avorrides. També n’hi ha que diuen que la vida és un fàstic. Sí, hi ha raons poderoses per pensar així. Tots hem anat alguna vegada a una festa i ens hem acabat avorrint sobiranament perquè ens hem quedat d’espectadors, perquè no hi hem entrat. Cadascú de nosaltres hauríem de venir a missa amb una galleda, és a dir, disposats a col·laborar en allò que Jesús farà, perquè la missa és sobretot obra de Jesús. Arribaríem a missa carregats d’aigua i en marxaríem plens de vi i d’alegria per repartir. Cada persona hauria de viure la vida com una missió, amb un propòsit. Aleshores podríem dir que la vida és dura i que la missa és cansada, però que tant l’una com l’altra valen la pena perquè hi comencem a tastar el vi de la festa que Jesús ens ha preparat.

Jordi Vila Borràs

Baptisme del Senyor / C / 2022

Moment màgic (Lc 3,15-16.21-22)

L’evangeli d’avui ens parla de “la gent que vivia en l’expectativa”. Quina expressió més bonica! Gent que esperava una novetat, una intervenció divina que capgirés aquell estat de coses que no els satisfeia. Vivien en l’expectativa i estaven disposats a comprometre’s en el canvi que havia de venir. Per això es feien batejar per Joan.

Avui sembla que vivim més aviat un temps de conformisme que d’expectatives. Creure que tots els polítics són iguals i miren pels seus interessos particulars, que els grans problemes del món no s’arreglen perquè no interessa, que tots els mitjans de comunicació ens enganyen… són creences que porten al desànim, la desmobilització i l’apatia. Tanta gent pensa: jo no hi estic d’acord però acabaré fent com els altres, mirant només per mi i enganyant quan convingui. I això ens desvincula els uns dels altres i ens buida per dintre, ens converteix en allò que critiquem i no volem ser: mers productors i consumidors, carn de canó descartable quan li convé al sistema.

Jesús es presenta per ser batejat com “tot el poble”, diu l’evangelista. Ell no necessitava ser rentat de cap pecat, però es fa solidari amb la situació pecadora i necessitada del seu poble. Participa de la seva expectativa. Es fa batejar i es posa a pregar. El seu gest religiós no és purament extern sinó que el viu en comunicació amb el Pare, amb la consciència ben desperta, disposat interiorment a complir la missió per a la qual ha estat enviat.

Solidaritat i pregària, comunió amb el poble i comunió amb el Pare, consciència de qui l’envia i a qui és enviat. És el moment perfecte, la “conjunció astral” més oportuna perquè es manifesti visiblement allò que és essencialment invisible: l’Esperit Sant en una figura corporal com un colom. No s’havia vist mai ni mai més es tornarà a veure, però és que el moment és màgic. I el Pare, des del cel, esclata de joia i fa sentir la seva veu: “Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut”.

En aquesta escena magistral, amb quatre pinzellades, l’evangelista ens descriu amb gran profunditat qui és Jesús i com hem de viure si volem ser deixebles seus. No deixar-nos vèncer pel desànim ni per l’apatia, ans viure en l’expectativa. Ser poble, solidaris amb les necessitats i les aspiracions de la humanitat. I ser orants, conscients de la presència de Déu en nosaltres. Així és com viuen els batejats: moguts per l’Esperit i fills en el Fill.

Jordi Vila Borràs

Epifania del Senyor / 2022

Trobada de dos mons (Mt 2,1-12)

Deixant de banda l’aspecte més comercial i consumista, Nadal ens evoca els valors de la família, la humilitat, la pobresa, la petitesa… Valors molt necessaris en el món d’avui però que, entesos en un sentit exclusivista, ens poden recloure en un món petit, al marge dels grans moviments que configuren la nostra societat.

En aquest sentit, l’Epifania és la gran festa que complementa el Nadal. És la festa de la universalitat. Déu s’ha fet petit i proper naixent en un pessebre d’un poblet. Però la seva resplendor arriba fins als confins de la terra i és a l’abast de tots els cercadors de la llum.

Els savis vinguts d’Orient són el símbol de tota la humanitat avui potser més nòmada que mai, que viu i mor tot fent camí. Camins aspres i perillosos, plens d’obstacles, a la recerca d’un recer de pau i seguretat.

L’escena de l’Epifania és la trobada entre dos mons, dues cultures molt allunyades, que es fecunden i il·luminen mútuament. Epifania és, doncs, tota una lliçó per a la convivència i l’encreuament de cultures que vivim en la nostra societat.

Fem una mica d’evangeli-ficció. ¿Us imagineu que els savis d’Orient, conscients del valor únic d’aquell infant, l’haguessin segrestat per endur-se’l al seu país? ¿O bé us imagineu que haguessin fet fora del pessebre Maria i Josep, el bou i la mula, per fer lloc als seus camells i erigir-se en la nova família d’aquell infant? ¿Us imagineu, encara, que Maria i Josep, en veure venir aquella estranya caravana, haguessin amagat l’infant i deixat passar de llarg tota la comitiva?

No, els savis d’Orient no eren uns colonitzadors ni uns invasors, i Josep i Maria no eren una família tancada i poruga. En la trobada d’aquells dos mons tan diferents es va produir un miracle meravellós. Uns savis cercadors varen trobar una família acollidora i tots dos van oferir amb generositat el millor que tenien: els uns or, encens i mirra, els altres la presència de l’Infant. I tots es van omplir d’una gran alegria en adonar-se que en aquella peculiar escena tenia lloc l’Epifania, la manifestació del Fill de Déu a la humanitat.

La història de la humanitat i la història personal de cadascú de nosaltres pot ser vista com un enfilall de trobades, unes positives i altres negatives. Quan busquem un amic o quan algú reclama la nostra amistat, quan entrem a comprar en una botiga o quan ens ofereixen una feina, quan Colom va descobrir Amèrica, quan vam rebre la gran onada d’immigració andalusa i ara que rebem gent de tot el món… Tota la història és feta de recerques i encontres.

¿És bo o és dolent tant de moviment? Què hem de fer? L’escena de l’Epifania ens dona unes pistes molt clares. D’una banda ser acollidors, no tancar-se, no tenir por. De l’altra banda ser respectuosos, conscients que la terra que ens acull és terra sagrada. Si aquestes són les actituds, si floreix la generositat per les dues bandes, s’esdevé un miracle que ens omple d’alegria en veure néixer una nova humanitat. En canvi, si dominen les actituds de por i tancament, d’invasió i colonització, poden arribar a succeir coses terribles, com ens ho recorda la figura del rei Herodes i la matança dels Innocents.

Que els cristians siguem sempre família acollidora i savis en recerca, que allà on ens trobem es multipliquin les ocasions de diàleg i d’encontre, que siguem sempre generosos en donar i en rebre el millor. Que la llum de Nadal brilli cada cop més en el nostre món.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II després de Nadal / 2022

Déu no es cansa de nosaltres (Jn 1,1-18)

Quines festes de Nadal més estranyes, oi? Igual que l’any passat, l’amenaça del virus ens impedeix de celebrar les trobades familiars amb molta gent, les visites als parents i amics que enyorem. ¿Qui no ha passat per l’angoixa de la malaltia o pel trasbals d’un confinament o per les conseqüències de la crisi econòmica?

L’any passat la situació era objectivament més crítica que ara, però segurament ens agafava més animats. Pensàvem: és un cop a la vida, val la pena fer l’esforç per tal de tornar ben aviat a la normalitat. Ara ha passat un any sencer, tres dosis de vacunes i una onada rere l’altra. Alguns experts comencen a dir que sembla que ja ha passat el pitjor, però tots estem més cansats i més escèptics. Tan greu com el virus és la pandèmia de desconfiança amb què ens prenem els dictàmens dels experts i les mesures dels governs.

És molt sa fomentar l’esperit crític i preservar el dret a la discrepància, però és necessari compartir un llenguatge comú i una confiança bàsica per tal de poder conviure i caminar junts. Quan un país sospita de la bona voluntat i de la capacitat dels seus polítics en general, s’està creant l’ambient propicis perquè es desfermin les passions més baixes i se n’aprofitin les màfies i els desassenyats. Quan es perd la confiança en l’estament científic es cau en la superstició i es torna a la cacera de bruixes: sempre que passa alguna cosa dolenta ens hem d’inventar algun culpable.

Pinto un panorama negre perquè les coses, si no vigilem, sempre poden empitjorar. I nosaltres, com a cristians, hem de ser llum i llevat precisament per a millorar el món en què vivim. Quan, uns dies abans de Nadal, començava a preparar les homilies d’aquests dies, em vaig anar amarant, com passa cada any, de l’ambient de pau serena i de joia lluminosa que ens evoca el naixement de Jesús. I se’m va presentar d’una manera molt punyent el contrast amb l’ambient de desencís i de crispació que es respira en la nostra societat. I vaig pensar: Si tornem a celebrar el Nadal, si celebrem l’encarnació del Fill de Déu, la Paraula viva, la llum que ve a il·luminar el món, és que, encara que som com som, Déu no s’ha cansat de nosaltres.

Si estem en hores baixes, consolem-nos amb aquest pensament: jo puc estar cansat de tot, però Déu no s’ha cansat de mi ni de nosaltres. Aquest és el goig, la pau, la llum del misteri de Nadal: el Déu sublim del cel no es cansa d’enfangar-se en la misèria de les seves criatures. ¿No és aquest motiu suficient per donar-li’n gràcies, per dibuixar-nos un somriure en el rostre i encendre una claror en el nostre cor?

Jordi Vila Borràs