Diumenge XIX de durant l’any / A / 2020

Cristianisme malencònic (Rm 9,1-5)

L’apòstol Pau, que viu amb entusiasme la tasca evangelitzadora que el Senyor Jesús li ha encomanat, porta tanmateix en el cor una pena amarga: la gran majoria del poble jueu, del qual ell forma part, com el mateix Jesús, que és el poble que ha rebut històricament la revelació divina continguda a la Bíblia, ara que ha arribat el gran moment, ara que és l’hora de la salvació no accepta la bona notícia. Per això Pau s’exclama fins al punt de protestar que s’hauria estimat més no trobar-se ell amb el Senyor i que en canvi el poble hagués cregut.

Els sentiments de Pau em fan pensar en l’actitud del cristianisme en l’Europa dels nostres temps: malenconia i desorientació.

Ben aviat, podríem dir des de la destrucció de Jerusalem al segle II, el centre de gravetat del cristianisme es va decantar cap a Europa, i Roma va ser el cor des d’on l’anunci de l’evangeli s’ha anat estenent als cinc continents, amb les grans embranzides de l’evangelització d’Amèrica el segle XVI i d’Àfrica el segle XIX.

Va ser providencial per al desenvolupament de la història de la humanitat que els primers pensadors cristians s’adonessin que en les millors intuïcions dels clàssics grecs, encara que fossin pagans, s’amagaven llavors d’inspiració divina. És així com Europa es va convertir, durant molts segles, en exportadora de civilització i de fe. Segurament el cristianisme ha estat el primer agent d’això que ara anomenem globalització, un fenomen que té molts aspectes criticables però que fa que arreu del món et puguis trobar com a casa. Conceptes que avui dia considerem tan universals com drets humans, llibertat o solidaritat tenen la seva gènesi en la simbiosi entre el món clàssic i l’evangeli. Fins i tot moviments tan antireligiosos com la Revolució Francesa, el marxisme o l’anarquisme es basen en principis cristians: recordem el famós crit de “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Ara ens lamentem que Europa ha deixat de ser el centre del món. Els Estats Units, que són la gran potència mundial però que culturalment no han deixat de ser una antiga colònia europea, miren cada cop menys cap a nosaltres i més cap a la Xina i l’Extrem Orient, que és ara la zona del món més dinàmica i amb més potencial. I també ens lamentem del tall cultural que s’obre amb les noves generacions de casa nostra. Sembla que els joves ignoren i troben inútil la fe dels seus pares i avantpassats.

De resultes de tot això, alguns sectors nostàlgics intenten una reacció molt equivocada de tancament: refusen els immigrants, com si fossin invasors, per tal de preservar la puresa de les nostres arrels. No s’adonen que amb això s’estan allunyant del fonament del cristianisme, que és considerar tot ésser humà com un germà, i que trastoquen el veritable esperit del cristianisme, que sempre ha estat expansiu, pel tancament dins d’una closca.

Malgrat tot, sant Pau no perdia l’esperança. El poble jueu podia rebutjar el seu Déu, però Déu no els rebutjava a ells: «com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses, són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist». Així també hem de pensar els cristians europeus. El nostre continent pot rebutjar la fe, però Déu no ens rebutja a nosaltres. No hem d’oblidar les nostres arrels ni la nostra història, amb les seves llums i les seves ombres; hem de procurar ser-hi fidels, críticament, en tot allò que té de més genuí i positiu, i hem de saber acceptar humilment el que ara ens toca viure: potser haurem de rebre l’anunci de fe que ens porten els de fora, tal com nosaltres l’hem portat durant molts segles més enllà de les nostres fronteres.

Amb la confiança que el destí final de cada persona i poble i de tota la humanitat és en les mans amoroses de Déu.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVIII de durant l’any / A / 2020

El carter enamorat (Rm 8,35.37-39)

Repartir cartes no és la pitjor feina del món, però tampoc no és la millor. Els primers dies és difícil. Les equivocacions són freqüents perquè moltes cartes tenen adreces incorrectes o incompletes i només arriben a destí gràcies a la perícia dels benemèrits carters. Dia rere dia el carter va memoritzant els noms de les persones i de tota mena de locals. Ja no li cal l’esforç i la concentració dels primers dies. Fins que, a poc a poc, la rutina se’l va menjant. Li sembla que ha entrat en una mena de bucle inacabable, i de nit no descansa perquè somia que recorre una i altra vegada el mateix circuit tancat dels carrers que té assignats.

Així patia la seva feina un de tants carters fins que, en la seva ronda habitual, es va creuar amb una noia que el va captivar a primer cop d’ull. Des d’aquell dia el carter feia la ruta amb el desig de tornar-la a trobar. Fins que va arribar el gran moment. Va trucar a un portal per lliurar una carta certificada, i el cor li va fer un salt quan va veure que era ella la destinatària de la tramesa.

D’aleshores ençà ell s’ho va fer anar bé perquè la noia no deixés de rebre correspondència. Primer una senzilla postal, després alguna carta ordinària, i més endavant cartes urgents, trameses certificades, paquets exprés… La noia rebia tota aquella correspondència amb els ulls lluents i un somriure encisador als llavis, i ben aviat també el carter va començar a rebre en mà cartetes perfumades que la noia li lliurava.

Ja us podeu imaginar que el carter se sentia afortunat de tenir la millor feina del món. Li era igual la pluja, el fred, la xafogor o les obres dels carrers que l’obligaven a allargar el recorregut. Res d’això no impedia que anés cada dia a buscar la seva estimada sentint-se l’home més feliç del món.

Això és un conte, però hi ha persones que tenim el goig de viure una realitat que s’hi assembla. En la vida hi ha dies de tots colors. Hi ha coses boniques, però també hi ha fracassos, malalties, contratemps, i la maleïda rutina que ens ho fa veure tot de color gris. A no ser que ens trobem amb aquell que dona sentit i valor a l’esforç de cada dia, aquell que ens estima tant que res no ens pot separar del seu amor. Aleshores ni els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, ni els perills o la mort sagnant ens poden separar d’allò que realment ens importa i dona sentit a les nostres vides, que és viure prop de Déu, que en Jesucrist ha demostrat com ens estima. Com va dir el papa Benet, «hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva». Un horitzó de joia i de plenitud vers el qual val la pena orientar la vida amb tota decisió, deixant enrere tot el que ens pugui fer nosa. Una joia i una plenitud que només són possibles quan el trobament es fa amb el mateix Amor.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVII de durant l’any / A / 2020

De què vas per la vida? (Mt 13,44-52)

Em fa la impressió que, parlant en general, als que dominen el món des del punt de vista econòmic i polític no els interessa que pensem gaire. Ells ja pensen per nosaltres, i els convé que anem seguint el corrent, com el famós Vicente que va “donde va la gente”.

Tot i així, la vida ens porta de tant en tant alguns moments crítics que ens poden ajudar a obrir els ulls i a pensar per nosaltres mateixos. Hi ha persones que, en patir un accident, s’han sentit molt a prop de la mort. Diuen que els ha passat tota la vida per davant en qüestió de segons i que s’han adonat de moltes coses. Ja no han tornat a ser els mateixos d’abans.

Podríem fer la prova, estalviant-nos el tràngol de l’accident. Imaginem que la nostra vida es converteix en una pel·lícula molt breu, de la durada d’un espot publicitari. Què hi veuríem? Quina frase ens definiria? Algú que ha anat per la vida de supervivent… un que ha esquivat molts obstacles… un que ha mirat de passar-s’ho molt bé… un que ha volgut que parlessin d’ell… un que ha volgut ser el centre… un que no ha volgut molestar… un que va despistat i encara no sap què vol…?

Sant Pau fa aquest exercici davant dels cristians de Roma, i resumeix en dues frases la vida de tot ésser humà: un que ha estat estimat per Déu d’abans que existís… un destinat a ser imatge viva del Fill de Déu.

Viure conscients d’aquestes dues realitats és el més emocionant i estimulant que podem experimentar. Saber que existim perquè hem estat estimats des de sempre per Déu, saber que la nostra vida no és fruit de l’atzar ni un error del destí. Soc aquí perquè Déu ha volgut que hi sigui. I saber també que la meva vida té un objectiu fora mida. No visc per passar-ho bé, per sobreviure o perquè no em molestin. Visc per arribar a ser imatge del Fill de Déu, visc per a identificar-me amb Jesús.

Els catòlics a vegades ens amoïnem per la manca de vocacions. Ens preguntem qui dirà missa d’aquí a uns quants anys. És que Déu no crida els joves avui dia? Sant Pau ens dona una resposta. Déu no crida uns quants joves perquè siguin capellans. Déu ens crida a tots des d’abans que existim i fins que arribem a la plenitud de vida: “ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Dit en altres paraules: ell ens regala la vida, ens dona una missió en la vida, ens perdona les marrades i els errors, i finalment ens concedirà que participem de la seva glòria.

Els cristians som els que hem pres consciència de la crida de Déu en les nostres vides. Si és així, no mancaran mai entre nosaltres les vocacions, perquè cadascú té la seva. Agraïm-la i posem-la en pràctica, segurs que “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVI de durant l’any / A / 2020

Pregar i gemegar (Mt 13,24-43)

La meva germana és vuit anys més petita que jo, i per això quan érem infants jo tenia molt interioritzat el paper de germà gran. Quan ella encara no parlava, jo havia après bastant bé a interpretar els seus plors i gemecs. Només de sentir-la endevinava sovint si tenia gana, si estava cansada, si s’havia de canviar o si passava alguna cosa alarmant.

Avui a la segona lectura sant Pau ens diu que nosaltres, quan preguem, som com uns nadons que només saben gemegar, i que sort en tenim que l’Esperit sap prou bé quin és el nostre deler i allò que necessitem.

La pregària cristiana és molt diferent de la meditació oriental o del ioga. No busquem el silenci, la calma interior o l’harmonia amb l’univers, sinó la comunicació amb Déu, que ens ha creat i que ens ha destinat a participar del seu amor. Certament, anem tan accelerats per la vida que sovint ens farà falta un temps de silenci i de relaxació, si volem posar-nos a pregar seriosament. Però això són només els prolegòmens. M’atreveixo a dir que, si ens trobem massa tranquils quan acabem la pregària, és que no hem pregat de debò. Perquè la trobada amb Déu sempre trasbalsa: ens fa sentir molt estimats però alhora molt indignes i necessitats de canviar coses en les nostres vides. I, sobretot, ens fa sentir enviats a ser instruments de l’amor de Déu envers els altres.

Pregar no és gens plàcid ni gens avorrit. Pregar és l’esforç, que dura tota la vida, d’aprendre el llenguatge de Déu. Quan, de petit, em feien resar el rosari, a la cinquena o sisena avemaria ja m’avorria. No entenia per què calia repetir tantes vegades el mateix. Ara entenc que la pregària repetitiva ens ajuda moltes vegades a centrar l’atenció, a mantenir una consciència de pregària malgrat les distraccions que sempre ens assetgen.

Però Déu no necessita de cap manera que li repetim parenostres i avemaries sense parar, ni la repetició constant ens farà més sants. Tots sabem el parenostre de memòria i, si som una mica piadosos, l’haurem resat un nombre incomptable de vegades. Però jo crec que, només que el reséssim de debò un cop a la vida, ja seríem sants. Perquè, si demano a Déu que es faci la seva voluntat a la terra com en el cel, de seguida m’he de preguntar quina és la voluntat de Déu en la meva vida, i segur que la meva existència canviarà radicalment. I quan demano a Déu el pa de cada dia m’estic comprometent a confiar per damunt de tot en la seva providència. I quan li demano que em perdoni tal com jo perdono els meus deutors, ja som al cap del carrer. No fa gaire llegia en algun lloc la confessió pública d’un banquer que deia que, quan resava el parenostre, sempre se saltava aquesta petició.

Una cosa és resar el parenostre com un lloro i una altra de molt diferent és viure’l. I d’això es tracta. Aprendre a viure com a fills de Déu no és fàcil però és el nostre destí, és el que Déu espera de nosaltres. Intentar resar ja és molt, és tot el que l’Esperit necessita per tal de començar a gemegar per nosaltres davant del Pare. Hi havia algú que deia: jo no sé cap pregària, però quan vaig a l’església m’assec davant la creu, o davant del sagrari, i el miro, i sé que ell em mira. No cal res més.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XV de durant l’any / A / 2020

Per a salvar-nos (Mt 13,1-23)

El jesuïta Jorge Loring va ser l’autor d’un llibre que va aconseguir una gran difusió. El seu títol és “Para salvarte”. No és la meva intenció criticar-lo ni comentar-lo, perquè no l’he llegit. Només em vull fixar en el títol, que és molt significatiu. Em crida molt l’atenció que faci servir el singular “salvarte”. És una mostra molt clara del concepte individualista de salvació que predomina entre els cristians: la salvació de la meva ànima depèn de mi, i si els altres es condemnen pitjor per ells. Després de llegir la segona lectura d’avui, jo crec que hauria estat molt més encertat que el llibre dugués per títol “Para salvarnos”.

En totes les pàgines dels evangelis es fa palesa la implicació entre la nostra relació amb Déu i amb el proïsme. Al mateix Parenostre demanem a Déu que ens perdoni les culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. En l’escena del judici final són convidats a entrar en el Regne aquells que han assistit, cuidat, acollit o visitat el Fill de l’home en la persona d’un dels seus germans més petits. No podem dir que estimem Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà a qui veiem. Així doncs, la salvació que desitgem per a la vida eterna passa per l’amor, la pau i la justícia que comencem a viure en aquest món.

Però no és solament això. Avui ens diu sant Pau que “tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu”. No és poca cosa: el destí de tota la creació depèn de la glorificació dels fills de Déu, és a dir, de la salvació de la humanitat. Ja fa dos mil anys que sant Pau sabia el que nosaltres avui dia anem assimilant, a empentes i rodolons, per la insistència d’uns científics cada cop més alarmats: el futur del món és a les nostres mans. Podem fer de la terra un planeta inhabitable o un paradís per a la humanitat, segons les decisions que prenguem en els propers anys.

Si, sobretot a partir del papa Lleó XIII, hem anat prenent consciència que els seguidors de Jesús hem de ser apòstols de la justícia social, amb el papa Francesc i la seva encíclica Laudato si’ ens adonem que hem de ser també apòstols de la justícia planetària. Déu ens ha encomanat la missió de tenir cura del planeta i de tota la creació.

No sé si hi ha alguna cosa de veritat o és pura conspiranoia, però hi ha qui diu que l’elit dels poderosos d’aquest món ja el donen per perdut i que han decidit deixar que continuï la seva cursa desenfrenada vers la catàstrofe. Mentrestant ells van preparant-se la fugida, sigui a un altre planeta o bé a alguna fortalesa inexpugnable envoltada d’una gran cúpula que els permetrà controlar la qualitat de l’aire i la suavitat del clima. Sona a ciència-ficció, però en cap cas podria ser una opció vàlida per a un cristià, perquè és insolidària i mancada d’esperança.

Els cristians esperem contra tota desesperança. I per això fins i tot els “sofriments del món present” cobren un nou sentit, perquè són com els dolors que sofreix la mare quan infanta. Els dolors de part són intensos però alhora joiosos perquè anuncien una nova vida. Així mateix la creu de Jesús: la mort més ignominiosa es converteix en remissió dels pecats i preludi de resurrecció. Per això no hem de perdre mai l’esperança: Déu sap treure el millor bé del pitjor mal.

Jordi Vila Borràs