Una sola mare (Jn 3,16-18)
Des de l’Advent fins a la Pentecosta l’any litúrgic ens ha portat a fer un llarg viatge, una aventura fascinant al costat de Déu, el Senyor de l’univers. Poca broma! Una gran aventura que té per nom història de la salvació. Segur que aquest llarg camí ens ha portat a conèixer millor el Déu que ens hi ha acompanyat, i això és el que avui se’ns convida a contemplar. ¿Com és Déu? ¿Què hem après de la seva identitat i de la seva manera de ser?
La primera cosa: que és tan gran, tan superior a nosaltres, que no ens el podem acabar, que no el podem definir ni descriure tal com fem amb els objectes que són al nostre abast. Podem desentrellar els misteris dels quarks, les supernoves, els forats negres i la matèria fosca, però Déu és més enllà del nostre món. Ell és el veritable misteri.
La segona cosa: que, tanmateix, podem intuir quelcom del misteri de Déu perquè ell, per a salvar-nos, se’ns revela. I per això ens atrevim a dir-ne alguna cosa. I diem que és Trinitat. Un sol Déu en tres persones, sense confusió ni divisió.
Permeteu-me una comparació que, com totes, és imperfecta, i molt més en tractar-se d’un intent d’aproximació al misteri de Déu, però que ens pot ajudar a posar una mica de llum.
¿Què és una mare? Tots ho sabem, oi? ¿Però com definiríem una mare? No és tan fàcil, i la prova és que avui dia les criatures poden arribar a tenir tres mares.
En primer lloc hi ha la mare biològica. La que engendra el fill a partir d’un ovòcit seu que és fecundat per un espermatozoide. D’aquí sorgeix un nou ésser amb tota la informació genètica, que prové meitat i meitat de la mare i del pare. Per això des del primer moment ja està determinat si la criatura serà nen o nena, rossa o morena, i molts altres detalls de la seva biologia.
En segon lloc hi ha la mare gestant. Aquella cèl·lula acabada de concebre, aquell zigot s’allotja en un si matern, en unes entranyes que el protegiran i l’alimentaran perquè pugui madurar fins que arribi el moment del part.
Però amb el part la mare no desapareix. Sigui la mateixa o sigui una altra, com és el cas de les adopcions, l’infant quedarà a càrrec d’una mare que el cuidarà i el criarà i serà sempre un punt de referència únic en la vida del fill, perquè les mares no es jubilen mai: ho són fins que es moren i més enllà. Aquesta és la tercera maternitat.
Fem ara el triple salt mortal i atrevim-nos a parlar de Déu. Déu Pare és Creador, l’origen i fonament de tot l’univers. ¿No és, en certa manera, la mare gestant en les entranyes de la qual es generen tots els éssers?
Déu Fill també és anomenat el Verb de Déu, per mitjà del qual van ser fetes totes les coses, tal com veiem al primer capítol del Gènesi, quan Déu digué: que es faci la llum. En el Verb de Déu trobem, com en el codi genètic del nou ésser, el llibre d’instruccions que determina tot el pla que Déu té previst per al món que ha creat. I per això, quan el Verb de Déu s’encarna en la persona de Jesús, troba en ell el model d’home perfecte vers els qual tots hem de tendir.
I, completant el paral·lelisme, l’Esperit Sant ve a ser com aquesta mare que mai no deixa d’acompanyar-nos i que, fins i tot quan ha deixat aquest món, encara continua dins nostre donant-nos forces per a viure i recordant-nos d’on venim i on anem.
Els avenços tecnològics, que poden ser moralment discutibles, permeten que un infant pugui tenir avui tres mares diferents: la que ha donat l’ovòcit perquè sigui fertilitzat, la que se l’ha fet implantar perquè tiri endavant l’embaràs, i la mare legal que es quedarà el fill un cop hagi nascut. Ja veiem que tot plegat és un mareig. La Trinitat, mirat des d’aquest punt de vista, és més simple, perquè no hi ha tres déus diferents. Pare, Fill i Esperit Sant són un sol Déu. És com dir: la mare gestant, la mare biològica i la mare legal són la mateixa. Com convé que sigui.
Jordi Vila Borràs