Diumenge I d’Advent / A / 2022

Reaprendre a viure (Mt 24,37-44)

Diuen que els monjos d’un monestir tenien un gat que els era molt útil perquè caçava rates, però que havia adquirit el mal costum de passejar-se entremig d’ells a l’hora de la pregària, de manera que un dia i un altre acabaven ben distrets, i fins i tot alguna vegada se’ls escapava el riure i perdien el fil de les oracions. Per això el prior va manar al monjo més jove i àgil que, en sentir el toc de la campana, s’afanyés a atrapar el gat i el lligués amb una corda a una estaca clavada a terra.

Van passar els anys, es va morir el prior i es va morir també el gat. Els nous gats caçadors de rates no entraven al cor durant la pregària, però aquell pobre monjo no va deixar mai de complir la consigna de l’antic prior. Ja no era tan àgil com a la seva joventut, i per això s’havia decidit a acollir un gat dins la seva cel·la. Així, al primer toc de campana, li era molt fàcil deixar-lo lligat a l’estaca de sempre.

És la força del costum, més forta del que ens pensem. Jo, des del dia de la primera comunió, m’he acostumat a portar un rellotge al canell. Abans em servia per a saber l’hora. Ara no em serveix de res, perquè el meu primer impuls quan vull saber-la és ficar la mà a la butxaca i treure’m el mòbil, que em diu l’hora i unes quantes coses més. El rellotge de polsera ha esdevingut un objecte inútil, però si no el porto em sembla que em falta alguna cosa molt important.

Poso aquests exemples perquè prenguem consciència que moltes vegades vivim d’esma i fem les coses per rutina… fins que de sobte tot canvia. S’acaba el curs i arriben les vacances, ens casem i tenim una criatura, perdem la feina i ens quedem a l’atur, tenim una mala caiguda i acabem en cadira de rodes, ens fem grans i no podem fer el que fèiem abans… Cada cop que ens passa alguna cosa d’aquestes ens cal reaprendre a viure.

Si la nostra vida és així en tants aspectes, també ho ha de ser en la vida de fe. Val la pena dedicar una estona a pensar quina és la història de la pròpia vida espiritual. Tots direm: de petit em van batejar, després vaig fer la primera comunió, em van confirmar… I ja està? ¿Quins han estat els teus moments més intensos de trobada amb el Senyor? ¿I els teus moments de crisi? ¿Quines crides de Déu has sentit i com hi has respost?

Advent és el temps de tornar a prendre consciència que el Senyor ha vingut, ve i vindrà a les nostres vides. Que ha vingut en la persona de Jesús de Natzaret i que un dia tornarà per recapitular totes les coses en ell. I que ara i cada dia passa per la nostra vida en tants esdeveniments i tantes persones que es creuen en el nostre camí. Advent és temps de despertar, perquè cada dia és únic, perquè no hi ha dia ni hora en què el Senyor no pugui venir a nosaltres, i convé que ens trobi amb un cor ben disposat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Jesucrist, Rei de tot el món / C / 2022

El rei crucificat (Lc 23,35-43)

La imatge d’un rei crucificat sembla un veritable contrasentit. El rei és qui posseeix la més alta dignitat. La creu és el càstig més cruel, baix i indigne. I al damunt els soldats se’n burlen. Posem-nos en la situació de Jesús. ¿Què sentiríem envers aquells homes despietats? Segurament una immensa ràbia i el més profund menyspreu.

En canvi, Jesús calla. Cap reacció. I no és l’única vegada que passa, en aquelles hores crucials. Pilat i Herodes havien quedat també perplexos davant del silenci de Jesús. Se sentien superiors, prepotents, i esperaven que aquell reu, com tants altres, caigués als seus peus implorant clemència. Però Jesús calla. I quan parla és per a qüestionar els seus interlocutors i fer-los trontollar les seves certeses superficials: “Així doncs, tu ets rei?… I què és la veritat?”

El cos de Jesús, ferit i baldat fins a l’extenuació, penja ara de la creu. El seu cor és ple de por, tristesa, vergonya, soledat. Els insults són l’atac definitiu que vol fer saltar les darreres defenses. Un cop ho ha perdut tot, només cal esperar que renegui de Déu, que reconegui que s’ha equivocat, que els seus ensenyaments no tenen cap valor…

Jesús, però, calla. Fins que, d’on menys es podia esperar, s’alça la veu d’un nou deixeble. Un criminal que, patint el mateix suplici de Jesús, s’adona que el seu silenci serè és, en aquell moment terrible, una prova de la raó que acompanya aquell home, de la seva reialesa celestial, de la veritat del seu missatge. El criminal posa la seva esperança en Jesús, i Jesús no el defrauda: “Avui seràs amb mi al paradís”.

Penso que aquest evangeli també ha de ser un exemple per a nosaltres. També avui, com en temps de Jesús, el món no gira rodó. Molta gent sembla impermeable al missatge salvador de l’evangeli. Hi ha personatges que, en nom de la ciència, de la raó o de la llibertat, s’erigeixen en adversaris del cristianisme. No ens ha d’estranyar. Més d’una vegada els mestres de la llei varen voler fer caure Jesús amb falsos arguments.

Però moltes vegades hi ha cristians que cauen en el parany que Jesús va saber evitar: el parany de la polèmica. Sens dubte, la llum de l’evangeli il·lumina molts aspectes de la vida humana que avui dia són enfosquits a vegades per manca de lucidesa i a vegades per interessos inconfessables: el dret a la vida des de la concepció fins a la mort natural, la identitat sexual de la persona, els drets de la família i la nació com a comunitats de dret natural, el dret dels pares a l’educació dels fills… El problema és que embrancar-se en la polèmica ens distreu de la nostra veritable missió com a deixebles, que és l’anunci i el testimoni joiós de la salvació.

En una polèmica per força es busca que hi hagi un vencedor i un vençut, un que té raó i l’altre que l’ha perduda. Jesús és qui té la raó suprema, en això no hi ha dubte. Però ell la proclama des de la creu per mitjà del silenci envers els qui l’ofenen i l’acollida de qui se li adreça. Saber callar quan la paraula no serveix de res perquè cal parlar amb els fets, saber acollir a qui busca una esperança. No renunciar a la veritat, però emprar sempre el diàleg per a bastir ponts i no per a aixecar barreres. Tot plegat són unes bones pistes per als que intentem viure com a cristians en un món que ho és ben poc.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXXIII de durant l’any / C / 2022

Temps de crisi (Lc 21,5-19)

Tenim poca memòria i sempre tendim a pensar que ens toca viure coses mai vistes, que el món està més remogut que mai i que els temps passats sempre van ser millors. Quan la veritat és, com diu el Cohèlet, que cada dia té el seu afany i que no hi ha res de nou sota el sol.

Jesús ja ho veia venir. Als jueus massa orgullosos del seu Temple els deia que un dia no en quedaria pedra sobre pedra. ¿Quantes esglésies han estat destruïdes al llarg dels temps, víctimes de guerres i revolucions? ¿I quantes esglésies es queden avui dia sense culte perquè no hi ha pedres vives, fidels que s’hi congreguin?

Ens queixem de la ignorància religiosa de les noves generacions, incapaces d’interpretar molts signes i valors fonamentals de la nostra cultura i, precisament per això, indefenses davant de qualsevol ideologia sectària. Però Jesús ja avisava als primers deixebles que n’hi hauria molts que els voldrien enganyar dient “soc jo” i “ja arriba el moment”.

Hi ha guerres, revoltes i catàstrofes que deixen un rastre de  mort, que provoquen un dolor incalculable i que posen el món en perill. Però si estudiem una mica d’història ens adonarem que no estem vivint cap situació excepcional. Malauradament, totes les generacions humanes han viscut les seves guerres, pandèmies, incendis i terratrèmols.

¿I què hem de dir de la llibertat religiosa i de consciència? Nosaltres encara rai, que vivim en un règim de llibertats, però així i tot un professional sanitari del nostre país pot tenir dificultats laborals si no està disposat a col·laborar en procediments d’avortament o d’eutanàsia, i ben aviat una mestra o fins i tot els pares d’un infant tindran problemes greus si intenten convèncer l’alumne o el fill que no es precipiti i que no se sotmeti a un procés de canvi de sexe abans d’explorar quines són les veritables causes del seu patiment. És cert que en altres regions del món la llibertat religiosa no existeix i hi ha veritables màrtirs que perden la vida confessant la fe en Crist. Però tampoc això no ens ha de venir de nou. Des dels temps de sant Esteve sabem que, malauradament, el martiri és consubstancial a la vida cristiana.

Així doncs, no siguem profetes de calamitats i tinguem ben present el missatge de confiança amb què acaba l’evangeli d’avui: “No es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXXII de durant l’any / C / 2022

Resurrecció de la carn (Lc 20,27-38)

El que ens espera més enllà de la mort sempre ha estat objecte d’especulació. No en tenim cap experiència directa, per tant queda via lliure a la mera opinió i fins i tot a la fantasia. Així era també en temps de Jesús. Entre els creients jueus hi havia els saduceus, que no creien en la resurrecció, i els fariseus que sí que hi creien.

Nosaltres creiem que Jesús ha ressuscitat d’entre els morts i que també nosaltres ressuscitarem, però això queda relegat a un temps final que no sabem quan arribarà. I mentrestant? Doncs l’ànima, separada del cos, se’n va al cel, i allí és feliç prop de Déu. Però, si l’ànima ja és amb Déu, ¿què hi guanyarem el dia de la resurrecció final?

El problema és que els catecismes catòlics han intentat des de fa molt de temps conciliar dues coses tan diferents com la idea grega de l’eternitat de l’ànima i la fe hebrea en la resurrecció de la carn. Són dues maneres molt diferents d’intentar imaginar el que ens espera més enllà de la mort. Penso que poden ser dues bones aproximacions, però que el dia que traspassem a l’altre barri ens adonarem que la realitat és molt diferent i molt millor del que ens havíem pogut imaginar.

La història de la dona que s’havia casat consecutivament amb set germans ens pot fer adonar que en aquesta vida ens aferrem a moltes coses que no traspassaran el llindar de la mort. És evident que els diners i els bens materials es queden en aquesta terra. Les mortalles no tenen butxaques. Però tampoc els vincles exclusius no transcendiran fins al cel. Al cel no hi haurà vincles familiars ni amistats particulars. Al cel no hi haurà la meva esposa, el meu pare, la meva filla, el meu amic… perquè això implicaria que n’hi hauria d’altres que no em serien esposa, pare, filla o amic. Al cel serem tots u en Crist amb el Pare.

Soc conscient que, dit així, aquesta fe pot decebre aquells que esperen el dia del retrobament a la casa del Pare amb els seus estimats difunts. Però no hi ha motiu per a la decepció. Perquè al cel no perdrem res de bo del que hem començat a viure a la terra, al contrari, tot el que forma part del pla de Déu arribarà a la plenitud. Així doncs, tots aquells que hem estimat en aquesta vida els estimarem també en l’altra, i molt més encara. Però el canvi més gran s’esdevindrà amb aquells que no hem estimat ni conegut fins ara, perquè allà es convertiran en germans entranyables i el seu amor ens omplirà d’un gran goig. I fins i tot aquells que ara no suportem, els que procurem evitar perquè ens disgusten, seran allà els nostres amics per sempre.

Els cristians creiem en la resurrecció de la carn i això implica que tenim el deure sagrat de cuidar la terra en què vivim. Si quan em moro me’n vaig al cel i ja està, ¿què m’importa la terra? Però nosaltres esperem un cel nou i una terra nova, i per tant la cura del món en què vivim forma part del pla de salvació que Déu està duent a terme amb la nostra col·laboració. El compromís ecològic no és per als cristians una qüestió secundària i de pura moda. La resurrecció implica d’alguna manera tota la creació.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Fidels Difunts / 2022

Continuar estimant (Mt 25,31-46)

El poble hebreu, estimulat pels profetes, sempre havia confiat que un dia la justícia divina restabliria l’ordre damunt la terra. La impietat dels descreguts i els abusos dels poderosos no podien tenir la darrera paraula, i això els permetia mantenir l’esperança enmig de l’adversitat i els movia a implorar el perdó de Déu pels seus pecats.

No ens ha d’estranyar, doncs, que Jesús fes servir sovint la imatge del judici diví en els seus ensenyaments, i sobretot en la magistral descripció del judici final. I d’aquí ve que professem en el credo que Jesucrist, que ara seu a la dreta del Pare, ha de venir a judicar els vius i els morts.

El problema és que aquesta imatge del judici a vegades desenterra la imatge infantil d’un Déu misteriós que ho veu tot i que acabarà castigant de manera implacable les meves malifetes. Em puc escapolir del pare o del senyor mestre, però de Déu no s’escapa ningú. En altres temps hi havia capellans que feien prèdiques esgarrifoses sobre el judici i l’infern. Ni que fos amb la bona intenció d’empènyer els fidels a la conversió, el resultat era que pintaven una imatge de Déu terrorífica i molt allunyada del Pare misericordiós i fidel que ens descriu Jesús a l’evangeli.

En canvi, l’escena del judici final de l’evangeli d’avui és molt il·luminadora. També, seguint sant Joan de la Creu, en podríem dir l’examen final. Ui, un examen final sempre angoixa. T’ho jugues tot a una carta. Per molt que estudiïs, sempre tens el neguit de no saber com seran les preguntes, d’equivocar-te o de quedar-te en blanc a causa dels nervis…

Imagineu-vos que, el primer dia de classe, el professor digués: us vull aprovar a tots, de manera que ara us diré les preguntes de l’examen final. Teniu tot el curs per anar-les contestant, i el darrer dia me les lliureu. Aprofiteu tot el temps que seré amb vosaltres per consultar-me qualsevol dubte. Quina meravella, no? Doncs això és el que fa Jesús amb nosaltres. Ens diu les preguntes, que en el fons és una de sola. En paraules de sant Joan de la Creu, al capvespre de la nostra vida serem examinats en l’amor. Una pregunta que admet múltiples respostes: donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt o el reclús… I es queda amb nosaltres dia rere dia fins a la fi dels temps.

No és de cap manera una pregunta trampa. Déu és amor, i ell ens ha creat a imatge i semblança seva, per tant capaços d’estimar. Com més estimem es fa més palesa la nostra semblança divina i s’acompleix amb més perfecció l’obra de Déu en nosaltres. En altres paraules, com més estimem més capaços de Déu ens tornem. I per això, en ser admesos a viure amb ell, la nostra felicitat serà més gran. Déu és amor i vol que estimem. Així arribem a participar de la seva mateixa essència.

¿Qui són els difunts que més recordem? Aquells que més hem estimat. Si l’amor d’ells i per ells ens ha fet feliços, i per això ara els enyorem, no hem de dubtar que han aprovat l’examen i que gaudeixen per sempre de l’amor de Déu. ¿I nosaltres, què? ¿Què podem fer, ara, sense ells? Doncs continuar estimant. El dol pot ser molt dolorós, sembla evident que dol i dolor tenen la mateixa arrel. Però també quan estem de dol hem de pensar que el sentit de la nostra vida no és plànyer-nos per la persona que hem perdut, i que segur que està bé i que vol que nosaltres estiguem bé. El sentit de la vida és sempre estimar de manera concreta les persones que Déu ens posa a cada moment al nostre costat. Acomiadar la persona enyorada amb un “gràcies i fins després” i continuar escrivint amb la nostra vida la resposta de l’examen: continuar estimant.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General