Diumenge II de durant l’any / B / 2021

Les quatre de la tarda (Jn 1,35-42)

Cada dia ens creuem amb moltes persones que ens passen desapercebudes, però, per raons misterioses que només el cor coneix, molt de tant en tant n’apareix una que se’ns queda gravada en l’ànima. En aquests casos passen els anys i continuem recordant l’hora i el lloc de la trobada.

Així va ser l’encontre d’aquells dos deixebles amb Jesús, fins al punt que quan, unes dècades més tard es va escriure l’evangeli de Joan, van voler deixar constància que va ser a «les quatre de la tarda».

La memòria no és la imatge fotogràfica d’allò que va succeir una vegada. Vulguem o no, segur que la primera impressió percebuda s’ha anat enriquint amb el temps gràcies a les experiències viscudes més tard. No ens ha d’estranyar que a l’evangeli d’avui Jesús, aquest desconegut que el Baptista assenyala, sigui ja anomenat com Rabí, Messies i Anyell de Déu. Potser els primers deixebles no se li van adreçar amb tots aquests títols des del primer dia, però així és com ara ens el volen presentar.

Que n’és de bonica i rica de significat l’expressió “anyell de Déu”! La repetim quatre o cinc vegades a cada missa i potser no ens adonem del que expressa. L’anyell era l’ofrena més habitual que els jueus feien a Déu quan es presentaven al temple a demanar perdó o a donar gràcies. Doncs bé, Jesús és presentat com l’ofrena que Déu mateix ens fa a nosaltres, i que serà sacrificat no pas al temple sinó en una creu al Calvari, com un proscrit.

«Què voleu? (…) Veniu i ho veureu». Són les primeres paraules de Jesús a l’evangeli de Joan. Cap discurs, cap missatge transcendental. Un interrogant obert, una invitació a examinar-me jo mateix i respondre’m: què vull, què estic buscant en la meva vida? I una crida a acompanyar-lo per tal de fer experiència de la seva vida. Això és el fonament del cristianisme: no pas l’aprenentatge d’una doctrina, el desenvolupament d’una ideologia, sinó la trobada amb Jesús i la decisió de compartir la vida amb ell.

Si la trobada és autèntica, la vida cobra un nou sentit. No perdem la identitat sinó que la nostra persona és enriquida quan anem descobrint la nostra missió, el rol que Déu ens té reservat en el seu pla de salvació. Això és el que va experimentar el germà d’Andreu quan Jesús li va canviar el nom: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra». Tant de bo que tots algun dia puguem sentir de llavis del Senyor el nom nou que ens té destinat a cadascú de nosaltres.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Baptisme del Senyor / B / 2021

El batejador batejat (Mc 1,7-11)

L’any 1967 es va estrenar la pel·lícula “Endevina qui va a sopar” (Guess who’s coming to dinner), que mostra la sorpresa i la tensió que s’esdevé en una família nord-americana blanca quan la filla porta per primera vegada a sopar el seu promès, i resulta que és negre! Poques famílies deu haver-hi que no hagin viscut una situació semblant quan algun dels seus membres ha confessat la seva orientació sexual, el seu compromís polític, una addicció a les drogues, la implicació en un delicte… Quan una família descobreix la seva “ovella negra”, el moment és dolorós però pot generar un procés fecund d’eixamplament dels cors i d’estimació de l’altre tal com és o malgrat allò que ha fet.

La presentació de Jesús davant la societat jueva no va ser menys traumàtica que la del negre de la pel·lícula (Sidney Poitier) davant dels astorats Spencer Tracy i Katherine Hepburn. Joan Baptista havia creat en tot el poble una expectació immensa. Esperaven un Messies tan poderós que ni tan sols el gran profeta seria digne de deslligar-li la corretja del calçat. I tot seguit ens diu l’evangelista Marc que «per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea». Fa anys va haver-hi gent que es va sorprendre que en la nostra Catalunya tan orgullosa de la seva identitat un immigrant andalús arribés a ser president de la Generalitat. El cas de Jesús no és ben bé el mateix, però la sorpresa havia de ser semblant: ¿un aspirant a Messies podia venir de Natzaret, un poble de mala mort sense cap pedigrí?

I la primera que va fer Jesús va ser ben gruixuda. Joan havia predit que «jo us he batejat només amb aigua, ell us batejarà amb l’Esperit Sant». I resulta que la primera cosa que fa Jesús és posar-se a la cua i fer-se batejar per Joan, com un de tants. Quin efecte li havia de fer a Joan? El mateix que si el papa vingués davant meu i s’inclinés demanant la meva benedicció. El beneïdor beneït. El batejador batejat. El món de l’inrevés.

Així va ser la presentació en societat de Jesús, tan desconcertant com una sortida de l’armari. Tan inesperada però tan coherent amb tot el que va venir després. Perquè quan Jesús diu que els publicans i les prostitutes ens passaran al davant en el Regne de Déu, quan posa un samarità com a model de proïsme, quan proclama la felicitat dels pobres, quan exigeix estimar els enemics, quan afirma que hi ha primers que seran darrers i darrers que seran primers… no fa altra cosa que seguir la mateixa línia que va emprendre aquell dia que va ser batejat per Joan venint de Natzaret.

El text d’avui no ens parla de la reacció de la gent: l’anirem descobrint al llarg de tot l’evangeli. Però sí que queda molt clara la reacció divina. A Déu li va encantar el que va fer Jesús, fins al punt que el cel es va esquinçar i per l’escletxa es va esmunyir l’Esperit diví que, amb el vol alegre d’un colom, va baixar fins a Jesús. I la veu del Pare va aprovar: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

Convé que llegim aquesta escena de manera adequada. Segurament l’evangelista vol que, més enllà del fet concret que va passar, hi trobem una clau de lectura de tota la vida de Jesús. I per això ha de ser també una proposta d’estil de vida per a tots els que ens diem deixebles seus.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Epifania del Senyor / 2021

Sortir canviats de la crisi (Mt 2,1-12)

Aquell infant nascut en un pobre pessebre de Betlem no va ser, certament, notícia de primera plana. No hi ha haver cap col·lectiu o plataforma per un habitatge digne que es manifestés a favor seu. Cap mitjà de comunicació va denunciar el fet. Però no va passar desapercebut per als tres savis d’orient que, guiats només per uns vagues indicis, van emprendre el camí fins a Jerusalem i van provocar una veritable crisi política.

De les crisis, repeteix sovint el papa referint-se a l’actual pandèmia, no se’n surt mai igual com s’hi ha entrat. Se’n pot sortir millor o pitjor, en funció de les decisions que es prenguin, però mai igual.

Així va ser amb la crisi provocada per l’infant Jesús en els cercles més influents de Jerusalem. Els sacerdots i els lletrats del poble van emprar tota la seva erudició per advertir que el Messies havia de néixer a Betlem, però no van moure el cul de Jerusalem. Deurien pensar: si és ell, ja ens vindrà a veure. I així es van autodescartar d’aquella història tan crucial que estava succeint a pocs quilòmetres del palau. Herodes, que ja tenia fama de ser un tirà cruel, va pretendre utilitzar la iniciativa d’aquells savis estrangers perquè ells mateixos el portessin fins a l’infant, que ja havia decidit que calia eliminar. Deuria pensar en el seu cor: si Déu vol enviar un Messies, em sembla molt bé, però de cap manera mentre jo sigui el rei. Sabem que, en veure’s frustrat, va decidir que fossin massacrats tots els nadons de Betlem, i així ha passat a la posteritat com un dels grans autors de crims contra la humanitat.

Els savis d’orient, en canvi, van continuar la seva recerca de la llum, i així van arribar fins a Jesús. En oferir-li els seus presents, ben significatius, van rebre d’ell el gran regal d’una alegria immensa, que encara continua escampant-se avui en totes les llars on hi ha algun infant que els espera.

Aquesta història, que sembla un conte en part de terror i en part de fantasia, no va ser escrita per a passar el temps. De fet és tot un repte. La qüestió és: jo, amb qui m’identifico? ¿Quin efecte produeix Jesús en la meva vida? ¿És algú que em deixa indiferent, com els sacerdots i lletrats de Jerusalem? ¿Vull eliminar-lo perquè no em faci nosa en el camí que ja he emprès pel meu compte? ¿O m’arrisco a sortir de la meva zona de confort per a deixar que ell m’ompli de l’alegria immensa que encomana la seva presència?

I no oblidem que la manera com afrontem la “crisi” de la irrupció de Jesús entre nosaltres ens pot donar pistes també sobre com afrontar la crisi de la pandèmia. Com en sortirem? Si només ens preocupa la seguretat i el benestar individual, en sortirem molt pitjor, amb una societat més dividida, egoista i desigual. Si la pandèmia ens ajuda a créixer en la consciència que tots depenem de tots i que no podem salvar-nos sols, farem com aquells savis d’orient: tornarem per un altre camí i no repetirem els mateixos errors de sempre.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge II després de Nadal / 2021

Mirar allò que el món no vol mirar (Jn 1,1-18)

Dintre dels fans de l’esport, entre els quals em situo, hi ha una subclasse que som els enamorats de les estadístiques i de la història. No en tenim prou de gaudir amb el partit en directe sinó que ens agrada rememorar les proeses passades.

Una de les curiositats que ens agrada són les xifres rodones. Qui va marcar el gol 1000 del Barça a la lliga? I el 2000? Amb el temps, ningú no recorda el gol 999 o el 1001, tot i que tenen el mateix valor. Ens quedem amb l’anècdota de la xifra rodona.

A vegades, però, hi ha anècdotes que esdevenen categories. Messi va marcar el gol 5000 i ell mateix va marcar també el gol 6000. Això no és pura xamba, perquè resulta que en aquell interval n’havia marcat 338 més. Tenia molts números, doncs, per a ser l’autor d’aquests dos gols històrics.

L’evangeli d’avui ens convida també a viure el Nadal d’una altra manera, passant d’anècdota a categoria. Perquè davant de l’escena del naixement de Jesús al pessebre i tots els esdeveniments que el van envoltar, correm el perill de quedar-nos en l’aspecte pintoresc o en la sensibleria. A la gent de ciutat que no ha trepitjat mai un corral ni ha entrat a la cort d’una casa de pagès li pot semblar, fins i tot, que ha de ser molt guai això de donar a llum i alletar un nadó entre un bou, una mula i munts de palla. La gent més conscient del que això suposa potser es lamentarà que aquella pobra família hagi tingut la mala sort de trobar-se en aquella situació inesperada.

Però no. El pròleg de l’evangeli de Joan ens fa adonar que aquell pobre infant és la Paraula de Déu que s’ha fet home, el Fill de Déu que ha vingut a plantar entre nosaltres el seu tabernacle. I que res del que li passa no és en va ni fruit del pur atzar. «Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Jesús va patir el rebuig des del moment de néixer fins al de la mort en creu. No va ser casualitat. «Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». L’evangelista Joan ens convida, doncs, a una mística d’ulls oberts. Si volem contemplar Déu, busquem-lo entre aquells que el món no reconeix ni acull. Mística d’ulls oberts i de misericòrdia.

Misericòrdia vol dir posar el cor en allò que el món considera miserable, vulgar, indigne. L’exemple vivent de la misericòrdia és el bon samarità que s’atura a socórrer l’home abatut a la vora del camí, mentre que el sacerdot i el levita passen de llarg. Ell va saber veure el seu proïsme en aquella desferra humana. El pròleg de Joan va encara més enllà. En aquell infant tremolós i desvalgut hi ha molt més que algú que hem de socórrer: «hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat». La glòria de Déu embolicada en uns humils bolquers. Per això no ens ha d’estranyar que, a l’hora del judici final, el Senyor s’identifiqui amb el famolenc, el malalt, el foraster i el presoner.

Que la contemplació nadalenca de l’Infant ens ensenyi a buscar Déu d’una altra manera. El trobarem quan obrim els ulls i ens atrevim a mirar allò que el món no vol mirar.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Santa Maria, Mare de Déu / 2021

Per fi s’ha acabat (Lc 2,16-21)

En sentir tocar les dotze campanades, molts haurem pensat: per fi s’ha acabat el 2020! I abriguem l’esperança i ens desitgem que el 2021 sigui millor. A hores d’ara no sabem res d’aquest nou any que comença. El futur no està escrit. Els cristians creiem que al final Déu ho serà tot en tots, però no coneixem les etapes del camí que porten vers aquesta meta.

El futur no està escrit i només en part depèn de nosaltres. L’únic que depèn de nosaltres és la manera com vivim el present, i els pastors de l’evangeli d’avui, juntament amb Maria, ens donen unes pistes ben suggestives.

L’escena comença amb els pastors que caminen. Van cap a Betlem. Primera pista: no quedar-nos quiets i saber cap on anem. Un gran engany de la societat actual és pensar que no cal anar enlloc, no es pot perseguir cap objectiu, perquè no es pot canviar el món en què vivim. Tu només consumeix. I ni per a això cal que et belluguis. Demana el que vulguis i t’ho portaran a casa. Els pastors van anar cap a Betlem. Cap on volem anar nosaltres? Volem de debò una societat més humana, més justa, més pacífica? Comencem a caminar!

Quan arriben a Betlem, els pastors veuen l’escena amb els propis ulls. Ulls oberts. Tots parlem de les coses que ens expliquen sense haver-les vist, ens deixem bombardejar pels missatges que ens arriben dels mitjans de comunicació i de les xarxes omnipresents. I ens acostumem a jutjar les coses tal com ens les expliquen i no a partir de la pròpia mirada. Ens fan veure les coses com volen i ens van carregant cada cop més d’ideologies de tota mena. Que Déu ens doni la mirada neta dels pastors, una mirada des del cor.

I aleshores els pastors es posen a contar a tothom el que han vist d’aquell infant. I així deixen de ser espectadors passius i es tornen protagonistes. Des de la seva pobresa contribueixen a escampar la bona notícia que han rebut. Així també nosaltres. Ja ho sabem que no podem canviar el món. Només se’ns demana que donem testimoni d’ aquell que ha vingut a canviar-lo.

I allà enmig, com si no fes res, Maria. Ella conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Mentre feia, és clar, les mil coses que ha de fer qualsevol mare d’un nadó, com alletar l’infant i rentar-li els bolquers. Per a Maria era el moment de la rutina enfeinada, no ens penséssim pas que l’arcàngel Gabriel anés a visitar-la cada dia. Però era també el moment de guardar en el cor el misteri d’aquell infant que Déu li havia confiat. Que no ens falti tampoc a nosaltres la vida interior, el diàleg silenciós amb Déu per tal d’anar esbrinant els signes dels temps en les nostres vides, els petits senyals de pista que Déu ens va deixant, que potser de bell antuvi no entenem però que abans o després aniran cobrant sentit.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General