Diumenge XXX de durant l’any / A / 2020

La fe d’avui i els ídols d’avui (1Te 1,5c-10)

Un dels fenòmens que més ens afecten com a cristians en la societat és la nostra actual incapacitat de transmetre la fe. Entre els joves cada vegada n’hi ha menys que es declarin creients i practicants. Si quan jo era jove ja començava a haver-hi pares que es queixaven de la pèrdua de la fe de llurs fills, ara ja hi ha molts avis que es lamenten perquè veuen que els nets creixen sense cap referència religiosa.

És normal que molts d’aquests avis ho visquin amb angoixa i amb un sentiment de culpabilitat que no ajuda a resoldre el problema. Potser no es tracta de veure què hem fet malament sinó d’acceptar que la societat està vivint un canvi d’època i que allò que ha servit durant moltes generacions per a la transmissió de la fe ara ja no serveix, i per tant també nosaltres hem de canviar.

Durant segles la fe cristiana ha estat entre nosaltres un element de cohesió social. Sense esforç, inconscientment, tots ens adaptem a la manera de parlar, de vestir, de menjar, als horaris de la societat en què vivim. Així ha estat la religió per a molta gent en altres temps.

Però ara la religió ha deixat de complir aquesta funció de cohesió social. Tothom és lliure de creure o no creure. I fins i tot els creients han de patir sovint un cert prejudici. Si dius que ets cristià et poden prendre per antiquat, ingenu o intolerant. Si dius que ets musulmà encara pitjor.

D’altra banda, la família ha perdut molta capacitat d’influència sobre els infants. Quan pares i avis convivien o compartien moltes hores amb els infants, aquests sentien que eren una nova baula d’una cadena de generacions i s’identificaven amb un esperit de família. Ara les famílies viuen més disperses, sovint fins i tot s’han trencat, i l’infant busca l’afecte dels avis i dels pares però moltes vegades no troba uns referents que l’ajudin a construir el seu estil de vida. A més, el món canvia tan de pressa que el jove té la impressió que els adults ja no viuen en el mateix món que ell i no li serveixen de models.

Per a transmetre la fe ens caldrà fer, doncs, alguna cosa nova. Potser la novetat ha de ser tornar als orígens. ¿Com s’ho van fer Pau, Silvà i Timoteu per anunciar la novetat de l’evangeli als tessalonicencs? La segona lectura d’avui ens pot oferir algunes intuïcions.

«Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat». Per tant, compta més el que fem que el que diem.

«També vosaltres heu imitat el nostre exemple… acollint la paraula de Déu». No hem d’oblidar que la paraula de Déu no pot ser predicada si abans no l’acollim i la posem en pràctica. Aleshores ens convertim en un exemple, en una referència de vida. Hem de reconèixer que en aquest sentit els catòlics anem coixos. Encara avui quan parlem de transmetre la fe pensem en anar a missa i resar les oracions que hem après de petits. ¿Però quin paper juga la Paraula de Déu en la nostra vida? ¿Ens han vist mai a casa els fills o els nets llegir la Bíblia i comentar la vida i el missatge de Jesús?

«Pertot arreu parlen de la vostra conversió… com abandonàreu els ídols». Una fe que no transforma la vida ni és fe ni serveix de res, sobretot ara que anem prenent consciència que l’estil de vida que porta la nostra societat és insostenible. Una fe només és significativa quan ens allibera dels ídols, d’allò que ens esclavitza. I n’hi ha tants d’ídols en el món d’avui! El benefici econòmic, l’èxit, el plaer… Potser si els cristians optem radicalment pel criteri de compartir i no de guanyar més, si busquem el servei més que l’èxit, si vivim en el goig del Senyor sense deixar-nos enganyar pels plaers efímers… la nostra fe serà significativa i esdevindrem testimonis d’una esperança que el món d’avui necessita.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXIX de durant l’any / A / 2020

Els primers missioners (1Te 1,1-5b)

Avui que celebrem el Dia Mundial de les Missions, és providencial que la litúrgia ens ofereixi a la segona lectura l’inici de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Es tracta del text més antic del Nou Testament, escrit cap a l’any 51, només uns vint anys després de la Pasqua de Jesucrist, uns vint anys abans de l’evangeli de Marc, que és el primer dels quatre. És, doncs, el text més antic que ens parla de Jesús. ¿I què hi trobem? La salutació d’una petita comunitat missionera (Pau, Silvà i Timoteu) que recorden amb molt de goig l’anunci de l’evangeli que van fer a Tessalònica, en què es van sentir empesos per l’amor de Déu atès que «no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció». I ara aquests mateixos cristians de Tessalònica treballen per propagar la seva fe. L’impuls missioner neix del mandat de Jesús als apòstols i, prenent formes diverses, no s’ha aturat mai des d’aquella primera generació de cristians fins al dia d’avui.

No hem de confondre missió i evangelització amb proselitisme. No es tracta d’augmentar el nombre de batejats amb enganys, falses promeses o manipulacions, sinó del deure moral que tenim de comunicar a tothom una bona notícia d’abast universal, de fer conèixer i estimar la persona de Jesús perquè la seva salvació actuï ja des d’ara sobre tota la humanitat.

No fa gaires dies va venir una persona a demanar-me què s’havia de fer per a batejar dos nens, un de cinc i un altre de tretze anys. El de tretze –va remarcar- es vol batejar però no vol fer la comunió. No m’hauria costat gens dir: miri, vingui tal dia a l’església, els batejarem tots dos i ja estarà fet. Sí, ja estaria fet i molt mal fet. Perquè aquest no és el mandat de Jesús. Això no és anunciar l’evangeli. Primer de tot cal que aquests nens sàpiguen que Déu els estima i que ha enviat el seu Fill Jesús per salvar-nos, cal que desitgin viure tal com Jesús ens ha ensenyat i units a ell. I aleshores rebran els sagraments que segellen la seva vida cristiana. Per això els sagraments sempre van precedits de la catequesi, que és l’anunci de la fe. Només es dona l’excepció del baptisme dels nadons, que l’Església administra quan els pares es comprometen a fer el primer anunci de la fe a casa per mitjà de la vida cristiana en família.

Gairebé dos mil anys ens separen d’aquells primers cristians de Tessalònica. Però podem afirmar que hi estem en comunió perquè ens uneix una mateixa vida teologal: la fe que treballa per propagar-se, la caritat que no es cansa de fer el bé i l’esperança en Jesucrist que ens fa aguantar les adversitats. Aquest és l’ADN dels cristians, el nostre signe d’identitat. Fe, esperança i caritat són els dons de Déu que ens configuren com a cristians. Sense ells no s’entén la vida de cap dels missioners i missioneres que gasten la vida en les perifèries del nostre món global. Amb ells cadascú de nosaltres descobrim que el mandat missioner de Jesús ens toca de ple, que també nosaltres hem de ser transmissors d’aquest missatge de salvació que transforma la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXVIII de durant l’any / A / 2020

En la pobresa i en la riquesa (Fl 4,12-14.19-20)

¿Els diners donen la felicitat? Sembla que no. La felicitat humana depèn de molts factors. De fet, hi ha estudis sociològics que mostren que els diners poden donar la tranquil·litat. Això sí, cal no tenir-ne massa ni massa poc.

No cal esforçar-se gaire a explicar com la salut i el benestar de les persones queden afectades per la pobresa severa i la indigència. A l’acollida de Càritas ens fem un tip de veure persones que arriben molt tenses o ensorrades i que esclaten a plorar quan comencen a explicar la seva situació. Gairebé sempre les veus bloquejades, amb dificultats per raonar correctament i fer plans a curt termini. La manca de recursos els provoca un estat d’ansietat que els paralitza o els dificulta qualsevol acció o decisió.

Però és curiós i menys sabut que, a partir d’un cert nivell, l’augment de la riquesa no implica un augment del benestar, i fins i tot pot arribar a ser perjudicial. Tots hem somiat alguna cosa que faríem si tinguéssim molts diners, i cada any pels volts de Nadal veiem l’eufòria televisiva d’aquells a qui ha toca un premi gros de la loteria. Però es veu que tenir massa diners acaba produint un augment d’ansietat i de preocupacions. És molt difícil tenir molts diners i viure sense pensar-hi.

Un dels grans pecats de la humanitat actual és la desigualtat escandalosa entre multituds que no tenen el mínim necessari per a viure decentment i una petita minoria que viu en l’opulència. Si la riquesa mundial es repartís d’una manera equilibrada, ningú passaria gana ni hauria de dormir al carrer. Recordem la sentència del Fill de l’home a Mt 25: “tenia fam i no em vau donar de menjar… era foraster i no em vau acollir”.

Tanmateix, he de dir que en la meva vida he tingut ocasió de conèixer gent molt pobra i molt feliç i confiada, i també gent molt rica, senzilla i generosa. Els pobres em recordaven aquelles paraules de Jesús: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu” (Mt 6,25). I els rics em feien pensar en aquells administradors assenyats que fan treballar els bens que el seu amo els ha consignat fins al dia que torni.

Així vivia sant Pau, avesat tant a les privacions com a l’abundància. Que bo que és saber gaudir honestament d’allò que tenim i compartir-ho amb els qui no tenen, sense patir per un excés d’ambició. Que en aquest moment de crisi econòmica brutal que estem vivint sapiguem distingir entre allò que és necessari i el que és superflu, que sapiguem compartir, confiar i agrair.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XVII de durant l’any / A / 2020

Llum des de la presó (Fl 4,6-9)

“Estic en pau. Em sento feliç. Veig que tot el que he fet fins ara té sentit i vull continuar pel mateix camí. Desitjo que vosaltres estigueu tan bé com jo. Us estimo molt. Estimeu-vos també vosaltres”. Podrien ser paraules adreçades per algú que ha marxat molt lluny i que probablement no tornarà a veure els seus familiars o amics. Són paraules plenes d’emoció, tendresa, amor i pau. Segur que són paraules que, en cas de rebre-les personalment, guardaríem tota la vida amb devoció.

Són paraules que impressionen encara més i ens deixen perplexos quan sabem que han estat escrites des de la presó o des del llit d’un hospital. Esperaríem tristor, amarguesa, desesperança… i trobem pau, amor i joia. De seguida pensem que aquesta persona no es mereix la seva situació. Això està passant ara mateix, a les nostres presons i als nostres hospitals. Cal que agraïm i valorem aquestes ràfegues de vida i d’esperança que ens il·luminen des dels llocs on sembla que la foscor hauria de ser més espessa.

Pau escriu des de la presó. L’han tancat per predicar l’evangeli. En les seves paraules no hi ha ni un bri de queixa o d’indignació. Exhorta els seus germans en la fe a viure sense inquietar-se per res, donant gràcies a Déu i posant en ell la seva confiança. Així assoliran la pau de Déu. Els anima a practicar la bondat en totes les seves facetes: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputacio, virtuós i digne d’elogi».

Procurem també nosaltres viure amb aquestes actituds. Certament al món hi ha tantes injustícies, mentides, desigualtat, violència, corrupció… Tot això provoca tant de patiment i tantes morts que es podrien evitar! Però nosaltres vivim arrelats en l’esperança teologal, que és una virtut que no té res a veure amb l’optimisme voluntarista o en la prospectiva d’un futur millor. L’esperança cristiana ens diu que, encara que tot pot anar malament, al capdavall acabarà bé perquè Déu així ho té disposat. Per això conservem la pau enmig de qualsevol tribulació.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXVI de durant l’any / A / 2020

Maneres de mirar (Fl 2,1-11)

En un partit de futbol hi ha tres maneres de mirar.

La primera és la mirada envers l’equip contrari. Cal estar sempre pendent d’ells per tal d’encertar la manera d’arrabassar-los la pilota o de trobar el seu punt feble i avançar cap a la seva porteria. És la mirada de la rivalitat, de la competència. Perquè puguem guanyar cal fer-los perdre.

La segona és la mirada envers els jugadors del propi equip. Cap jugador, per bo que sigui, pot guanyar tot sol un partit. Per això cal estar atent a la posició dels companys i trobar maneres efectives de combinar amb ells: teva-meva, triangle, rondo, paret, passada en profunditat, centrada… És la mirada del treball cooperatiu, l’harmonia que trobem tant en la interpretació d’una orquestra com en l’execució d’una jugada assajada.

I la tercera mirada? És la de l’àrbitre. Ell no marca gols, no guanya ni perd, però sap que té el poder. Sense ell no es pot jugar, i té la potestat d’invalidar qualsevol acció i de sancionar qualsevol jugador. És la mirada del jutge que, com que vol ser imparcial, procura mantenir-se neutral i sovint degenera en autoritarisme.

Sant Pau diu als cristians de Filips que desitja veure’ls units per uns mateixos sentiments i estimació mútua, unànimes i ben avinguts. En llenguatge esportiu, vol que siguin un equip. «No feu res per rivalitat ni per vanaglòria». La rivalitat cal reservar-la per a l’equip contrari. No hem de buscar rivals dintre de casa, ni en les famílies, ni en l’Església, ni tan sols en el món social, econòmic o polític. El nostre únic rival han de ser aquelles forces que s’oposen a la vinguda del Regne de Déu, que és la plenitud de la humanitat. Forces del mal que existeixen veritablement. I per això no cal que busquem rivals entre aquells amb els quals hem de cooperar. I lluny de nosaltres també la vanaglòria d’aquell que pretén tenir sempre el domini de la situació a tota costa, com escau a l’àrbitre. Nosaltres no hem estat cridats a manar sinó a servir. De jutge veritable només n’hi ha un, que és el Déu misericordiós.

Encara hi ha una quarta manera de mirar: la de l’espectador que s’ho mira tot des de la grada o la tribuna. Pot esbroncar o aplaudir, pot manifestar passió o fredor, però sempre s’ho mira des de fora. Jesús no és així de cap manera. Ell s’ha fet com nosaltres, s’ha abaixat fins al nostre nivell sense voler guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Encara més, s’ha rebaixat fins a l’extrem amb la seva mort en creu. I d’aquesta manera, exalçat de nou per damunt de tot altre nom, ens ha rescatat de l’esclavatge del pecat i de la mort i ens mena vers la participació en la seva glòria. Per això repeteix tan sovint el papa Francesc que no ens podem quedar mirant passar la vida des del balcó, sinó que, a imitació de Jesús, no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans amb les misèries del món, per tal que Jesús s’hi pugui fer present i oferir-li el rescat i la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies