Santíssima Trinitat / A / 2023

Una sola mare (Jn 3,16-18)

Des de l’Advent fins a la Pentecosta l’any litúrgic ens ha portat a fer un llarg viatge, una aventura fascinant al costat de Déu, el Senyor de l’univers. Poca broma! Una gran aventura que té per nom història de la salvació. Segur que aquest llarg camí ens ha portat a conèixer millor el Déu que ens hi ha acompanyat, i això és el que avui se’ns convida a contemplar. ¿Com és Déu? ¿Què hem après de la seva identitat i de la seva manera de ser?

La primera cosa: que és tan gran, tan superior a nosaltres, que no ens el podem acabar, que no el podem definir ni descriure tal com fem amb els objectes que són al nostre abast. Podem desentrellar els misteris dels quarks, les supernoves, els forats negres i la matèria fosca, però Déu és més enllà del nostre món. Ell és el veritable misteri.

La segona cosa: que, tanmateix, podem intuir quelcom del misteri de Déu perquè ell, per a salvar-nos, se’ns revela. I per això ens atrevim a dir-ne alguna cosa. I diem que és Trinitat. Un sol Déu en tres persones, sense confusió ni divisió.

Permeteu-me una comparació que, com totes, és imperfecta, i molt més en tractar-se d’un intent d’aproximació al misteri de Déu, però que ens pot ajudar a posar una mica de llum.

¿Què és una mare? Tots ho sabem, oi? ¿Però com definiríem una mare? No és tan fàcil, i la prova és que avui dia les criatures poden arribar a tenir tres mares.

En primer lloc hi ha la mare biològica. La que engendra el fill a partir d’un ovòcit seu que és fecundat per un espermatozoide. D’aquí sorgeix un nou ésser amb tota la informació genètica, que prové meitat i meitat de la mare i del pare. Per això des del primer moment ja està determinat si la criatura serà nen o nena, rossa o morena, i molts altres detalls de la seva biologia.

En segon lloc hi ha la mare gestant. Aquella cèl·lula acabada de concebre, aquell zigot s’allotja en un si matern, en unes entranyes que el protegiran i l’alimentaran perquè pugui madurar fins que arribi el moment del part.

Però amb el part la mare no desapareix. Sigui la mateixa o sigui una altra, com és el cas de les adopcions, l’infant quedarà a càrrec d’una mare que el cuidarà i el criarà i serà sempre un punt de referència únic en la vida del fill, perquè les mares no es jubilen mai: ho són fins que es moren i més enllà. Aquesta és la tercera maternitat.

Fem ara el triple salt mortal i atrevim-nos a parlar de Déu. Déu Pare és Creador, l’origen i fonament de tot l’univers. ¿No és, en certa manera, la mare gestant en les entranyes de la qual es generen tots els éssers?

Déu Fill també és anomenat el Verb de Déu, per mitjà del qual van ser fetes totes les coses, tal com veiem al primer capítol del Gènesi, quan Déu digué: que es faci la llum. En el Verb de Déu trobem, com en el codi genètic del nou ésser, el llibre d’instruccions que determina tot el pla que Déu té previst per al món que ha creat. I per això, quan el Verb de Déu s’encarna en la persona de Jesús, troba en ell el model d’home perfecte vers els qual tots hem de tendir.

I, completant el paral·lelisme, l’Esperit Sant ve a ser com aquesta mare que mai no deixa d’acompanyar-nos i que, fins i tot quan ha deixat aquest món, encara continua dins nostre donant-nos forces per a viure i recordant-nos d’on venim i on anem.

Els avenços tecnològics, que poden ser moralment discutibles, permeten que un infant pugui tenir avui tres mares diferents: la que ha donat l’ovòcit perquè sigui fertilitzat, la que se l’ha fet implantar perquè tiri endavant l’embaràs, i la mare legal que es quedarà el fill un cop hagi nascut. Ja veiem que tot plegat és un mareig. La Trinitat, mirat des d’aquest punt de vista, és més simple, perquè no hi ha tres déus diferents. Pare, Fill i Esperit Sant són un sol Déu. És com dir: la mare gestant, la mare biològica i la mare legal són la mateixa. Com convé que sigui.

Jordi Vila Borràs

Pentecosta / A / 2023

L’Esperit bufa avui (Jn 20,19-23)

Avui celebrem un èxit inesperat. Tots en tenim algun al llarg de la vida, només cal fer una mica de memòria: la sensació de triomf que té un infant quan aprèn a anar en bicicleta, la satisfacció de poder tenir per primer cop una conversa en una llengua acabada d’aprendre, el goig d’assolir qualsevol mena de repte personal.

Anem a la festa de Pentecosta. Ningú apostava un ral per aquella colla de deixebles. Havien demostrat tantes vegades que no entenien el Mestre! Arribada l’hora decisiva, el varen abandonar i van fugir cames ajudeu-me. Un cop ressuscitat, encara no havien canviat de mentalitat: ell se’ls apareixia i li preguntaven quan restabliria la reialesa a Israel.

Només Jesús confiava en aquell grapat de deixebles que restaven a Jerusalem, arraulits amb les portes tancades, incapaços d’emprendre la missió que els havia estat encomanada: anar per tot el món a anunciar l’evangeli. Només ell havia predit que de l’interior de tots els qui creuen en ell brollaria una font d’aigua de vida. I així va ser. L’Esperit va irrompre en ells, els va regirar per dintre i els va esvair les pors com una ventada forta que fa fugir les boires. Els va obrir els cors i els va destravar les llengües, i la bona notícia, la paraula viva i flamejant va arribar a les oïdes d’aquella multitud tan diversa però que es va descobrir cridada per una mateixa veu que ressonava en tots els idiomes.

Si avui recordem aquella Pentecosta és perquè els seus efectes encara duren. Perquè avui és Pentecosta, i ho és cada dia que l’Esperit ens impulsa i ens porta a viure tal com Jesús ens ha ensenyat. Pentecosta és cada dia que la veu interior em diu que el sentit de la vida no és fer el que em dona la gana sinó descobrir el que Déu espera de mi. Pentecosta és cada dia que experimento que fa més feliç donar que rebre i que és millor compartir que competir.

L’Esperit va transformar aquells deixebles desanimats i porucs en apòstols valents i coratjosos. Això és el que necessita el nostre món d’avui. La cursa d’armaments i les guerres que esclaten aquí i allà són un símptoma de la por a l’altre: si no ets dels meus, ets un enemic. La fragilitat de les parelles, la baixíssima natalitat, l’augment de les malalties mentals, són símptoma del desànim generalitzat, de la sensació que el món no té remei. Però l’Esperit de Jesús no s’ha esvaït. Ell continua treballant en nosaltres. Acollim-lo, no ens resistim al seu impuls. Ell ens porta cap a la vida plena, ell ens configura a Jesús, ell bufa per transformar aquest món en el cel nou i la terra nova on el Senyor regnarà per sempre.

Jordi Vila Borràs

Ascensió del Senyor / A / 2023

Endavant les atxes (Mt 28,16-20)

Tres coses em criden l’atenció de l’evangeli d’avui: el punt de partida, la llibertat i la presència.

El punt de partida és Galilea. En una muntanya d’aquella regió és on Jesús convoca els deixebles per acomiadar-se’n. Galilea és el lloc d’origen dels deixebles i de Jesús mateix. Quan eren a Jerusalem els anomenaven galileus, amb un to tirant a despectiu. És, doncs, des de la nostra vida quotidiana, des de les nostres arrels ben planeres, des de les petites misèries que configuren el nostre dia a dia, que Jesús ens convoca i configura. Prou que es veu en tot l’evangeli que Jesús no tria els millors. És ell qui capacita a cadascú per a dur a terme la missió que li encomana. És el seu Esperit que ens transforma. Però nosaltres no hem de renegar de qui som ni hem d’amagar les nostres petiteses. Jesús ja hi compta. Ell ens crida tal com som.

Segon punt: la llibertat que el Senyor dona als deixebles. Diu que alguns, encara en aquell moment del comiat, dubtaren. Però Jesús no els llança cap retret. També els inclou en la missió, malgrat els dubtes. I els envia per tot el món sense especificar cap destí concret. Antigament els pares de família determinaven en gran part el destí de la vida de cadascun dels seus fills. Podem imaginar el cap de casa d’una masia parlant amb la mestressa: el nostre fill Joan serà l’hereu, es quedarà el mas i les terres, la nostra filla Roser es casarà amb l’hereu de can Creus, en Ramon estudiarà per capellà, la Quimeta anirà a les monges, el petit Pep faria bé de quedar-se a casa ajudant l’hereu, i si no que triï algun ofici… En canvi, Jesús no diu: tu aniràs a Egipte, tu a Síria, tu a Mesopotàmia, tu a Grècia, tu a l’Àsia Menor… Els cristians mirem de descobrir la nostra vocació i procurem ser-hi fidels. És així perquè tots som diferents i cadascú de nosaltres hem rebut uns talents que donaran més o menys fruit segons quin sigui l’itinerari de la nostra vida. Per això és important discernir què és el que Déu m’està demanant o suggerint per mitjà dels esdeveniments de la meva vida i de les meves fortaleses, debilitats, preferències i rebuigs. Tanmateix, fins i tot si la meva elecció no és encertada del tot, Déu no em deixa d’estimar. Fins i tot si no soc fidel a la crida que he rebut, no em converteixo en un inútil per al Regne de Déu. Pots haver-te divorciat, pots haver plegat de capellà, però aquí no s’acaba la teva vida cristiana. Déu continua comptant amb tu.

I el tercer punt: la presència. Jesús torna a la dreta de Déu però no ens deixa orfes. Diu l’evangeli que els deixebles se n’anaren a predicar per tot el món i que el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien. El món valora les persones segures de si mateixes, però la nostra seguretat prové del Senyor. Els sagraments són el signe visible de la seva presència en les nostres vides. És ell qui obra per mitjà nostre, és el seu Esperit qui ens empeny, i per això no hem de deixar de donar-li gràcies i d’encomanar-nos a ell. Quan som conscients de tot això, deixem estar els complexos i les covardies i ens convertim en apòstols plens de coratge: no ens quedem més encantats mirant el cel, i endavant les atxes!

Jordi Vila Borràs

Diumenge VI de Pasqua / A / 2023

Cara de Pasqua (Jn 14,15-21)

Sembla que hi ha alguns catòlics per als quals els llibres preferits de la Bíblia són dos: de l’Antic Testament, el llibre de les Lamentacions, i del Nou, l’Apocalipsi. Uns diuen: estem molt malament perquè els nens no es bategen, els joves no es casen i al final ningú vindrà a missa. Altres afegeixen: l’Església s’ha quedat antiquada i no hi ha manera que evolucioni i es posi al dia. Altres repliquen: al contrari, tots els mals venen del fet que l’Església s’ha allunyat de les tradicions i ja no es fan les coses com abans. I tots plegats miren la televisió i s’informen detalladament del darrer escàndol atribuït a qualsevol capellà.

Tot plegat són mirades massa humanes. No pretenc afirmar que l’Església vagi molt bé i que tot siguin flors i violes. Només vull dir que no ens ha de preocupar massa una institució que fa vint segles que és en crisi: amb això demostra que té una mala salut de ferro. Diria que només hi ha una institució més longeva en el món d’avui: l’imperi japonès, el qual fa prop de vuitanta anys va perdre les seves prerrogatives divines i ha quedat, per tant, reduït a una figura decorativa.

Com deia el papa Joan, no hem de ser profetes de calamitats. Com diu el papa Francesc, no hem de fer cara de vinagre. Jesús no ens ha deixat sols. Ens envia el Defensor, l’Esperit de la veritat. Al fons de tot gest d’amor heroic, de generositat inesperada, de conversió i penediment, tal com ha passat tantes vegades en la història del cristianisme i continua passant, hi ha l’Esperit de Déu, que és Senyor i infon la vida, tal com recitem en el credo. Per això l’Església no serà mai esclava ni morirà.

Podem fer cara de Pasqua perquè tenim la victòria segura. “El Crist ha vençut, hem estat salvats tots els germans”, assegura un cant ben popular. Ara bé, és un triomf sense gens ni mica de triomfalisme. És un triomf a l’estil de Jesús: passant per la creu. No podem triomfar si no guardem els seus manaments. I ja sabem que els manaments de Jesús no són cap llista feixuga de preceptes. Els manaments de Jesús són un canvi radical de mentalitat: l’amor fratern fins a rentar els peus i estimar els enemics, les benaurances dels pobres, els qui ploren, els humils i els perseguits, parar l’altra galta… Són, al capdavall, anar al revés del món. Per això diu que el món no el pot rebre. Aquí ens cal entendre per món  tota la crosta de pecat a la qual ens hem habituat tant que ja no sembla que ho sigui, que sembla que sigui normal i que no es pugui viure d’altra manera.

La raó de la nostra alegria, de la nostra moral de victòria, no rau en els nostres mèrits ni en els nostres grans talents. Més aviat som servents inútils. La raó és que Jesús prega el Pare per nosaltres, que no ens deixa sols, que ens envia el seu Esperit. Confiem, doncs, i no ens resistim a la seva acció.

Jordi Vila Borràs

Diumenge V de Pasqua / A / 2023

Me’n vaig, confieu (Jn 14,1-12)

És curiós com hi ha petites anècdotes en la vida d’una persona que no s’obliden sinó que, amb el pas del temps, sembla que cobren més sentit. Quan jo tenia uns trenta-cinc anys, el cap de l’agrupament escolta del col·legi on treballava em va demanar que l’acompanyés en la ruta pel Pirineu que faria aquell estiu amb una dotzena llarga de pioners i caravel·les. A mi m’agrada la muntanya i li vaig dir que sí encantat.

Un autocar ens va deixar prop del port de la Bonaigua. Quan feia una hora que caminàvem, una noia va tenir un atac d’asma i no podia continuar. Havíem de passar quatre o cinc dies lluny de la civilització, i amb molt de seny el cap de colla i la noia varen girar cua fins a la carretera per tal de trucar els pares i veure la manera de fer-la tornar a casa. El cap de colla es va adreçar a mi i em va dir: tu quedes a càrrec del grup, guia’ls fins que arribeu a tal refugi i us hi instal·leu.

De cop i volta em vaig sentir desvalgut. Jo no havia guiat mai un grup per aquella muntanya ni sabia el camí al refugi, i alguns dels nois i noies de la colla tot just els coneixia des del dia abans. Se’m va acudir preguntar-li: per on s’hi va? Només em va respondre: Ja ho aniràs veient, tu segueix el camí, els senyals i aplica el seny que Déu t’ha donat.

No costa gaire imaginar que els deixebles es deurien sentir així de desvalguts quan Jesús els va dir que, havent complert la seva missió a la terra, aviat tornaria al Pare. Per això els comença dient: “Confieu en Déu, confieu també en mi”. Els deixebles de Jesús, això sí, tenim un gran avantatge: el cap de colla dels escoltes va girar cua, però Jesús s’ha avançat per obrir-nos camí i preparar-nos l’arribada. Això és molt millor, oi? Ell ens obre camí. Si no ens volem perdre, només cal seguir les seves petjades. Per ell arribarem al Pare.

Passo a una altra anècdota d’un o dos anys més tard, però abans deixeu-me dir que la ruta pel Pirineu va ser tot un èxit. Ens ho vàrem passar molt bé i vàrem fer la Pica d’Estats. Un o dos anys més tard vaig decidir fer tot sol el Camí de Sant Jaume. A la primera etapa, sortint del País Basc francès, vaig creuar el Pirineu i vaig arribar a Roncesvalles. Va ser una etapa maquíssima però molt dura. Casualitats de la vida: a Roncesvalles vaig trobar el grup d’escoltes fent una ruta per aquells boscos de Navarra. Vam dinar junts. I em vaig adonar que, així com en la ruta pel Pirineu jo havia idealitzat el nostre cap de colla, que efectivament era un guia que irradiava molta seguretat, ara eren ells que s’admiraven del repte que jo havia emprès. Em fa pensar en les darreres paraules que avui adreça Jesús als deixebles: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans”. Si deixem que l’Esperit de Jesús obri en nosaltres, anirem creixent en la capacitat d’estimar i de fer el bé, sense cap orgull ni vanitat, sinó conscients que només som servents inútils que procuren complir el seu deure.

Jordi Vila Borràs