Diumenge V de Quaresma / A / 2023

Aquesta malaltia no és mortal (Jn 11,1-45)

Ja som molt a prop de la Setmana Santa, de la mateixa manera que Betània és prop de Jerusalem i aquest episodi de la vida de Jesús es va esdevenir quan faltava poc perquè arribessin els dies de la seva passió i mort.

No hem d’oblidar que els evangelis d’aquests diumenges van especialment adreçats als catecúmens que són a punt de rebre el baptisme. Per mitjà d’ells són il·luminats sobre la vida cristiana que ben aviat iniciaran.

L’evangeli de la samaritana, el diumenge tercer de Quaresma, ens presentava Jesús com aquell que pot saciar la nostra set vital i ens parlava d’un evangeli que passa per damunt de les barreres culturals i els prejudicis humans.

L’evangeli del cec de naixement, diumenge passat, ens mostrava la fe com una llum que ens permet comprendre millor el sentit de les nostres vides i alhora ens advertia sobre les incomprensions que haurem de suportar per part dels qui es tanquen a aquesta llum.

L’evangeli d’avui, la resurrecció de Llàtzer, ens confronta amb el gran tema de la mort, el límit insuperable davant del qual s’estavellen tots els projectes, desigs i il·lusions humanes. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diu l’expressió popular. Per tant, seguint aquesta lògica, quan no hi ha vida ja no hi ha res a fer.

Com que l’evangeli ha estat llarg i jo no em vull allargar, em quedo amb la primera frase que diu avui Jesús i que serveix per a emmarcar el sentit de tot el que vindrà després: “Aquesta malaltia no és mortal”. Després Jesús es presenta a casa de Marta i Maria, comparteix amb elles el dolor per la mort del seu germà, s’acosta al sepulcre i els mostra que la fe en la resurrecció no és només un consol que ens remet a l’esperança en la vida futura sinó que ja ens fa viure des d’ara una vida millor.

Llàtzer va morir. També Jesús morirà poc després a Jerusalem. Tots morim abans o després, siguem cristians o no ho siguem. La fe en Jesús no ens estalvia el pas per la mort ni les llàgrimes que això suposa quan li toca a una persona que estimem. Però en Jesús creiem que la mort no té la darrera paraula, i per això les llàgrimes poden entelar però no pas apagar la llum i l’horitzó de l’esperança. Mirem endavant i ens agafem de la mà de Jesús, que ens diu: aquesta malaltia no és mortal.

Jordi Vila Borràs

Diumenge IV de Quaresma / A / 2023

Hi crec, Senyor (Jn 9,1-41)

Un evangeli llarg ha d’anar seguit d’una homilia curta. Però en aquest cas encara més, perquè no es tracta només de no cansar els oients sinó sobretot de no entelar la llum que es desprèn de la mateixa escena.

Si avui hem llegit aquest evangeli és perquè l’Església ens vol dir, a tots però especialment als que es preparen a rebre el baptisme durant la Pasqua, que Jesús és llum. Sense Jesús ens manca la referència espiritual, saber de debò on som i on anem. Un cec de naixement podria dir: jo ja sé on soc i amb els meus sentits he après a anar per la vida, tu dius que jo no hi veig però jo no trobo a faltar res perquè mai no he tingut cap altre sentit que els que ara tinc. Ara bé, si un dia aquest cec comença a veure-hi, serà com si un món nou s’obrís al seu voltant, i exclamarà: ¿com podia viure abans sense experimentar tota aquesta realitat?

Tots o gairebé tots naixem amb els ulls tancats i anem desenvolupant la visió durant els primers anys de vida. És així també des del punt de vista espiritual. No naixem cristians, sinó que ens en fem per la fe i el baptisme. I hi veurem amb més claredat com més aprofundim la relació amb Jesús. És el que va experimentar també el cec de naixement de l’evangeli d’avui. Primer obté la visió física, però la visió de la fe no arriba fins al segon encontre amb Jesús, quan diu: Hi crec, Senyor. I adorà Jesús.

Que la pregària, que és recerca i diàleg amb Jesús, ens ajudi a viure cada vegada amb més claror i a ser llum per al món.

Jordi Vila Borràs

Diumenge III de Quaresma / A / 2023

Església en sortida, Jesús en sortida (Jn 4,5-42)

La Quaresma és temps de preparació per a la Pasqua. Això li dona un sentit penitencial. Però també és temps de culminar la preparació dels catecúmens que rebran els sagraments de la iniciació cristiana en la vetlla pasqual. S’anomena per a ells el temps de la il·luminació. Avui i els dos propers diumenges els evangelis són més llargs de l’habitual. Són tres grans episodis de la vida de Jesús en què se’ns mostra tot el que rebem per la fe i el baptisme.

¡Quantes coses podem aprendre del diàleg de Jesús amb la samaritana! La pobra tenia tres defectes (diguem-ne així) als ulls dels “bons” jueus: era dona, era samaritana i convivia amb un home després d’haver tingut cinc marits. Però a Jesús li és igual. Ell està disposat a saltar-se qualsevol tabú que impedeixi que el Regne de Déu arribi a tota persona. Per això tocava leprosos i guaria en dissabte, i per això parla avui amb aquesta samaritana. Si dic “Església en sortida” o “anar a les perifèries” pensareu: són coses del papa Francesc. Sí, són expressions seves molt gràfiques, però no fan altra cosa que descriure el comportament de Jesús mateix, que ha de ser també el nostre.

Fixem-nos en la manera que té Jesús de tractar la samaritana. En cap moment la fa sentir inferior. No li diu que és una pecadora ni que està equivocada. No pren, de bon començament, l’actitud del mestre que es disposa a ensenyar. Li demana aigua. Es mostra necessitat, vulnerable. Això sorprèn la dona i evita que es posi a la defensiva. ¡Quantes discussions són en realitat defenses per tal de no mostrar les nostres febleses i inseguretats! La samaritana intueix que Jesús no és com els altres, que no vol jugar amb ella. I per això reconeix davant d’ell el desordre que hi ha en la seva vida i la seva set d’amor veritable, la set d’aigua viva. Per això acaben parlant de Déu i Jesús li revela la seva identitat.

Els deixebles han anat al poble a buscar menjar. El cansament del camí els ha obert la gana, a més de la set. Però Jesús els fa saber que la seva principal urgència, el major desig no és satisfer el seu cos sinó complir la voluntat del Pare, i aquesta no és altra que recollir els fruits d’allò que ha estat sembrat, que és la paraula de Déu, que és l’evangeli. Som deixebles missioners, diu també el papa Francesc. També ho diu Jesús aquí mateix: ens envia a segar allò que ha sembrat Déu mateix en els cors humans.

I per a ser missioners no hem d’esperar a ser perfectes. La samaritana, amb tots els seus defectes i pecats, és la que va a dir a la gent del poble: “Veniu a veure aquest home… ¿No serà el Messies?” Ser missioner no és qüestió de tècniques comunicatives ni de màrqueting. No cal fer un estudi de mercat per a veure què desitja escoltar la gent. Només cal expressar el que Jesús ha fet en mi i convidar la gent a trobar-lo. Ser missioner no és fer proselitisme sinó compartir una experiència que per a mi ha estat important. I deixar que Déu actuï per mitjà del meu senzill testimoni.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de Quaresma / A / 2023

Dalt i baix del Tabor (Mt 17,1-9)

M’agradaria que penséssim una estona: ¿en quin moment de la vida m’he sentit més a prop de Déu?

Segur que les respostes són molt variades, de l’estil de les que poso a continuació. El dia de la primera comunió… O no, que aquell dia estava massa nerviós… Potser va ser uns mesos més tard, en aquells moments de silenci després de combregar. O aquells dies de ruta per la muntanya amb uns bons amics, recordo un moment en què em vaig asseure en silenci mentre veia pondre’s el sol i m’acariciava la brisa i em vaig sentir alhora molt petit i molt estimat. O quan he abraçat per primer cop els fills acabats de néixer i els he rebut com un regal de part de Déu. O aquell dia, ja fa temps, que vaig anar a un recés i vaig tenir temps de reflexionar sobre el que Déu fa per mi. O quan agafo el piano, el pinzell o el bolígraf i deixo que vagi brollant allò que porto a dins…

Són moments en què ens sentim prop de Déu, i això és important per a la nostra fe. Avui dia l’ambient no ens convida a creure en Déu ni a tenir-lo present, i per això sense una experiència personal la fe aviat es difumina o desapareix.

Una cosa és important a tenir en compte. Nosaltres ens podem sentir més o menys a prop de Déu, però Déu no deixa mai de ser prop de nosaltres. És molt consolador pensar que, quan ens sentim desanimats o desconcertats, fins i tot quan hem pecat, Déu no deixa mai d’estimar-nos. Ell espera pacientment que tornem a ell. I ens ve a buscar quan menys ho esperem.

Per això no ens hem de convertir en buscadors compulsius d’experiències religioses emotives. Sentir Déu ens emociona, però això ens ha d’ensenyar a trobar-lo també allà on ell vol ser especialment reconegut: en la vida ordinària, en els nostres deures quotidians, en els més pobres i petits, en les petites rutines de pregària que mantenen desperta la nostra fe. Baixar del Tabor i continuar amb ell camí del calvari. Arribar a la meta complint la missió que ens ha estat encomanada.

Jordi Vila Borràs

Diumenge I de Quaresma / A / 2023

Pecats clericals (Mt 4,1-11)

El diable no tempta Jesús impel·lint-lo a cometre el mal. Per aquest camí prou sabia el maligne que no tenia res a fer contra ell, que havia vingut al món a vèncer el mal i a establir el Regne de Déu. El que l’astúcia del diable pretén és que Jesús triï camins equivocats per a complir la seva missió. Que, pensant fer el bé, acabi obrant malament.

Nosaltres no som Jesús. Vivim units a ell pel baptisme, però el mal encara té influència sobre nosaltres. Per això encara necessitem els deu manaments, per això hem de demanar cada dia al Pare que ens perdoni les culpes.

Però també ens passa que, pensant que fem el bé, acabem obrant malament per manca de discerniment. Jesús ens adverteix sobretot perquè evitem l’afany de posseir, de lluir i de dominar.

¡Quantes vegades l’Església al llarg de la història ha caigut de quatre grapes en aquestes temptacions! ¡Quantes vegades ha pensat que els camins de la riquesa, del prestigi i del poder eren les dreceres que facilitarien el seu camí!

No cal que pensem en el Vaticà dels papes del Renaixement. També avui el papa Francesc repeteix una i altra vegada que no hem de caure en la temptació del clericalisme. Ho ha dit ben clar en el seu darrer viatge a l’Àfrica. Ser prevere no ha d’implicar viure millor que la gent del poble al qual serveixes, no vol dir tenir la vida assegurada. Hi ha poques coses més odioses als ulls de la gent que un capellà pesseter. I, pel que fa a la temptació del prestigi, poques coses hi ha més ridícules que el capellà que es vol fer notar per la seva indumentària refinada, pels seus títols de monsenyor i per les seves fotos entremig de les autoritats. I poques coses hi ha pitjors per a una comunitat parroquial que un capellà que vol dirigir i controlar les vides de tots els qui se li acosten.

Afortunadament s’han acabat els temps en què molts nois havien d’entrar al seminari si volien estudiar i en què el rector, l’alcalde i el sergent de la guàrdia civil eren les autoritats del municipi. En comparació amb aquells temps, avui dia som una Església pobra, feble i sense prestigi. Gràcies a Déu! Potser ara comencem a ser lliures de debò!

Algú pot pensar: avui el mossèn s’ha quedat descansat criticant els capellans. No ho he fet pas perquè els tingui mania. Però, per sort o per desgràcia, avui dia continuem essent el rostre més visible de l’Església. Necessitem creure’ns de debò que som Poble de Déu i que cada laic i laica assumeixi el paper que li correspon. Això sí, tenint molt present les tres temptacions d’avui. No podem portar Jesús al món sinó amb el mateix estil de Jesús, criticat pels fariseus, pobre entre els pobres, feble i pacífic fins al sacrifici de la creu.

Jordi Vila Borràs