Cara de Pasqua (Jn 14,15-21)
Sembla que hi ha alguns catòlics per als quals els llibres preferits de la Bíblia són dos: de l’Antic Testament, el llibre de les Lamentacions, i del Nou, l’Apocalipsi. Uns diuen: estem molt malament perquè els nens no es bategen, els joves no es casen i al final ningú vindrà a missa. Altres afegeixen: l’Església s’ha quedat antiquada i no hi ha manera que evolucioni i es posi al dia. Altres repliquen: al contrari, tots els mals venen del fet que l’Església s’ha allunyat de les tradicions i ja no es fan les coses com abans. I tots plegats miren la televisió i s’informen detalladament del darrer escàndol atribuït a qualsevol capellà.
Tot plegat són mirades massa humanes. No pretenc afirmar que l’Església vagi molt bé i que tot siguin flors i violes. Només vull dir que no ens ha de preocupar massa una institució que fa vint segles que és en crisi: amb això demostra que té una mala salut de ferro. Diria que només hi ha una institució més longeva en el món d’avui: l’imperi japonès, el qual fa prop de vuitanta anys va perdre les seves prerrogatives divines i ha quedat, per tant, reduït a una figura decorativa.
Com deia el papa Joan, no hem de ser profetes de calamitats. Com diu el papa Francesc, no hem de fer cara de vinagre. Jesús no ens ha deixat sols. Ens envia el Defensor, l’Esperit de la veritat. Al fons de tot gest d’amor heroic, de generositat inesperada, de conversió i penediment, tal com ha passat tantes vegades en la història del cristianisme i continua passant, hi ha l’Esperit de Déu, que és Senyor i infon la vida, tal com recitem en el credo. Per això l’Església no serà mai esclava ni morirà.
Podem fer cara de Pasqua perquè tenim la victòria segura. “El Crist ha vençut, hem estat salvats tots els germans”, assegura un cant ben popular. Ara bé, és un triomf sense gens ni mica de triomfalisme. És un triomf a l’estil de Jesús: passant per la creu. No podem triomfar si no guardem els seus manaments. I ja sabem que els manaments de Jesús no són cap llista feixuga de preceptes. Els manaments de Jesús són un canvi radical de mentalitat: l’amor fratern fins a rentar els peus i estimar els enemics, les benaurances dels pobres, els qui ploren, els humils i els perseguits, parar l’altra galta… Són, al capdavall, anar al revés del món. Per això diu que el món no el pot rebre. Aquí ens cal entendre per món tota la crosta de pecat a la qual ens hem habituat tant que ja no sembla que ho sigui, que sembla que sigui normal i que no es pugui viure d’altra manera.
La raó de la nostra alegria, de la nostra moral de victòria, no rau en els nostres mèrits ni en els nostres grans talents. Més aviat som servents inútils. La raó és que Jesús prega el Pare per nosaltres, que no ens deixa sols, que ens envia el seu Esperit. Confiem, doncs, i no ens resistim a la seva acció.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 