Jesucrist, Rei de tot el món / A / 2017

El que compta al capdavall (Mt 25,31-46)

Diuen que un nen, que s’havia apuntat a un equip de bàsquet, es queixava als entrenaments perquè el tenien tota l’estona practicant el bot de pilota: amb la dreta i amb l’esquerra, en moviment, per sota de les cames… Ell volia llançar a cistella, però l’entrenador li deia que si no aprenia a botar mai no seria un bon jugador. Va arribar el dia del partit. El nen botava la pilota millor que ningú però no llançava mai. El seu equip va acabar perdent, perquè al capdavall el bàsquet és així: guanya qui fica més cops la pilota dins la cistella.

¿Què és la missa? ¿Què és, de fet, tot el que anomenem vida cristiana? Un entrenament. Per a nosaltres el bot de pilota és aprendre a pregar, escoltar la Paraula de Déu, rebre els sagraments… Però el dia del partit, quan ens juguem guanyar o perdre la vida, no compten per a res les misses que hem celebrat o les hores que hem dedicat a la pregària. En el partit final de la vida el que compta és si hem après a estimar, és a dir, si hem estat atents a les necessitats dels altres com si fossin les nostres mateixes necessitats. Crec que podríem dir que, si Jesús es fa realment present en les espècies eucarístiques, és perquè aprenguem a descobrir la seva presència real en els seus i nostres germans petits.

Així de senzill i així d’universal. No serem jutjats segons la nostra fe, la nostra coherència, els nostres sentiments… Tot això són, certament, eines que ens ajuden a fer un bon joc, així com dominar el bot de la pilota ajuda a fer un bon bàsquet. Però al capdavall serem jutjats per les obres d’amor. Perquè el llenguatge de Déu és l’idioma universal de l’amor, ens serà imprescindible haver après a estimar per poder gaudir del seu Regne.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXXIII de durant l’any / A / 2017

¿Què has fet de bo? (Mt 25,14-30)

L’evangelista Mateu parla de “talents”, que eren una suma molt grossa de diners. Per això la versió litúrgica de l’evangeli ho tradueix per milions, tant se val si són euros o pessetes, ja entenem què vol dir.

Vol dir, de fet, que Déu ha posat un tresor a les nostres mans, no perquè en gaudim egoísticament sinó perquè l’administrem i el fem treballar. Aquest tresor són les nostres capacitats: d’estimar, de treballar, de servir, de comunicar, d’escoltar, d’agrair, d’acompanyar, de perdonar… i tantes altres coses. Ens les ha donat perquè les fem servir i les orientem vers la missió que ell ens encomana a tots, que és construir el Regne de Déu. Per això els cristians entenem la vida com una vocació, com una crida que Déu ens fa a acomplir una missió.

Cadascú té els talents que Déu li ha volgut donar, i no porta enlloc que ens comparem els uns amb els altres. ¿Per què jo només en tinc dos i el meu company en té cinc? És igual, Déu no ens demana que competim. Notem que la recompensa que l’amo dona als dos primers administradors és idèntica, encara que el rendiment fos diferent: t’encomanaré molt més; entra a celebrar-ho amb el teu senyor.

Hi ha una pràctica espiritual de la qual potser no parlem prou, que és l’examen de consciència: una mirada sobre la nostra vida per tal de veure en quin punt estem respecte de Déu i dels germans. És un dels passos que hem de posar en pràctica quan celebrem el sagrament del perdó, i potser per això el reduïm massa sovint a revisar si hem comès alguna infracció.

El tercer administrador de la paràbola d’avui no havia fet res de dolent amb els diners que l’amo li havia confiat. No els havia malbaratat, sinó que els havia custodiat fidelment, ben amagats perquè ningú no els hi robés. Però amb això no n’hi ha prou. Calia fer-los rendir. Calia arriscar, estar disposat a perdre per poder guanyar.

Així vol Déu que siguin les nostres vides. El dia que ens trobem cara a cara amb el Senyor, ell ens dirà: mira, sé totes les coses dolentes que has fet, això, allò i fins i tot allò altre que ja no recordaves; no et preocupis, tot queda perdonat. Ara digues-me: ¿què has fet de bo?

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXXII de durant l’any / A / 2017

Previsió i perseverança (Mt 25,1-13)

Quan estudiava a la Facultat de Química, recordo que a final de curs no teníem més d’un examen a la setmana. Hi havia molta matèria i era impossible pretendre deixar-ho tot per a l’últim dia. Calia portar les assignatures al dia, procurant tenir els apunts ordenats i repassant la matèria donada a l’última classe per tal de poder entendre la classe següent. La darrera setmana, hores de colzes memoritzant el que calia i practicant la resolució de problemes.

En dues paraules, calia previsió i perseverança. Aquest és també el missatge que Jesús ens fa arribar en l’evangeli d’avui. El centre de la qüestió no rau a discutir si les noies que tenien oli de reserva n’havien de deixar a les altres, sinó a adonar-nos que no podem anar per la vida confiant sempre que els altres ens resoldran els problemes.

“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” de la trobada amb el Senyor. Ens podem passar tota la vida distrets en els nostres petits projectes i oblidar la gran missió i el manament que ens ha encomanat el Senyor. Des de la creació ha deixat la terra en les nostres mans perquè en tinguem cura, i des de Jesús no hi ha dubte que el manament principal és el de l’amor. Un manament inexcusable i intransferible: no podem esperar que ningú estimi per nosaltres. I no podem deixar passar de llarg les ocasions d’estimar que se’ns presenten cada dia. Com més temps passem sense prendre la decisió d’estimar, més arrela l’egoisme en nosaltres i es fa més difícil canviar. Qui sap fins quan hi serem a temps.  I, quan vingui el Senyor, que només parla el llenguatge de l’amor, ¿ens hi sabrem entendre?

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXXI de durant l’any / A / 2017

Respecte (Mt 23,1-12)

Els que, de petits, ens quedàvem a dinar a col·legi, gaudíem d’una estona d’estudi i d’un temps extra de pati durant el qual estava prohibit quedar-se a classe. Però de tant en tant uns quants conspiràvem i ens hi esmunyíem clandestinament. Aleshores començava el joc. Un feia de mestre, un altre de director, un altre de prefecte, uns altres eren els alumnes… Així fins que arribava el mestre de debò i tots quedàvem igualats en la nostra veritable identitat d’infants i alumnes.

Penso que ens passem tota la vida fent aquest joc, i que ens el prenem massa seriosament. Uns es pensen que són savis i altres ignorants, us es pensen que són rics i altres pobres, uns poderosos i altres oprimits. Fins que, quan arriba el Senyor a les nostres vides, parem esment de qui som de veritat. Els que es creien savis s’adonen de la seva ignorància, els rics s’adonen que les seves riqueses no valen res, els poderosos se sotmeten al veritable Senyor del món. En canvi, els ignorants, pobres i oprimits s’adonen de la seva veritable dignitat. És el que canta Maria en el Magníficat: El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res.

A vegades la gent gran es queixa de la falta de respecte que hi ha ara en el món. Jo voldria matisar-ho. Em sembla que abans s’inculcava molt el respecte, però només a certes categories de persones que posseïen una certa autoritat: el mossèn, l’alcalde, el metge, el notari, la gent rica, la gent gran… En realitat, tots som iguals en dignitat davant de Déu, i per tant ens devem respecte mutu: els alumnes al mestre i el mestre als alumnes, els veïns a l’alcalde i l’alcalde als veïns, el marit a la muller i la muller al marit, els feligresos al mossèn i el mossèn als feligresos.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Fidels Difunts / 2017

Sabem on han de ser (Jn 14,1-6)

“Allà on siguis”, es diu sovint quan hom vol adreçar-se a una persona difunta. Una expressió que indica, de fet, el desig, la confiança que no s’acaba tot amb la mort. Però indica també una incertesa: no sabem què passa ni què queda de nosaltres.

Per això les paraules de Jesús en el discurs de comiat del darrer sopar són tan encoratjadores. Podem confiar en ell. Nosaltres serem, potser, tan incapaços com un nadó, però ell hi serà per rebre’ns. Ha passat al davant per preparar-nos estada. On? A casa el seu Pare, on hi ha lloc per a tots.

El nostre món és ple d’incerteses, i la més gran és la que plana al voltant de la mort. Però tot canvia quan sabem que Jesús hi serà. Ell ens indica ja des d’ara el camí que porta cap a la vida. Ell és qui amb el sacrifici a la creu ens ha obert la porta del Regne. I ell ens hi espera, com a germà gran, per fer-nos gaudir de l’abraçada eterna del Pare.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies