Diumenge I d’Advent / B / 2020

El temps decisiu (Mc 13,33-37)

Fa uns dies somiava que em moria. Recordo haver-ho somiat també alguna altra vegada anys enrere, i ho trobava aterridor. En canvi l’altre dia m’ho prenia amb molta calma. En somnis anava pensant: els pares ja no hi són, ja he fet moltes coses en aquesta vida, tinc la consciència tranquil·la, si em moro ara m’estalvio els inconvenients d’envellir… Sí, no em fa por, ara seria un bon moment per a morir. Pacíficament.

Després, ja una mica més despert, vaig començar a neguitejar-me: oh, encara he de fer això… i qui es cuidarà d’allò altre? Ens agrada creure’ns imprescindibles, tot i que tenim raons de sobres per saber que no ho som. A mesura que passen els anys anem acomiadant persones estimades i persones importants. Algunes ens dolen, fins i tot ens aclaparen… però la vida continua i el món continua girant sense que elles hi siguin. Així ha de ser. I així serà quan jo me’n vagi.

Jesús ens recorda avui que no sabem quan vindrà el temps decisiu. No hi ha res més decisiu que la mort, la trobada amb l’eternitat. Que ens trobi vetllant. Vetllar és viure amb consciència, és el contrari de dormir o de vegetar. Vetllar no és matar el temps sinó aprofitar-lo. Aprofitar-lo per a complir les tasques que ens ha encomanat aquest amo que ha anat a terres llunyanes però que tornarà.

No som amos del nostre temps, no som amos de la nostra vida. En som administradors. Si ens fem conscients de la nostra veritable posició serà més fàcil que responguem d’una manera adequada.

La meva vida no és propietat meva. És un regal que he rebut i que, per tant, he d’agrair dia a dia. És un regal provisional, com l’amic que et deixa el cotxe perquè ha de marxar tres mesos a l’altra punta de món. Quan torni, no li retrauràs que te’l prengui. Al contrari, l’hi retornaràs amb agraïment el que és seu i t’alegraràs de la seva amistat. Així ens hem de prendre també aquesta vida: no aferrats, sinó agraïts. I, quan ens arribi el moment de deixar-la en mans de Déu, contents de poder gaudir de la seva amistat.

I, com tot administrador, tenim una tasca a acomplir fidelment. L’amic que es fa càrrec del cotxe ha de tenir cura que no s’espatlli ni es rovelli. La nostra tasca en aquest món és bàsicament aquesta: tenir-ne cura. No espatllar el que és possessió de Déu i que ell ens deixa gaudir temporalment. És la penyora que ens ha deixat mentre ell no torna. Si aquesta vida ens agrada, molt millor encara serà el que Déu ens té preparat per al moment decisiu: gaudir per sempre de la seva amistat a casa seva.

Jordi Vila Borràs

Jesucrist, Rei de Tot el Món / A / 2020

Regne d’amor i pau (1Co 15,20-26.28)

Hi ha qui entén el món a base de disjuntives. Platja o muntanya? Barça o Madrid? Català o espanyol? Rosses o morenes? Carn o peix?

En la segona lectura d’avui, en canvi, Adam i Crist no són dos pols oposats, sinó que Crist assumeix Adam i el supera. Tots som d’Adam, i per això tots morim. Però Crist és Déu que s’ha fet home, s’ha fet d’Adam, per a poder morir ell també i vèncer la mort des de dins. Així ens ha rescatat de l’abisme i ens ha fet seus. Ara som de Crist, i ell ens posarà en mans de Déu a l’hora que ell vindrà, quan arribi el Dia del Senyor.

Ja som ciutadans del Regne de Déu, tot i que encara no s’ha manifestat en plenitud. La mort i el pecat continuen ben presents en el nostre món. Tan presents que són evidents a tothom, mentre que Déu no n’és gens en el món d’avui. Tanmateix, hi ha uns signes d’identitat que fan palesa la nostra ciutadania celestial, la nostra pertinença al Regne de Déu: si donem de menjar al famolenc i de beure a l’assedegat, si acollim el foraster i vestim el despullat, si visitem els malalts i els presos, som del Crist.

No hi ha cap dubte que el món en què vivim no segueix els criteris del Regne i va camí d’escoltar un inapel·lable «lluny de mi, maleïts». Molts centenars de milions d’éssers humans passen fam, tot i que el món té recursos suficients per a alimentar tothom. Molts milers de persones perden la vida en cerca d’una existència millor als països desenvolupats, i els que aconsegueixen arribar-hi acaben molt sovint reclosos en camps d’internament o atrapats en unes fronteres impermeables. Vivim en una societat cada cop més dura on qui no és econòmicament productiu queda descartat, exclòs del sistema.

Això s’acabarà, així la humanitat no pot sobreviure. El mal que ara ens domina no té la darrera paraula per molt que cridi i vulgui engolir-ho tot. Així ho ha experimentat el Crist. A la creu va ser engolit per la mort, però al sepulcre va ressuscitar. Al sepulcre de Crist la mort va morir. I així esperem que succeeixi també amb tots els qui som de Crist. Encara que aquest sistema de pecat i de mort vulgui engolir-nos, el Crist regnarà. Ja està decidit. Les forces del mal no tenen res a fer. Perquè no guanyarà qui tingui més poder, més diners o més vots. Guanyarà qui hagi après a estimar, perquè l’amor ve de Déu. Perquè Déu és amor.

La força tranquil·la i dolça de l’amor és la vacuna contra totes les dolences del nostre món. Quan ens decidim a compartir en comptes de competir, a acollir en comptes d’excloure, a perdonar en comptes de castigar, el mal del món retrocedeix i anticipem la victòria del Regne de Jesucrist, que és Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXIII de durant l’any / A / 2020

El dia de la veritat (1Te 5,1-6)

La segona lectura d’avui sembla avançar-se al temps d’Advent que ja s’acosta, el temps de l’espera de la vinguda del Senyor.

Em sembla que no ens cal esforçar-nos gaire per a sintonitzar amb l’experiència de la fragilitat de la vida que sant Pau ens presenta: «La gent es pensaran que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació». ¿Qui no ha viscut la irrupció inesperada d’una malaltia o d’un accident que li ha canviat la vida? ¿Qui podia imaginar-se, ara fa un any, la pandèmia que estem vivint? És ben certa l’asseveració de Pau: «no se n’escaparà ningú».

El Dia del Senyor de què ens parla el text és el dia final de la història. És cert que qui dia passa any empeny, i que el viatge més llarg comença amb un petit pas. Però també és cert que arribarà per a cadascú de nosaltres un dia en què el temps s’haurà acabat, que ja no podrem corregir els errors comesos en el passat ni posar-nos a fer allò que havíem deixat pendent. El Dia del Senyor serà el dia de la veritat. Cauran les màscares i les il·lusions vanes i ens trobarem cara a cara davant d’aquell a qui res no li és amagat.

Si viviu cada dia com si fos el darrer de la nostra vida, «aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre», diu Pau. Si vivim units al Senyor, serem fills de la llum i del dia, no pas de la nit ni de la foscor, i esperarem el dia del Senyor amb confiança, amb el desig de trobar-nos definitivament amb el nostre Creador i Redemptor.

Vivint així, vetllant sòbriament, és a dir, amb els ulls oberts, tocant de peus a terra, i al mateix temps conscients del nostre destí, la mort no ens ha d’espantar. Ben al contrari, podem esperar-la com la culminació de la vida, l’acompliment del destí que Déu ens té preparat.

Diuen que, quan un gran personatge eclesiàstic estava prop de la mort, algú li va preguntar si tenia por de morir. Ell va contestar: «por no, gens ni mica; el que tinc és molta curiositat».

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXII de durant l’any / A / 2020

La imaginació i la paraula de Déu (1Te 4,13-18)

Pau, vint anys després de la Pasqua de Jesús, estava convençut que ja havia arribat la plenitud dels temps. Un cop obertes les portes del Regne de Déu per la mort i resurrecció de Jesús, el Senyor no havia de trigar a tornar en glòria i majestat per tal de sotmetre a Déu totes les coses i inaugurar el Regne etern. Així ho va ensenyar l’apòstol als cristians de Tessalònica, i per això aquests estaven preocupats en veure que alguns cristians morien sense haver vist encara l’arribada del Regne. ¿Com és que el Senyor permetia que morissin aquells deixebles seus pels quals havia donat la vida?

La resposta de sant Pau, en allò que és essencial, és ben vigent i consoladora també per a nosaltres: «també Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell». Per això, amb tota raó, pot acabar dient «consoleu-vos els uns als altres amb aquestes paraules». És el que continuem fent quan celebrem els funerals pels difunts a l’església.

Ara bé, en la resposta de sant Pau hi ha també elements que, per dir-ho d’alguna manera, no han resistit tan bé el pas del temps. Parla de la vinguda del Senyor baixant del cel al crit d’un arcàngel i al toc de corn de Déu. I diu que, un cop ressuscitats els morts, els qui quedem en vida serem enduts amb ells pels aires, en els núvols. No sembla que Pau parli amb un llenguatge simbòlic, sinó que ell deuria imaginar-se que les coses realment un dia s’esdevindrien d’aquesta manera. Però cal que ens adonem que Pau mateix reconeix que aquest seu pensament va «d’acord amb la paraula del Senyor», però que no és estrictament paraula rebuda de Jesús. Una cosa semblant diu en un altre lloc quan mana que les dones callin a les assemblees, i quan diu als pares que és millor que no casin les seves filles, encara que no està prohibit.

Quan parlem de certes coses, sobretot del més enllà, hem de ser molt humils i reconèixer que sabem ben poca cosa de com serà. ¿Com explicar a un fetus quin món es trobarà després de néixer? ¿Com podem imaginar nosaltres què serà viure amb Déu? La nostra fe ens diu que la mort ha estat vençuda per Jesús i que podem afrontar-la amb tota confiança, perquè hi ha una vida més gran. Més enllà d’això entrem en el camp de l’especulació, que és lliure per a qui vulgui però que no ens porta enlloc. Procurem, això sí, com sant Pau, que la nostra imaginació no ens allunyi de la paraula de Déu.

Jordi Vila Borràs

Fidels Difunts / 2020

Temps de fer, temps de ser (2Co 5,1.6-10)

«El nostre cos serà destruït». Això és el que marca la nostra reacció natural davant la mort: ens esgarrifa perquè la percebem com deixar de ser.

«Però sabem que tenim al cel un altre edifici, un temple que és obra de Déu, no fet de mà d’homes, etern». Aquest coneixement, que hem rebut per mitjà de la revelació divina, transforma la nostra manera de situar-nos davant la mort: no és deixar de ser sinó arribar a ser. I no pas arribar a ser allò que, a empentes i rodolons, intentem anar construint amb el nostre esforç durant aquesta vida. Prou sabem que una crisi econòmica pot arrossegar tots els estalvis aconseguits amb una vida de treball, que una calúmnia o una difamació pot arruïnar-nos per sempre la bona fama, i fins i tot que una malaltia ens pot esborrar els records i alterar-nos la personalitat. Però podem mantenir la confiança. El que hem d’arribar a ser no depèn dels nostres mèrits o de la bona sort. És obra de Déu, i per això és etern, indestructible.

Ara és el temps de fer, de treballar amb les forces que Déu ens dona per anar construint aquest món. Ell ens ha fet col·laboradors indispensables de la seva obra. Però arribarà el temps de ser, i el que serem és molt més del que podem arribar a construir per nosaltres mateixos. Serem plenament fills de Déu, i això és ell qui ens ho concedeix.

Avui recordem els nostres difunts amb enyorança però també amb la pau i el goig que el Senyor ressuscitat transmetia als seus deixebles cada cop que els visitava. Certament la mort per a nosaltres continua essent trista perquè és un comiat. Tanmateix, en qualsevol comiat trobem consol quan sabem que la persona estimada es trobarà bé allà on va, que continuarà recordant-se de nosaltres i que un dia ens tornarem a veure. Tot això creiem que es compleix per als nostres difunts. Enlloc no es trobaran millor que a la casa del Pare. Des d’allà continuen vetllant per nosaltres i intercedint per les nostres necessitats. I un dia ens retrobarem prop de Déu i dels nostres éssers estimats, sense cap més amenaça que res no ens en pugui separar.

Jordi Vila Borràs