Diumenge I de Quaresma / B / 2018

Resultat d'imatges de play it again samTorna-la a tocar, Sam (Mc 1,12-15)

Descobrim que tenim una certa cultura literària, musical o cinematogràfica quan determinada frase, melodia o escena ens n’evoquen una altra. Així descobrim que compartim certs referents amb l’autor, i podem entendre allò que ens vol dir encara que no ho digui. És aquella complicitat intel·ligent que expressa la frase “tu ja m’entens”.

Aquí podríem fer aquest joc aplicat a la Bíblia. En aquest evangeli que descriu tan lacònicament l’estada de Jesús al desert, Marc introdueix un munt de referències que, sense dir gairebé res, diuen moltíssim.

D’una banda, l’Esperit, Satanàs i els animals feréstecs ens porten al relat de la creació, quan l’Esperit batia les ales sobre les aigües, quan el Senyor Déu va fer passar tots els animals davant d’Adam perquè els posés nom, i quan la serp va seduir Eva perquè juntament amb Adam, mengés la fruita prohibida.

D’altra banda, el desert, els quaranta dies i l’aliment dels àngels. Immediatament pensem en el poble hebreu que, guiat per Moisès, va viure al desert durant quaranta anys alimentant-se del mannà que venia del cel fins que va arribar a la terra promesa.

Així doncs, Jesús és el nou Adam, l’home nou que, a diferència del primer, no sucumbeix a la temptació. És també el nou Moisès, que guia el poble cap al Regne de Déu que ha vingut a anunciar.

Així comença la predicació de Jesús. Crida a la conversió i a la fe. Desfer-nos de tot allò que ens aparta de Déu i dels germans, i aferrar-nos a la promesa del nou Regne que ens ve de Déu. És una proposta per a tota la vida, però que ens cal empènyer especialment perquè les resistències internes i externes no l’acabin de frenar del tot. Així hem d’entendre la Quaresma: deixar el vell Adam i unir-nos al nou, posar-nos en marxa seguint el nou Moisès.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Dimecres de Cendra / 2018

Imatge relacionadaPreparar-nos per al millor (Mt 6,1-6.16-18)

Quan experimentem sentiments forts i positius envers algú procurem fer brollar el millor de nosaltres mateixos: ens esforcem a millorar el nostre aspecte, a ser més amables, més alegres, a tenir més bon caràcter, perquè l’altre se senti a gust al nostre costat. Quan no sentim aquest neguit interior, vol dir que la relació s’està refredant.

Aquest és el sentit de l’exercitació quaresmal. En apropar-se el moment suprem de la Pasqua, que és la trobada definitiva entre el món diví i el nostre món humà, ens preparem a correspondre a l’amor infinit de Jesús amb el millor del nostre amor, sempre imperfecte. Procurem desfer-nos dels nostres egoismes, vicis, petites ambicions i fantasies desordenades per oferir a l’aigua fecunda de l’amor diví la millor terra per donar fruit.

No ens mou un afany de perfeccionisme. Hi ha qui fa règim i va al gimnàs o al cirurgià per trobar-se més a gust amb ell mateix. No, la Quaresma no és un temps de narcisisme espiritual, de culte a la nostra imatge personal. Per això, remarca Jesús, no hem de fer exhibició de les nostres pràctiques religioses i sacrificis. El dejuni, la pregària o l’almoina no són per a sentir-nos més bones persones i despertar l’admiració pel nostre progrés espiritual. Són, més aviat, la manera de fer net i de posar ordre perquè l’amor de Jesús, que ha entregat la seva vida per nosaltres, trobi el millor acolliment possible en la nostra petita i pobra vida. Tan petita i pobra com un polsim de cendra.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge VI de durant l’any / B / 2018

Resultat d'imatges de leprósJesús entre els exclosos (Mc 1,40-45)

Diumenge passat vèiem que Jesús transgredia la Llei en curar en dissabte la sogra de Simó, i que de retruc ella se saltava les convencions socials i, malgrat ser una dona, es posava a servir Jesús i els seus amics.

Avui anem encara més enllà. Un leprós, exposant-se a morir apedregat, es planta davant de Jesús i el repta a purificar-lo. Jesús, conscient de la seva força guaridora, el toca i l’envia als sacerdots perquè certifiquin que ha quedat pur.

Però el leprós, forassenyat de tanta emoció, no para de cridar. I la gent d’ordre, esclava de la Llei, treu de seguida la conclusió condemnatòria: Jesús ha tocat el leprós, per tant Jesús és impur. I per això ja no pot entrar als pobles i s’ha de quedar a camp obert, entre els leprosos.

En excloure’l del món dels purs, no s’adonen que ells mateixos s’autoexclouen de la salvació que Jesús ofereix a tothom sense cap excepció. Des d’aleshores la salvació es troba a les perifèries i entre els exclosos, tal com remarca el papa Francesc.

Val la pena que hi pensem. Si som dels que posem límits al bé, si som dels que tolerem certes injustícies, expulsem Jesús del nostre costat tancant-nos en la nostra bombolla confortable.

Avui és el dia de la Campanya contra la Fam. Ens podem preguntar si Jesús viu avui dintre o fora de les tanques de Ceuta i Melilla. En el nostre món hi ha presons que mantenen tancades sense judici persones pacífiques i honestes. Ens podem preguntar si no estem també empresonant Jesús. Davant de la necessitat el cristià no es pot inhibir, davant de la injustícia el cristià no pot ser neutral, perquè Jesús no ho va ser.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge V de durant l’any / B / 2018

Resultat d'imatges de sogra simoEquilibri, llibertat i missió (Mc 1,29-39)

El passatge de l’evangeli d’avui és la continuació del de diumenge passat, i entre tots dos l’evangelista Marc ens relata la narració de 24 hores en la vida de Jesús, des del matí de dissabte fins al matí de diumenge.

Voldria destacar tres impressions que em produeix aquest seguiment de l’activitat de Jesús. En primer lloc, equilibri. Entre acció i contemplació, entre paraules i fets, entre vida pública (a la sinagoga), vida privada (a casa de Simó i Andreu) i vida íntima (pregant en un lloc solitari). A vegades ens han estat presentats com ideals de santedat comportaments extrems: la persona mística que no fa altra cosa que resar, la dona virtuosa dedicada nit i dia a la seva família, el militant compromès que no para mai a casa. És bonic adonar-nos que Jesús prega en solitari, conviu en família, parla en públic, atén els qui el van a buscar. Aquest ha de ser, més aviat, l’ideal del cristià: viure en Crist cada un dels aspectes de la seva vida ordinària.

Segona impressió: llibertat. La primera guarició que apareix en l’evangeli és, mai millor dit, d’estar per casa. La sogra de Simó és al llit amb febre, Jesús li dona la mà, la fa llevar i ella es posa bona i els serveix. Aquest relat tan senzill amaga dues transgressions: la primera, que Jesús cura en dissabte, i ja sabem que els fariseus van criticar Jesús en moltes ocasions per fer això. La segona transgressió té com a protagonista la sogra de Simó: en aquells temps no estava ben vist que una dona servís a taula un grup d’homes. Així doncs, resulta que Jesús ha alliberat la sogra de la febre que la mantenia al llit, però també del fanatisme de la llei, que no li permetia servir els altres.

Tercera impressió: Jesús viu abocat als altres. En tot allò que fa, no calcula què li convé fer ni es dedica al que li ve de gust, sinó que mantenint-se en estreta intimitat amb el Pare, s’esmerça a complir la missió per a la qual ha estat enviat al món. Per això no pot deixar de predicar el Regne, guarir els malalts i alliberar els oprimits, de poble en poble perquè ningú no en quedi al marge.

Equilibri, llibertat i missió, una bona recepta per a seguir les petjades de Jesús en la meva vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge IV de durant l’any / B / 2018

Convivint amb el mal (Mc 1,21-28)

Jesús ensenyava amb autoritat, no com els mestres de la llei. Sabia de què parlava, no parlava d’un Déu après en els llibres sinó d’un Pare de qui tenia una experiència íntima. Sabia de què parlava i ho feia sense embuts ni enganys, no parlava per quedar bé sinó per comunicar el pla de Déu, un pla desconegut fins aquell moment. D’aquí venia la seva autoritat: deia coses noves i molt rellevants, i les deia amb ple coneixement de causa.

A la sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne. Aquest llenguatge dels evangelis ens sobta, sona a ficció. No sabem si hem anat a una representació dels Pastorets, amb aquells dimonis que només fan por als més menuts, o a una sessió de cinema de terror diabòlic. Però no és una cosa ni l’altra, sinó una realitat ben habitual també avui dia. Sí, també entre nosaltres hi ha persones posseïdes d’esperits malignes.

Això va començar amb Adam i Eva. Aquella serp que parlava els va inocular la desconfiança en Déu i la supèrbia de creure que podien dissenyar les seves vides al marge del projecte per al qual havien estat creats. Ser com déus, decidir per compte propi el bé i el mal. I així van aparèixer en el món la desconfiança mútua, la sospita, la vergonya, la mentida i la violència. Tots hi hem de conviure, tots en patim en major o menor grau. I hi ha qui s’hi queda tan enganxat que ja no li queda marge de maniobra i entra en una espiral destructiva. ¿No és això el que viuen, per exemple, els addictes a qualsevol droga o fanatisme?

Només Jesús ens pot alliberar d’aquest influx demoníac que s’ha estès per tota la humanitat i que anomenem pecat original perquè és l’origen de tots els pecats. I no hi ha situació humana, per desesperada que pugui semblar, que quedi al marge de la seva acció salvadora. Quina gran esperança! Per greu que sigui el pecat, la paraula alliberadora de Jesús és més forta.

Ens equivocaríem si penséssim que els endimoniats de l’evangeli s’han d’identificar avui dia amb persones marginades o excloses de la societat. Aquell pobre home anava a la sinagoga el dissabte, com nosaltres anem a l’església el diumenge. I va ser el primer a reconèixer Jesús com el sant de Déu, perquè el dimoni sap més teologia que cap doctor de l’Església. El que compta no és anar a l’església sinó deixar que Jesús es fiqui amb nosaltres i ens alliberi del pecat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies