Pecats clericals (Mt 4,1-11)
El diable no tempta Jesús impel·lint-lo a cometre el mal. Per aquest camí prou sabia el maligne que no tenia res a fer contra ell, que havia vingut al món a vèncer el mal i a establir el Regne de Déu. El que l’astúcia del diable pretén és que Jesús triï camins equivocats per a complir la seva missió. Que, pensant fer el bé, acabi obrant malament.
Nosaltres no som Jesús. Vivim units a ell pel baptisme, però el mal encara té influència sobre nosaltres. Per això encara necessitem els deu manaments, per això hem de demanar cada dia al Pare que ens perdoni les culpes.
Però també ens passa que, pensant que fem el bé, acabem obrant malament per manca de discerniment. Jesús ens adverteix sobretot perquè evitem l’afany de posseir, de lluir i de dominar.
¡Quantes vegades l’Església al llarg de la història ha caigut de quatre grapes en aquestes temptacions! ¡Quantes vegades ha pensat que els camins de la riquesa, del prestigi i del poder eren les dreceres que facilitarien el seu camí!
No cal que pensem en el Vaticà dels papes del Renaixement. També avui el papa Francesc repeteix una i altra vegada que no hem de caure en la temptació del clericalisme. Ho ha dit ben clar en el seu darrer viatge a l’Àfrica. Ser prevere no ha d’implicar viure millor que la gent del poble al qual serveixes, no vol dir tenir la vida assegurada. Hi ha poques coses més odioses als ulls de la gent que un capellà pesseter. I, pel que fa a la temptació del prestigi, poques coses hi ha més ridícules que el capellà que es vol fer notar per la seva indumentària refinada, pels seus títols de monsenyor i per les seves fotos entremig de les autoritats. I poques coses hi ha pitjors per a una comunitat parroquial que un capellà que vol dirigir i controlar les vides de tots els qui se li acosten.
Afortunadament s’han acabat els temps en què molts nois havien d’entrar al seminari si volien estudiar i en què el rector, l’alcalde i el sergent de la guàrdia civil eren les autoritats del municipi. En comparació amb aquells temps, avui dia som una Església pobra, feble i sense prestigi. Gràcies a Déu! Potser ara comencem a ser lliures de debò!
Algú pot pensar: avui el mossèn s’ha quedat descansat criticant els capellans. No ho he fet pas perquè els tingui mania. Però, per sort o per desgràcia, avui dia continuem essent el rostre més visible de l’Església. Necessitem creure’ns de debò que som Poble de Déu i que cada laic i laica assumeixi el paper que li correspon. Això sí, tenint molt present les tres temptacions d’avui. No podem portar Jesús al món sinó amb el mateix estil de Jesús, criticat pels fariseus, pobre entre els pobres, feble i pacífic fins al sacrifici de la creu.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 