Dalt i baix del Tabor (Mt 17,1-9)
M’agradaria que penséssim una estona: ¿en quin moment de la vida m’he sentit més a prop de Déu?
Segur que les respostes són molt variades, de l’estil de les que poso a continuació. El dia de la primera comunió… O no, que aquell dia estava massa nerviós… Potser va ser uns mesos més tard, en aquells moments de silenci després de combregar. O aquells dies de ruta per la muntanya amb uns bons amics, recordo un moment en què em vaig asseure en silenci mentre veia pondre’s el sol i m’acariciava la brisa i em vaig sentir alhora molt petit i molt estimat. O quan he abraçat per primer cop els fills acabats de néixer i els he rebut com un regal de part de Déu. O aquell dia, ja fa temps, que vaig anar a un recés i vaig tenir temps de reflexionar sobre el que Déu fa per mi. O quan agafo el piano, el pinzell o el bolígraf i deixo que vagi brollant allò que porto a dins…
Són moments en què ens sentim prop de Déu, i això és important per a la nostra fe. Avui dia l’ambient no ens convida a creure en Déu ni a tenir-lo present, i per això sense una experiència personal la fe aviat es difumina o desapareix.
Una cosa és important a tenir en compte. Nosaltres ens podem sentir més o menys a prop de Déu, però Déu no deixa mai de ser prop de nosaltres. És molt consolador pensar que, quan ens sentim desanimats o desconcertats, fins i tot quan hem pecat, Déu no deixa mai d’estimar-nos. Ell espera pacientment que tornem a ell. I ens ve a buscar quan menys ho esperem.
Per això no ens hem de convertir en buscadors compulsius d’experiències religioses emotives. Sentir Déu ens emociona, però això ens ha d’ensenyar a trobar-lo també allà on ell vol ser especialment reconegut: en la vida ordinària, en els nostres deures quotidians, en els més pobres i petits, en les petites rutines de pregària que mantenen desperta la nostra fe. Baixar del Tabor i continuar amb ell camí del calvari. Arribar a la meta complint la missió que ens ha estat encomanada.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 