Diumenge XXXII de durant l’any / C / 2022

Resurrecció de la carn (Lc 20,27-38)

El que ens espera més enllà de la mort sempre ha estat objecte d’especulació. No en tenim cap experiència directa, per tant queda via lliure a la mera opinió i fins i tot a la fantasia. Així era també en temps de Jesús. Entre els creients jueus hi havia els saduceus, que no creien en la resurrecció, i els fariseus que sí que hi creien.

Nosaltres creiem que Jesús ha ressuscitat d’entre els morts i que també nosaltres ressuscitarem, però això queda relegat a un temps final que no sabem quan arribarà. I mentrestant? Doncs l’ànima, separada del cos, se’n va al cel, i allí és feliç prop de Déu. Però, si l’ànima ja és amb Déu, ¿què hi guanyarem el dia de la resurrecció final?

El problema és que els catecismes catòlics han intentat des de fa molt de temps conciliar dues coses tan diferents com la idea grega de l’eternitat de l’ànima i la fe hebrea en la resurrecció de la carn. Són dues maneres molt diferents d’intentar imaginar el que ens espera més enllà de la mort. Penso que poden ser dues bones aproximacions, però que el dia que traspassem a l’altre barri ens adonarem que la realitat és molt diferent i molt millor del que ens havíem pogut imaginar.

La història de la dona que s’havia casat consecutivament amb set germans ens pot fer adonar que en aquesta vida ens aferrem a moltes coses que no traspassaran el llindar de la mort. És evident que els diners i els bens materials es queden en aquesta terra. Les mortalles no tenen butxaques. Però tampoc els vincles exclusius no transcendiran fins al cel. Al cel no hi haurà vincles familiars ni amistats particulars. Al cel no hi haurà la meva esposa, el meu pare, la meva filla, el meu amic… perquè això implicaria que n’hi hauria d’altres que no em serien esposa, pare, filla o amic. Al cel serem tots u en Crist amb el Pare.

Soc conscient que, dit així, aquesta fe pot decebre aquells que esperen el dia del retrobament a la casa del Pare amb els seus estimats difunts. Però no hi ha motiu per a la decepció. Perquè al cel no perdrem res de bo del que hem començat a viure a la terra, al contrari, tot el que forma part del pla de Déu arribarà a la plenitud. Així doncs, tots aquells que hem estimat en aquesta vida els estimarem també en l’altra, i molt més encara. Però el canvi més gran s’esdevindrà amb aquells que no hem estimat ni conegut fins ara, perquè allà es convertiran en germans entranyables i el seu amor ens omplirà d’un gran goig. I fins i tot aquells que ara no suportem, els que procurem evitar perquè ens disgusten, seran allà els nostres amics per sempre.

Els cristians creiem en la resurrecció de la carn i això implica que tenim el deure sagrat de cuidar la terra en què vivim. Si quan em moro me’n vaig al cel i ja està, ¿què m’importa la terra? Però nosaltres esperem un cel nou i una terra nova, i per tant la cura del món en què vivim forma part del pla de salvació que Déu està duent a terme amb la nostra col·laboració. El compromís ecològic no és per als cristians una qüestió secundària i de pura moda. La resurrecció implica d’alguna manera tota la creació.

Jordi Vila Borràs

Advertisement
By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s