Diumenge XXXIII de durant l’any / B / 2021

La realitat clava plantofades (Mc 13,24-32)

Avui va de desgràcies. No ens ha de venir de nou parlar-ne. Qui més qui menys, ¿a qui no li ha caigut el món a sobre alguna vegada? Aquell accident de cotxe que arriba sense avisar… aquell diagnòstic de malaltia que et canvia la vida i et fa conscient de la teva fragilitat… vídues i vidus que fan el darrer comiat al company o companya de tota una vida i que s’enfronten a una soledat sense consol… treballadors que perden la feina als cinquanta anys i que s’adonen que han perdut el tren i veuen esgotar-se els estalvis… víctimes d’una addicció que, amb un gran sentiment de culpabilitat, veuen com el terra se’ls ensorra sota els peus… joves sense esma per suportar la vida, abocats al suïcidi…

I no oblidem les desgràcies col·lectives: terratrèmols, volcans, pandèmies com la que encara ens afecta. Encara rai que la majoria de nosaltres formem part de la minoria dels éssers humans que no han patit mai una guerra en la pròpia pell. Un congrés científic acabat de celebrar conclou que un infant nascut avui té més del 50% de probabilitats de presenciar una guerra o un atemptat nuclear durant la seva vida. De fet, el cataclisme còsmic de què parla l’evangeli d’avui és dels pocs desastres que la humanitat no ha patit… però tot arribarà. Hi ha telescopis que controlen contínuament les trajectòries d’alguns cossos espacials perillosos que acabaran caient damunt la terra. Als dinosaures ja els va passar.

Els gurus de l’autoajuda ens van dient que si vols, pots, que els límits hi són per a ser superats, que si no aconsegueixes qualsevol cosa és perquè no t’hi has esforçat prou… Ens hem tornat tots una mica adolescents, inconscients del perill, sempre disposats a superar els límits de velocitat, a viure desenfrenadament, a menysprear la prudència, convençuts que no ens passarà res de mal… fins que la realitat ens clava una bona plantofada. Si l’engaltem bé, sempre podem dir que hem après dolorosament alguna cosa, però no sempre ens en sortim impunement.

No ens agrada parlar d’aquestes coses: els límits, la fragilitat, el sofriment. No ens agrada, però la realitat és més tossuda. Jo diria que la maduresa humana consisteix a acceptar que la realitat mai no serà tal com jo voldria, però que malgrat tot val la pena esforçar-se per transformar-la. Viure sense resignar-se ni evadir-se, acceptar les coses tal com són i mirar de millorar-les.

Fins que arribarà la fi. La fi del món, ¿quan serà? ¿Acabarà amb nosaltres el canvi climàtic, una guerra nuclear o un simple virus? No ho sap ningú, i Jesús tampoc no ens dona pistes: “només ho sap el Pare”. Però cadascú de nosaltres tindrà la seva fi particular: amb la mort se’ns acaba aquest món. No hi ha cap generació que no hagi arribat a la seva fi.

Jesús ens convida a discernir. Així com el pagès treu conclusions sobre el pas de les estacions mirant les branques de la figuera, també el pas de la vida i els seus esdeveniments ens ha d’ensenyar coses. Tot allò que ens succeeix, sigui agradable o desagradable, ens pot acabar il·luminant sobre el nostre destí.

I, sobretot, Jesús ens dona un suport ferm enmig de la voràgine vertiginosa d’aquest món: “el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. Si busques un suport ferm, un criteri sòlid, un refugi segur, val més que no et fiïs de cap de les consignes interessades que circulen pel món ni de les receptes barates d’autoajuda. Quan tot s’esfondra, podem mirar endavant amb confiança perquè el Senyor ja s’acosta, ja és a les portes.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s