Dubtes i pèrdues de fe (Lc 24,13-35)
Hi ha molta gent que se sent culpable de tenir dubtes de fe. Alguns són fruit d’un desig de voler racionalitzar excessivament la fe i de no acceptar que el misteri de Déu és irreductible al llenguatge humà: dades com el naixement virginal del Fill de Déu o els cossos gloriosos de Jesús ressuscitat i de Maria assumpta al cel depassen la nostra capacitat de comprensió, i al final hem d’acceptar que Déu és infinitament més gran i que nosaltres som limitats i no ho podem saber tot. Altres dubtes són de caire més existencial: ¿Realment algú m’escolta quan prego? ¿Hi ha alguna cosa després de la mort? ¿La vida té algun propòsit?
No ens hem de sentir culpables de tenir dubtes. Parafrasejant el “penso, per tant existeixo” de Descartes puc dir “dubto, per tant toco de peus a terra”. No dubtar de res és símptoma d’una personalitat infantil o fanàtica. En canvi dubtar, mentre no ens bloquegi a l’hora de prendre decisions necessàries, és signe de maduresa.
Avui dubtem més que mai perquè ens cal fer moltes opcions que abans ja ens venien donades. Abans menjaves el que hi havia, ara vas a comprar i has de triar entre una quantitat grandíssima d’aliments frescos i elaborats. Abans et vesties com podies, ara hi ha roba d’allò més variada en preus i estils. Abans havies de triar parella un cop a la vida, i aquesta era una elecció molt important, ara pots passar anys convivint amb una persona i continuar dubtant de si serà l’home o la dona de la teva vida.
Doncs bé, els dos deixebles que avui trobem caminant cap a Emmaús no dubtaven gens, no. Havien llençat la tovallola. S’havien convençut del gran error que varen cometre en confiar en aquell Jesús. Ara tornaven decebuts cap al poble, i potser preocupats per la rebuda que hi trobarien. Sempre hi ha qui li agrada fer llenya de l’arbre caigut.
Sembla que a Jesús li agraden els reptes complicats. Tota la seva vida ho demostra. Va triar els apòstols que va triar, va plantar cara als dimonis més poderosos, es va enemistar amb els fariseus, va tractar amb tota mena de pecadors i pecadores, va guardar un estrany silenci durant el procés judicial que va acabar amb la seva condemna a mort en creu. Ara hi torna: es fa el trobadís en el camí dels dos exdeixebles que han abandonat tota esperança.
Dos exdeixebles que no dubten, sinó que han deixat de creure. Definitivament. Així i tot, trobem en ells unes disposicions humanes bàsiques que els obriran el camí de retorn a la fe. Primer de tot, parlen. Quan el caminant desconegut els pregunta per què fan aquella mala cara, ells no es tanquen en banda sinó que expressen el dolor i la decepció que porten en el cor. En segon lloc, escolten. Escoltar és sempre un signe d’obertura, de confiança que encara algú pot il·luminar la meva foscor. Així és com van connectant amb aquell desconegut fins al punt que el conviden a compartir amb ells la taula. I és allà on succeeix l’inesperat. En el gest de partir el pa se’ls obren els ulls i reconeixen Jesús ressuscitat. Això ho canvia tot. La decepció dona pas a l’alegria desbordant, i tornen corrents a Jerusalem a reunir-se de nou amb la resta dels deixebles.
Quan diem que hem de ser apòstols, que hem d’evangelitzar, no estem dient que hem de convèncer ningú amb els nostres arguments, i encara menys que hem de menjar el coco amb una campanya agressiva de màrqueting. Evangelitzar és el que va fer aquell caminant misteriós en el camí d’Emmaús: primer escoltar, segon il·luminar des de la Paraula de Déu, i finalment seure a la taula comuna amb la confiança que Jesús s’hi farà present.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 