Immaculada Concepció / 2021

Efecte papallona (Lc 1,26-38)

L’efecte papallona és un dels conceptes més curiosos que es desprenen de la teoria del caos. És el nom popular que correspon al concepte tècnic de “dependència exponencial de les condicions inicials”. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d’un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

Tots podem detectar fàcilment moments d’efecte papallona en les nostres històries vitals. Si aquell sí hagués estat un no, o si aquell no hagués estat un sí, ¿quantes coses no haurien canviat? Una sola síl·laba pot marcar tota una vida.

Avui celebrem un moment d’efecte papallona en la història de la salvació de la humanitat. Un ésser humà va ser concebut, com tants i tants cada dia, en el si d’una dona anomenada Anna. Una nena a qui més endavant posarien el nom de Maria, Míriam en hebreu. De moment no era més que un zigot maldant per implantar-se a la paret de l’úter matern. Però Déu va actuar per tal de produir un canvi infinitesimal, indetectable però tanmateix transcendental. Aquella criatura era preservada del pecat des de bon començament.

No hi ha cap criatura que pequi abans de tenir consciència del bé i del mal i control voluntari sobre les seves accions, però pel fet de viure en un món impregnat de pecat ningú s’escapa de les seves conseqüències. A ella, però, Déu la va preservar d’aquesta influència maligna. Per què? Doncs en bona part perquè fos possible l’escena que hem sentit a l’evangeli d’avui.

Déu, decidit a prendre naturalesa humana, necessitava una dona que digués sí a la proposta de ser la seva mare. L’empresa era tan gran que no n’hi havia prou amb un sí arrossegat, i encara menys amb un sí però no dels que tots acostumem a pronunciar tantes vegades. Calia un sí net, clar, transparent i rotund. Calia que aquella dona s’exposés, sense cap ombra ni opacitat, a la llum de l’Esperit diví. Calia una dona neta de tot pecat.

Per això Déu ja va preveure que Maria fos concebuda sense pecat original. Un canvi invisible que ha desfermat una allau de salvació. Una nova humanitat ha estat engendrada des del moment que Jesús va ser concebut en el si de Maria. El mal i la mort ja saben que estan condemnats a desaparèixer.

A nosaltres ens agradaria un Déu espectacular, que transformés el curs de la història amb grans demostracions de poder. Però a Déu li agrada l’efecte papallona. Sembla com si fes la mínima acció per a produir el més gran efecte sense coartar la sagrada llibertat que ell ens ha donat. Així és l’Esperit de Déu: intangible, indetectable. Inspira, no imposa. Però no torna mai al si del Pare sense haver donat fruit.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge II d’Advent / C / 2021

Obrir camí (Lc 3,1-6)

En aquells temps de l’emperador Tiberi i companyia, ara fa més de dos mil anys, hi havia uns quants senyors que manaven. Aleshores els semblava que eren molt importants, però els noms que l’evangelista Lluc reporta en el text d’avui ja no ens diuen gairebé res. També avui hi ha uns senyors i senyores que manen i es creuen molt importants, potser alguns fins i tot es pensen que tenen el futur del món a les seves mans. Ja veurem qui els recordarà passats uns quants segles.

Mentrestant, la novetat crucial on es jugava el destí de la humanitat es coïa en el lloc menys pensat. Al desert, allà on ningú no vol anar, Déu envia la seva paraula a un personatge una mica excèntric anomenat Joan. Joan acull la paraula i comença un procés de conscienciació que avui qualificaríem d’alternatiu, al marge del sistema.

Reclama una conversió, simbolitzada pel baptisme al riu Jordà, que ha de portar a un canvi de vida. Déu perdona els pecats a qui s’acull al nou moviment, i els seus adeptes es comprometen a fer tots els preparatius perquè vingui el Senyor i porti la salvació al món.

A molta bona gent d’aquell temps els deuria semblar que allò que es començava a coure al riu Jordà era cosa de quatre friquis, però va ser allà on Jesús va començar a ser conegut, i d’allà van sortir els seus primers deixebles. Allà s’estava iniciant el moviment que més profundament ha marcat el curs de la història d’aquests darrers dos mil anys i que creiem que ens ha de portar a la plenitud de la humanitat per uns camins que no coneixem.

Si mirem el cercle dels poderosos d’avui, el panorama és bastant decebedor. Qui cregui que el destí és a les seves mans no pot albirar més que un futur desolador. Però l’evangeli d’avui ens convida a una altra mirada. El poder de canviar el món rau en la força interior dels que preparen el camí perquè el món es converteixi en allò que Déu vol. Jesús és qui ve a convertir el nostre món en el Regne de Déu, i tots ho veurem si obrim camí al Senyor.

Els cristians som homes i dones d’esperança. No som dels optimistes que pensen que tot anirà bé. Tantes coses van malament en el món! Som homes i dones que no posem la confiança en les pròpies forces, en el progrés tecnològic o en la superioritat de qualsevol líder. Sabem que en aquest món tot és fràgil. Som homes i dones d’una esperança ancorada en la promesa de Déu, que no falla. I des de la nostra petitesa procurem ser instruments útils al servei de l’acció salvadora de Déu per a aquest món que ha creat i que vol dur a plenitud.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge I d’Advent / C / 2021

Derrotisme i inconsciència (Lc 21,25-28.34-36)

De crisis i de catàstrofes sempre n’hi ha hagut. Si tanta gent somia en una vida tranquil·la i regalada, sense fred ni calor excessius, sense presses ni angoixes, és perquè aquesta mena de vida no existeix en la vida real. La vida és lluita i sempre vivim amenaçats des de tants punts de vista, dels més personals fins als més globals.

El canvi climàtic és ara la gran amenaça global, però no hem d’oblidar que la humanitat, malgrat el final de la guerra freda, no ha aconseguit resoldre el greu problema de l’amenaça nuclear. I la pandèmia que encara ens afecta ens recorda que sempre hi ha desgràcies que arriben sense avisar.

Davant d’aquesta situació hi ha dues postures igualment negatives i que es retroalimenten mútuament: el derrotisme i la inconsciència.

El derrotisme és la mirada pessimista de qui se sent aclaparat per la magnitud del problema que té al davant. No hi ha res a fer, per tant no val la pena lluitar. Em tanco en la meva closca, em desentenc dels altres, perquè tampoc no ens servirà de res esforçar-nos a cooperar. Campi qui pugui, i a veure si un cop de sort em permet comptar-me entre els supervivents de la catàstrofe que es congria.

La inconsciència és la miopia voluntària de qui no vol albirar l’horitzó del futur per tal de no encarar-se als monstres que l’hi esperen. L’endemà serà tan desastrós que val més esprémer el present i gaudir-ne com si fos l’últim dia. Mengem i beguem, que demà morirem.

Si volem sobreviure i prosperar com a humanitat damunt la terra és evident que hem d’evitar aquestes dues grans temptacions. Els reptes que tenim al davant són tan importants que només els podem afrontar amb un esforç comú. Ningú se’n pot desentendre. I això només és possible si creiem que la solidaritat i el treball cooperatiu ens fan més forts i ens encaminen a la victòria.

Així i tot, les victòries sempre són provisionals. Mentre caminem en la història no podem donar mai cap fita com assolida definitivament. No hem d’oblidar que un país tan culte i tan civilitzat com Alemanya va caure fa noranta anys en el parany del nazisme. I hem de tenir ben present que xacres tan abominables com la violència de gènere i els abusos a menors es donen en totes les capes socials, fins i tot en les de nivell econòmic i cultural més elevat.

Per això és tan important tenir una dimensió transcendent que asseguri una esperança més enllà de tots els vaivens del món present. És el missatge de l’evangeli d’avui. Es pot ensorrar el cel, pot trontollar la terra, podem fracassar en la lluita contra el canvi climàtic, però malgrat tot podem alçar el cap ben alt perquè molt aviat serem alliberats. El destí definitiu de la història no depèn de les nostres pobres forces i de la nostra voluntat voluble. Déu mateix s’ha compromès a salvar-nos, i en ell posem la nostra confiança.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Jesucrist, Rei de tot el món / B / 2021

Rei de la veritat (Jn 18,33b-37)

Antigament el rei era el cabdill que anava al davant i a qui tothom seguia, el magistrat que jutjava tothom i no era jutjat per ningú. La seva autoritat no podia ser discutida, i això donava consistència a la societat.

D’acord amb aquesta definició, ¿qui són avui els reis de la societat actual, els que jutgen sense ser jutjats, els que manen sense ser manats? ¿Qui són els veritables reis del mambo? Sense haver-hi pensat gaire, jo diria que en el món d’avui hi ha tres tipus de poders: el poder polític, que per mitjà d’un entramat de prohibicions i d’obligacions determina el nostre camp d’acció, el poder econòmic, que ens percep com a productors i consumidors, creadors o no de riquesa i, en conseqüència, útils o inútils per als seus objectius, i finalment el poder mediàtic, que per la nostra dependència dels mitjans de comunicació acaba determinant la manera de vestir, de parlar, de pensar o de divertir-nos. Aquests són els reis del nostre món, encara que no portin corona. El que tenen en comú és l’ànsia de poder, l’ambició de domini, que exerceixen per mitjà de la llei, dels diners o de la fama, tant se val.

Parlant amb Pilat, Jesús deixa clar que ell no té cap ànsia de poder. No és un rei com els d’aquest món. Per això ningú no surt a defensar-lo quan els enemics es conxorxen per condemnar-lo a mort. Ni tan sols el Pare sembla fer-li costat, perquè quedi ben clar que la reialesa de Jesús no és com les d’aquest món.

Jesús no és rei perquè mana sinó perquè dona testimoni de la veritat. Això el fa lliure davant de tot intent de manipulació. No hi ha cap intriga ni cap mentida que el pugui vèncer ni doblegar.

No sé si algú ha reflexionat sobre el fet que la crisi del cristianisme sembla anar lligada a la crisi de la veritat. Ho explicaré resseguint els canvis que la paraula “inventar” ha patit al llarg de la història.

A Vila-seca, com en altres indrets, encara celebrem l’antiga festa litúrgica de la Invenció del Cos de Sant Esteve. També se celebrava arreu la Invenció de la Santa Creu. Avui dia aquestes expressions ens sonen malament, però s’entenen perfectament si tenim en compte que abans una invenció era una troballa. Algú podia dir: he inventat la clau que vaig perdre l’altre dia. Inventar era desvelar, treure a la llum quelcom que existia però que restava amagat.

Més endavant inventar va adquirir un sentit tecnològic: fabricar alguna cosa nova i útil per mitjà de l’enginy humà. Els inventors feien i fan servir la seva ment per a descobrir les possibilitats amagades en la realitat de la natura: una nova substància, una nova màquina, una nova teràpia…

Però inventar també es fa servir per a definir la construcció de mons irreals. D’un novel·lista o d’un guionista podem dir que té molta inventiva. Quan no volem reconèixer un error o una culpa ens inventem una excusa o una mentida. Avui dia es parla de postveritat perquè estem normalitzant la mentida: els polítics saben que poden dir allò que els convé, encara que sigui el contrari del que varen dir ahir, i que això no els restarà vots. Però tot plegat acaba generant una sensació angoixant de desconfiança, de manca de punts de referència. Societat líquida, diu Baumann.

Dir que Jesucrist és el nostre rei i el rei de tot el món ens deslliura d’aquesta sensació de maremàgnum. Sabem que ell és la veritat i la vida, que no enganya, que ens ensenya a dir sí quan és sí i no quan és no. Dir que Jesucrist és el nostre rei ens fa lliures davant de totes les pressions i coaccions dels reis d’aquest món. Quan una llei és justa la complim no per temor al càstig sinó perquè estimem la justícia, quan una llei és injusta la desobeïm perquè la consciència del bé està per damunt de tota convenció social. Estimem i cerquem la veritat, no ens la inventem, i això ens fa lliures i feliços.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXXIII de durant l’any / B / 2021

La realitat clava plantofades (Mc 13,24-32)

Avui va de desgràcies. No ens ha de venir de nou parlar-ne. Qui més qui menys, ¿a qui no li ha caigut el món a sobre alguna vegada? Aquell accident de cotxe que arriba sense avisar… aquell diagnòstic de malaltia que et canvia la vida i et fa conscient de la teva fragilitat… vídues i vidus que fan el darrer comiat al company o companya de tota una vida i que s’enfronten a una soledat sense consol… treballadors que perden la feina als cinquanta anys i que s’adonen que han perdut el tren i veuen esgotar-se els estalvis… víctimes d’una addicció que, amb un gran sentiment de culpabilitat, veuen com el terra se’ls ensorra sota els peus… joves sense esma per suportar la vida, abocats al suïcidi…

I no oblidem les desgràcies col·lectives: terratrèmols, volcans, pandèmies com la que encara ens afecta. Encara rai que la majoria de nosaltres formem part de la minoria dels éssers humans que no han patit mai una guerra en la pròpia pell. Un congrés científic acabat de celebrar conclou que un infant nascut avui té més del 50% de probabilitats de presenciar una guerra o un atemptat nuclear durant la seva vida. De fet, el cataclisme còsmic de què parla l’evangeli d’avui és dels pocs desastres que la humanitat no ha patit… però tot arribarà. Hi ha telescopis que controlen contínuament les trajectòries d’alguns cossos espacials perillosos que acabaran caient damunt la terra. Als dinosaures ja els va passar.

Els gurus de l’autoajuda ens van dient que si vols, pots, que els límits hi són per a ser superats, que si no aconsegueixes qualsevol cosa és perquè no t’hi has esforçat prou… Ens hem tornat tots una mica adolescents, inconscients del perill, sempre disposats a superar els límits de velocitat, a viure desenfrenadament, a menysprear la prudència, convençuts que no ens passarà res de mal… fins que la realitat ens clava una bona plantofada. Si l’engaltem bé, sempre podem dir que hem après dolorosament alguna cosa, però no sempre ens en sortim impunement.

No ens agrada parlar d’aquestes coses: els límits, la fragilitat, el sofriment. No ens agrada, però la realitat és més tossuda. Jo diria que la maduresa humana consisteix a acceptar que la realitat mai no serà tal com jo voldria, però que malgrat tot val la pena esforçar-se per transformar-la. Viure sense resignar-se ni evadir-se, acceptar les coses tal com són i mirar de millorar-les.

Fins que arribarà la fi. La fi del món, ¿quan serà? ¿Acabarà amb nosaltres el canvi climàtic, una guerra nuclear o un simple virus? No ho sap ningú, i Jesús tampoc no ens dona pistes: “només ho sap el Pare”. Però cadascú de nosaltres tindrà la seva fi particular: amb la mort se’ns acaba aquest món. No hi ha cap generació que no hagi arribat a la seva fi.

Jesús ens convida a discernir. Així com el pagès treu conclusions sobre el pas de les estacions mirant les branques de la figuera, també el pas de la vida i els seus esdeveniments ens ha d’ensenyar coses. Tot allò que ens succeeix, sigui agradable o desagradable, ens pot acabar il·luminant sobre el nostre destí.

I, sobretot, Jesús ens dona un suport ferm enmig de la voràgine vertiginosa d’aquest món: “el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. Si busques un suport ferm, un criteri sòlid, un refugi segur, val més que no et fiïs de cap de les consignes interessades que circulen pel món ni de les receptes barates d’autoajuda. Quan tot s’esfondra, podem mirar endavant amb confiança perquè el Senyor ja s’acosta, ja és a les portes.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General