Sagrada Família / B / 2020

Vida de família (Lc 2,22-40)

Si ens fixem només en el principi i en el final del text de l’evangeli d’avui, sembla que no hi passa res d’especial.

Una parella jueva presenta el seu fill primogènit al temple de Jerusalem, tal com manava la Llei de Moisès. Una parella pobra, perquè fa l’ofrena més senzilla, un parell de tórtores o de colomins, perquè no podien pagar un anyell. Després se’n tornen al seu poble de Natzaret, un poble sense història, on l’infant va creixent.

Però entremig passen coses extraordinàries. Allà al temple, un ancià mogut per l’Esperit profetitza que ha vist el Salvador i ja pot morir en pau. I una viuda piadosa, experta en dejunis i oracions, es converteix en pregonera joiosa de la vinguda d’aquell infant. L’ancià espiritual i la viuda perseverant van copsar l’invisible i van proclamar la grandesa i la bondat de Déu present en aquella escena tan banal per a la resta de la gent, que no veia res d’especial en aquell fet que es repetia molts cops cada dia.

Així és la vida de família, no? Rutina de petites coses que al final no valorem perquè ens semblen banals: tenir cura de la neteja i de l’alimentació, posar la roba a punt, quadrar els horaris de l’escola, de la feina i de totes les altres activitats, els deures dels infants, la compra, les visites al metge… i buscar una estona de tant en tant per estar junts i mirar de passar-ho bé. No és fàcil i sembla tan normal.

Jesús va viure això amb Josep i amb Maria fins que, en arribar a l’edat adulta, va emprendre el vol. Si Jesús va viure totes les etapes de la infància i va dedicar la major part, un noranta per cent de la seva vida, a la vida en un entorn familiar, això vol dir quelcom. Vol dir que la vida ordinària ha estat santificada, que la seva aparent banalitat amaga un misteri de valor extraordinari.

Tenim tendència a pensar que el bon cristià és el que resa molt i no falla mai a missa, o el que es compromet en algun voluntariat o en una tasca de l’ambit públic. ¿I no valorem com a bon cristià el que procura viure la seva vida familiar a l’estil de la família de Natzaret? ¡Quant heroisme i quanta abnegació s’amaguen sovint entre les quatre parets d’una casa! ¡Quant d’esforç per fer feliços els altres, per estimar-se i honorar-se en les alegries i en les penes, en la salut i en la malaltia! Per a la major part de la humanitat, la família és la gran escola i la palestra de l’amor.

Que la Sagrada Família beneeixi les nostres famílies, que les beneeixi tal com són, amb les seves pobreses, defectes i ferides. Segurament Jesús desitja que les famílies del nostre temps, febles i masegades, rebin més consol i carícies que no pas lliçons.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Nadal / 2020

El més autèntic(Lc 2,1-14)

L’àngel va anunciar als pastors una gran alegria. Aquell dia ells deurien ser els únics alegres i contents per la visió angèlica i pel goig d’assistir al naixement d’un infant.

¿Voleu dir que Maria i Josep varen tenir gaire temps d’alegrar-se’n? En una situació semblant penso que més aviat jo sentiria ràbia i preocupació per veure’m relegat a l’estatge dels animals en un moment tan delicat. Una mica d’humanitat i de consideració! Una parella, Maria i Josep, que han posat les seves vides en mans de Déu, que han decidit confiar del tot en ell i renunciar a ser una família “normal”, i quina recompensa es troben? Portes tancades i espavila’t!

En aquella vulgar menjadora de Betlem Jesús va començar a experimentar el lloc que la humanitat li té reservat: en néixer feia nosa, durant la vida va molestar més i més, i així va acabar clavat en la creu.

Vivim un Nadal molt especial, potser únic per a molts de nosaltres. Ha calgut fer moltes renúncies. Renunciar a tant de consumisme ja convé, però també hem renunciat a tradicions molt boniques i a trobades familiars. També hi haurà qui hagi decidit no renunciar a res, amb el perill que això comporta per a tothom.

Aquest Nadal tan especial pot ser el més autèntic. Perquè aquell primer Nadal Maria, Josep i els pastors el van celebrar com van poder. Com nosaltres ara. Sempre diem que per Nadal cal recordar-se dels pobres i dels qui viuen sols. I ara tots ens sentim més pobres i més sols, i se’ns presenta al davant un futur molt més incert del que somiàvem el Nadal d’ara fa un any.

¿No és ara més fàcil identificar-se amb els personatges de l’evangeli? ¿No ens sentim més necessitats de salvació? Nadal ens diu que la salvació existeix i que viu entre nosaltres, tot i que moltes vegades no la sabem reconèixer. La salvació no ens vindrà del consum ni del benestar ni del creixement econòmic. La salvació ve de Déu que s’ha fet home perquè nosaltres esdevinguem homes nous.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge IV d’Advent / B / 2020

Un Nadal per oblidar (Lc 1,26-38)

Que diferent que serà aquest Nadal! Qui més qui menys, tots associem aquest temps a reunions familiars, taules ben parades i ben plenes, centres comercials superpoblats, cues per a cagar el tió, aglomeracions per a rebre els Reis, més cues per a donar la carta als patges…

Enguany, si som responsables, sabem que res d’això no convé. Ha de ser un Nadal minimalista. Un Nadal per oblidar, diran molts.

Un Nadal especialment trist per a aquella gent gran que espera amb especial il·lusió trobar-se amb la família, perquè cada any pensa que potser serà l’últim… i enguany no podrà ser, els han dit. Un Nadal fred, literalment glacial per a aquelles famílies que pateixen amb tota cruesa la crisi econòmica, que no es podran permetre cap extra i que ni tan sols poden engegar la calefacció.

¿Un Nadal per oblidar? ¿O potser el Nadal més autèntic? Pensem-hi bé. Si Maria no hagués estat una noia especialment preparada per la gràcia divina, ¿quin efecte li haurien d’haver fet les paraules de l’àngel? «No tinguis por… tindràs un fill». Una galleda d’aigua freda en ple hivern. Ella, promesa amb Josep… Tots els plans a fer punyetes. ¿I quin futur tenia per davant? ¿La prendrien per una adúltera, amb perill de la seva vida?

Tots els plans a fer punyetes excepte el pla de Déu. Un pla misteriós, incomprensible, i molt més gran que els millors somnis que Maria hagués pogut somniar. L’evangeli no ho diu, però podem imaginar que, després d’haver-li fet tota l’explicació, l’àngel es va quedar en silenci, un silenci tens i expectant: ¿com s’ho prendrà aquesta pobra xica? ¿Li cabrà tot això al cap? ¿Em maleirà els ossos? (sort que soc un àngel i no en tinc)

I Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». Quina manera tan bonica i tan absoluta de dir que sí sense reserves. I així va encarnar-se el Salvador. I així la Paraula de Déu es va fer home i la història del món va canviar de paradigma.

Un sí tan gran i tan silenciós, que no va poder escoltar ningú més que l’àngel, va ser l’inici de Nadal.

Aquest Nadal 2020, aquest Nadal nostre dels canvis de plans, pot ser el més autèntic de les nostres vides si el vivim units a Maria. Segurament els nostres cors no són tan generosos com el d’ella ni la nostra fe tan confiada, però ni que sigui amb la boca petita podem intentar dir: mira, m’has destarotat els meus plans, tantes coses m’han sortit malament en aquesta vida i ara només faltava aquesta pandèmia, però confio en tu i et dic que sí, que comptis amb mi per a aquest projecte teu que encara no acabo d’entendre.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge III d’Advent / B / 2020

Veu d’esperança en el desert (Jn 1,6-8.19-28)

¿Resoldrem el canvi climàtic si afluixem una mica la calefacció de casa? ¿Deixarem de sobreexplotar el planeta si apaguem el llum quan sortim de l’habitació? ¿Garantirem que el nostre fill o filla sigui un bon cristià si l’apuntem a catequesi? ¿Deixarà d’haver-hi corrupció si ens neguem a pagar o a cobrar amb diner negre? És evident que no. Caldria ser molt ingenus per a pensar que aquests petits gestos canviaran el món.

Una cosa així li va passar a Joan Baptista. La seva manera de viure i la seva crida a un baptisme de conversió van cridar l’atenció dels jueus de Jerusalem, i la resposta de Joan als sacerdots i levites que van enviar a interrogar-lo els deuria deixar ben decebuts. Joan els va dir que no era el Messies ni Elies ni el Profeta esperat. En poques paraules, que no era ningú important. Que no es fixessin en ell. Que només era una veu clamant al desert i que el seu baptisme només era d’aigua.

L’important no és Joan sinó aquell que Joan anuncia. Ell prepara el camí a la vinguda del Senyor, de qui no és digne ni de deslligar-li la corretja del calçat.

Així mateix nosaltres. L’important no són les nostres accions sinó el camí que assenyalen i la llum que les il·lumina. No som la llum, però hem de ser testimonis de la llum. Certament jo no puc arreglar el món, però la fe en Jesús m’ensenya que el món es pot arreglar perquè ve el qui té poder de fer-ho.

Deixeu-m’ho dir pel broc gros. Els cristians podem ser incoherents, egoistes o malcarats com qualsevol. No ens penséssim pas que pel fet de ser cristians ja som millors que els altres. El que no podem ser de cap manera és desesperançats o derrotistes. No podem dir que fer el bé no serveix de res, no podem dir que tot està perdut. Perquè el Senyor ve. I ni jo ni ningú de nosaltres som la llum, i no tenim la recepta per a salvar el món. Però hem de ser testimonis que hi ha llum, que és el Crist.

Per això, amb els petits gestos a contracorrent que als ulls d’aquest món semblen inútils, nosaltres proclamem, amb esperança teologal, que tot està per fer i tot és possible.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Immaculada Concepció / 2020

Els mitjons blancs (Lc 1,26-38)

Quan era petit, als anys seixanta, molts diumenges sortíem tres famílies amb un parell de cotxes a dinar enmig de la muntanya. Érem els típics pixapins. Abans de dinar, mentre pares i mares muntaven la parada i petaven la xerrada, els petits fèiem d’exploradors i ens empescàvem mil aventures. Érem cinc nenes i, un servidor, el nen.

Recordo que una vegada la Rosa, mare de dues nenes i la millor amiga de la meva mare, li deia admirada: les meves filles tornen de la muntanya fetes un nyap, i en Jordi amb els mitjons blancs, IMMACULATS… Tens un fill que no toca de peus a terra! (Permeteu-me que us digui, en defensa pròpia, que de gran he fet excursions en què m’ha enfangat fins al clatell, i és força divertit).

Quan parlem de Maria Immaculada correm el risc de fer-nos-en una imatge falsa. Maria no anava pels carrers empedrats de Natzaret amb túnica blanca i vel blau. Quan va arribar a Betlem a punt de parir, viatjant a lloms d’un ase, deuria arribar amb els ronyons ben masegats. I quan van fugir a Egipte a corre-cuita no deurien pas fer un posat gaire diferent dels africans que ara arriben a les Canàries o dels refugiats en espera d’asil al camp de Mória. No, ella no era una figura ingràvida i lluminosa com la de les aparicions. Suava i patia com tothom. I va tastar l’amargor de la mort del seu fill al peu de la creu.

Si diem que Maria és immaculada és perquè no va dir mai que no a Déu. Per això avui hem llegit l’evangeli de l’Anunciació, perquè hi trobem el gran sí de Maria, un sí que va mantenir al llarg de tota la vida malgrat les dificultats i les espases que van traspassar la seva ànima, predites per l’ancià Samuel. Ella no va fugir mai del món però sempre va ser tota de Déu.

I si va ser així és perquè Déu la va preparar des del si de la mare. Va ser concebuda sense que el pecat la ferís ni la sollés, perquè només amb la seva ajuda podem donar a Déu la resposta que es mereix. Aquesta ajuda divina s’anomena gràcia, i Déu concedeix a cadascú la que necessita. Maria va ser la plena de gràcia des del primer moment de l’existència.

Avui agraïm a Déu les meravelles que va obrar en Maria, que han redundat en benefici nostre, perquè ella ha portat al món el nostre Salvador. Ell, Jesús, és qui ens esborra les taques del pecat per tal que, si no hem nascut immaculats com Maria, sí que al final de les nostres vides ens puguem presentar irreprensibles davant Déu i participar de la vida que ell ens té preparada.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General