Assumpció de la Mare de Déu / 2017

Benaurada (Lc 1,39-56)

Sí, nosaltres formem part de totes aquestes generacions que anomenaran benaurada aquella noia, Maria, que va atrevir-se a acceptar la proposta de Déu per mitjà de l’àngel, va esdevenir la mare de Jesús, el va criar quan era infant i el va seguir en la seva vida adulta, va restar dreta al seu costat al peu de la creu i va ser present enmig de la comunitat reunida el dia de Pentecosta, quan tots van quedar plens de l’Esperit Sant. Així complia la nova missió que Jesús li havia encomanat des de la creu: ser Mare de l’Església així com havia estat Mare de Déu.

Sí, ella ja és benaurada per tots els segles, perquè en acabar la seva vida mortal va començar tot seguit la seva vida eterna en cos i ànima al Regne definitiu que el Fill de Déu havia vingut a anunciar-nos. Ens n’alegrem per ella i també per nosaltres, perquè creiem que un dia seguirem els seus passos. Ella ens ha precedit a tots, i així ens dona certesa en l’esperança de la nostra plenitud de vida. I ens dona la confiança que ella, des de la glòria on resideix, vetlla per nosaltres com a bona mare. Prop d’ella podem trobar consol i afecte, consell i saviesa, força i ànim per al camí.

Jordi Vila Borràs

Anuncis

Diumenge XIX de durant l’any / A / 2017

Confiança (Mt 14,22-33)

Ens passem la vida buscant seguretat i control. Contractem assegurances de vida, de salut, d’habitatge, de vehicles, de transport, de responsabilitat civil. Mai no hi havia hagut tantes normatives a complir en qualsevol activitat humana. I, tanmateix, continuem emmalaltint, patint accidents i actes delictius, i ens continuem morint.

I és que, mentre vivim en aquest món, la tranquil·litat sempre és efímera. El que caracteritza el nostre pas per aquesta vida és el canvi i la incertesa. En aquest sentit, l’escena de l’evangeli d’avui té un gran valor simbòlic. La barca és l’Església, aquesta comunitat de deixebles en la qual estem embarcats. Però, en un sentit més ampli, podem dir que és tota la humanitat. Ara que podem veure la Terra des de l’espai exterior, som més conscients de la fragilitat d’aquest petit planeta  que orbita al voltant del Sol i que no acabem de tractar amb la cura que caldria.

Un cop instal·lats en aquest nivell del llenguatge simbòlic, el sentit de l’escena és diàfan. Només en Jesús podem trobar la seguretat. Ell domina les contingències de la singladura pel mar encrespat de la història, ell evita que ens enfonsem i ens condueix a bon port. Posem en ell la nostra confiança, atrevim-nos a caminar sobre l’aigua. Ho podem fer si el mirem a ell. A vegades ens quedem admirats davant dels exemples de valentia i abnegació dels missioners i altres cristians que han decidit jugar-se la vida pels altres. Estan fets d’una pasta especial? Són uns inconscients? No, simplement han decidit fermament posar la seva confiança en Jesús i deixar-se guiar per ell.

Jordi Vila Borràs

Transfiguració del Senyor / A / 2017

Serem transfigurats (Mt 17,1-9)

Segur que ens ha passat a molts que un dia ens hem trobat amb una persona famosa, dels que surten sovint a la tele, i ens hem quedat parats perquè no són tan alts, tan brillants ni tan perfectes com sembla. Són humans com tothom.

No sabem amb certesa quin era l’aspecte físic de Jesús, encara que estem acostumats a veure’l representat en tantes obres d’art que de seguida el reconeixem. De fet, segur que el seu aspecte era el d’un home qualsevol. No destacava per portar un halo de santedat al voltant del cap ni raigs lluminosos que sortissin del seu cos.

Per això Pere, Jaume i Joan es van sorprendre tant quan el van veure transfigurat dalt la muntanya. Van tenir una certa visió de la glòria que s’havia de manifestar definitivament en Jesús un cop hagués ressuscitat. Per això els va advertir, quan es va acabar tot plegat, que no ho diguessin a ningú. Segur que no haurien sabut interpretar el que havia passat.

Moisès i Elies apareixen conversant amb Jesús. Són les dues grans figures del judaisme, que representen els seus dos pilars: la Llei i els profetes. Pere fa de portaveus dels deixebles, com altres vegades, i diu que podrien fer tres cabanes. És una manera de situar simbòlicament Jesús al nivells de Moisès i Elies. És una gran declaració de fe.

Però el núvol i la veu del cel, que representa la divinitat, va més enllà. La veu diu que Jesús és el seu Fill, i que només a ell hem d’escoltar. I és així que, quan el núvol s’esvaeix, es troben amb Jesús tot sol. Ja no els calen més suports per a la trobada amb Déu. Jesús és l’únic.

Dues reflexions pràctiques. La primera, preguntar-nos quin lloc ocupa Jesús en la nostra vida, no fos cas que tinguéssim també els nostres Moisès i Elies. És clar que eren bona gent i van tenir un paper molt important en la història de la salvació, però un cop arribat Jesús ja no ens fan cap falta. Revisem també si la nostra fe és prou pura, està prou centrada en Jesús.

La segona, pensar de tant en tant que la glòria de Jesús transfigurat és la mateixa que resplendirà en nosaltres un cop hàgim ressuscitat. També nosaltres serem transfigurats. Quan ens queixem dels nostres defectes i no estem contents amb nosaltres mateixos, quan ens enrabiem amb algú, quan ens adonem que hi ha una persona a qui no podem veure, és bo que imaginem la glòria celestial que està latent en l’ànima d’aquesta persona, esperant que arribi l’hora de la seva manifestació. No mirar només el poc que sembla que som, sinó pensar en el molt que serem.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVII de durant l’any / A / 2017

Per a joves i vells (Mt 13,44-52)

Als jocs de risc, com més apostes, més guanyes (o bé la pèrdua és més estrepitosa). Amb la paràbola del tresor amagat Jesús ens diu que el Regne de Déu és una mena de joc molt especial. Per a guanyar, cal jugar-s’ho tot. Així de senzill. No podem ser cristians a mitges, perquè val més no ser-ne gens. Tot o res. I és clar que val molt la pena optar pel tot.

La paràbola de la perla fina ens diu que cal una finesa espiritual, una capacitat de discerniment per a distingir la presència del Regne entre nosaltres. Molta gent pot veure una perla magnífica i pensar que és una pedra sense valor. Qui només valora les coses pel seu rendiment econòmic, per exemple, considerarà que visitar un malalt o tenir cura d’un avi és una pèrdua de temps. En canvi, la finesa espiritual ens diu que és en accions com aquestes que es va construint el Regne.

Recordo que, ja fa bastants anys, parlant de pastoral de joventut, un mossèn va dir que ell pensava que l’evangeli no és per a joves. Que cal una certa experiència de la vida per a poder-lo entendre. Jo em vaig esgarrifar. Penso que les paràboles d’avui ens diuen que l’evangeli és per a qualsevol edat. En la paràbola del tresor amagat hi veig el risc que és propi de la joventut, quan penses: me la jugo, si em surt malament la vida ja m’oferirà alguna altra oportunitat. La paràbola de la perla fina em fa pensar en l’edat madura, quan un ja té experiència i criteri per a distingir les coses que valen la pena.

En la xarxa de la nostra vida anem arreplegant de tot, des del millor fins al pitjor. Al capdavall, però, es farà la tria. Segur que tots tenim coses que seran llançades fora, sense cap valor. Tant de bo, però, que en cada vida humana hi hagi algun fruit que es pugui salvar.

I tant se val que sigui una cosa de les que vam aprendre de petits i ens ha acompanyat tota la vida com que sigui un aprenentatge o una conversió de darrera hora. Totes les edats de la vida són bones per acostar-nos a Déu, des del despertar de la infantesa fins a la calma lenta dels darrers anys. Que de tots en sapiguem treure profit.

Jordi Vila Borràs

Sant Jaume, apòstol / 2017

Beure el calze (Mt 20,20-28)

L’apòstol el martiri del qual avui celebrem no queda gaire ben parat en l’evangeli d’avui. Tràfic d’influències, diríem avui dia del que va intentar juntament amb la mare i el germà. Sempre he pensat que els comportaments poc edificants dels apòstols que trobem als evangelis són una garantia d’autenticitat. No amaguen les mesquineses humanes, i això fa ressaltar encara més la figura de Jesús.

Potser per purgar la seva baixesa va assumir l’encàrrec de portar la llum de l’evangeli fins als confins de la terra. La notícia de la troballa del seu sepulcre a Compostel·la durant l’edat mitjana va posar en marxa un gran fenomen de pelegrinatge que va configurar Europa en aquells temps, i que en els nostres ofereix a milions de persones una oportunitat única de fer una experiència espiritual de trobada amb ells mateixos i amb Déu acceptant l’austeritat i les penalitats del camí i descobrint la bondat i l’hospitalitat de tantes persones que els acullen i els ajuden.

Jaume, tal com havia predit Jesús, va beure el calze del martiri, el primer entre els apòstols, a Jerusalem. És un exemple per a nosaltres, que tenim mesquineses com sant Jaume, però que també com ell podem assumir el calze que la vida ens depara a cadascú.

Jordi Vila Borràs