Vetlla Pasqual / C / 2022

Ha ressuscitat (Lc 24,1-12)

Jesús no hi és, el sepulcre és buit. Les dones es queden aturades, estranyades, sense acabar d’entendre el que ha passat. Fins que reben la notícia. Els dos homes amb vestits resplendents els comuniquen que s’ha complert allò que Jesús havia predit: ha ressuscitat!

L’evangeli és un missatge. No hi arribem per un simple raonament, no és fruit d’una reflexió introspectiva. Sempre necessitem que algú ens comuniqui allò que va més enllà de les nostres expectatives i que supera amb escreix les nostres petites aspiracions. L’evangeli és sorpresa.

Les dones recorden i comprenen tot d’una allò que Jesús ja havia anunciat, i creuen. Elles, que a l’evangeli de Lluc apareixen sovint com les deixebles més fidels, més properes a Jesús i més sensibles al seu missatge, són les primeres a creure i corren a anunciar-ho als apòstols.

Ells, en canvi, no creuen. És una quimera, diuen, coses de dones massa suggestibles. Només Pere els concedeix el benefici del dubte i marxa corrents al sepulcre. El troba tal com les dones havien dit i se’n torna perplex.

També avui, davant del missatge pasqual, trobem de tot en el nostre món. Avui com aleshores, la postura més assenyada sembla ser l’escepticisme. Ser ateu fa més modern i més progre. No falten, però, els qui com Pere s’interroguen, busquen i no acaben de sortir de la perplexitat. I els cristians, els que creiem que de debò Jesús ha vençut la mort i viu per sempre, com les dones d’aquell temps, als ulls de molts quedem com els il·lusos, mancats d’esperit crític, encallats en el pensament mític.

Però, com aquelles dones, agraïm el do de la fe i ja no podem viure sense ella. No podem deixar de comunicar la gran notícia que ha transformat les vides de tantes persones i que està destinada a transformar tot el món: Jesús és viu. Ell tenia raó: val la pena viure estimant i perdonant tal com ell va fer, perquè aquest és el camí que ens porta a la victòria sobre el mal i la mort.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Divendres Sant / 2022

Estendard de salvació (Jn 18,1-19,42)

Avui és un dia gran. Per a molta gent, el dia de tot l’any en què el sentiment religiós és més intens, a flor de pell i fins al moll de l’os. És natural que sigui així. La injustícia i el sofriment patits per Jesús ens emocionen, la seva mort ens corprèn. Malament aniria si fóssim insensibles a aquest fet.

Però no és un dia de dol. No fem servir el color morat dels funerals, sinó el vermell de la sang. La sang de Jesús és ben humana, però impregnada de tota la força de l’esperit diví. Per això l’ha vessada per la salvació de tota la humanitat. La creu, que per a qualsevol condemnat era el suplici més cruel, ha esdevingut per a Jesús l’estendard de la seva victòria sobre la mort, el tron del seu Regne, el far que assenyala el port de salvació.

El van condemnar en un judici sense garanties, i en la creu ell ha dictat una sentència irrevocable i ens ha absolt de tota culpa. El van voler degradar fins a l’extrem i ell ens ha tornat la dignitat que havíem perdut pel pecat.

Què és la veritat? – preguntava Pilat. La tenia al seu davant i no la va saber reconèixer. Avui nosaltres donem gràcies perquè, per la fe, sabem que ell és el camí, la veritat i la vida. Per això avui l’adorem clavat en creu i li preguem per les necessitats de tota la humanitat, perquè sabem que ell és la resposta definitiva a les aspiracions més profundes de tot el gènere humà.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Dijous Sant / 2022

Tal com jo us he estimat (Jn 13,1-15)

Quan una persona veu que s’acosta el final de la seva vida desitja reunir-se amb els seus éssers estimats, dir-los unes darreres paraules ben significatives i deixar a cadascú un record material com a penyora del seu afecte. Així hem d’entendre el darrer sopar de Jesús amb els deixebles.

No va ser un sopar qualsevol. Jesús va manar fer tots els preparatius perquè esdevingués un vertader sopar pasqual. El sopar del pas del Senyor, recordant els temps de Moisès en què el poble hebreu va ser alliberat de l’esclavitud d’Egipte. En aquell sopar se sacrificava un anyell, la sang del qual segellava l’aliança de Déu amb el poble. Però, amb les seves paraules, Jesús va assumir el paper de la víctima. Ell serà ja per sempre l’Anyell de Déu. Ell s’entregarà per tots nosaltres, i la seva sang vessada segellarà l’aliança nova i eterna.

Les paraules de Jesús no van ser unes paraules qualssevol. Van tenir tota l’autoritat divina amb què sempre havia parlat i obrat. Van ser un manament: l’amor fratern, un amor sense límits ni exclusivismes, “tal com jo us he estimat”. Un amor fet servei, com ens ensenya en ajupir-se a rentar els peus dels deixebles. Des d’aleshores l’únic honor al qual hem d’aspirar els cristians és aquest: el d’avançar-nos a servir.

I no va faltar tampoc el record material. Va ser tan especial com només ell ho podia fer. Es va entregar ell mateix en el pa i el vi eucarístics. Així va instaurar el memorial de la seva presència amorosa entre nosaltres. Així, per molts anys que passin, sempre podrem participar en primera persona de l’aliança definitiva amb Déu per la qual Jesús s’ha entregat.

Cada eucaristia que celebrem és un memorial, una participació actualitzada en aquell sopar únic i etern pel qual entrem en comunió amb Jesús. No buidem de sentit l’eucaristia, no la celebrem sense l’estupor de qui viu un moment transcendent ni sempre el compromís de participar en les mateixes actituds d’amor, entrega i servei amb què Jesús va viure.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge de Rams / C / 2022

Morir donant vida (Lc 22,14-23,56)

Avui només unes breus paraules, perquè la lectura de la Passió ja és prou llarga i eloqüent. Val més dedicar el temps a llegir sant Lluc que no pas a mi.

Si Jesús va acabar a la creu, no va ser per un cop de mala sort o per una mala jugada del destí. Va morir tal com va viure: dient les coses clares, plantant cara als manipuladors de la religió i als ambiciosos de poder, oferint la vida eterna als que ja no poden donar res a canvi, perdonant fins i tot aquells que no demanen perdó. Enmig de tanta traïció i crueltat, Jesús prega, perdona i estima. Per això aquell centurió romà, que no deuria saber res de la religió jueva, va declarar en morir Jesús que veritablement aquell home era innocent.

La mort de Jesús en creu no va ser en va. La cortina que tancava el santuari s’esquinçà per la meitat. Quan Jesús va ser batejat al Jordà es va obrir el cel per un moment, però ara es bada per sempre el teló que guardava i separava la presència de Déu dins el santuari. El sol s’ha eclipsat, però Déu queda al descobert. ¿Vols veure Déu? Mira Jesús donant la vida a la creu.

He dit que Jesús va acabar a la creu, però no ho he dit bé. Avui deixem el seu cos guardat al sepulcre, però diumenge vinent ens tornarem a trobar per a celebrar la resurrecció, la victòria definitiva sobre la mort. És el que celebrem cada diumenge, però sobretot el diumenge de Pasqua. Entremig, tenim una setmana per a contemplar els misteris més grans de la nostra fe. La Setmana Santa és plena de riqueses espirituals. Visquem-la a fons.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge V de Quaresma / C / 2022

La pedra filosofal (Jn 8,1-11)

Si diumenge passat Jesús ens contava la història d’un pare que perdonava el seu fill, avui és ell mateix qui perdona i salva de morir apedregada una dona pecadora. Avui no gastaré gaires arguments, perquè em sembla que és fàcil arribar a la conclusió: Déu gaudeix perdonant.

Que n’és de diferent de nosaltres, el Déu de Jesús. Nosaltres ens passem mitja vida decidint si perdonem o no les ofenses rebudes, i l’altra mitja excusant les pròpies faltes davant de Déu amb l’ajuda de Freud i del karma. I per al Déu de Jesús tot és tan fàcil!

Els cristians més escrupolosos, quan som conscients d’haver comès un pecat, tenim necessitat de confessar-nos sacramentalment per tal d’assegurar-nos que Déu ens ha perdonat. I a vegades ens queda el temor de no haver-nos confessat prou bé, i que això ens privi del perdó diví. Ves a saber si per un error de procediment Déu ens condemna a l’infern. En una època de la meva infància vaig pensar que les coses anaven així.

Però l’evangeli d’avui ens ensenya que no hem de tenir cap por de Déu. Del que hem de tenir por és del pecat. El pecat ens trenca per dintre i trenca la relació amb els altres. L’adulteri n’és un exemple ben clar. La persona adúltera se sent migpartida per la infidelitat i la mentida en què viu. ¿Qui es fiarà d’ella? I quan el seu pecat es fa públic, quina por i quina vergonya! Fins que arriba Jesús. Abans que la dona demani perdó, Jesús ja li ha salvat la vida, l’ha alliberada de la culpa i l’ha rehabilitada: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat… Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”.

Déu no necessita que ens confessem per a perdonar-nos. Ell ens perdona gratuïtament, perquè vol, no perquè nosaltres li ho demanem. Som nosaltres els que necessitem la pregària, la penitència i especialment la confessió perquè el pecat ens deixi de martiritzar, perquè el goig de saber-nos estimats i perdonats incondicionalment ens permeti viure més lliures i més feliços, més oberts a l’amor de Déu, que és la font del goig i de la vida veritable. Anar al confessionari no és anar al dentista a arrencar un queixal, és tornar a casa d’un vell amic de qui m’havia distanciat i que m’espera amb els braços oberts.

Quan entenem que Déu és així de generós en el perdó, això ens fa adonar que nosaltres també hem de perdonar els qui ens han ofès. “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Si Déu em perdona tant i amb tanta alegria, ¿per què a mi em costa tant perdonar els altres? Saber perdonar és quelcom que no s’improvisa, és un procés que a vegades dura anys i anys. Perquè només es pot perdonar des de la maduresa, la grandesa d’ànima, l’amor incondicional. El perdó és la pedra filosofal de l’amor. Qui perdona de cor ja s’ha fet semblant a Jesús, i no hi ha res que el pugui separar de l’amor de Déu.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General