Tots Sants / 2021

Convidats a sortir a la foto (Mt 5,1-12a)

En un món tan fragmentat és difícil trobar unanimitat en cap assumpte. Però jo crec que hi ha una cosa en la qual tots estem d’acord. Volem ser feliços. Cadascú a la seva manera, però feliços al capdavall.

Hi ha qui busca la felicitat en el consum, el poder, el plaer… En el fons, totes les guerres i totes les drogues són camins tràgicament erronis de recerca de la felicitat que desemboquen en el dolor i la mort.

Un mínim de sentit comú ens fa veure que no podrem mai assolir la felicitat a costa de la desgràcia dels altres ni en contra de la pròpia naturalesa. Cal trobar la pau amb un mateix i l’equilibri amb els éssers de l’univers, cal sentir-se vibrant en harmonia amb totes les freqüències còsmiques i, en pensar en un mateix, poder dir: encantat d’haver-me conegut. En el basar de les espiritualitats hi ha tot un assortiment al gust de qualsevol consumidor, des de les més barates fins a les més sofisticades. Però jo diria que per aquest camí no arribem a assolir la felicitat. Com a molt, si tot va bé arribarem a un grau raonable de benestar.

La felicitat, segons Jesús, és el banquet del Regne, és contemplar Déu i participar de l’heretat que ell ens té preparada. I ell ens ha ensenyat també el camí que hi porta. Ell mateix és el camí. Ell és amor incondicional i sense límits, ell és servei i fraternitat, predilecció pels pobres i els petits, ell és entrega fins a la mort. En llegir les benaurances descobrim el camí que porta a la veritable felicitat, un camí que no passa per la drecera del plaer ni per l’hostal del benestar. Descobrim que Jesús mateix és qui ha viscut a fons totes i cadascuna de les benaurances.

Els sants són els millors imitadors de Jesús, els seus amics més íntims. Per això també els anomenem benaurats, feliços. I, a més de contemplar-los un per un cada dia de l’any, avui els mirem tots plegats, com en una esplèndida foto de grup. Alguns rostres de la foto els reconeixem de seguida perquè són famosos: Francesc d’Assís, Teresa de Jesús… Entre una multitud de rostres anònims descobrim amb emoció amics i familiars, i ens alegrem de veure’ls més feliços que mai. La fotografia és gegant, no es pot arribar a comptar el nombre de personatges que hi surten. Tanmateix, no és un grup atapeït. Fa l’efecte que, amb un gest amable, ens conviden a afegir-nos a la colla, a ocupar les clapes encara buides.

Sí, tots compartim la mateixa vocació a la santedat. Encara que amb rostres diversos i per camins diferents, tots som convidats al mateix banquet i a la mateixa foto de grup, enmig de la qual destaca la figura inigualable de Jesús de Natzaret.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXXI de durant l’any / B / 2021

Estimar com qui aixeca castells (Mc 12,28-34)

Hi ha gent que busca en els llibres d’autoajuda la recepta senzilla i barata que li permeti posar en ordre la seva vida i ser feliç d’una vegada.

D’alguna manera, la resposta que va donar Jesús al mestre de la Llei sembla a primera vista una fórmula d’aquesta mena. És senzilla i fàcil de memoritzar. Però de barata no en té res.

Estimar no és mai barat. Estimar no és un sentiment espontani que va i ve, sinó un compromís incondicional amb l’altra persona. Perquè t’estimo buscaré sempre el teu bé i no restaré indiferent davant les teves sofrences. Perquè t’estimo et respectaré sempre en la teva dignitat i no et manipularé en benefici propi.

Estimar no és barat ni és tampoc fàcil. Moltes vegades volem estimar i estimem malament. Estimar adequadament requereix posar la persona al lloc que li correspon. Si estimo algú més que la meva vida puc acabar perdent la pròpia identitat. Si estimo algú com jo més que totes les coses, l’estic convertint en un ídol. Tots els ídols acaben ensorrant-se, i quan arribi el moment m’arrossegarà amb ell.

Per això el doble manament de l’amor que ens ensenya l’evangeli d’avui és tan ple de saviesa. L’amor a Déu i l’amor als altres es necessiten mútuament per tal de no quedar reduïts a un engany. Si estimo Déu sense estimar els altres no he fet altra cosa que divinitzar un ens abstracte, una ideologia. Els crims comesos en nom de Déu en tantes èpoques de la història, també ara, s’expliquen d’aquesta manera. Jesús ens està dient que no podem estimar el Déu veritable sense estimar els seus fills, sense considerar-nos germans. I si estimo els altres sense estimar Déu estic construint damunt la sorra. Només Déu és Déu, i divinitzar un ésser humà ha comportat també moltes desgràcies al llarg de la història, sobretot quan la persona divinitzada s’ho acaba creient.

He d’estimar els altres com a mi mateix, i aquest punt d’equilibri és crucial. Ni els altres són Déu ni jo soc Déu. Ni els altres són indignes de ser estimats ni jo tampoc no ho soc. La consigna dels castellers és “força, equilibri, valor i seny”. Quatre qualitats necessàries en el món dels castells però també en la vida en general. Demanem a Jesús que ens ensenyi a estimar de manera adequada, amb força, equilibri, valor i seny.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXX de durant l’any / B / 2021

Canvi d’actitud (Mc 10,46-52)

Un cec a la cuneta. Algú que no se’n pot sortir i queda al marge del camí, cridant l’atenció per viure de la caritat dels altres. Gent que fa nosa perquè ens distreu o ens inquieta mentre anem fent la nostra. Avui es diu sovint que hem de ser una societat inclusiva, però si ho diem tant és precisament perquè no ho som: les residències d’avis, les cues de l’atur i dels serveis socials, el col·lectiu d’immigrants sense papers… són algunes de les grans cunetes de la nostra societat.

La gent que acompanyava Jesús volia fer callar el cec. Feia nosa. Donava una mala imatge de la ciutat de Jericó. Per als Jocs Olímpics de Barcelona ’92 es va suprimir el barraquisme de la ciutat i es van aixecar murs per amagar els racons més lletjos i degradats. Mala sort si hi ha pobres, però que no donin mala imatge.

El pobre tenia nom. Es deia Bar-Timeu. Sí, cada pobre té un nom, és una persona. Quan diem “un immigrant”… “un MENA”… “un indigent”… els estem despersonalitzant, els convertim en una categoria. Cada cop que ens adrecem a una d’aquestes persones hauríem de tenir la delicadesa de preguntar-li el nom. És una manera de començar a reconèixer la seva identitat i la seva dignitat.

Demanava caritat, i és fàcil d’imaginar que tenia al seu davant una capa estesa a terra on la gent anava llençant les monedes. Jesús el crida, i aquella gentada que abans el volia fer callar ara l’animen a acostar-s’hi. Aleshores s’esdevé la sorpresa. Quan Jesús li pregunta “què vols que et faci?”, el cec Bar-Timeu no li pidola. De fet ja havia llençat la capa i les monedes es deurien haver escampat totes. El cec li demana la vista. I Jesús, fent el miracle, fa que s’adoni alhora del seu canvi d’actitud: “la teva fe t’ha salvat”.

Als cristians, doncs, un pobre no ens ha de fer mai nosa. Com Jesús, els hem d’escoltar i conèixer pel nom, mai etiquetar-los en categories despersonalitzadores. I, com Jesús, el nostre objectiu no ha de ser fer caritat sinó ajudar els pobres a sortir de la seva marginació, a posar-se dempeus i fer camí amb tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXIX de durant l’any / B / 2021

Els petits detalls (Mc 10,35-45)

Estic convençut que, en general, la gent és més bona del que ens pensem. Gairebé tothom se sent feliç fent el bé i vivint en pau, desitja que el món sigui millor del que és i està disposat a fer alguna cosa per aconseguir-ho. Hi ha gent que té por, que està cansada o desanimada, hi ha gent inconscient, desconfiada, malalta… i això explica la gran distància existent entre el món real i el món que desitgem. Ara bé, de gent que trobi plaer a fer el mal n’hi ha poca, gràcies a Déu.

Si ens fan triar entre pau o guerra, amor o odi, veritat o mentida, justícia o injustícia, tots farem les mateixes eleccions. En els grans principis tots estem d’acord. El que ens perd són els petits detalls.

Aquesta és segurament la causa de la majoria de crisis familiars. Tothom qui forma una família desitja ser feliç fent feliç la persona a qui estima i criant els fills que vinguin com el més gran tresor. Però tard o d’hora comencen els càlculs: ¿què en trec, de tot això? ¿Segur que surt a compte? ¿No m’estic esforçant més jo que l’altre?

Segur que passa el mateix en la política. Els polítics que he conegut més de prop sempre m’han semblat bones persones desitjoses de treballar per millorar la societat. Estic d’acord amb el papa Francesc i tants d’altres que destaquen la política com un dels mitjans més elevats d’exercici del manament de l’amor. El problema sorgeix quan el polític comença a preguntar-se: ¿què en trec, de tot això? ¿No he de mirar per mi mateix? Si em desfaig d’aquest rival, ¿puc aspirar a un càrrec millor? ¿Puc guanyar-me un sobresou?

Això passa també en l’Església. Qualsevol jove que entra en un seminari o en una congregació religiosa, qualsevol cristià que es compromet a participar activament en una parròquia, ho fa mogut per un desig d’entrega a Déu i d’amor als germans. Grans ideals. Però, un cop instal·lat, arriba el temps dels “petits detalls”: ¿què en trec, de tot això? ¿Què puc fer per viure més tranquil i esforçar-me menys? ¿Puc aspirar a un càrrec superior i sentir-me més important? Aprofitant el meu prestigi, ¿puc manipular la gent perquè facin el que jo vull?

Jaume i Joan, com els altres apòstols, havien fet una aposta generosa i arriscada per Jesús. Havien deixat tantes coses de la seva vida anterior per seguir-lo incondicionalment. L’acompanyaven en el camí cap a Jerusalem i segurament eren conscients que a l’arribada es desfermaria el conflicte. Estaven disposats a beure el calze que Jesús ha de beure i rebre el mateix baptisme que ell. Quin coratge! Quanta generositat! Fins que entrem en els petits detalls: ¿jo, què en trauré, de tot això? ¿Podré seure a la teva dreta o a la teva esquerra?

Encara que siguem creients convençuts en Jesús, sempre queden els “petits detalls” que marquen la diferència. Sempre ens hem d’acabar de convertir. Deixar de pensar què en puc treure i preguntar-me en què puc servir encara. Deixar de pensar en la meva carrera i el meu benefici, perquè el més important entre nosaltres és el que més serveix.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXVIII de durant l’any / B / 2021

Vida eterna (Mc 10,17-30)

Posseir la vida eterna. Sembla que aquesta és l’última utopia, el somni que encara ningú no ha estat capaç de realitzar. Mires els anuncis publicitaris i arribes a la conclusió que si no ets una persona sana, guapa, jove, rica i feliç és perquè no vols o no has comprat allò que necessites. Avui tot es pot comprar: fama i amics per internet, viatges a l’espai exterior… Si encara no ho has aconseguit serà perquè no has invertit prou, perquè no t’has venut. Però… la vida eterna? Ja hi ha alguns potentats que comencen a posar en marxa projectes que semblen de ciència ficció per tal d’endarrerir o de superar l’envelliment i prolongar la vida de manera extraordinària.

Aquell home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús anava menys desencaminat que no pas els milionaris excèntrics d’avui dia. Havia entès que els diners no serveixen de res a l’eternitat, que és una prerrogativa divina. Per això complia els manaments de Déu, però intuïa que encara li faltava alguna cosa.

De fet, els manaments de Déu són com les recomanacions que ens fan des del món sanitari. Si menges de manera equilibrada, si no fumes, no beus i no et drogues, si dorms les hores que fan falta, si fas exercici físic i vas al metge de tant en tant, tens més probabilitats de conservar una bona salut i de viure molts anys. De totes maneres, sabem que abans o després ens hem de morir d’alguna cosa, i que no haver fumat mai en la vida no exclou que t’acabis morint d’un càncer de pulmó.

Així mateix, si compleixes els manaments de Déu tens més probabilitats de viure una vida feliç i tranquil·la, amb bona consciència i amb relacions humanes positives, sense patir pels enemics que es volen venjar de tu. Però sabem que això no sempre és així, i que ser bo amb tothom no assegura que tots els altres siguin bons amb tu.

La vida eterna és un do que Déu ens fa per mitjà de Jesús. No la podem comprar per molt que ens hi esforcem, encara que ningú no en quedarà exclòs perquè aquesta és la voluntat de Déu.

Del diàleg de l’home ric amb Jesús traiem dues conclusions. Primera, que la vida eterna té a veure amb la nostra actitud envers els pobres. Ens hem de desprendre de l’afany de posseir i aprendre a compartir amb els que passen necessitat. No oblidem que Jesús parla sovint del Regne de Déu com un banquet al qual tothom és convidat, i el banquet és la imatge per excel·lència de la festa que es genera quan compartim els bens. Segona, que la vida eterna té molt a veure amb la persona de Jesús i amb el seu evangeli, és a dir, la bona notícia que ha vingut a portar-nos. Hem de confiar en ell i acceptar-lo com el nostre guia, reconèixer la nostra condició de criatures, renunciar als nostres somnis d’autosuficiència i apostar per ell. Ell és el camí que condueix a la Vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General