Diumenge IV de Pasqua / A / 2023

Les intencions del cor (Jn 10,1-10)

Distingir entre el bon pastor i els lladres i bandolers a primera vista sembla senzill. El bon pastor entra per la porta i els altres salten per la finestra. Però això només passa a la paràbola. En la vida real moltes vegades és difícil distingir, perquè ningú no es presenta dient: hola, soc un lladre o un estafador. Només a base de trompades anem aprenent a endevinar les veritables intencions de qui se’ns acosta. Les intencions sempre tenen una gran part oculta, inconscient. Jo puc fer un acte de despreniment però en el fons potser el que busco és quedar bé davant dels altres, i per tant la meva aparent generositat oculta una càrrega de vanitat.

Les coses dolentes no es presenten mai com a tals. Quan una persona ofereix droga o serveis sexuals pel carrer o a la xarxa diu: vine, ens ho passarem bé una estona. Però, és clar, no diu el que succeirà després: et sentiràs buit, desfet, fet un fàstic.

A mesura que aprenem a descobrir aquests enganys més grollers ens anem trobant amb altres de més fins. L’ambició pot dir a una persona: passa més hores a la feina, accepta el trasllat, fes-te soci d’aquesta empresa, guanyaràs més diners… però no diu les conseqüències que això tindrà per a la vida familiar. El desig de llibertat pot dir: sigues qui vulguis, experimenta sensacions noves, explora si t’agraden més els nois o les noies, pensa com et sentiries si canviessis de sexe… però no parla de les profundes crisis d’identitat i de salut mental que això genera.

Fins i tot dins l’Església s’oculten males intencions, i sempre serà així perquè els cristians som éssers humans, no pas àngels. Per això quan un mossèn predica s’ha de preguntar a si mateix: ¿vull comunicar el missatge de Jesús o el que vull en el fons és que la gent em faci cas? I el fidel que va a missa s’ha de preguntar: ¿he vingut per configurar-me a Jesús o per complir i quedar-me tranquil? Segurament va per aquí la diferència que el papa Francesc estableix entre evangelitzar i fer proselitisme.

Quan la gent diu “no et pots fiar de ningú”, em venen ganes de contestar: és veritat, però sigues conseqüent i no et fiïs tampoc de tu mateix. Examina el teu cor per tal de veure quines passions et dominen i quines intencions ocultes s’hi amaguen. I després llegeix l’evangeli, conversa amb Jesús, i veuràs que ell és l’únic en qui es pot confiar del tot. Ell és el bon pastor, ell és la porta que dona accés a la veritable llibertat i a la vida que no enganya.

Jordi Vila Borràs

Diumenge III de Pasqua / A / 2023

Dubtes i pèrdues de fe (Lc 24,13-35)

Hi ha molta gent que se sent culpable de tenir dubtes de fe. Alguns són fruit d’un desig de voler racionalitzar excessivament la fe i de no acceptar que el misteri de Déu és irreductible al llenguatge humà: dades com el naixement virginal del Fill de Déu o els cossos gloriosos de Jesús ressuscitat i de Maria assumpta al cel depassen la nostra capacitat de comprensió, i al final hem d’acceptar que Déu és infinitament més gran i que nosaltres som limitats i no ho podem saber tot. Altres dubtes són de caire més existencial: ¿Realment algú m’escolta quan prego? ¿Hi ha alguna cosa després de la mort? ¿La vida té algun propòsit?

No ens hem de sentir culpables de tenir dubtes. Parafrasejant el “penso, per tant existeixo” de Descartes puc dir “dubto, per tant toco de peus a terra”. No dubtar de res és símptoma d’una personalitat infantil o fanàtica. En canvi dubtar, mentre no ens bloquegi a l’hora de prendre decisions necessàries, és signe de maduresa.

Avui dubtem més que mai perquè ens cal fer moltes opcions que abans ja ens venien donades. Abans menjaves el que hi havia, ara vas a comprar i has de triar entre una quantitat grandíssima d’aliments frescos i elaborats. Abans et vesties com podies, ara hi ha roba d’allò més variada en preus i estils. Abans havies de triar parella un cop a la vida, i aquesta era una elecció molt important, ara pots passar anys convivint amb una persona i continuar dubtant de si serà l’home o la dona de la teva vida.

Doncs bé, els dos deixebles que avui trobem caminant cap a Emmaús no dubtaven gens, no. Havien llençat la tovallola. S’havien convençut del gran error que varen cometre en confiar en aquell Jesús. Ara tornaven decebuts cap al poble, i potser preocupats per la rebuda que hi trobarien. Sempre hi ha qui li agrada fer llenya de l’arbre caigut.

Sembla que a Jesús li agraden els reptes complicats. Tota la seva vida ho demostra. Va triar els apòstols que va triar, va plantar cara als dimonis més poderosos, es va enemistar amb els fariseus, va tractar amb tota mena de pecadors i pecadores, va guardar un estrany silenci durant el procés judicial que va acabar amb la seva condemna a mort en creu. Ara hi torna: es fa el trobadís en el camí dels dos exdeixebles que han abandonat tota esperança.

Dos exdeixebles que no dubten, sinó que han deixat de creure. Definitivament. Així i tot, trobem en ells unes disposicions humanes bàsiques que els obriran el camí de retorn a la fe. Primer de tot, parlen. Quan el caminant desconegut els pregunta per què fan aquella mala cara, ells no es tanquen en banda sinó que expressen el dolor i la decepció que porten en el cor. En segon lloc, escolten. Escoltar és sempre un signe d’obertura, de confiança que encara algú pot il·luminar la meva foscor. Així és com van connectant amb aquell desconegut fins al punt que el conviden a compartir amb ells la taula. I és allà on succeeix l’inesperat. En el gest de partir el pa se’ls obren els ulls i reconeixen Jesús ressuscitat. Això ho canvia tot. La decepció dona pas a l’alegria desbordant, i tornen corrents a Jerusalem a reunir-se de nou amb la resta dels deixebles.

Quan diem que hem de ser apòstols, que hem d’evangelitzar, no estem dient que hem de convèncer ningú amb els nostres arguments, i encara menys que hem de menjar el coco amb una campanya agressiva de màrqueting. Evangelitzar és el que va fer aquell caminant misteriós en el camí d’Emmaús: primer escoltar, segon il·luminar des de la Paraula de Déu, i finalment seure a la taula comuna amb la confiança que Jesús s’hi farà present.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de Pasqua / A / 2023

Pau a vosaltres (Jn 20,19-31)

Avui és la capvuitada de Pasqua. Acabem aquesta setmana que els cristians vivim com un sol dia, el gran dia de la nostra festa major universal, la gran festa de la vida que ha vençut la mort. I la continuarem celebrant encara sis setmanes més fins a completar la cinquantena pasqual amb la solemnitat de Pentecosta.

En les misses d’aquests dies, en les quals hem repassat les diverses aparicions del Ressuscitat als deixebles, no deixa mai de ressonar l’al·leluia. Després d’abstenir-nos-en durant els quaranta dies de Quaresma, ara no deixem passar cap ocasió per entonar aquesta aclamació hebrea que es podria traduir per “visca Déu”. Sí, el lloem i l’aclamem per tot el que ha fet, fa i farà per nosaltres per mitjà de Jesús.

Fins i tot avui, en el diàleg del comiat de la missa, el mossèn diu “germans, aneu-vos-en en pau, al·leluia, al·leluia”. Compte amb aquesta pau! Té molt poc a veure amb les expressions “deixa’m en pau” o “pau i tranquil·litat”. És molt més que això. És el “Pau a vosaltres” que Jesús ressuscitat adreçava als deixebles cada cop que se’ls apareixia. És una pau trasbalsadora, perquè amb ella irromp una vida nova, una promesa de plenitud que ja comencem a tastar quan estem amb Jesús. Per això el “Pau a vosaltres” provocava en els deixebles una immensa alegria. Una alegria que, un cop rebut l’Esperit, ja no poden contenir dins seu. L’han de comunicar, començant per Jerusalem, per tot Judea i Samaria i fins als confins de la terra. Així doncs, l’aneu en pau del final de la missa no és inofensiu. No vol dir “marxeu tranquils, que ja heu complert” sinó sortiu a comunicar a tothom la pau i la presència del Senyor.

La resposta del poble al final de la missa tampoc n’és gens, d’inofensiva. “Donem gràcies a Déu” no significa “gràcies a Déu que la missa s’ha acabat, podem anar a fer el vermut i a comprar el tortell”. Donar gràcies en grec és “eukharistein”. ¿Us sona a eucaristia? És clar que sí! En acabar la missa estem dient que sortim a fer de la nostra vida una eucaristia. O, més ben dit, que sortim a prolongar l’eucaristia de Jesús, la vida del qual va ser tota ella acció de gràcies al Pare, per mitjà de les nostres vides. A casa, a la feina, a l’escola, amb els amics… Si durant la missa entrem en comunió amb Jesús, aquesta no s’acaba quan sortim de l’església, perquè el Senyor continua amb nosaltres portant la pau arreu on anem. Fa de nosaltres els seus instruments fins que nosaltres i tot l’univers arribem a la plenitud.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Pasqua / 2023

Ho veié i cregué (Jn 20,1-9)

Quan el deixeble estimat va entrar al sepulcre darrere de Pere, va veure i va creure, la seva concepció de la vida va canviar i va generar una ona expansiva que es reprodueix una i altra vegada al llarg de la història en cada persona que abraça la fe o, més ben dit, és abraçat per ella.

La fe en la resurrecció de Jesús ens salva de dos pensaments que porten conseqüències indesitjables i que es poden expressar com “no hi ha res a fer” i “ja està tot fet”.

Moltes persones, en desempallegar-se de la idea de Déu per mitjà de l’ateisme o de la indiferència, creuen haver assolit un major grau de llibertat. Els sembla que deixar de creure en forces superiors els permet entrar en un nou estadi de maduresa de la raó humana. Si el món no ha de ser com Déu vol, podrà ser com jo vulgui, i això deixa camp lliure a tota mena d’ideologies que pretenen transformar el món i la naturalesa humana. Les seves últimes expressions són la ideologia de gènere i el posthumanisme. Però els resultats no són mai satisfactoris. Al contrari, com més manipulem el món, la societat i la persona, encara que sigui amb tota la bona voluntat, sembla que els problemes es multipliquen. Es trenca l’equilibri de la natura, la cohesió social es desintegra, la persona es fragilitza. Busquem la felicitat i sempre se’ns escapa. S’escampa el pessimisme. Les noves generacions tenen somnis però no s’atreveixen a plasmar-los en projectes i a dur-los a la pràctica perquè veuen un futur fosc. Per això la gent no es casa per tota la vida, per això neixen tan pocs infants. És la cultura del “no hi ha res a fer”. D’aquí deu venir segurament l’augment de problemes de salut mental, de consum de drogues i de suïcidis que estem patint.

Davant d’això, hi ha qui busca una escapada més enllà del món real. Si tot el món està podrit, cal trobar una porta de sortida cap a una altra dimensió. Molta gent ja no pot creure en déus i mites religiosos, però per mitjà de les tècniques de meditació busca l’accés a un altre nivell de consciència. Allà li sembla experimentar que tot el món en què vivim i la nostra mateixa identitat personal no és altra cosa que aparença, i que la veritat més profunda és que tot és u, que cada individu no és altra cosa que una gota en l’oceà de l’ésser, que no existeixen el temps ni l’espai, que no hi ha cap designi que dirigeixi la història sinó que el fonament de tot és silenci i és un buit que vibra. Quan has arribat a aquest nivell ja t’és igual que el món s’ensorri i que la teva identitat es dissolgui, ja t’és igual morir, perquè en realitat vida i mort només són aparença. Ja no lluites contra els problemes sinó que deixes que es dissolguin. Ja està tot fet.

La fe en la resurrecció de Jesús ens obre la gran alternativa a aquest dilema: ni no hi ha res a fer ni està tot fet. El pecat i la mort que dominen el món no han tingut poder sobre Jesús. Ell ha mort estimant i perdonant, sobreposant-se a l’odi que s’havia desfermat damunt d’ell. I ha ressuscitat a la vida eterna deixant buit el sepulcre on l’havien dipositat. Jesús no ha sucumbit al mal d’aquest món, i això alimenta la nostra esperança. No estem condemnats ni hem de fugir del món per a trobar la pau de l’esperit. Podem fer nostres les paraules de Miquel Martí i Pol: “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.”

Jordi Vila Borràs

Vetlla Pasqual / A / 2023

Néixer de nou (Mt 28,1-10)

¿Per què llegim tantes lectures en la Vetlla Pasqual? ¿Que tenim ganes d’avorrir el personal? ¿No n’hi hauria prou de llegir l’evangeli de la tomba buida i l’aparició del Ressuscitat a les dones?

Això és com si una dona preguntés: si vull tenir un fill, ¿per què he d’estar embarassada durant nou mesos? ¿I per què he de parir? La resposta és evident, oi? Cal aquest temps d’embaràs perquè el nou ésser engendrat en tu pugui desenvolupar-se fins que sigui capaç de viure fora de tu. I cal que pareixis perquè es pugui encetar aquesta nova etapa de la seva vida. Però encara aleshores el teu fill continuarà depenent de tu en molts sentits fins que arribi a assolir l’autonomia d’una persona adulta.

La resurrecció de Jesús és la victòria sobre la mort, l’eclosió de la vida eterna en un ésser humà per primer cop en la història. És un canvi radical, semblant al que experimentem quan, en néixer, passem de la vida en el si matern a la vida en el món exterior. Ara bé, sense un bon període de gestació no hi ha un bon naixement. Aquest és el sentit de tota la història de la salvació, que comença des del primer alè d’un ésser humà damunt la terra, i encara més enllà, des de la creació del món. La història dels patriarques i dels profetes, i la mateixa història de Jesús fins a la seva mort en creu i sepultura, venen a ser la llarga gestació que ha fet possible la resurrecció, l’entrada en la vida eterna.

D’aquí a un moment celebrarem la litúrgia baptismal. Beneirem les fonts, renunciarem al pecat, proclamarem la fe i serem aspergits amb l’aigua beneïda. Pel baptisme som vinculats a Jesucrist i ja des d’ara participem de la vida eterna. Sí, pel baptisme naixem de nou. I cada any ho commemorem amb goig durant la Vetlla Pasqual. Ja hem ressuscitat. Ja som eterns. Però no ho tenim tot fet. Com l’infant acabat de néixer, ens espera encara un llarg període de maduració fins arribar a la plenitud de les nostres facultats. Ja hem nascut a la vida eterna, però encara no s’ha manifestat el que serem. ¿Què ens cal fer per a continuar el nostre creixement? Anar a Galilea. Tornar a la vida quotidiana. Res més que això, però vivint amb Jesús, tal com ell ens ensenya. inspirats pel seu Esperit. Fins que arribem a ser u amb ell com ell ho és amb el Pare.

Jordi Vila Borràs