Diumenge IV de Pasqua / A / 2020

Pastor o educador (Jn 10,1-10)

Si preguntes a una persona amb quin animal s’identifica més, rarament dirà una ovella. Són animals pacífics i amables, però molt gregaris i submisos. Potser per això hi ha molta gent a qui no li agrada gaire la imatge del pastor i el ramat que Jesús fa servir en parlar d’ell mateix i dels deixebles. I encara menys quan els bisbes i preveres es presenten com pastors del ramat de fidels, oi?

No ens ha d’escandalitzar que Jesús fes servir aquesta imatge. En el seu temps a Palestina potser hi havia més ovelles que persones, i l’ofici de pastor era molt comú. Jesús parlava sempre amb imatges tretes de la vida quotidiana, i per això les paràboles estan plenes de sembradors, segadors, vinyaters, pescadors i pastors.

(El bon pedagog)

Segur que si Jesús visqués avui en la nostra cultura urbana faria servir altres imatges. Ens podríem aventurar a imaginar que, en comptes de bon pastor, avui Jesús parlaria d’ell mateix com del bon pedagog o bon educador. De fet, sovint la gent del seu entorn l’anomenava mestre.

Etimològicament el pedagog és qui acompanya o guia els infants, i l’educador és qui condueix enfora, qui ajuda a desenvolupar o a fer sortir. Cap d’aquestes dues paraules no queda lluny de la imatge del pastor. No seria desencaminat parlar del pedagog o de l’educador com d’un pastor d’infants.

(Entra per la porta)

En primer lloc, és algú que entra per la porta. No assalta la propietat privada amb intencions perverses. És algú a qui es permet l’entrada perquè mereix confiança. I estableix una relació de mutu coneixement. Les ovelles coneixen la veu del pastor i els infants la veu del mestre. El bon mestre no força, no intimida, sinó que convida i atreu.

(Fa sortir)

Un cop el pastor ha entrat al corral, la seva tasca principal és fer sortir les ovelles i conduir-les a les pastures. De ben segur que la primera generació de cristians provinents del judaisme, en recordar aquestes paraules, pensava en l’ experiència dolorosa que van viure de ser expulsats de les sinagogues. Aquella incòmoda sensació d’intempèrie va ser, de fet, molt important i fecunda per a l’expansió de la fe cristiana. Un cop fora dels cercles jueus, els cristians van començar a anunciar l’evangeli al món pagà, i és així com la fe es va anar estenent per tot el món conegut. Sortir, anar a les perifèries és una idea-força del papa Francesc que concorda perfectament amb l’evangeli d’avui.

(Davant, enmig i darrere)

El pastor camina al davant i les ovelles el segueixen, diu Jesús. És el líder que obre camí perquè sap on va i sap que confien en ell. El pastor duu les ovelles als prats més saborosos. L’educador encamina els infants perquè puguin desenvolupar tots els seus talents. Aquí, però, el papa Francesc enriqueix la reflexió amb uns aspectes que no apareixen en l’evangeli d’avui, encara que hi harmonitzen perfectament.

Ens diu el papa que el bon pastor a vegades es queda enmig del ramat. Necessita sentir la proximitat, li agrada fer olor d’ovella, i confia també en el bon sentit de les ovelles capdavanteres, que sabran trobar les pastures que necessiten. Altres vegades el bon pastor es queda al darrere per tal d’ajudar les més febles i les que tenen dificultat a seguir el ritme. Totes compten, cap d’elles no ha de ser descartada.

(Pastors com Jesús)

És evident que això també és veritat en el món de l’educació. El mestre és moltes vegades el líder que estira i condueix la marxa del grup. Altres vegades, però, s’ha de barrejar amb els alumnes per copsar millor quins són els seus interessos i necessitats i donar curs a les seves iniciatives. I encara molt sovint s’haurà de dedicar preferentment als que tenen més dificultats i necessiten més cura i atenció per a tirar endavant. I això val també, es clar, per als pastors de l’Església. Les comunitats cristianes necessiten, de part dels seus preveres, lideratge que estira, proximitat que acompanya i cures que conforten. És important no quedar-nos encasellats en un sol d’aquests papers. Jesús, el bon pastor, ha vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Ell ha vingut a desplegar tots els talents que el pecat havia atrofiat. No oblidem que també nosaltres, a imatge del bon pastor, som cridats a ajudar a créixer les persones que tenim al costat, sigui a l’Església, a la feina o dins la família.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge III de Pasqua / A / 2020

A mi també m’ha passat (Lc 24,13-35)

Imaginem una reunió d’amics. Estan asseguts al voltant d’una taula i un d’ells comença a explicar una vivència que l’ha impactat i que vol compartir amb els que l’escolten. De cop i volta un dels amics diu: “a mi també m’ha passat”. Tots entenem què vol dir aquesta expressió: no és que es trobés al mateix lloc i a la mateixa hora, sinó que ha viscut una experiència semblant que connecta amb el que està explicant el seu amic.

L’evangelista Lluc sembla que ens vol explicar la història dels caminants d’Emmaús de tal manera que cadascú de nosaltres puguem arribar a dir: “a mi també m’ha passat”. La mateixa localització d’Emmaús és enigmàtica: els biblistes encara avui discuteixen de quin poble es tracta. Però sobretot ens hi fa pensar la identificació dels dos caminants. Un era Cleofàs, segurament un personatge ben conegut de les primeres comunitats cristianes. L’altre deixeble no té nom. ¿Qui pot ser? ¿Podries ser tu? ¿O jo? ¿Segur que a tu no t’ha passat?

(Arribant a missa)

Sí, de fet ens està passant ara mateix. Ens passa cada cop que ens reunim per celebrar l’eucaristia, si és que la celebrem de debò. Siguem sincers. Tots tenim les nostres cabòries, els nostres problemes i preocupacions, els projectes i il·lusions que potser pengen d’un fil… i amb tot aquest bagatge arribem a missa. Si no hem arribat amb la missa començada potser ens hem assegut al banc i hem començat a posar una mica d’ordre en el garbuix de pensaments. Potser hem pregat i tot. Hem saludat Jesús i ens ha dit, més o menys: “¿què són totes aquestes cabòries que et ronden pel cap?” I hem començat a obrir-li el cor.

(Escoltant la Paraula)

Aleshores arriba la litúrgia de la Paraula. Després d’aquesta estona de recolliment abans de la missa, en què Jesús se’ns ha fet proper i ens ha escoltat, ara és ell qui es disposa a parlar. No ens donarà cap recepta. No hem d’esperar que ens digui: “ara fes això i el teu problema es resoldrà”. Però sí que ens farà entendre que cap experiència humana queda fora del pla de Déu, que tot el que estem vivint té un sentit, que forma part d’un camí que duu a la meta, al Regne que Déu ens té preparat.

(Compartint el pa i el vi)

I així, després d’haver parlat amb el Senyor i d’haver-lo escoltat, arriba l’hora de seure a taula amb ell. Nosaltres no vam ser al Cenacle en aquell darrer sopar del Dijous Sant, Però, si vingués un dels apòstols a explicar-nos com va anar tot allò, li podríem contestar amb vehemència: “a mi també m’ha passat”. Com els va passar a aquells dos deixebles a la taula d’Emmaús. Nosaltres, cada cop que celebrem la missa, veiem com Jesús s’identifica amb el pa, partit perquè tothom en mengi, i amb el vi, repartit perquè tothom en pugui beure. Ens diu que en aquest gest de menjar el pa i de beure el vi es fa present, es fa real en les nostres vides el seu sacrifici d’amor fins a l’extrem que va tenir lloc aquell Divendres Sant a la Creu però que abraça tota la humanitat de tots els temps. I ens convida a participar-hi.

(Corrent a anunciar-ho)

Damunt la taula de l’altar, si obrim els ulls de la fe, veiem el Senyor Jesús. Ens adonem que no va restar per sempre en el sepulcre, Ha vençut la mort. Per això la missa no és un record nostàlgic sinó una trobada sempre nova amb el Senyor que es fa present en el nostre avui. I així, si els nostres cors s’abrusaven en sentir el caliu de la la seva Paraula, ara han d’esclatar de goig en descobrir que hem estat convidats a compartir la seva vida. I per això, quan s’acaba la missa, no s’acaba la història que ens ocupa. S’acaba la missa i comença la missió. Hem de compartir amb tothom el que ens ha passat. Hem de ser una baula més de la cadena d’experiències que va començar amb Cleofàs i que no s’ha d’aturar fins que tothom hagi tingut l’oportunitat de trobar-se un dia amb el Senyor en el camí de la seva vida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge II de Pasqua / A / 2020

Experimentar i creure (Jn 20,19-31)

Si no ho veig, no m’ho crec. És el criteri de verificació que va fer servir l’apòstol Tomàs i que convé aplicar tantes vegades si no volem que ens facin combregar amb rodes de molí. Ara, però, ni tan sols n’hi ha prou amb això: no podem estar segurs que sigui veritat allò que veiem. Hi ha tècniques de tractament de la imatge i del so que permeten editar vídeos en els quals una persona fa i diu coses que mai no ha fet ni ha dit. És el món del “deepfake”, que podríem traduir per ultrafals.

(Creure és més que veure)

En temps de Tomàs això no passava. Si veies una cosa, te la podies creure. Ara bé, la fe de Tomàs va anar més enllà del que va poder veure i tocar. Va veure i va tocar un cos humà, i va quedar molt sorprès que Jesús fos viu després d’haver passat per la creu. Però, a més a més, va exclamar “Senyor meu i Déu meu”: va reconèixer la seva sobirania i la seva divinitat, i això és un acte de fe. Per això podem dir que Tomàs va veure, però també que va creure. No es va quedar en la mera evidència del que veia, sinó que va descobrir la veritable identitat d’aquell Jesús amb qui havia conviscut tant de temps.

(Present en la comunitat)

“Feliços els qui creuran sense haver vist”, va dir el Senyor. Es refereix als cristians de tots els temps que hem cregut en ell sense haver assistit a cap aparició del seu cos gloriós. Però no podem creure sense haver fet experiència, sense haver-nos trobat amb ell d’alguna manera. L’evangeli d’avui ens mostra la importància de l’ambient comunitari. Jesús es presenta quan els deixebles es troben reunits. Ells no hi posen gaire de part seva: tenien les portes tancades per por dels jueus, i els cors ves a saber com els tenien… Però s’havien congregat. I Jesús s’hi fa present. I així mateix el diumenge següent: nova reunió i nova aparició. Val la pena que hi pensem quan se’ns fa costa amunt la constància en la missa de cada diumenge. És cert que les nostres reunions dominicals no reuneixen sempre les millors condicions, però des dels temps apostòlics són el marc en què Jesús s’ha volgut fer present de manera habitual enmig de la comunitat reunida. Si no hi anem, ens ho perdem.

(Experiència de Déu)

Hem dit, doncs, que podem creure sense veure, però no sense fer experiència. Convé que ens preguntem si de debò hem fet alguna vegada experiència de Déu, si ens hem trobat amb el Senyor Jesús, si hem rebut el seu Esperit. ¿Se sent una emoció especial? Déu no enganya, però autoenganyar-se és propi dels éssers humans. No és gaire prudent deixar-se endur per emocions passatgeres, però la veritable experiència de Déu es reconeix perquè deixa en nosaltres unes empremtes que trobem en l’evangeli d’avui.

(Pau i goig)

En Jesús es fa present el Regne de Déu. En ell totes les coses són rescatades del pecat i de la mort, recuperen la bellesa original que Déu els havia conferit i es posen de nou en camí cap a la seva plena realització, el dia que Déu ho serà tot en tots. Per això el primer fruit que reben els deixebles en trobar-se amb el Senyor és pau i goig. “Pau a vosaltres… Els deixebles s’alegraren…” Una pau i un goig que no són l’eufòria momentània d’una victòria inesperada, sinó el descobriment que les coses tornen a ser com sempre haurien d’haver estat, i que ja ningú no pot aturar la nova creació que Jesús ha posat en marxa.

(Missió i reconciliació)

Una pau i un goig que, a més, Jesús ens envia a escampar per mitjà del seu Esperit. En Crist i només en ell el perdó i la reconciliació són oferts a tots els éssers humans, i així s’obre camí el Regne enmig nostre. Això és el que ja començaven a experimentar els primers cristians, que vivien com a germans i compartien els bens i la pregària. Així és com donaven testimoni de la vida nova, de la resurrecció del Senyor, que ja començava també a fer efecte en ells.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge de Pasqua / 2020

El salt en la fe (Jn 20,1-9)

Diuen que en els moments crítics és quan es descobreix de debò la vàlua de les persones. En general, els deixebles de Jesús van treure molt mala nota en el tràngol de la Passió, tal com hem vist durant aquests dies de Setmana Santa. I la trobada sorprenent de la tomba buida no ho va arreglar gaire. Malgrat tots els anuncis de Jesús sobre la resurrecció, sembla que Maria Magdalena no s’acosta de matinada al sepulcre amb cap mena d’esperança sinó moguda per la compassió que desperta en ella el cos destrossat d’aquell home i per la necessitat de fer el dol per qui l’havia treta del pou. Simó Pere, tan covard al pati del pretori la nit que Jesús va ser condemnat, ara és el primer d’entrar al sepulcre i veure els indicis que fan pensar que el cadàver de Jesús no ha estat robat sinó que ha desaparegut. Tanmateix, es manté en la seva covardia i no s’atreveix a formular cap hipòtesi. Haurà de ser el deixeble estimat, aquest personatge misteriós que apareix als moments crucials del quart evangeli com a model a seguir per als deixebles de tots els temps, qui s’atreveixi a fer el salt en la fe: «ho veié i cregué».

(La fe ho canvia tot)

Aquest salt en la fe ho aclareix i ho transforma tot. Van rebobinar tantes històries viscudes al costat de Jesús i hi van trobar una llum nova i un nou significat. Jesús havia estat rebutjat i abatut per les autoritats del poble, pels que es creien amb dret a jutjar en nom de Déu. Però finalment Déu mateix s’ha posat de part d’ell, li ha donat la raó i l’ha rescatat. I aquesta presa de posició de Déu, aquesta victòria de Jesús més enllà dels límits de qualsevol victòria humana, ho canvia tot. Segur que en aquells moments encara no eren conscients de totes les conseqüències que la resurrecció de Jesús havia de tenir sobre les seves vides, sobre la història de la humanitat i sobre el destí de l’univers. Però ja devien intuir que res no quedaria igual, que eren a la cresta d’una onada imparable que ha d’escombrar tot el mal, la injustícia i la mort i dur a bon terme el pla de Déu anunciat en les Escriptures. Calia que Jesús fos rebutjat, que morís a la creu i que ressuscités.

(Som transformats)

També nosaltres, com el deixeble estimat, en la mesura que fem el salt en la fe, en la mesura que ens arrisquem a creure, som transformats per la força de la mort i la resurrecció de Jesús. Mort i resurrecció. No és possible la segona sense la primera. Jesús no té una vareta màgica que resol tots els problemes sense esforç. Ell ens ha demostrat que el camí de l’obediència al Pare i l’amor fins a l’extrem és l’únic que pot vèncer el mal. I que, malgrat totes les dificultats, la victòria és segura perquè Déu s’hi ha compromès fins al final.

(Viure de la Pasqua)

Tampoc nosaltres no som encara conscients de les conseqüències tan radicals que té la resurrecció de Jesús per a les nostres vides i per a la història de la humanitat i del cosmos. I preferim romandre en la queixa i el desencís en comptes d’apostar amb confiança per la vida nova que ell ens porta. Sant Pau, pocs anys després de la resurrecció del Senyor, ho expressa amb paraules que encara són un repte per a nosaltres. No hem d’estimar més allò que és de la terra, és a dir, no hem de viure amb la moral conservadora, de derrota, dels que no volen perdre el poc que tenen. Hem de cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist victoriós. És cert que aquesta victòria encara no s’ha manifestat en tants àmbits del nostre món, però el signe de la tomba buida ens mostra que no hi ha cap pecat que no pugui ser perdonat, cap injustícia que no hagi de ser reparada, cap mort que no engendri nova vida. I per això celebrem Pasqua cada dia i vivim amb goig i esperança, arrapats a aquesta veritat que brolla de la fe, il·luminats per aquesta llum que neix des del fons de la tomba buida del Senyor.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

By jordivilaborras Posted in Homilies

Vetlla Pasqual / A / 2020

Bona Pasqua! (Mt 28,1-10)

Avui correm el risc de reduir la Pasqua de Jesús a un símbol: passa l’hivern i la natura reviu, passarà la pandèmia i ens podrem tornar a trobar a la plaça, uns moren i altres neixen i la vida segueix el seu curs i sempre triomfa… La veritat és que l’escenografia amb què l’evangeli de Mateu revesteix la resurrecció del Senyor, que de ben segur evocava moltes coses als seus lectors, a nosaltres ens incita a prendre’ns el text com un conte de fades.

Els biblistes ens explicaran, si els ho preguntem, el significat del terratrèmol, de l’àngel resplendent i dels guardes catatònics. Jo prefereixo anar a l’essencial, al fet inefable però real de la victòria definitiva de Jesús sobre la mort.

No és una victòria provisional, com la de Llàtzer, que va ressuscitar però ja no és entre nosaltres, sinó definitiva. Viu per sempre. I això vol dir que viu una vida més plena, més perfecta, no com la que nosaltres vivim encara, sempre amenaçada i defectuosa. Per això, en un cert sentit, podem dir que la resurrecció de Jesús és més real que qualsevol de les experiències que fem en la nostra realitat habitual.

I amb això no vull treure valor ni transcendència a res del que ens passa en aquesta vida. No vull dir que ara vivim un somni del qual un dia despertarem, i que per tant és igual que en aquest món hi hagi dolor o injustícia; ben al contrari, vivim una vida ben real però encara no en podem copsar tota la profunditat.

Som encara com fetus dins el si matern. Vius, i tant, però inconscients de gran part de tot allò que ens està passant i del que ens ha de passar. A més, aquesta anomalia anomenada pecat ens barrava el pas a la llum, ens impedia sortir de la nostra reclusió, ens condemnava a morir sense haver nascut. Ara, però, que Jesús ha ressuscitat, ha estat obert de nou el camí de la vida. Jesús ens guia pel camí de la llum i ens condueix fins a l’abraçada de la Mare-Pare.

Som encara dins el si matern. Però algú que s’anomena germà nostre ja ha creuat el llindar. I això ens omple d’alegria. Això és el que significa la virtut de l’esperança: experimentar de manera anticipada la joia de la plenitud que vindrà. Bona Pasqua!

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies