Tots Sants / 2017

Una festa provocativa (Mt 5,1-12a)

En la mentalitat popular, la festa d’avui té un aire de nostàlgia. Nostàlgia perquè, si més no abans del canvi climàtic que ens afecta, obria la porta als dies curts i freds d’hivern. I nostàlgia, sobretot, dels difunts, que fem presents amb una visita al cementiri.

Però, ben pensat, aquesta festa és una provocació. No penso ara en la provocació barroera i sinistra de la moda del Halloween, sinó en la provocació evangèlica de la crida a la santedat pel camí de les benaurances.

És provocatiu que Jesús ens convidi a ser sants com ho és el Pare del cel. Només Déu pot ser sant del tot, perquè la santedat comporta una perfecció que només a ell correspon. Però Jesús ens diu que podem ser sants per participació, perquè som fills de Déu i encara no s’ha manifestat la nostra veritable essència. Tots tenim defectes i pecats (no hi ha sant sense passat, diu el papa Francesc), però la nostra identitat més profunda és la de ser imatges de Déu (no hi ha pecador sense futur).

És provocatiu que la santedat que ens proposa Jesús no sigui un camí d’heroisme reservat a uns quants personatges excepcionals. Sí, l’Església ens convida a venerar cada dia de l’any algunes persones, sants i santes canonitzats, que ens són un exemple pel seu lliurament fins a la mort i per l’exercici de les virtuts en grau heroic. Però avui celebrem la multitud de sants i santes anònims, que no ho són pas pels seus mèrits sublims sinó per pura gràcia de Déu. Una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar, diu l’Apocalipsi. Que ens quedi clar que ningú no arriba al cel perquè s’ho ha guanyat sinó perquè Jesús ens ho ha guanyat des de la creu.

És provocatiu també el camí de les benaurances que Jesús proposa per accedir a la santedat i a la participació en el Regne de Déu. La felicitat de les benaurances no és el benestar d’una vida tranquil·la sinó el desplegament de tot el que hi ha en nosaltres de més diví, encara que sigui difícil i ardu: la capacitat de plorar i compadir-nos, la lluita per la pau, la veritat i la justícia, el reconeixement de la nostra pobresa i humilitat davant de Déu.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXX de durant l’any / A / 2017

Quin déu estimem? (Mt 22,34-40)

Sembla anacrònic afirmar que el principal manament és estimar Déu amb tot el cor, quan avui dia hi ha tanta gent que viu sense Déu i no sembla que siguin pitjors que els creients. Segurament passa que, encara que no ho vulguem reconèixer, tots tenim algun déu, alguna realitat o idea suprema en la nostra escala de valors. I això acaba marcant les nostres vides d’una manera determinant.

Hi ha déus radicalment malignes, com podem veure en el cas de les persones que cauen en l’infern de la droga o en l’espiral de la violència.

Hi ha ideals que, tot i ser legítims, es tornen tòxics quan s’absolutitzen i es converteixen en ideologies, oblidant l’afirmació del papa Francesc: la realitat és superior a la idea. ¡Quantes vegades en la història s’ha provocat el sofriment de la gent, sacrificada en l’altar d’un cert concepte de pàtria, de justícia o de fe!

Hi ha realitzacions humanes que, de ser instruments al nostre servei, es transformen en veritables ídols als quals ens sotmetem i ho sacrifiquem tot. És el cas dels diners, tan útils i necessaris, però tan perillosos quan es converteixen en el criteri suprem de les nostres accions.

Hi ha, finalment, realitats molt bones, com és la família, que tanmateix no donen la talla quan els atribuïm el lloc de Déu. És injust i abusiu demanar a algú, siguin els pares, cònjuges o fills, que es converteixin en el referent absolut que dona sentit a tota una vida. Tots som limitats i ens equivoquem, tots passem i un dia no hi serem.

Hi ha un segon manament semblant al primer. Molt semblant. L’amor als altres com a si mateix. ¿Per què és tan semblant? En primer lloc, perquè en cada proïsme hi trobem una imatge de Déu. Hem estat creats a imatge i semblança seva. Per això la veritable prova que estimem Déu, a qui no veiem, és l’amor que professem envers les seves imatges, que són els éssers humans.

En segon lloc, perquè l’amor que Jesús ens proposa és de la mateixa mena que Déu ens té. En grec hi ha tres mots que podem traduir per amor. El primer és l’amor eròtic, un amor intens, instintiu, possessiu i exclusiu. És l’amor que predomina en una parella enamorada. El segon és l’amor d’amistat, fet d’afinitat, bona sintonia, correspondència. No exigeix exclusivitat però és selectiu: no podem ser amics de tothom.

Hi ha, finalment, l’amor que ve de Déu, un amor universal i gratuït, que no exclou ningú ni demana res a canvi. És l’amor que va moure Déu a crear el món i a salvar-nos per mitjà de Jesucrist. És l’amor que, per la força de l’Esperit, podem viure ja entre nosaltres.

Certament, en el nostre món d’avui els qui viuen sense Déu no semblen pitjors que els que diem que vivim amb Déu. Però, si de debò visquéssim segons aquest doble manament de l’amor, ¿no és cert que el món seria molt millor del que és ara?

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXIX de durant l’any / A / 2017

El Cèsar no és Déu (Mt 22,15-21)

La frase de Jesús és rodona, però ens queda la feina d’interpretar-la. Alguns, amb interessos més o menys confessables, diuen: l’Església no s’ha de ficar en les coses d’aquest món, i sobretot en política i economia. De fet, Jesús no diu això, sinó més aviat que complir els deures envers Déu no ens eximeix de complir-los envers l’autoritat humana, i viceversa.

En tot cas, no hem d’oblidar que per als jueus, i també per als cristians, hi ha un sol Déu veritable, i que fins i tot el Cèsar es troba sota la jurisdicció divina. Per tant, les coses d’aquest món es regeixen segons les seves pròpies lleis, però en darrer terme estan ordenades a Déu, que és el fonament i la meta de totes les coses.

Per això no vivim en una teocràcia, i cap sobirà d’aquest món pot dir legítimament que sigui rei o cabdill per la gràcia de Déu. Però, d’altra banda, els cristians no podem dimitir dels nostres deures ciutadans ni podem oblidar l’evangeli quan ens fiquem en assumptes polítics, socials o econòmics. La Doctrina Social de l’Església són els criteris i orientacions que l’Església ens dona, partint de l’evangeli i sobretot del manament de l’amor, de cara al nostre comportament en societat.

Aquests criteris són molt amplis i no coarten el pluralisme de la societat. Puc dir que conec cristians de tots els partits polítics amb representació al Parlament. Però puc dir també que no conec cap partit polític que combregui al cent per cent amb els criteris de l’evangeli, de manera que un cristià en qualsevol partit ha de ser, tal com es deia temps enrere, del “sector crític”. Sempre hi haurà algun punt clau en què la consciència del cristià haurà d’atendre els manaments de Déu abans que l’obediència al partit.

Quan ens reunim com a comunitat cristiana hem de tenir molt present que no ens uneix una certa tendència política sinó la crida de Déu. Pensem diferent en moltes coses, i això és legítim sempre que procurem conformar les nostres mentalitats als criteris de Jesús. Per això l’Església no és lloc de debats ni de consignes polítiques, sinó d’acollir tothom en la seva diferència. Però acolliment i respecte no vol dir neutralitat en coses fonamentals. No podem ser neutrals entre democràcia i dictadura, entre legalitat i il·legalitat, entre pacifisme i violència, entre drets humans i repressió, entre diàleg i la llei del més fort, entre inclusió i exclusió. No podem acceptar que el fi justifiqui qualsevol mitjà. I no sempre ho veurem tot clar, però no tenim dret a anar pel món amb els ulls tancats. Qui tingui orelles, que escolti.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXVIII de durant l’any / A / 2017

Sumem-nos a la festa (Mt 22,1-14)

Segur que tots els creients ens hem preguntat alguna vegada com serà el cel. Pel que explica Jesús, ha de ser una festa. Moltes vegades als evangelis, com avui mateix, fa servir la imatge d’un banquet. Però, és clar, hi ha diferències importants entre el banquet del cel i els de la terra.

Normalment als banquets terrenals es reserva el dret d’admissió. No hi pot entrar qualsevol. Cal que tinguis un cert estatus, o un vincle directe amb els amfitrions, o haver-te gratat la butxaca, perquè hi siguis ben rebut. En canvi, el banquet del cel és inclusiu. Els primers convidats van refusar d’anar-hi: aquí Jesús es refereix al poble d’Israel que, tot i la preparació secular feta pels profetes, a l’hora de la veritat no va acceptar la invitació del Fill de Déu. Però tot seguit la invitació es fa extensiva a tothom sense distinció, bons i dolents.

Festa oberta a tothom, sí, però hi ha un criteri d’admissió: cal dur el vestit de festa. Totalment lògic, no? Al capdavall, es tracta d’això. Ningú va a una festa amb la roba de treball, ni va a treballar amb roba de festa. És un senyal de sentit comú, de saber on som, i també de respecte envers els altres.

He començat preguntant com creiem que serà el cel. Però el Regne de Déu no és el cel i prou. El cel serà la plenitud, però el Regne de Déu comença aquí a la terra. I per això la paràbola d’avui ens indica com han de ser el món i l’Església que Déu vol i que hem d’anar construint. Déu vol un món, un país, una família, una Església on ningú se senti exclòs, on tothom sigui ben rebut: un món inclusiu. Déu vol un món, un país, una família, una Església on cadascú sigui respectat en els seus drets i la seva identitat, i on tothom, en contrapartida, es posi el vestit adequat per sintonitzar amb els altres i participar d’una festa que només ho serà de debò quan no hi falti ningú. Hi ha gent que vol deixar petjada en el món donant la nota discordant, cridant l’atenció perquè es parli d’ells encara que sigui malament. Això no suma. Ja que tots hem estat convidats, posem-hi tots de la nostra part. Així de senzill.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXVII de durant l’any / A / 2017

Okupes de la vinya (Mt 21,33-43)

Quan jo era petit, a la meva classe les maquinetes de fer punta al llapis volaven que donava gust. “Me la deixes?” Com que havies de ser bon nen, la deixaves. “Ei, però me la tornes de seguida, eh?… ¿Que no me la tornes, encara?” I al canvi de classe te n’oblidaves, i ja no la veies mai més. Per això valia més no agafar-li gaire afecte ni sentir-se’n massa propietari.

L’evangeli d’avui ens proposa un altre cas més greu d’usurpació de propietat, suposo que avui diríem el cas d’uns okupes, que va acabar malament per a ells. Van començar treballant legalment a la vinya, però es van negar a complir els seus deures envers el propietari legal, van maltractar els seus enviats i fins i tot van arribar a matar-li el fill. Tots tenim clar que un comportament així ha de ser durament castigat.

Jesús explicava aquesta paràbola als notables del poble de Déu, a veure si s’hi veien retratats. També nosaltres hem de veure com ens retrata aquesta paràbola. Si la vinya és el nostre planeta, ¿no hem de reconèixer que estem actuant com uns sobreexplotadors irresponsables que poden acabar destrossant-lo? El dret a gaudir de la terra és correlatiu al deure de respectar-la i deixar-la en bones condicions per a les properes generacions.

Si la vinya és una família, hem de tenir molt clar que la dona no és propietat de l’home ni tampoc al contrari. La promesa de fidelitat implica el deure constant de respectar, honorar i estimar el cònjuge cada dia, i no dona cap dret a controlar ni a exigir submissió.

Si la vinya és l’Església, hem de considerar, com el papa Benet, que no som altra cosa que uns humils treballadors de la vinya del Senyor. Cap bisbe ni cap mossèn no té dret a modelar la comunitat cristiana a imatge i semblança d’ell ni a fer-ne l’objecte de la seva realització personal, sinó que senzillament l’ha de servir tal com Déu vol que sigui servida. Quan algú s’acosta a l’Església a demanar un sagrament, sigui el baptisme o la primera comunió dels fills, o bé el matrimoni amb la parella, no ha de comportar-se com el client que demana un servei i, com que ha pagat, té dret d’exigir. Els sagraments són els regals que rebem de Déu quan ens deixem guiar per ell, quan acceptem la invitació a entrar en la seva família i a formar part del seu poble. Per això un sagrament no es pot viure mai com un final, un gràcies i fins l’any que ve. Si aquesta fos la mentalitat de l’Església, deixaríem de ser el Poble de Déu i ens convertiríem en un prestigiós servei de cerimònies i rituals. I el Senyor de la vinya tindria tot el dret a deixar-nos amb un pam de nas.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies