Diumenge XXII de durant l’any / C / 2022

Primer o darrer, sempre servir (Lc 14,1a.7-14)

El primer lloc, el que anomenem també la presidència, és especialment important en un banquet o en una assemblea. És el lloc de la persona que dirigeix, que pren la paraula i tothom l’escolta, que surt a les fotos. També és normalment el lloc de qui ha hagut de treballar més per tenir-ho tot preparat, aquell a qui es demanaran responsabilitats en cas que alguna cosa no funcioni, sovint és qui paga…

També hi ha una altre lloc important: aquell que es queda prop de la porta per rebre els que van arribant i acomodar-los. Com que és el primer que dona la cara, ha de procurar resoldre els petits problemes que sorgeixin abans no es facin grans i arribin a afectar la resta d’assistents.

Quan un grup fa una excursió o un pelegrinatge, també el primer i el darrer lloc són especialment importants. Qui va al davant fa de guia, decideix quin és el camí a seguir, marca el ritme de la marxa i les aturades. Però també és important aquell que es queda al darrere amb la missió d’atendre els que pateixen algun contratemps i evitar que ningú es quedi despenjat.

En el camí cap a Jerusalem, imaginem Jesús al capdavant, obrint la marxa, mentre que els apòstols el segueixen al darrere intrigant entre ells o rumiant sobre les intencions del Mestre. Però també, quan és envoltat per la multitud, veiem Jesús interessant-se especialment pels malalts, els invàlids, els infants…

Fins i tot a l’últim sopar trobem Jesús ocupant successivament els dos llocs. A taula és ell clarament qui té la paraula i instrueix els deixebles. En instituir l’eucaristia, ell és qui pronuncia la benedicció, parteix el pa i dona l’ordre de menjar-ne i de passar-se la copa. Però tot d’una es posa el davantal per rentar els peus als assistents, i així passa a ocupar clarament el darrer lloc.

Amb les paraules que avui adreça a aquell fariseu, Jesús ens diu clarament que aquest ha de ser sempre el nostre capteniment, tant si ens toca anar al davant com al darrere: no buscar privilegis ni figurar, sinó servir allà on convingui.

I després ens diu que, quan fem un dinar o un sopar, no convidem els amics ni gent rica o important, sinó aquells que no ens podran recompensar. És cert que fer el bé moltes vegades compensa. Tothom qui fa un voluntariat acaba dient que ha rebut més del que ha donat. Però això només funciona quan fas les coses sense buscar compensació. Hi ha gent agraïda a qui dona gust ajudar, però també hi ha gent que no ha après a ser-ne. Hi ha persones ferides, desconfiades, cremades, a qui la vida ha tractat durament, i no hem d’esperar que ens besin la mà quan els oferim ajuda. I potser ells són els qui més la necessiten. Fer el bé sense esperar recompensa és difícil, és exigent. Però és possible quan prenem consciència que la veritable recompensa és la que ja estem rebent de part del Pare, que ens ha fet fills seus per mitjà de Jesús.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XXI de durant l’any / C / 2022

Uf, l’examen final (Lc 13,22-30)

“Són pocs els qui se salven?” Sentint aquesta pregunta, em venen ganes d’avançar-me a la resposta de Jesús i contestar: però tu, ¿com t’imagines que és Déu? ¿Et creus que s’ho passa bé condemnant la gent a l’infern?

Quan jo era professor, el dia abans de l’examen sempre hi havia algun alumne que s’acostava a preguntar: profe, ¿tu creus que jo puc aprovar? Jo sempre em quedava parat, pensant per a mi en la imatge que s’havia fet aquell alumne dels seus professors. I després li contestava que sí, és clar, que jo vull que tots els alumnes aprenguin i que ho puguin demostrar a l’examen.

També ens hem de preguntar nosaltres quina imatge tenim de Déu, perquè podria ser que tingués molt poc a veure amb la que ens ha transmès Jesús. Si imaginem un Déu que ens vigila amb ulls inquisidors i va prenent nota de tots els nostres pecats per al dia del càstig final, convé que tornem a llegir, per exemple, la paràbola de l’ovella perduda o aquella frase en què sant Pau diu que Déu vol que tots els homes se salvin (1Tm 2,4). Quin disgust ha de de tenir Déu cada cop que algun ésser humà no se salva! Salvant les distàncies, semblant al disgust que té un professor quan veu que els alumnes han suspès l’examen.

Tornat als meus temps de professor, hi havia una altra pregunta típica dels dies abans de l’examen: profe, ¿què haig de fer per aprovar? La meva resposta sempre era la mateixa, i estic segur que era la que menys volien sentir alguns alumnes: estudia! Alguns feien cara de pena i suplicaven: va, profe, enrotlla’t, demana’m el que vulguis, et pagaré un cafè, et ballaré la macarena, però no em facis estudiar, si us plau…

És el que Jesús diu: mireu d’entrar per la porta estreta. Aquells jueus volien fer valer els seus privilegis: vinga, enrotlla’t, Jesús, som deixebles teus, hem escoltat els teus discursos, ens hem assegut a taula amb tu i t’hem convidat a dinar. Ja ens hem guanyat el cel, oi?

I Jesús els respon que tot això no serveix de res, que molts que no han sentit parlar mai d’ell els passaran al davant en el Regne de Déu, i que si no s’espavilen a passar per la porta estreta en quedaran fora.

¿Què és això de la porta estreta? Per què l’han feta estreta? Perquè no hi passin els grassos? No, jo crec que l’han feta estreta perquè s’hi passa d’un en un. Fa uns anys vaig anar a visitar la Sagrada Família a Barcelona i vaig veure que hi havia l’entrada de grups. El guia donava la cara i deia: amb mi venen vint-i-cinc. Els anaven comptant i ja eren tots dintre. Però també hi havia l’entrada individual per als visitants que, com jo, anaven pel seu compte. Aquesta és la bona, la porta estreta de què parla Jesús.

En aquella porta has de presentar la teva entrada individual. No s’hi val a dir: jo soc catòlic, soc de la parròquia de Sant Esteve, soc de l’Adoració Nocturna, de l’Opus Dei, de Justícia i Pau… No, aquí no valen els passis de grup. Tu, qui ets?

Ostres, em demanen el passi individual i que aquí no tenen comptabilitzades les misses, les novenes i les processons que m’he empassat. Ara què faig? Tranquil, és molt fàcil, Jesús t’està donant moltes pistes: la porta estreta, els darrers que seran primers… ¿No has estudiat l’evangeli? Segur que ho saps, repassa! Ah sí, ara hi caic! Les benaurances, el bon samarità, el lavatori dels peus al sant sopar… La porta estreta és la porta de servei. Servir i estimar com Jesús és el que ens obre la porta del Regne.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Assumpció de la Mare de Déu / 2022

Més enllà del sextet (Lc 1,39-56)

Perdoneu que comenci amb una mica de frivolitat, avui és dia de festa major una mica pertot arreu i ens ho podem permetre. No em puc estar de dir que els afeccionats del Barça i els del Bayern som els únics que hem experimentat l’emoció i sabem què representa guanyar tots els títols en una temporada, l’un rere l’altre, el famós sextet: lliga, copa, Champions, supercopa estatal, supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. I, tanmateix, el món no s’atura i a la temporada següent es torna a partir de zero, i si no es fa com a mínim un bon doblet ja es parla de fracàs.

¿Què té a veure això amb l’Assumpció de la Mare de Déu? Ara ho veureu. Ella també va fer el seu sextet en la història de la salvació. Anem repassant els títols un per un.

El primer va caure el 8 de desembre, que és quan celebrem la seva concepció immaculada. Déu la va preservar del pecat original en previsió del paper únic que havia de jugar en el pla redemptor de Déu.

El segon títol cau tot just nou mesos més tard, el 8 de setembre, quan celebrem el seu naixement i l’esclat d’alegria dels seus pares Anna i Joaquim.

El 25 de març celebrem el tercer títol, l’anunci de l’àngel i el sí de Maria que va permetre que el Fill de Déu s’encarnés i fos concebut en les seves entranyes.

El quart títol és el naixement del seu fill Jesús, que celebrem el 25 de desembre.

El cinquè va ser el més patit. Dreta al peu de la creu acompanya el seu fill en la passió i la mort que han dut la salvació a la humanitat, i allà mateix és investida mare del deixeble estimat.

El sisè títol va arribar set setmanes més tard. Reunida amb els deixebles i els parents de Jesús, el dia de Pentecosta va rebre amb tots ells l’efusió de l’Esperit Sant, el mateix que la cobrí amb la seva ombra el dia de l’Anunciació. Així és engendrada l’Església, de la qual ella participa amb el seu carisma únic de maternitat.

Fins aquí els sis títols! Però ja sabem, tornant al futbol, que amb sis no n’hi ha prou, que si et quedes amb el sis a la següent temporada cal tornar a partir de zero, oi? El set, en canvi, té en la nostra cultura religiosa el valor simbòlic de plenitud: els set dons de l’Esperit Sant, els set sagraments, les set peticions del parenostre…

Doncs bé, el setè títol guanyat per Maria és el que celebrem avui. La seva assumpció al cel és la victòria definitiva, la participació plena en la salvació que Jesús ens ha regalat. Ja no hi ha marxa enrere. Ha arribat al cim i s’hi queda per sempre. Hi ha persones que creuen en la reencarnació, en un etern retorn: aquests són els del sextet. Amb Maria Assumpta nosaltres proclamem que hi ha una meta definitiva, una victòria que un cop assolida ja no s’escapa mai més. Ens n’alegrem per Maria i també per nosaltres mateixos, perquè creiem que ella intercedeix perquè els seus fills puguem fer també el camí que ella ha recorregut fins a la casa del Pare i puguem restar-hi per sempre.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XX de durant l’any / C / 2022

Pau i consciència (Lc 12,49-57)

Una casa qualsevol. Dos germans s’estan barallant per una joguina. Hi ha plors i crits. De sobte entra la mare i, fent servir la seva superioritat, pren la joguina i exclama: S’ha acabat, que hi hagi pau! Es fa el silenci, però s’ha fet la pau?

Jesús va dir una frase que repetim a cada missa: Us deixo la pau, us dono la meva pau. Però també ens va advertir que no és una pau com la que dona el món. La pau del món és falsa, és la calma entre dues guerres. Perquè la veritable pau només s’obté per mitjà de Jesús. Ell és qui restaura la naturalesa humana, ell ens fa redescobrir el veritable vincle fratern que ens uneix a tots. I és des d’aquest vincle fratern que podem encarar els conflictes per a resoldre’ls en veritat i justícia, no simplement reprimir-los i maquillar-los.

Vull posar l’exemple de Jordi Pesarrodona. És un comediant de la Catalunya central que es va fer famós l’any 2017 per posar en una foto amb el nas vermell de pallasso al costat d’un guàrdia civil. Cinc anys abans, quan va entrar de regidor a Sant Joan de Vilatorrada, alguns del poble l’aconsellaven que no fes política perquè destaparia coses molt lletges que afectaven la seva família. Ell va indagar i va descobrir la història del seu avi Genís, que tenia el sobrenom de matacapellans. Recordo haver vist un acte organitzat per Memorial Democràtic en què Jordi Pesarrodona va poder explicar la història i abraçar el fill d’una de les víctimes del seu avi, el propietari de Can Punxes.

És així com es construeix la pau. És un treball ardu i difícil, perquè no sempre hi estem preparats, perquè s’activen moltes resistències… Aquest és el foc de què parla Jesús. Cal calar foc a la brossa que ens emplena el cor, com els pagesos que cremen les restes de la poda. Cal deixar espai obert a la veritat perquè hi pugui brotar l’amor.

I cal també maduresa per a prendre les decisions sobre la pròpia vida amb plena responsabilitat. Hi ha una visió equivocada de la moral cristiana que la presenta com l’obediència automàtica a uns preceptes que dicta l’Església sense necessitat de cap reflexió personal. Això és fals. La doctrina de l’Església sempre ha dit que el lloc concret en què es manifesta la llei moral és la consciència de la persona. És el que diu Jesús al final de l’evangeli d’avui: “Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”

Perquè s’entengui el que vull dir, acabo posant l’exemple d’un punt que avui dia és controvertit. La norma de l’Església diu que un cristià que viu en parella sense haver rebut el sagrament del matrimoni no pot acostar-se a rebre la comunió. Això té tota la lògica. Un cristià que deixa al marge de la seva vida de fe un aspecte tan important com és la relació de parella i la vida familiar no està en plena comunió amb l’Església, que és la família dels deixebles de Jesús. Si s’acosta a combregar està desvirtuant l’eucaristia. No té sentit que rebis la comunió si no estàs veritablement en comunió.

Ara bé, posem-nos en el cas concret d’una dona jove casada per l’Església i abandonada pel marit amb dos fills petits. No rep una pensió suficient i ha de triar entre quedar-se cuidant els fills en la misèria o sortir a treballar deixant-los desatesos. Com que tot plegat és inviable, no veu altra sortida que trobar de seguida una nova parella, que afortunadament surt bé i dona l’estabilitat desitjada a la família. La norma general diu, com hem vist abans, que aquesta dona no pot combregar. Però si ella sent la necessitat d’aquest aliment espiritual, és difícil poder-li retreure res, oi? Què cal fer, doncs? Serà bo aconsellar-se degudament, i al final prendre la decisió dins de la pròpia consciència, que per això ens l’ha donada nostre Senyor.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge XIX de durant l’any / C / 2022

Administradors fidels i valents (Lc 12,32-48)

Penso que una de les pàgines més glorioses de la història contemporània han estat els inicis del procés de construcció europea. La Segona Guerra Mundial havia deixat un rastre de mort i destrucció, i també molt de dolor i desolació moral en veure fins a quin punt pot arribar la crueltat humana. No s’han d’oblidar mai l’holocaust i els camps de concentració nazis, així com el bombardeig massiu de ciutats per part dels dos bàndols, i finalment l’ús de la bomba atòmica per part dels Estats Units.

Després de tanta devastació física i moral, sembla que el més probable haguera estat obrir un llarg període de desconfiança dels aliats envers Alemanya, humiliar-la i fer tot el possible perquè no aixequés cap. En canvi, tot just cinc anys després del final de la guerra, els antics enemics mostraven una ferma voluntat de cooperació fins al punt de fundar la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, que va ser l’embrió de l’actual Unió Europea. Els polítics europeus d’aquell temps, molts dels quals d’inspiració cristiana, van entendre que les guerres es guanyen o es perden, però que el que realment cal guanyar és la pau. I que per a guanyar-la cal ser tant o més valents que per a la guerra.

Explico tot això perquè l’evangeli d’avui també és per a valents. Els primers cristians eren un petit ramat, febles i sovint perseguits. En aquestes circumstàncies, el més assenyat sembla tancar-se, protegir-se, procurar passar desapercebuts, no molestar… I, al capdavall, si van mal dades, que cadascú miri per ell mateix i que campi qui pugui. Però no, Jesús els exhorta a no tenir por i a atrevir-se a compartir-ho tot, a créixer en generositat i fraternitat, perquè aquest és el nostre veritable tresor.

¿No trobeu que això ens ho hauríem d’aplicar avui dia a molts nivells? En primer lloc dins l’Església, és clar, perquè veiem que cada cop més som un petit ramat i que el món no funciona d’acord amb les nostres consignes. La resposta no és plegar ni tampoc refugiar-nos en petits grups de resistència. Tot passa, com diu Jesús, per l’atreviment de créixer en generositat i fraternitat. Com ja deia el papa Benet, el problema no és ser pocs sinó deixar de ser significatius.

Però això ens ho hem d’aplicar també a nivell social i planetari. En les crisis sempre hi ha el perill de caure en una actitud de replegament i intentar preservar la mica de benestar que tenim. Ho veiem, per exemple, amb les tanques de Ceuta i Melilla i amb moltes decisions que afecten l’economia mundial. Per aquest camí el món serà cada cop més injust i, per tant, més violent, i el clima cada vegada més extrem.

I, per si algú no ho acaba de veure d’aquesta manera, Jesús dona l’argument definitiu. Els bens materials es queden en aquest món, per tant són com els tresors que s’arnen o es rovellen. Perquè nosaltres no ens quedem aquí per sempre, sinó que el nostre destí és la casa del Pare. I allà l’únic tresor que posseirem és l’amor. Mentre vivim aquí ens pensem que som amos de les coses, però al capdavall no som més que administradors que han de retre comptes al veritable propietari, que és el Creador, Principi i Fi de totes les coses.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General