Diumenge XXV de durant l’any / A / 2020

Pa amb xocolata (Fl 1,20c-24.27a)

Jo soc de l’època que berenàvem pa amb xocolata. Sempre m’ho feia venir bé de manera que la major part de la xocolata es quedés per al final. Ara continuo fent el mateix: primer l’arròs i després les gambes, primer el pollastre i després els escamarlans… Les coses bones es guarden per al final. Així, sabent esperar, s’allarga el gaudi.

Que ningú s’ofengui, però diuen que això és un signe de maduresa. Quan un nadó té gana plora desconsoladament fins que la mare li acosta el pit. Més endavant, però, l’infant aprèn que cal esperar mentre la mare prepara les farinetes. Saber diferir el gaudi demostra control sobre les pròpies decisions i acceptació de la realitat tal com és.

Tenir sentit religiós i de transcendència ens ajuda, en aquest sentit, a créixer en maduresa humana. Si no crec que la meva vida tendeix cap a una meta, que té un sentit que va més enllà de mi mateix, sembla que el més raonable hauria de ser procurar gaudir tant com pugui ara i aquí, que és l’únic que tinc segur: em menjo la xocolata i després ja veurem què passa amb el pa. En canvi, si crec que estic destinat a una vida de plenitud, l’esperança m’ajuda a viure enmig de les dificultats i limitacions del món present.

Això és el que vivia sant Pau: a la presó, en perill de mort, no s’ensorra perquè per a ell viure és Crist. Per això no tem la mort. Al contrari, pensa que li seria un guany perquè el portaria a la trobada definitiva amb Crist, que és incomparablement millor que tot el que podem experimentar en aquest món.

Hi ha qui critica l’esperança cristiana perquè en aquesta expectativa i desig d’una vida millor hi veu un rebuig de la vida present, una evasió de la realitat. Marx parlava de l’opi del poble: una manera de mantenir-nos callats i resignats, suportant les injustícies del sistema, en espera d’una retribució en el més enllà. Podria ser així si no fos perquè el camí que Jesús ens ha ensenyat per arribar a la vida eterna és el manament de l’amor. Per això no podem deixar de mirar al nostre voltant, de tocar de peus a terra i compadir-nos i solidaritzar-nos amb tots els cecs, malalts, famolencs i proscrits que anem trobant pel camí de la vida, tal com va fer Jesús mateix. Pau veu, per això, més necessari continuar la seva vida corporal, pensant que té encara una tasca per acomplir. També nosaltres, mentre som en aquest món, tenim la tasca diària d’estimar el proïsme a la manera de Crist. Aquest és el nostre pa de cada dia, que mengem amb gust mentre esperem la xocolata que tenim preparada en la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIV de durant l’any / A / 2020

Som del Senyor (Rm 14,7-9)

Recordo que a col·legi, quan ens feien llegir en veu alta, ens deien que hi havíem de posar entonació, i que aquesta depenia dels signes de puntuació que donen èmfasi a cada frase. Un infant no dirà mai “tornem al col·le” amb fredor, com si fos un autòmat. Ho pot dir amb entusiasme, amb avorriment, amb tristesa, amb por o bé, si és despistat, amb un signe d’interrogació: “¿tornem al col·le?” I això ens donarà molta informació sobre els seus sentiments respecte del col·legi.

No vull criticar els lectors de missa, als quals cal agrair la seva disponibilitat a fer el servei de donar veu a les Sagrades Escriptures, que no és poca cosa. Per a comunicar la Paraula de Déu cal procurar vocalitzar bé, és clar, però també és important mirar de transmetre’n el sentit per mitjà de l’entonació. No podem dir “Ai de vosaltres, escribes i fariseus” o “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo” amb la mateixa cantarella que “Deixeu que els infants vinguin a mi” o “Tampoc jo no et condemno” o “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor”.

Explico tot això perquè em pregunto quin sentiment i, per tant, quina entonació ens espontàniament davant de la frase “tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Si cadascú hagués de triar una paraula, penso que potser guanyaria “resignació”, oi? El mateix to que fem servir quan diem que en aquest món estem de pas. Ja ens agradaria quedar-nos-hi, però ves, nostre Senyor ha decidit una altra cosa…

Crec que el vigor de la nostra fe es pot mesurar per la nostra capacitat de dir amb goig interior i amb un somriure a la cara que, tant si vivim com si morim, som del Senyor. Perquè això voldrà dir que hem copsat que Déu ens estima més del que ens estimem nosaltres mateixos, que ell ens ha destinat a una felicitat més gran de la que nosaltres podem imaginar i arribar a desitjar, i que cap contrarietat del món present no ens pot apartar del seu amor. Aleshores comencem a viure sense por al fracàs, a la malaltia o a la mateixa mort. Perdre la por no vol dir temeritat o inconsciència. Sabem que ho podem passar molt malament, i això ens desplau. Però sabem que finalment som del Senyor i ell té la darrera paraula, que és una paraula de vida. Quan patim i morim, pensem que Jesús també va passar per la creu i pel sepulcre, però que no s’hi va quedar. I que nosaltres som cridats a viure amb ell per sempre. Tant de bo que tots puguem arribar a dir amb goig i amb confiança que en la vida i en la mort som del Senyor.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIII de durant l’any / A / 2020

Estima i fes el que vulguis (Rm 13,8-10)

Després de tots els arguments que sant Pau ha donat, en la llarga carta als Romans, perquè, seguint el seu exemple, ens decidim a viure d’acord amb la voluntat de Déu, als darrers capítols del text trobem unes recomanacions d’ordre pràctic que ens ajuden a donar resposta concreta a la gran pregunta: ¿què és el que Déu espera de mi?

«No quedeu a deure res a ningú». Una prohibició difícil de justificar i de posar en pràctica en una època en què hem normalitzat el recurs als préstecs i a les hipoteques per a emprendre molts projectes. Segurament sant Pau es refereix a una actitud de fons: qui deu molt és que ha demanat molt. I no oblidem que perquè hi hagi un deutor hi ha d’haver també un creditor. Tots tenim unes necessitats que han de ser cobertes, i si no hi arribem tenim tot el dret a demanar ajuda. L’estat del benestar és un gran avenç social perquè vol dir que reconeixem que cal vetllar per les necessitats bàsiques de tothom. Però això no pot funcionar si tothom reclama i ningú aporta. El dret a rebre ajudes implica el deure d’ajudar quan estic en condicions de fer-ho. Glossant Kennedy, no ens podem passar el dia pensant què ha de fer el país per nosaltres i no pensar mai en què hem de fer nosaltres pel país.

«L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres». Sant Agustí ho va reblar amb una frase lapidària: “Estima i fes el que vulguis”. Una frase que avui interpretem malament perquè confonem l’amor amb el sentiment, i això ens porta a deixar-nos endur pels impulsos del cor sense tenir en compte les exigències de la raó i de la llei objectiva. No és bo tot el que fem posant-hi el cor, perquè el cor també té les seves malalties. Els sentiments són importants i els hem d’atendre, però no hem de deixar que ens tiranitzin.

«Qui estima no fa cap mal als altres». Aquesta frase ens delata què vol dir sant Pau amb la paraula amor. Posem-la en positiu: qui estima fa el bé als altres. I sant Pau posa d’exemples uns manaments d’abast universal: no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre… Són manaments que ens obliguen envers tothom, no tan sols envers els que em cauen bé o són dels meus. Inclouen fins i tot aquells que considero els meus enemics. Aquest és el veritable sentit de la frase de sant Agustí del paràgraf anterior.

És una moral exigent, sens dubte, però potser és una exigència diferent de la que alguns s’imaginen. Hi ha qui somia un món utòpic en què tots pensarem igual i per això viurem en harmonia. En canvi, el manament de l’amor cristià no ens obliga a pensar i sentir tots igual sinó a respectar i treballar pel bé dels que pensen i senten diferent. Podem imaginar fàcilment els canvis radicals que suposaria aquesta manera d’actuar en el món de la política, de l’economia o de la resolució dels conflictes familiars. Caldrien molts canvis, però són canvis possibles perquè no se’ns demana res que estigui fora de l’abast humà. I el món es transformaria de dalt a baix. I potser aleshores començaríem a entendre què volia dir Jesús quan parlava del Regne de Déu.

Jordi Vila i Borràs

Diumenge XXII de durant l’any / A / 2020

No us emmotlleu, transformeu-vos! (Rm 12,1-2)

Imaginem-nos que avui rebem un missatge d’una persona que ens mereix tota la confiança i que ens diu: “Et semblarà increïble, però hi ha una persona meravellosa que s’ha fixat en tu. És tota bondat i té una riquesa i un poder incalculables que només utilitza per a fer el bé, i això el fa immensament feliç. S’ha fixat en tu com ja fa temps que s’ha fixat en mi, no et sabria dir què veu d’especial en nosaltres. Jo diria que és tan bo i poderós que d’una o altra manera es va fixant en tothom. Vol que li ofereixis tot el que ets i tot el que tens, i així ell podrà compartir amb tu tot el que és i tot el que té. Pensa que ell és tan bondadós que no et privarà de res del que és veritablement bo en la teva vida, però que per mitjà d’ell tot es transforma i perfecciona. Sí, ja t’ho he dit en començar, et sembla increïble, però és veritat. T’ho dic per experiència pròpia”.

Repassem una mica l’itinerari que hem seguit els darrers diumenges amb la lectura de breus fragments de la Carta als Romans. Fa tres setmanes sant Pau es lamentava que les coses no li sortien tal com ell tenia previst. Per molt que s’hi escarrassava, no aconseguia convèncer els seus germans jueus que Jesús és el Messies, l’enviat de Déu. Però fa dues setmanes feia un pas endavant i reconeixia que segurament el projecte de Déu era millor que el seu petit projecte personal, i que al final tot s’acompliria de la millor manera possible. Per això diumenge passat esclatava d’admiració: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu». Certament, els camins del Senyor són inescrutables perquè només ell sap escriure recte amb rengles torts. I avui arribem a la conclusió pràctica: si és així, no hi ha millor decisió que posar les nostres vides a les seves mans. Confiant-nos a ell, que és tot bondat i tot poder, trobarem la felicitat i la plenitud.

Doncs bé, encara que sembli mentida, ens passem la vida sense acabar de fer el pas que ens demana el Senyor. Només hi ha una raó: que vivim “emmotllats al món present”, com diu sant Pau. Ens hem acomodat a les petites engrunes de felicitat que aquesta vida ens dona a comptagotes, i no ens en volem desprendre. És com si estiguéssim encara en el si matern i una veu ens digués: “Ara naixeràs, sortiràs d’aquest lloc on vius enclaustrat i podràs respirar amb els teus pulmons, veure la mare amb els teus ulls, caminar cap a ella amb les teves cames i dir-li que l’estimes amb les teves paraules”. I potser la nostra resposta fora: “Tot això no m’interessa, prefereixo quedar-me aquí sense necessitat de respirar, mirar, caminar ni parlar”.

Tinc un bon amic que diu que, quan es mori, la seva aspiració no és arribar al cel sinó quedar-se als llimbs perquè és un lloc on no s’hi està ni bé ni malament, i amb això ja es conforma. Dit així ens sembla pintoresc, però ens hauríem de preguntar si en el fons això no retrata la nostra manera de viure. Sant Pau ens convida a renovellar la nostra manera de veure les coses perquè puguem reconèixer la voluntat de Déu, allò que és bo i perfecte. Renovellats, no acomodats. Buscant allò que és perfecte, no conformats amb la mediocritat.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXI de durant l’any / A / 2020

Buscar Déu (Rm 11,33-36)

La curiositat, és a dir, el desig de saber és una disposició de l’esperit humà que ens acosta a Déu. Al contrari del que molta gent pensa, hi ha més creients entre els professors universitaris de l’àmbit científic que entre els de l’àmbit humanístic. És que, sigui quin sigui el camp d’estudi (l’estructura de la matèria, la mecànica de l’univers, l’evolució dels éssers vius o el funcionament del cervell humà), el científic s’admira en descobrir l’harmonia i l’elegància d’unes lleis i unes estructures que no sembla que puguin provenir de l’atzar i que obren pas a nous camps del coneixement. Cada resposta a un problema científic suscita noves preguntes, i per això el veritable savi té la impressió de saber encara molt poca cosa, i el desig de continuar descobrint més i més.

En canvi, l’arrel de la ignorància és la manca de curiositat: persones que, davant de qualsevol nou repte, diuen “això és massa complicat per a mi” i se’n desentenen.

Doncs bé, les persones veritablement espirituals són les que tenen una curiositat davant les coses de Déu similar a la que tenen els científics davant les coses d’aquest món. No és espiritual qui es pensa que Déu és un senyor molt vell amb barba blanca que viu en un lloc molt llunyà, enmig dels núvols, i que per mitjà dels àngels, que són com els empleats de la seva empresa, fa i desfà les coses tal com li ve de gust. Qui té aquesta imatge de Déu no és una persona creient sinó crèdula, i el seu grau de coneixement espiritual equival al d’una persona que es pensi que la Terra és plana i que el Sol gira al seu voltant.

Hi ha persones que afirmen no creure en Déu perquè s’han quedat amb aquesta imatge infantil i desconeixen la saviesa que es troba no solament en el cristianisme sinó també en les altres tradicions espirituals de la humanitat. A aquestes persones els convindria una mica més de curiositat espiritual, i es podrien arribar a sorprendre de les coses de Déu tant o més que els científics s’admiren de les meravelles de la natura.

Però sovint també als creients ens falta aquesta curiositat espiritual. Davant l’afirmació que feia en l’homilia de diumenge passat –Déu escriu recte amb ratlles tortes- o davant d’un concepte tan fonamental en el cristianisme com que Déu és Trinitat, molts creients es fan enrere i diuen: “això és massa complicat per a mi, les coses de Déu no es poden entendre”.

Encara que el coneixement natural i el diví són molt diferents, penso que encara es pot estirar una mica més l’analogia que estic fent. El científic, per poc assenyat que sigui, admet que mai no podrà arribar a comprendre totalment els misteris de la natura, però malgrat tot no deixa d’investigar, i gaudeix i treu profit de cada nou descobriment. Així mateix, la persona més espiritual s’ha de reconèixer ignorant dels misteris divins, però no deixa mai d’aprendre i de buscar Déu i el compliment de la seva voluntat.

Aquest era, de ben segur, el capteniment de sant Pau quan exclamava: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu!» Sí, els seus judicis són incomprensibles i els seus camins són impenetrables, però l’aventura més gran de la nostra vida és arribar a comprendre com Ell ens sosté, ens acompanya i ens guia, i així organitzar-nos la vida d’acord amb la seva voluntat, perquè «tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell». (Jordi Vila Borràs)