Diumenge de Pasqua / 2021

Ho veié i cregué (Jn 20,1-9)

El sepulcre era obert i buit, i encara era fosc. Maria Magdalena s’hi atansà i va veure que la pedra havia estat treta de l’entrada, i va córrer a dir-ho a Simó Pere i a l’altre deixeble. El deixeble estimat va arribar el primer i va fer una primera ullada a l’interior. Simó Pere després va entrar i va acabar de veure com estava tot. Finalment també va entrar l’altre deixeble, “ho veié i cregué”. I és ara quan s’esvaeix la foscor. El sepulcre buit es torna lluminós, esclareix el seu misteri i il·lumina l’enteniment d’aquells deixebles que “fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.

La mort ha estat vençuda per la resurrecció de Jesús, el pecat que ens apartava de Déu com un mur infranquejable ha estat perdonat i la humanitat de tots els temps, des dels nostres primers pares fins als humans que encara han de néixer, han estat recreats a una nova humanitat fundada per Jesús: aquest és el sentit salvador de l’expressió “davallà als inferns” que trobem al credo.

Jesús ha mort en creu i ha ressuscitat per tothom, no hi ha ésser humà que resti exclòs de la seva acció salvadora. Però només arribem a ser-ne conscients quan ens obrim a la fe. Segur que tots algun cop ens hem quedat totalment a les fosques, sigui a casa en una apagada de llum o potser dins d’un túnel o d’una cova anant d’excursió. Es va creant una sensació d’angoixa i de desubicació, no tenim punts de referència. Fins que es fa la llum. Aleshores tot canvia. No ens hem mogut del lloc, però ara sabem on som. Així mateix va succeir al sepulcre buit: veié i cregué.

Quan rebem aquesta bona nova se’ns escalfa el cor i comença a bategar amb una nova alegria. Sí, encara som en un món ple d’ombres, de mal i d’injustícies, però sabem que la llum acabarà omplint tots els racons. La fe que ens ha encès el cor ha d’esdevenir un punt de llum que ajudi a encendre’n molts més. La fe, quan és de debò, quan neix de la vida nova del Crist ressuscitat, no pot deixar de ser contagiosa. Hem de compartir la llum amb els qui encara viuen en tenebres, perquè la llum del Crist és per a tothom, perquè tothom necessita saber que som germans, que tenim un Pare que ens estima amb un amor entranyable i que, guiats per Jesús, ja podem començar a viure el Regne que Déu desitja per a tothom.

Jordi Vila Borràs

Vetlla Pasqual / B / 2021

Tan senzill i tan gran (Mc 16,1-7)

Els que seguiu les meves homilies sabeu que m’agrada relacionar el text de l’evangeli amb algun fet de la vida ordinària. En aquest cas no crec que sigui possible, perquè la resurrecció és una experiència que no hem fet i que depassa tot el que podem esperar de veure en aquest món.

Ens pot haver passat que alguna vegada ens han dit: mira, s’ha mort tal persona… i després resulta que no s’ha mort i ens el creuem pel carrer: ensurt i sorpresa, i mossegar-te la llengua per no dir: ah, pensava que t’havies mort! Ja veiem que aquí no es tracta d’això. Jesús va morir ben de debò. I no va tornar a la vida d’abans sinó que va entrar en la vida definitiva, la que ja no es troba sotmesa a la mort.

Però aquelles bones dones, deixebles del Senyor, van rebre la notícia d’una manera ben senzilla. El relat de la tomba buida apareix als quatre evangelis amb quatre versions diferents. Això no ens ha de sorprendre si tenim en compte que els relats tal com els coneixem es van escriure entre quaranta i seixanta anys després dels fets esdevinguts, i és normal que en tant de temps de tradició oral molts detalls del relat s’anessin deformant. De cap manera hem de pensar que els evangelistes volguessin inventar-se els fets, sinó que els van arribar tradicions que havien anat evolucionant.

Dit això, el que sorprèn del relat de Marc que enguany hem llegit, que és el més primitiu dels quatre, és la seva senzillesa. Mateu parla d’un terratrèmol i un àngel que resplendia com un llamp i amb un vestit blanc com la neu. Lluc parla de dos homes amb vestits resplendents. En Joan trobem corredisses de Maria Magdalena, Simó Pere i el deixeble estimat, fins que finalment Jesús mateix s’apareix a Maria. En l’evangeli de Marc les dones es pregunten qui els farà rodolar la pedra que tancava el sepulcre, que era molt grossa, i en trobar-lo obert s’esglaien i veuen, assegut a la dreta de la tomba, un jove vestit de blanc que els dona la notícia. Gairebé com aquell que va a comprar i troba que hi ha algú a la botiga que ha arribat abans i l’informa de qualsevol novetat.

Segurament necessitem tota la vida per anar fent-nos la idea del que significa això que avui estem celebrant. Jesús ha vençut la mort i ens crida a seguir el seu camí. Cantem l’al·leluia, que és un crit de victòria, un cant de goig, perquè, encara que continua havent-hi mal i mort entre nosaltres, sabem que la darrera paraula és paraula de vida. Enmig de les contradiccions de cada dia, tenim ara una esperança ferma. El Senyor ha arribat a la meta, ens espera i ens convida a seguir-lo.

Jordi Vila Borràs

Divendres Sant / 2021

La victòria de la creu (Jn 18,1-19,42)

Avui dia continua passant. Milers de persones pateixen pena de mort any rere any. Milions de víctimes dels conflictes armats, si comptem morts, ferits i desterrats. Centenars de milions que pateixen fam. Persones sotmeses a esclavitud, tortures i vexacions, sigui en l’entorn familiar, pel crim organitzat o per les mateixes forces públiques de seguretat que en teoria haurien de protegir els ciutadans. Persones privades de llibertat, algunes d’elles sense haver comès cap delicte, moltes en presons infrahumanes. Malalts i ancians sense accés a l’assistència que necessiten. Camps de refugiats sense previsió de retorn a la normalitat. Persones i famílies sense accés al treball i a l’habitatge. Perquè som conscients de tot això ens resulta tan fàcil connectar emocionalment amb la passió de Jesús, que és la passió del món. Jesús s’ha fet solidari amb el sofriment humà.

Ell, com tot ésser humà, tenia els seus projectes. Els evangelis ens mostren que, per tal de dur a terme la missió que el Pare li havia encomanat, començà a predicar a Galilea el missatge sobre el Regne de Déu. Aviat es trobà que bona part dels que començaren a escoltar-lo no l’entenien o pretenien manipular-lo. Per això es decidí a formar una petita comunitat de deixebles que fos l’embrió del nou Poble de Déu… però també aquests fallen tantes i tantes vegades. Segur que, quan es decidí d’encaminar-se a Jerusalem amb la consciència d’enfrontar-se a la pena de mort, pensava en totes les coses bones que podria fer si continués vivint. Era molt jove, potser no havia arribat encara a mitja vida.

Però, si seguim amb atenció el relat de la Passió de Jesús, ens adonem que en cap manera no es tracta del seu fracàs. És el fracàs de Pere, del Sanedrí, de Pilat… Però Jesús s’alça victoriós en la creu i des d’ella arriba al ple compliment del sentit de la seva vida, que és el lliurament de si mateix al Pare i als germans.

La creu de Jesús ens ensenya que cap sofriment ni cap fracàs dels nostres projectes humans ens allunyen de la veritable meta vers la qual ens encaminem. Per fosques que siguin les tenebres, ens espera la llum de la vida divina. Per això avui és dia de compassió i de reflexió, però no pas de dol. Jesús venç des de la creu.

Jordi Vila Borràs

Dijous Sant / 2021

Feu això (Jn 13,1-15)

L’any passat el confinament domiciliari ens va impedir celebrar públicament els oficis de Setmana Santa. Enguany hem millorat, ja ens podem trobar a l’església. Tanmateix, encara ens afecten restriccions d’horaris i d’aforament. No pot haver-hi actes multitudinaris i hem d’anar amb molt de compte perquè, abans no es generalitzi la vacuna, no hàgim de patir una quarta onada.

Per això la missa de la Cena del Senyor queda avui despullada dels seus elements més significatius: el lavatori dels peus, la processó de reserva del Santíssim i la pregària nocturna prop del Senyor en agonia.

Ens en podem lamentar o ho podem viure com una invitació a centrar-nos en allò que és fonamental. Ben segur que els deixebles que van participar al darrer sopar varen quedar desconcertats pels gestos de Jesús i no en van acabar d’entendre l’abast fins després que va ressuscitar d’entre els morts.

En el sopar de Jesús veiem com ell es posa a servir. De camí cap a Jerusalem els deixebles discutien qui seria el més important d’entre ells i es disputaven els càrrecs de més relleu. Ara Jesús els diu: això que he fet jo, “també us ho heu de fer els uns als altres”. Ja està tot dit.

Jesús s’identifica amb un tros de pa partit i amb una copa de vi, i es dona a menjar i beure. És un signe de la seva entrega, del vessament de la seva vida per nosaltres i de la comunió que vol que tinguem amb ell. Quan diu “feu això per celebrar el meu memorial” està instituint l’eucaristia com a sagrament de la seva presència en nosaltres i ens està dient que combregar amb ell vol dir participar de la seva entrega i del seu vessament. Certament tots aspirem a un estat de creixement i de benestar personal, i les mateixes benaurances de l’evangeli comencen amb la paraula “feliços”. La paradoxa que ens mostra Jesús és que el camí que ens porta a la vida plena no és el de l’autoafirmació sinó el del servei i l’entrega als altres, el camí de l’amor.

Avui és també el dia més indicat per a parlar del ministeri ordenat. Els bisbes i preveres som les persones cridades a actuar en nom de Jesús (in persona Christi) quan celebrem els sagraments, especialment l’eucaristia. Això no ens fa millors ni superiors a ningú. Som deixebles de Jesús i membres de la comunitat cristiana pel baptisme. Però, sense cap mèrit propi, hem estat cridats d’entre la comunitat a posar-nos davant d’ella com el qui serveix, igual que va fer Jesús. Perquè els sagraments no són una creació de la comunitat mateixa, sinó de Jesús per a la comunitat. Preguem, doncs, perquè els ministres ordenats, encara que personalment siguem indignes, estiguem sempre disposats a complir la missió de servei i entrega a la comunitat a la qual el Senyor ens ha associat.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Rams / B / 2021

De fill de David a Fill de Déu (Mc 14,1-15,47)

Avui, per raons sanitàries, no podem fer la processó d’entrada a l’església, i per això no hem sentit l’aclamació de la gent del poble que rebia Jesús entrant triomfalment a Jerusalem: “Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre pare David, que està a punt d’arribar”. Sí que hem sentit, però, el que va dir el centurió just després de la mort de Jesús: “És veritat, aquest home era Fill de Déu”.

De fill de David a Fill de Déu hi va un bon tros, i tota la Setmana Santa que avui comencem es pot definir com el pas de la primera a la segona expressió.

David va ser el cabdill i rei que va dur Israel a la màxima esplendor. Guerrer, poeta, pietós però també pecador. Un regnat de molta glòria però també d’intrigues i de molta sang. Segurament en temps de Jesús molts esperaven que arribés un segon David a rescatar el poble de la submissió a la gran potència de Roma.

També en els nostres temps la set de poder continua ben viva. Aquest és el principi que regeix la política i l’economia a tots els nivells: veure com m’ho puc fer per a manar i per a guanyar més diners. D’aquí venen totes les intrigues, guerres i corrupcions. I aquesta mentalitat també s’escola dins de l’Església, almenys des dels temps de l’emperador Constantí. El papa Francesc fa servir l’expressió “Església mundana” per a referir-se al perill que tenim sempre els cristians d’assimilar-nos als criteris d’aquest món: el poder, la glòria, el benefici…

Però Jesús no ha vingut a seguir els passos de David. Ell és el Fill de Déu que ve a rescatar-nos de la mundanitat i a restablir la naturalesa humana, viciada pel pecat. I no ho fa pel camí de la glòria, el poder i el benefici sinó pel de la humilitat, el servei i l’entrega de la pròpia vida. És el camí de l’amor.

I per això aquell centurió romà, que segurament sabia ben poca cosa de David i del món jueu, va poder dir des del fons de l’ànima: “És veritat, aquest home era Fill de Déu”.

Jesús és el nostre camí. Ser cristià vol dir seguir els seus passos. Que, seguint la seva invitació, prenguem cadascú de nosaltres la pròpia creu per tal d’arribar a la vida veritable. El camí cristià no va de victòries o derrotes, de números verds o vermells. És el camí del testimoni, que moltes vegades no s’entén i sembla que no surt a compte, fins que un dia la persona menys pensada arriba a exclamar: “És veritat, aquest home és cristià”.

Jordi Vila Borràs