Santa Maria, Mare de Déu / 2023

Meditar i conservar en el cor (Lc 2,16-21)

Si fa o no fa, tots fem el mateix quan veiem un infant acabat de néixer en braços de la mare. Primer contemplem el nadó amb una i tendresa i una admiració que ens vessen per la boca oberta i els ulls esbatanats, com si fóssim els primers a contemplar un prodigi inesperat, com si de sobte haguéssim comprès el sentit de la vida. Després ens girem envers la mare i la felicitem de tot cor. La litúrgia d’avui ens convida a fer una cosa així. Vuit dies després de Nadal, havent-nos amarat de l’admiració i la tendresa que ens desperta l’infant Jesús acabat de néixer, ara ens girem vers Maria i la contemplem com a Mare de Déu.

L’evangeli ens diu que “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Com la mare que veu desfilar per l’habitació de l’hospital la família i els amics que venen a felicitar-la i a conèixer el nou infant. La mare ho agraeix, però pensa que ningú no coneix els sentiments que van fent niu en el més profund del seu cor. Sentiments intensos i complexos: joia i amor, però també por de no fer-ho prou bé, respecte per la feinada que li ve a sobre, una mica de tristesa perquè donar a llum un fill és deixar de tenir-lo en propietat…

La nostra societat és bastant hipòcrita davant de la maternitat. Al començament tot són felicitacions, però després les ajudes socials són mínimes i els permisos de maternitat i paternitat massa breus. Es veu que a la nostra societat occidental, tan curta de vista, li interessa més que la gent treballi i cotitzi que no pas que tingui criatures.

Anem amb compte que no se’ns enganxi també aquesta hipocresia en la nostra relació amb Jesús. Que els nostres sentiments religiosos davant el Jesús infant no s’esvaeixin en una setmana. La vida cristiana no és una simple simpatia per un nadó. Els tres sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació i eucaristia) expressen molt bé la relació vital del cristià amb Jesús. Ens vinculem a ell, el seu Esperit ens vivifica, ell mateix se’ns dona com a aliment de vida eterna. Jesús, doncs, habita en nosaltres. En certa manera ell continua encarnat en el món per mitjà de nosaltres. Com Maria, doncs, conservem aquesta presència en el cor i meditem-la per tal que la seva gràcia pugui créixer i madurar en nosaltres tal com l’infant Jesús va créixer i madurar prop de Maria.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Sagrada Família / A / 2022

Font d’inspiració (Mt 2,13-15.19-23)

Quan una parella decideix casar-se i emprendre un projecte de família per a tota la vida, cosa que avui no és fàcil, tothom els desitja que siguin molt feliços. El dia del casament tot ha de ser perfecte, tot ha de sortir rodó, com si això fos un presagi de felicitat perpètua per a la nova família.

L’evangeli, per mitjà de la Sagrada Família, ens convida a tocar de peus a terra i alhora a mirar ben amunt. Estem contemplant una família que va patir l’exili, compartint la penosa experiència que avui viuen milions i milions de refugiats. Una família que, un cop retornats i establerts a Natzaret, va haver de gestionar aquella estranya dèria del noi que parlava de les coses de Déu com si fossin seves i era capaç de quedar-se al temple de Jerusalem discutint amb els mestres de la llei sense encomanar-se a ningú. Una parella que, sense deixar d’estimar-se, va renunciar a tenir relacions sexuals perquè van entendre que la missió tan especial que Déu els havia encomanat així ho requeria (i això avui sembla incomprensible a una mentalitat moderna).

En la Sagrada Família no ens ha estat donat un model a imitar al peu de la lletra, Déu nos en guard! Hi trobem més aviat una font inacabable d’inspiració per a qualsevol situació que pugui viure una família. Sempre ens podem preguntar: ¿què haurien fet Jesús, Maria i Josep en la situació que ara ens toca viure?

¿Us imagineu Maria renyant Jesús perquè ha tornat a casa amb la roba estripada de tant jugar pels carrers de Natzaret? És clar que sí! ¿Us imagineu Josep clavant-li una bufetada? Jo no. ¿Us imagineu Maria dient al seu fill que és un inútil i que mai no farà res de bo? Jo no. ¿ I Jesús plorant perquè Josep no el deixa jugar amb les eines de fuster? Segur que sí. I encara, ¿us imagineu Josep dient a Maria que vol girar full i començar una nova etapa en la seva vida, que és millor deixar-ho a temps per tal de no fer-se mal? Oi que no?

Educar bé els fills és difícil, com també ho és la fidelitat en la vida de parella. Però totes dues coses són de les que més valen la pena en la vida d’una persona. Que Jesús, Maria i Josep ens inspirin. Malgrat totes les dificultats que van passar, ells varen saber trobar el camí correcte, la voluntat de Déu en cada ocasió.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Nadal / 2022

La menjadora (Lc 2,1-14)

Entre els textos de l’antiguitat trobem algunes llegendes sobre el naixement de grans personatges com Alexandre el Gran. No hi manquen esdeveniments extraordinaris al cel i a la terra que envolten d’una aura divina l’infant que acaba de néixer.

El naixement de Jesús, però, és del tot diferent. Cert que no falta l’àngel solista que anuncia als pastors: “No tingueu por. Us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria”. I després, com si fos un musical de Broadway, s’hi afegeix tot el cor celestial cantant “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”.

Ara bé, el que marca el to de l’escena, més enllà d’aquesta aparició celestial, és la pobresa i precarietat dels personatges que hi apareixen. Una parella que, havent-se hagut de desplaçar forçosament, no troba allotjament en un moment tan delicat com és el part d’un infant i s’ha de refugiar en un corral entre animals. Avui dia en diríem, tècnicament, una família sense sostre. Uns pastors, ofici humil i mal vist, ignorants perquè no tenien temps d’anar a la sinagoga, impurs pel contacte amb els animals, en etern conflicte amb els pagesos que veien els seus camps ocupats pels ramats.

¿Quina és la gran diferència? En la llegenda d’Alexandre el Gran veiem el naixement d’un home que es vol divinitzar. En el cas de Jesús és a l’inrevés: Déu es fa home. S’humanitza sense reserves, sense guardar-se cap privilegi, exposant-se a la precarietat i a la humilitat en què vivim el comú dels humans. Un Déu així es fa estimar.

Si alguna paraula hem de destacar del relat del naixement de Jesús en l’evangeli de sant Lluc és una que es repeteix tres vegades: menjadora. Els nadons es posen en un bressol, un llit petit amb barrots laterals perquè l’infant no caigui i amb els peus semicirculars per a gronxar-lo. Però en aquell corral no hi havia cap bressol, i el que més s’hi assemblava era una menjadora, un recipient de fusta on es posa l’aliment per als animals.

¿Per què sant Lluc té tant d’interès a atreure la nostra atenció sobre aquesta paraula? Perquè ens mostra molt gràficament el sentit de la vida de Jesús, la missió que ha vingut a acomplir damunt la terra. Ell és el pa de vida eterna, i ho és des del bressol fins a la creu. Ell ve a entregar-se, a donar-se perquè la seva vida es converteixi en la nostra vida. Hi torno: ¿Com no estimar un Déu així?

A tots ens ha passat que, de ben petits érem molt “monos” i la gent es quedava encantada mirant-nos, però aquest atractiu es va perdent amb el temps. Sobretot hem de vigilar que no ens passi això amb Jesús. No hi ha moment ni aspecte de la seva vida que no sigui digne de la nostra admiració, del nostre estupor davant la bellesa divina plasmada en la nostra carn humana.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge IV d’Advent / A / 2022

Pobre Josep, sortós Josep (Mt 1,18-24)

Se m’ha acudit pensar què hauria passat si la història de Josep i Maria hagués succeït en el nostre temps. Imagino el pobre Josep, un jove bon cristià, atordit en saber que la seva estimada Maria esperava un fill que evidentment no era d’ell, anar ben diligent a consultar el mossèn de la seva parròquia:

Fins aquí la hipotètica conversa entre el bon Josep i el bon mossèn. Res a dir de cap dels dos. La bondat humana arriba fins aquí, no pot anar més enllà.

Però hi va haver una intervenció divina. Un àngel del Senyor es va escolar dins el somni d’un Josep a qui segur que aquell dia li havia costat dormir. A vegades no n’hi ha prou amb el seny humà i la inspiració divina t’empeny a fer alguna bogeria, a complicar-te la vida sense necessitat. Hem d’estar eternament agraïts a Josep perquè va fer més cas del seu somni forassenyat que de la conversa lúcida que havia pogut tenir el dia abans amb el mossèn.

També avui, de tant en tant, els mossens rebem alguna persona que ens arriba amb un dubte moral: “això es pot fer?” He de dir que no m’agrada gens aquesta pregunta, perquè els cristians no ens hem de limitar a complir la llei (recordem allò de “feta la llei, feta la trampa”). Més aviat en tota ocasió els cristians ens hem de preguntar: “¿què m’està demanant avui Déu en aquesta situació?” Aquesta és la pregunta que ens posa en sintonia amb Déu.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Diumenge III d’Advent / A / 2022

Ser gent d’evangeli (Mt 11,2-11)

Havien de ser molts durs aquells dies de Joan Baptista a la presó. Podem presumir que el rei Herodes deuria donar ordres de tractar-lo de manera respectuosa, atès que sentia per ell una mena d’admiració i l’escoltava de grat. Però Joan havia de patir molt, perquè havia estat estroncada la missió que absorbia tota la seva vida. Ja no podia predicar al poble perquè preparés una ruta al Senyor, ja no podia batejar ningú al riu Jordà. Ell sempre havia parlat fort i clar, massa clar, sense negociar les paraules, i el cor endurit d’una dona pecadora l’havia reduït ara a un silenci dolorós.

Coincidint gairebé amb l’ingrés de Joan a la presó, Jesús es començava a fer conèixer com un profeta poderós en obres i paraules. Joan es preguntava si seria l’enviat de Déu que tant esperava. Segur que ho desitjava amb tot el cor, però l’estil de Jesús el deixava perplex. Jesús no venia a fer neteja dels pecadors ni a restaurar la reialesa d’Israel. No es desmarcava de la llei de Moisès, però la superava amb una nova llei de l’amor. Els seus actes s’entenien molt més des de la misericòrdia que des de la llei. Més enllà de les diferències entre purs i impurs, jueus i pagans, homes i dones, en Jesús tothom trobava una dignitat comuna i fonamental: la de fills de Déu.

Aquest no era l’estil de Messies que Joan esperava, i per això restava perplex, fins al punt que va fer arribar a Jesús la gran pregunta: Ets tu de debò el que hem d’esperar? I Jesús no li respon amb arguments teòrics, sinó que tan sols enumera les obres poderoses que va realitzant. No sabem la reacció que Joan va tenir davant la resposta de Jesús, però podem presumir que la va donar per bona. Si no, no s’entendria la gran lloança que tot seguit Jesús fa de Joan.

Així doncs, Joan es va convertir en sentir les obres i les paraules de Jesús. Ell s’havia fet una imatge mental d’un Déu que ve a fer justícia amb foc i destral, però ara es rendeix davant l’amor fidel i misericordiós de Déu que Jesús ens revela com ningú.

Nosaltres, cristians del segle XXI, podem aprendre moltes coses tant de Joan com de Jesús. De Joan podem aprendre l’actitud de conversió. Ser cristià no és creure en Déu, sinó creure en el Déu que Jesús ens manifesta. Qui sap si la imatge interior que tots ens hem fet de Déu no és encara molt lluny del Pare i Mare entranyable a qui Jesús pregava. Val la pena que ho revisem tot just ara que ens acostem a Nadal. ¿És compatible el Déu que ens imaginem amb la revelació de Nadal, amb el Déu infant pobre i nascut entre els exclosos?

De Jesús ens cal aprendre avui que l’evangeli no es transmet amb grans discursos ni amb campanyes de màrqueting. L’evangeli es transmet amb gestos salvadors, restauradors de la vida i la dignitat humana. Portar salut, llum, pau, vida, goig, escolta, acolliment allà on la humanitat pateix per l’exclusió, les divisions, la malaltia, la misèria o la violència. Ser cristians més de fets que no pas de paraules, predicar l’evangeli amb la vida com Jesús. Si se’m permet un eslògan, i que no s’interpreti malament, està molt bé ser gent de missa, però encara és més important ser gent d’evangeli.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General