Ascensió del Senyor / B / 2018

Resultat d'imatges de christians doing goodFem miracles i prodigis (Mc 16,15-20)

El que Jesús va dir als onze també ens ho diu ara a tots nosaltres: Aneu i prediqueu. Aneu vosaltres, no espereu que vinguin, que és el que solem fer. Prediqueu i bategeu: ens preocupem molt pels que no han estat batejats i no ens preguntem si els batejats han estat evangelitzats. El baptisme sense fe no significa res, i per tant no té eficàcia sacramental.

Ara bé, tan bon punt rebem la fe i el baptisme, entrem en dinàmica de salvació. I això no és un concepte merament teòric, sinó que es manifesta en els miracles que som capaços de realitzar.

Sí, els cristians fem miracles.

Expulsem dimonis pel poder del nom de Jesús: hi ha moltes persones que gràcies a la fe són alliberades de l’infern de la droga o de l’alcohol, abandonen el camí de la delinqüència, retroben el goig de viure.

Parlem llenguatges nous: si pel túnel del temps féssim cap a la Palestina de fa dos mil anys, ben poca cosa entendríem del llenguatge i la manera de viure d’aquella gent; tanmateix, l’evangeli continua fresc i vigent per a tothom qui s’hi vulgui acostar, i ara mateix hi ha cristians que s’esforcen a traduir-lo als nous llenguatges del nostre temps: des del còmic al cinema passant per la música i les xarxes socials.

Agafem serps amb les mans, bevem metzines i no ens passa res. Els cristians tenim una habilitat especial per ficar-nos en embolics i complicar-nos la vida de moltes maneres: entre els leprosos, els afamats, els refugiats, els sense sostre. I, curiosament, és en aquests ambients insalubres on ens sentim més vius i es referma la nostra fe.

Imposem les mans als malalts i es posen bons. La fe ens empeny a tenir cura de tota persona des del començament fins al final de la seva vida, perquè tota vida humana és un tresor diví. I això ajuda en gran manera a viure en pau la pròpia circumstància, a sentir-se bé fins i tot en les situacions de més limitació.

Jesús, el Fill de Déu, ha complert la seva missió entre nosaltres. Ens ha rescatat del pecat i ens ha infós el seu Esperit perquè continuem la seva missió. Ell ha tornat al Pare. Nosaltres continuem en camí. Avancem amb joia i amb coratge i no ens desviem dels senyals de pista que ens ha deixat.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge VI de Pasqua / B / 2018

Resultat d'imatges de manament nouEl manament nou (Jn 15,9-17)

Als inicis de la civilització humana, la llei del talió va ser un gran avenç en la instauració d’una justícia proporcionada, superior a la venjança sense mesura. “Ull per ull i dent per dent” vol dir que ningú està autoritzat a respondre a una agressió infligint un dany més greu que el que ha rebut. Aquesta regla tan senzilla té un corol·lari evident: no pots agredir a qui no t’ha agredit prèviament. Ningú té dret a començar una guerra. Ningú té dret a fer mal a un innocent.

L’evangeli posa en boca de Jesús un principi moral, anomenat la regla d’or, que apareix també en la majoria de les religions i els sistemes filosòfics més importants: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7,12). Tots volem ser respectats, valorats, escoltats, estimats, cuidats i ajudats. Aquesta regla ens impel·leix a tractar tothom de la mateixa manera, i així es converteix en el principi fonamental d’on brollen els drets humans.

Avui Jesús va molt més enllà. Els dos principis anteriors estan molt bé en teoria, però la història ens demostra que mai no han funcionat. Sempre hi ha hagut guerres, injustícies i desigualtats. La llei del talió i la regla d’or no poden funcionar perquè existeix el pecat. Sí, el pecat no és un concepte ideològic inventat pel cristianisme sinó una realitat omnipresent, que ho empastifa tot. Per això la justícia humana no és mai prou justa, com podem comprovar cada dia. Per això els drets humans no seran mai respectats fins que posem en pràctica la consigna de Jesús: que ens estimem els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

Això ho diu qui ens ha ensenyat a pregar pels enemics, qui va perdonar els qui el clavaven a la creu, qui es va oferir com víctima innocent perquè els culpables fossin redimits. Jesús ens ensenya que els mals morals com la injustícia, la violència i l’odi només poden ser vençuts amb un escreix d’amor. Per això la doctrina de la no-violència concorda tant bé amb l’ànima del cristianisme: respondre al mal amb el bé, respondre a l’odi amb més amor, respondre als cops mirant als ulls, respondre al tancament amb més obertura i diàleg. Quina recepta tan pràctica, necessària i urgent en la nostra societat!

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge V de Pasqua / B / 2018

Imatge relacionadaEl cristianisme és un vincle (Jn 15,1-8)

Sovint ens arriben missatges que venen a dir que, si ens hi esforcem prou, podem aconseguir qualsevol fita. Però hi ha coses, com la felicitat, que no depenen tant de l’esforç com de l’obertura i la receptivitat. La felicitat es viu en la mesura que hom aprèn a estimar els altres i a deixar-se estimar, i això no s’aconsegueix a base de diners o d’hores d’estudi sinó retirant els mecanismes de defensa que ens fan veure els altres com una amenaça, aprenent a acceptar cada persona i a un mateix tal com som.

Jesús ens comunica avui la recepta per a ser un bon cristià. No es tracta d’esforçar-se a estudiar molt per tal de conèixer i entendre perfectament tota la doctrina cristiana: és clar que hem d’aprendre coses, però per a ser cristià no cal fer un màster. No es tracta tampoc de tenir una conducta irreprotxable i complir perfectament tots els manaments de la llei divina: de fet, Déu no es cansa mai de perdonar els nostres pecats. El bon cristià no és més savi ni més recte que els altres, sinó aquell que procura viure unit al Crist com les sarments al cep.

El cristianisme no és una saviesa, una ideologia o un codi moral. El cristianisme és una amistat, un amor, un vincle personal. És cristià qui es troba amb Jesús i cultiva la relació amb ell.

On trobem Jesús? Ell ens ho va deixar ben clar: en els sagraments de l’Església, com l’eucaristia i la confessió, i en el sagrament del pobre. Cada cop que fem un gest d’amor envers algú que ho necessita, toquem la mateixa carn del Senyor. Cada cop que celebrem l’eucaristia repetim la mateixa experiència dels deixebles als quals s’apareixia el Ressuscitat: els obria el sentit de les Escriptures i partia el pa amb ells.

No em descuido la pregària. És una pràctica important, perquè ens predisposa interiorment a trobar-nos amb Jesús. Però tots sabem que pensar o somiar en una persona no és el mateix que trobar-se realment amb ella. La pregària, per tant, és important, perquè és natural que pensem en aquell a qui estimem, i perquè aquest pensament aviva el nostre amor, però no és un fi en ella mateixa sinó una preparació interior per a la trobada real amb Jesús en els sagraments i en el germà.

Quan dues persones estan molt compenetrades, cadascú endevina les necessitats de l’altre, o en tot cas es poden comunicar sense necessitat de gaires paraules. De fet, als grans amics no els demanem gaires coses quan estem amb ells, perquè el que ens importa és el fet de poder estar junts. Això és el que passa una mica amb la pregària de petició. Quan comencem a pregar, acostumem a demanar moltes coses a Déu, li presentem llargues llistes de necessitats nostres i de tot el món. A mesura que avancem en l’amistat amb Jesús, ens adonem que ell ja sap tot el que ens convé, i la nostra pregària se centra cada cop més a descobrir què és el que ell espera de nosaltres, amb la seguretat que, de part seva, ell ja fa tot el que ha de fer.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge IV de Pasqua / B / 2018

Resultat d'imatges de bon pastorLideratge (Jn 10,11-18)

L’ofici de pastor és molt antic i avui dia desconegut. Diuen que hi ha pocs joves que es plantegin treballar en aquesta feina. A Rialp (Pallars Sobirà) hi ha una escola per a qui vulgui aprendre’n.

Jesús no va fer de pastor. De jove va ajudar Josep en els oficis manuals, fent de fuster. De gran podríem dir que va ser un mestre pels seus ensenyaments i un metge perquè curava els malalts. Penso que, si se li va acudir la imatge del bon pastor, és perquè aquest ofici encarna, d’entre totes les formes de lideratge, la més senzilla.

Potser si Jesús prediqués avui diria: Jo soc el bon líder. Nosaltres no som ovelles, però amb més o menys consciència seguim, com un ramat, les consignes de molts líders que influeixen en les nostres vides, des dels prescriptors de les modes que aconsegueixen que tothom vesteixi segons el mateix patró fins als professionals dels mitjans de comunicació que fan que tots acabem parlant dels mateixos temes.

Molts de nosaltres tenim un mestre, un metge, potser un mossèn que ha estat una referència fonamental en la nostra vida. Algú que ens ha obert horitzons, que ens ha donat una lliçó de vida. Algú que ha estat molt més que un bon professional, que s’ha implicat sense reserves en allò que feia i per això ha deixat empremta. Pensem també en els polítics i líders socials que s’exposen a grans sacrificis, com són la presó o l’exili, per mor d’una causa.

Una cosa així és el que significa la imatge del bon pastor. Jesús no ha vingut a donar-nos unes lliçons de part de Déu i marxar amb la satisfacció de la feina ben feta. Ell dona la vida per nosaltres. Per cadascú de nosaltres i per tothom, perquè encara hi ha moltes ovelles que no són del seu ramat.

Si som ovelles d’un pastor així, no podem ser egoistes i tancats. Hem d’estar sempre oberts a tothom i disposats al sacrifici per tota bona causa. És el camí per on ens porta el bon pastor.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge III de Pasqua / B / 2018

Resultat d'imatges de lc 24 35-48Testimonis de pau (Lc 24,35-48)

El desengany és trist però còmode. A tots ens ha passat que, en experimentar algun fracàs, busquem refugi en la nostàlgia, en els petits plaers, ens inhibim i ens excusem de fer res adduint que estem cansats.

Així es deurien sentir els deixebles aquell diumenge. Era el tercer dia des de la mort de Jesús. Tot just comencen a fer el dol, quan arriben un parell de deixebles que diuen que s’han trobat amb Jesús en el camí d’Emmaús i han partit el pa amb ell. Així doncs, ja no són només les dones que l’han vist. És molt estrany que un deliri s’estengui d’aquesta manera. Potser sí que no tot s’ha acabat. Potser sí que Jesús tenia raó quan deia que ressuscitaria. ¿Com deurien viure aquell moment els deixebles? Esperança? Il·lusió? Por? Mandra?

I tot d’una Jesús es fa present amb la salutació que esdevindrà la seva carta de presentació en totes les aparicions: La pau sigui amb vosaltres. Una pau que va molt més enllà de la tranquil·litat. Una pau associada amb la felicitat de saber que les nostres aspiracions més profundes han estat assolides. Potser encara caldrà esperar, però en podem tenir la certesa.

No es tracta de cap al·lucinació. Jesús vol deixar clar que és real i que és ell mateix. Per això els ensenya les mans i els peus amb les ferides dels claus. I menja peix a la brasa amb ells. Posa ordre en el caos mental quan els obre els ulls del cor perquè comprenguin el sentit de les Escriptures. I els fa veure que ells també formen part del pla diví de salvació: cal predicar a tots els pobles, començant per Jerusalem, i ells són els qui n’han de ser testimonis.

Tot això també val per a nosaltres, i procuraré dir-ho anant al gra. Res de derrotismes: tot està per fer i tot és possible. Res de fugides espiritualistes: els deixebles no van trobar la pau fent ioga o meditant amb els ulls tancats, sinó tocant les ferides de Jesús, caminant amb ell, seient a taula. Ens cal obrir els ulls a la realitat, interpretar-la trobant el sentit de tot mitjançant les Escriptures. I sobretot ens cal implicar-nos. Hi ha una notícia a predicar, i nosaltres en som els testimonis.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies