Diumenge III de durant l’any / B / 2018

El Regne de Déu no és com ens pensàvem (Mc 1,14-20)

Tots els comunicadors saben que les primeres paraules que utilitzen en el seu discurs són molt importants. Si ens interessen, prestarem atenció a tot el que vingui a continuació. Si no, desconnectem.

Doncs bé, aprofitant l’embranzida prèvia que Joan ha desvetllat amb la seva campanya de baptismes al Jordà, Jesús comença a predicar amb un anunci i una crida. El Regne de Déu és a prop, ha arribat l’hora. Cal convertir-se i creure en aquesta bona notícia.

Això vol dir que Déu no és lluny, que s’interessa i es preocupa per nosaltres fins al punt que decideix involucrar-se en el nostre món i instaurar-hi el seu Regne. A nosaltres ens cal creure-hi i canviar en allò que faci falta.

Això del Regne de Déu no ens ha de portar a confusió. Hi ha qui s’imagina Déu baixant dels núvols com si fos un ovni i disparant llamps contra els malvats i els pecadors. A partir d’aleshores només quedarien vius els bons i podrien viure tranquils. A més, Déu es preocuparia que no hi hagués cap mena de desgràcia ni malaltia, que no envellíssim i que no moríssim.

La feina de Jesús va ser fer entendre a la gent que les coses no van ben bé així. Que Déu no vol destruir ningú, sinó salvar tothom, i que per això posa per davant l’oferta del perdó i no pas l’amenaça del càstig. Que el Regne no s’instaura amb una força impositiva que ve de dalt, sinó amb la delicadesa i la paciència de l’amor que creix com un infant i que germina com una llavor. Que Déu no ens ve a oferir una vida més llarga i tranquil·la, sinó la plenitud que suposa participar de la seva mateixa vida. I que per això cal plantar cara a totes les forces negatives que ens confronten o ens aïllen i cal trencar moltes barreres, fins i tot la de la mort.

Totes les paràboles i els gestos i miracles que recullen els evangelis tenen de fet aquesta finalitat: mostrar com és el Regne que Déu ja ha començat a implantar entre nosaltres per mitjà de Jesús. I ell no va voler fer-ho sol. De seguida es va envoltar d’uns companys a qui va canviar la vida. Eren pescadors de peixos i es van convertir en pescadors d’homes. Si parem bé l’orella en la pregària, sentirem també la crida de Jesús que arriba fins a nosaltres. Encara que amb diverses modalitats, em fa l’efecte que la crida és universal: convertir-nos, creure i anar amb ell ja des d’ara.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge II de durant l’any / B / 2018

Imatge relacionadaViure en gran (Jn 1,35-42)

És ben curiós, això del Dakar. Gent que es gasta un munt de diners, que sap que es fatigarà fins a l’extenuació i que s’arrisca a patir un accident greu per embarcar-se en una cursa duríssima. I, quan acaben, diuen que ja comencen a pensar en el dia que podran tornar-hi. És el gust de l’aventura, el repte de posar-se a prova i veure fins on s’és capaç d’arribar. He de confessar que, encara que de manera més tranquil·la, la meva afecció al Camí de Sant Jaume participa d’aquestes mateixes emocions.

Hi ha moltes menes d’aventures vitals que van més enllà de la competició esportiva. Atrevir-se a emprendre un negoci o a afrontar uns estudis universitaris, comprometre’s a una vida de parella i a formar una família, aquestes són grans aventures que, d’una o altra manera, tots experimentem al llarg de la vida.

És tan important viure amb un propòsit, un objectiu, una il·lusió! I com més gran, millor. No hi ha res més mediocre que la trista comoditat d’anar fent. Val més complicar-se la vida perseguint algun ideal. I com més gran, millor.

Els cristians sempre ho hem entès així. No hi ha personatge bíblic que no compleixi una missió en el pla de Déu. Començant per aquella primera crida universal: creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra. Però és clar que la missió més gran és la que Jesús ha vingut a complir. I per això el millor que ens pot passar és viure prop d’ell.

Quina sort que van tenir aquells deixebles que es van trobar amb Jesús, i quina gran decisió la de fer cas a la seva invitació: veniu i veureu com visc. Els va canviar la vida, tal com indica simbòlicament el canvi de nom de Simó, fill de Joan, des d’aleshores Quefes.

Ser cristià no és complir unes normes i creure una doctrina, sinó viure d’acord amb la crida que Jesús ens fa a cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb ell cara a cara i embarcar-nos en la seva aventura. Sí, cada cristià té la seva vocació, el seu camí en la vida. La pregària, el coneixement de les Escriptures, la participació en els sagraments, especialment l’eucaristia, ens ajuden a escoltar i entendre el que Jesús espera de nosaltres, el camí de vida que ens proposa.

Cada tres anys la litúrgia ens proposa de nou les lectures d’avui. Per a mi van ser importants en la meva joventut, van representar una crida forta del Senyor. Va ser el 18 de gener de 1976. Cap al migdia.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Baptisme del Senyor / B / 2018

Viure el baptisme (Mc 1,7-11)

Joan batejava amb aigua. Aigua i prou. Era un signe de purificació, una preparació per a la vinguda del Messies. No fos cas que els pecats del poble la retardessin.

No tenia sentit que Jesús anés a fer-se batejar per Joan. Ell no tenia cap pecat del qual hagués de ser perdonat. Ell era el Messies que els altres esperaven. De fet, no hi va anar pels propis pecats, sinó per fer recaure damunt seu els pecats del poble. Aquest és el sentit que donarà a tota la seva vida: abaixar-se i solidaritzar-se fins a morir en la creu per tal d’expiar els pecats que ell no havia comès.

Potser perquè el ritu baptismal de Joan no pot contenir ni expressar la identitat ni la missió de Jesús, el cel s’obre, l’Esperit davalla i se sent una veu que declara que Jesús és el Fill estimat del Pare.

Amb aquesta escena comença l’evangeli de Marc. Com els millors textos literaris, ens descriu en poques línies i amb gran profunditat la figura del protagonista de l’obra. I, al mateix temps, ens indica la gran diferència entre el baptisme de Joan i el de Jesús.

El baptisme de Joan és un signe humà de religiositat, el reconeixement de la necessitat de ser perdonats i de canviar de vida. El baptisme cristià és un sagrament, una acció divina que provoca en nosaltres un nou naixement, la immersió en la nova vida que l’Esperit de Jesús ens regala, per la qual el Pare ens rep com a fills.

Malauradament, a vegades sembla que el baptisme cristià sigui per a nosaltres menys valuós del que ho era el de Joan. Fàcilment el reduïm a una tradició buida de significat. Sovint, quan pregunto als pares per què volen batejar el seu fill, només em saben dir que a la seva família sempre s’ha fet així. No s’adonen de la incoherència entre el fet de demanar el baptisme per al fill i no demanar el sagrament del matrimoni per a la parella, i no entenen que l’Església demani un certs requisits perquè una persona pugui assumir l’ofici de padrí o padrina. No sempre és fàcil ajudar les famílies perquè entenguin i valorin adequadament el sentit del sagrament que demanen i assumeixin amb responsabilitat la seva missió d’educadors en la fe.

El papa Francesc diu que hauríem de celebrar l’aniversari del nostre baptisme més que no pas el del nostre naixement. De fet, el naixement és l’inici d’una vida que un dia s’acabarà, mentre que el baptisme és el naixement a la vida en Crist, una vida que venç la mort i perdurarà per sempre a la casa del Pare.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Epifania del Senyor / 2018

Herodes o els mags (Mt 2,1-12)

El rei Herodes ho tenia tot de cara. Rei d’Israel, vivia a Jerusalem, on tenia a tocar els sacerdots del Temple i els mestres de la Llei. De ben segur que estava ben informat de tot el que passava al seu reialme. En canvi, els mags venien de ben lluny, d’orient, perseguint els indicis que una estrella els havia insinuat sobre el naixement del rei dels jueus, a qui volien presentar el seu homenatge.

Herodes, que ho tenia ben fàcil, es gira d’esquena a Jesús i decideix perseguir-lo. Poc temps després morirà d’insuficiència renal, ignorant de la bona notícia que s’estava gestant malgrat les seves maquinacions. Els mags, que ho tenien ben difícil, van persistir fins que van trobar l’infant i, plens d’una alegria immensa, el van adorar i li van oferir or, encens i mirra reconeixent la seva reialesa i divinitat i en previsió de la seva mort redemptora.

Herodes va ser un personatge cruel. Encara avui dia tractar algú d’Herodes és insultar-lo greument, i no és la meva intenció insultar ningú. Però, deixant de banda la crueltat, tots hem de triar en certa manera entre ser Herodes i ser els mags d’orient pel que fa a la nostra actitud envers Jesús.

Hi ha persones que, pel fet d’haver fet la primera comunió, consideren que ja ho saben tot sobre Jesús i tracten les coses de la fe amb una certa indiferència, pensant que no en podran treure gaire més suc. En canvi, comença a haver-ne d’altres que confessen no saber res de Jesús i mostren un gran interès i sorpresa en copsar el valor cabdal que pot tenir per a les seves vides.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Santa Maria, Mare de Déu / 2018

El valor de la maternitat (Lc 2,16-21)

El darrer diumenge d’Advent contemplàvem la disponibilitat de Maria en dir sí a la crida de Déu per mitjà de l’àngel. Després, per Nadal, vam centrar la mirada en Jesús. Avui, en acabar l’octava nadalenca, se’ns convida de nou a mirar Maria en la seva maternitat.

Al llarg de la història hi ha hagut moltes discussions al voltant del títol de Mare de Déu amb què l’anomenem. D’una banda és absurd perquè el Déu etern, creador de totes les coses, no pot provenir de ningú, i per tant no pot tenir mare. D’altra banda és evident perquè, si Jesús és Déu encarnat, s’escau que la seva mare sigui anomenada Mare de Déu.

El que compta de debò és que agraïm i que imitem, en allò que ens pertoca a cadascú, la seva maternitat. Tots sabem com n’és d’important per als infants tenir una bona mare que et cuida, et consola, celebra els teus petits progressos, als ulls de qui ets l’ésser més important i més maco del món. Més endavant t’aniràs independitzant i allunyant dels somnis que la mare havia posat en tu, i ella es convertirà en la mare que pateix, acompanya i sempre té la porta oberta encara que sovint no estigui d’acord amb les teves actituds. La mirada de la mare, igual que la del pare, amb qui es complementa, engendra en nosaltres autoestima, responsabilitat i consciència dels nostres actes i sentiments.

“Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. En aquesta frase hi podem veure tota la maternitat de Maria envers Jesús, una actitud que va mantenir durant tota la vida terrenal del seu fill, a qui va acompanyar al peu de la creu, una escena de ben segur inesborrable per a ella.

La maternitat de Maria envers Jesús no es va estroncar amb la seva mort i resurrecció, sinó que va transcendir a una nova maternitat eclesial. El dia de Pentecosta, quan els deixebles es trobaven reunits amb les portes tancades, ella hi era. De nou va irrompre l’Esperit Sant en la seva vida i va néixer l’Església. Des d’aleshores és també la nostra mare.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies