Albert Peyriguère

Albert Peryiguère nasqué a Trébons, prop de Lorda, als Pirineus francesos, l’any 1883. Un any després la seva família es traslladà per motius laborals a Bordeus on passà la seva infantesa i estudià en les Escoles Cristianes. L’1 d’octubre de 1894 ingressà en el seminari menor de la ciutat, i el 1901 en el major. Fou ordenat sacerdot el dia 8 de desembre de 1906.

Després d’uns anys d’estudis i tesi doctoral, exercí de professor al Seminari de Bordeus. Durant la I Guerra Mundial (1914-1918) prestà el seu ministeri en el front, enmig dels seus compatriotes. Ferit diverses vegades, presoner dels alemanys, acabà la guerra molt mermat de salut i li calgueren uns anys llargs de repòs.

La seva vocació de sacerdot s’anà configurant des de ben aviat en una vocació missionera. Al 1920, desembarcà a l’Àfrica per descansar i amb la intenció de restar-hi com a missioner si la salut li ho permetia. Des d’aleshores, tant a Tunísia com al Marroc, inicià els contactes i la recerca d’un lloc adequat.

L’any 1921 caigué a les seves mans el llibre de René Bazin sobre Carles de Foucauld. Aquell excombatent, de tan escassa salut, s’identificà amb l’esperit i la vida de l’ermità del Sàhara. El testimoni l’espiritualitat del germà Carles conquerí el seu ideal missioner, convertint-se en ermità, totalment encarnat enmig dels berbers. El 1928 s’instal·là a El Kbab, a la regió del Mitjà Atlas marroquí; fou així uns dels primers que volgueren vivenciar en la pròpia carn l’ideal del germà Carles de Foucauld. Allí restà fins a la seva mort, el 26 d’abril de 1959.

A El Kbab compartia la seva solitud amb els infants i els malalts que tot el dia el voltaven i el requerien. El seu silenci anava acompanyat de la cridòria dels menuts i de les lamentacions del seus pacients. Sacerdot del Crist i infermer dels berbers, esdevingué un més entre ells. Era com a berber que vivia allí, que pregava, que deia la Missa… i el Crist esdevingué berber en el seu sacerdoci. De tal manera vivia això el pare Peyriguère, que d’una forma clara els berbers havien d’adonar-se’n. Perquè, quan ja havien esgotat tots els metges, totes les medecines, totes les possibilitats humanes, els berbers acudien al “Marabut”, que per a ells és una persona de gran vàlua espiritual i moral a la vegada que social, l’home que està en comunicació amb Déu.