Tots Sants / 2020

Sants de la porta del costat (1Jn 3,1-3)

Fa uns quants dies vam rebre a casa la visita d’un bon amic. Anàvem parlant una mica de tot i de sobte va preguntar: “¿ja sabeu quan serà la canonització?” La meva resposta va ser: “home, primer ens hem de morir!” I vam esclafir a riure.

Ell sap que som devots del beat Carles de Foucauld, que aviat serà canonitzat. Però, com que no ho va dir explícitament, jo vaig fer veure que estava parlant de nosaltres. Va ser una broma, però no pas una bestiesa. La festa d’avui ens recorda que, si bé no tots serem canonitzats, tots som cridats i destinats a la santedat.

La santedat no és una mena d’heroisme moral. És una prerrogativa divina. És la resplendor de la glòria de Déu. Santedat és amor, pau, goig, vida. Som més sants com més a prop vivim de Déu perquè, així com la llum prové del sol i els objectes es tornen visibles, lluminosos, fins i tot resplendents quan la llum solar els toca de ple i hi és reflectida, així també la santedat. La santedat humana no és altra cosa que reflex i transparència de la glòria divina.

Déu ens ha creat a tots perquè arribem a viure amb ell. Ell és Pare i ens crida a casa seva. El nostre destí comú és, doncs, la santedat. Al cel no hi ha ningú que no sigui sant. Encara que no s’hagi manifestat del tot el que serem, ara ja som fills, ja formem part de la família divina. I per tant ara ja som sants, si més no en potència.

Els sants i santes canonitzats són com les grans estrelles de l’esport o de la música. Tothom els coneix i els admira. Però els que només se’ls miren des del sofà es perden el més important. L’esport o la música no són per a ser contemplats com un espectacle purament extern sinó per a ser practicats. Gaudeixes més del futbol quan de tant en tant t’animes a jugar un partidet de costellada amb els amics; gaudeixes més de la guitarra d’Eric Clapton quan un dia agafes la teva i intentes imitar-ne l’arpegi.

La humanitat no necessita milions de Michaels Jordan o de Mozarts, però si tots plegats ens dediquéssim a practicar l’esport i l’expressió artística a la mesura de les nostres possibilitats, segurament el món milloraria. Així mateix no cal que tots plegats pugem als altars, però si tots comencem a viure des d’ara l’esperit de les benaurances el món farà un tomb impressionant i en podrem dir de veritat el Regne de Déu. El papa Francesc parla sovint dels sants de la porta del costat. Aquests són els sants que celebrem avui, els que no tenen cap dia de l’any assignat per a celebrar la seva festa però gaudeixen de la participació en la vida divina. Que aquesta santedat sigui també la nostra gran aspiració en el camí de la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXX de durant l’any / A / 2020

La fe d’avui i els ídols d’avui (1Te 1,5c-10)

Un dels fenòmens que més ens afecten com a cristians en la societat és la nostra actual incapacitat de transmetre la fe. Entre els joves cada vegada n’hi ha menys que es declarin creients i practicants. Si quan jo era jove ja començava a haver-hi pares que es queixaven de la pèrdua de la fe de llurs fills, ara ja hi ha molts avis que es lamenten perquè veuen que els nets creixen sense cap referència religiosa.

És normal que molts d’aquests avis ho visquin amb angoixa i amb un sentiment de culpabilitat que no ajuda a resoldre el problema. Potser no es tracta de veure què hem fet malament sinó d’acceptar que la societat està vivint un canvi d’època i que allò que ha servit durant moltes generacions per a la transmissió de la fe ara ja no serveix, i per tant també nosaltres hem de canviar.

Durant segles la fe cristiana ha estat entre nosaltres un element de cohesió social. Sense esforç, inconscientment, tots ens adaptem a la manera de parlar, de vestir, de menjar, als horaris de la societat en què vivim. Així ha estat la religió per a molta gent en altres temps.

Però ara la religió ha deixat de complir aquesta funció de cohesió social. Tothom és lliure de creure o no creure. I fins i tot els creients han de patir sovint un cert prejudici. Si dius que ets cristià et poden prendre per antiquat, ingenu o intolerant. Si dius que ets musulmà encara pitjor.

D’altra banda, la família ha perdut molta capacitat d’influència sobre els infants. Quan pares i avis convivien o compartien moltes hores amb els infants, aquests sentien que eren una nova baula d’una cadena de generacions i s’identificaven amb un esperit de família. Ara les famílies viuen més disperses, sovint fins i tot s’han trencat, i l’infant busca l’afecte dels avis i dels pares però moltes vegades no troba uns referents que l’ajudin a construir el seu estil de vida. A més, el món canvia tan de pressa que el jove té la impressió que els adults ja no viuen en el mateix món que ell i no li serveixen de models.

Per a transmetre la fe ens caldrà fer, doncs, alguna cosa nova. Potser la novetat ha de ser tornar als orígens. ¿Com s’ho van fer Pau, Silvà i Timoteu per anunciar la novetat de l’evangeli als tessalonicencs? La segona lectura d’avui ens pot oferir algunes intuïcions.

«Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat». Per tant, compta més el que fem que el que diem.

«També vosaltres heu imitat el nostre exemple… acollint la paraula de Déu». No hem d’oblidar que la paraula de Déu no pot ser predicada si abans no l’acollim i la posem en pràctica. Aleshores ens convertim en un exemple, en una referència de vida. Hem de reconèixer que en aquest sentit els catòlics anem coixos. Encara avui quan parlem de transmetre la fe pensem en anar a missa i resar les oracions que hem après de petits. ¿Però quin paper juga la Paraula de Déu en la nostra vida? ¿Ens han vist mai a casa els fills o els nets llegir la Bíblia i comentar la vida i el missatge de Jesús?

«Pertot arreu parlen de la vostra conversió… com abandonàreu els ídols». Una fe que no transforma la vida ni és fe ni serveix de res, sobretot ara que anem prenent consciència que l’estil de vida que porta la nostra societat és insostenible. Una fe només és significativa quan ens allibera dels ídols, d’allò que ens esclavitza. I n’hi ha tants d’ídols en el món d’avui! El benefici econòmic, l’èxit, el plaer… Potser si els cristians optem radicalment pel criteri de compartir i no de guanyar més, si busquem el servei més que l’èxit, si vivim en el goig del Senyor sense deixar-nos enganyar pels plaers efímers… la nostra fe serà significativa i esdevindrem testimonis d’una esperança que el món d’avui necessita.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXIX de durant l’any / A / 2020

Els primers missioners (1Te 1,1-5b)

Avui que celebrem el Dia Mundial de les Missions, és providencial que la litúrgia ens ofereixi a la segona lectura l’inici de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Es tracta del text més antic del Nou Testament, escrit cap a l’any 51, només uns vint anys després de la Pasqua de Jesucrist, uns vint anys abans de l’evangeli de Marc, que és el primer dels quatre. És, doncs, el text més antic que ens parla de Jesús. ¿I què hi trobem? La salutació d’una petita comunitat missionera (Pau, Silvà i Timoteu) que recorden amb molt de goig l’anunci de l’evangeli que van fer a Tessalònica, en què es van sentir empesos per l’amor de Déu atès que «no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció». I ara aquests mateixos cristians de Tessalònica treballen per propagar la seva fe. L’impuls missioner neix del mandat de Jesús als apòstols i, prenent formes diverses, no s’ha aturat mai des d’aquella primera generació de cristians fins al dia d’avui.

No hem de confondre missió i evangelització amb proselitisme. No es tracta d’augmentar el nombre de batejats amb enganys, falses promeses o manipulacions, sinó del deure moral que tenim de comunicar a tothom una bona notícia d’abast universal, de fer conèixer i estimar la persona de Jesús perquè la seva salvació actuï ja des d’ara sobre tota la humanitat.

No fa gaires dies va venir una persona a demanar-me què s’havia de fer per a batejar dos nens, un de cinc i un altre de tretze anys. El de tretze –va remarcar- es vol batejar però no vol fer la comunió. No m’hauria costat gens dir: miri, vingui tal dia a l’església, els batejarem tots dos i ja estarà fet. Sí, ja estaria fet i molt mal fet. Perquè aquest no és el mandat de Jesús. Això no és anunciar l’evangeli. Primer de tot cal que aquests nens sàpiguen que Déu els estima i que ha enviat el seu Fill Jesús per salvar-nos, cal que desitgin viure tal com Jesús ens ha ensenyat i units a ell. I aleshores rebran els sagraments que segellen la seva vida cristiana. Per això els sagraments sempre van precedits de la catequesi, que és l’anunci de la fe. Només es dona l’excepció del baptisme dels nadons, que l’Església administra quan els pares es comprometen a fer el primer anunci de la fe a casa per mitjà de la vida cristiana en família.

Gairebé dos mil anys ens separen d’aquells primers cristians de Tessalònica. Però podem afirmar que hi estem en comunió perquè ens uneix una mateixa vida teologal: la fe que treballa per propagar-se, la caritat que no es cansa de fer el bé i l’esperança en Jesucrist que ens fa aguantar les adversitats. Aquest és l’ADN dels cristians, el nostre signe d’identitat. Fe, esperança i caritat són els dons de Déu que ens configuren com a cristians. Sense ells no s’entén la vida de cap dels missioners i missioneres que gasten la vida en les perifèries del nostre món global. Amb ells cadascú de nosaltres descobrim que el mandat missioner de Jesús ens toca de ple, que també nosaltres hem de ser transmissors d’aquest missatge de salvació que transforma la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXVI de durant l’any / A / 2020

Maneres de mirar (Fl 2,1-11)

En un partit de futbol hi ha tres maneres de mirar.

La primera és la mirada envers l’equip contrari. Cal estar sempre pendent d’ells per tal d’encertar la manera d’arrabassar-los la pilota o de trobar el seu punt feble i avançar cap a la seva porteria. És la mirada de la rivalitat, de la competència. Perquè puguem guanyar cal fer-los perdre.

La segona és la mirada envers els jugadors del propi equip. Cap jugador, per bo que sigui, pot guanyar tot sol un partit. Per això cal estar atent a la posició dels companys i trobar maneres efectives de combinar amb ells: teva-meva, triangle, rondo, paret, passada en profunditat, centrada… És la mirada del treball cooperatiu, l’harmonia que trobem tant en la interpretació d’una orquestra com en l’execució d’una jugada assajada.

I la tercera mirada? És la de l’àrbitre. Ell no marca gols, no guanya ni perd, però sap que té el poder. Sense ell no es pot jugar, i té la potestat d’invalidar qualsevol acció i de sancionar qualsevol jugador. És la mirada del jutge que, com que vol ser imparcial, procura mantenir-se neutral i sovint degenera en autoritarisme.

Sant Pau diu als cristians de Filips que desitja veure’ls units per uns mateixos sentiments i estimació mútua, unànimes i ben avinguts. En llenguatge esportiu, vol que siguin un equip. «No feu res per rivalitat ni per vanaglòria». La rivalitat cal reservar-la per a l’equip contrari. No hem de buscar rivals dintre de casa, ni en les famílies, ni en l’Església, ni tan sols en el món social, econòmic o polític. El nostre únic rival han de ser aquelles forces que s’oposen a la vinguda del Regne de Déu, que és la plenitud de la humanitat. Forces del mal que existeixen veritablement. I per això no cal que busquem rivals entre aquells amb els quals hem de cooperar. I lluny de nosaltres també la vanaglòria d’aquell que pretén tenir sempre el domini de la situació a tota costa, com escau a l’àrbitre. Nosaltres no hem estat cridats a manar sinó a servir. De jutge veritable només n’hi ha un, que és el Déu misericordiós.

Encara hi ha una quarta manera de mirar: la de l’espectador que s’ho mira tot des de la grada o la tribuna. Pot esbroncar o aplaudir, pot manifestar passió o fredor, però sempre s’ho mira des de fora. Jesús no és així de cap manera. Ell s’ha fet com nosaltres, s’ha abaixat fins al nostre nivell sense voler guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Encara més, s’ha rebaixat fins a l’extrem amb la seva mort en creu. I d’aquesta manera, exalçat de nou per damunt de tot altre nom, ens ha rescatat de l’esclavatge del pecat i de la mort i ens mena vers la participació en la seva glòria. Per això repeteix tan sovint el papa Francesc que no ens podem quedar mirant passar la vida des del balcó, sinó que, a imitació de Jesús, no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans amb les misèries del món, per tal que Jesús s’hi pugui fer present i oferir-li el rescat i la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Diumenge XXV de durant l’any / A / 2020

Pa amb xocolata (Fl 1,20c-24.27a)

Jo soc de l’època que berenàvem pa amb xocolata. Sempre m’ho feia venir bé de manera que la major part de la xocolata es quedés per al final. Ara continuo fent el mateix: primer l’arròs i després les gambes, primer el pollastre i després els escamarlans… Les coses bones es guarden per al final. Així, sabent esperar, s’allarga el gaudi.

Que ningú s’ofengui, però diuen que això és un signe de maduresa. Quan un nadó té gana plora desconsoladament fins que la mare li acosta el pit. Més endavant, però, l’infant aprèn que cal esperar mentre la mare prepara les farinetes. Saber diferir el gaudi demostra control sobre les pròpies decisions i acceptació de la realitat tal com és.

Tenir sentit religiós i de transcendència ens ajuda, en aquest sentit, a créixer en maduresa humana. Si no crec que la meva vida tendeix cap a una meta, que té un sentit que va més enllà de mi mateix, sembla que el més raonable hauria de ser procurar gaudir tant com pugui ara i aquí, que és l’únic que tinc segur: em menjo la xocolata i després ja veurem què passa amb el pa. En canvi, si crec que estic destinat a una vida de plenitud, l’esperança m’ajuda a viure enmig de les dificultats i limitacions del món present.

Això és el que vivia sant Pau: a la presó, en perill de mort, no s’ensorra perquè per a ell viure és Crist. Per això no tem la mort. Al contrari, pensa que li seria un guany perquè el portaria a la trobada definitiva amb Crist, que és incomparablement millor que tot el que podem experimentar en aquest món.

Hi ha qui critica l’esperança cristiana perquè en aquesta expectativa i desig d’una vida millor hi veu un rebuig de la vida present, una evasió de la realitat. Marx parlava de l’opi del poble: una manera de mantenir-nos callats i resignats, suportant les injustícies del sistema, en espera d’una retribució en el més enllà. Podria ser així si no fos perquè el camí que Jesús ens ha ensenyat per arribar a la vida eterna és el manament de l’amor. Per això no podem deixar de mirar al nostre voltant, de tocar de peus a terra i compadir-nos i solidaritzar-nos amb tots els cecs, malalts, famolencs i proscrits que anem trobant pel camí de la vida, tal com va fer Jesús mateix. Pau veu, per això, més necessari continuar la seva vida corporal, pensant que té encara una tasca per acomplir. També nosaltres, mentre som en aquest món, tenim la tasca diària d’estimar el proïsme a la manera de Crist. Aquest és el nostre pa de cada dia, que mengem amb gust mentre esperem la xocolata que tenim preparada en la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies