Endavant les atxes (Mt 28,16-20)
Tres coses em criden l’atenció de l’evangeli d’avui: el punt de partida, la llibertat i la presència.
El punt de partida és Galilea. En una muntanya d’aquella regió és on Jesús convoca els deixebles per acomiadar-se’n. Galilea és el lloc d’origen dels deixebles i de Jesús mateix. Quan eren a Jerusalem els anomenaven galileus, amb un to tirant a despectiu. És, doncs, des de la nostra vida quotidiana, des de les nostres arrels ben planeres, des de les petites misèries que configuren el nostre dia a dia, que Jesús ens convoca i configura. Prou que es veu en tot l’evangeli que Jesús no tria els millors. És ell qui capacita a cadascú per a dur a terme la missió que li encomana. És el seu Esperit que ens transforma. Però nosaltres no hem de renegar de qui som ni hem d’amagar les nostres petiteses. Jesús ja hi compta. Ell ens crida tal com som.
Segon punt: la llibertat que el Senyor dona als deixebles. Diu que alguns, encara en aquell moment del comiat, dubtaren. Però Jesús no els llança cap retret. També els inclou en la missió, malgrat els dubtes. I els envia per tot el món sense especificar cap destí concret. Antigament els pares de família determinaven en gran part el destí de la vida de cadascun dels seus fills. Podem imaginar el cap de casa d’una masia parlant amb la mestressa: el nostre fill Joan serà l’hereu, es quedarà el mas i les terres, la nostra filla Roser es casarà amb l’hereu de can Creus, en Ramon estudiarà per capellà, la Quimeta anirà a les monges, el petit Pep faria bé de quedar-se a casa ajudant l’hereu, i si no que triï algun ofici… En canvi, Jesús no diu: tu aniràs a Egipte, tu a Síria, tu a Mesopotàmia, tu a Grècia, tu a l’Àsia Menor… Els cristians mirem de descobrir la nostra vocació i procurem ser-hi fidels. És així perquè tots som diferents i cadascú de nosaltres hem rebut uns talents que donaran més o menys fruit segons quin sigui l’itinerari de la nostra vida. Per això és important discernir què és el que Déu m’està demanant o suggerint per mitjà dels esdeveniments de la meva vida i de les meves fortaleses, debilitats, preferències i rebuigs. Tanmateix, fins i tot si la meva elecció no és encertada del tot, Déu no em deixa d’estimar. Fins i tot si no soc fidel a la crida que he rebut, no em converteixo en un inútil per al Regne de Déu. Pots haver-te divorciat, pots haver plegat de capellà, però aquí no s’acaba la teva vida cristiana. Déu continua comptant amb tu.
I el tercer punt: la presència. Jesús torna a la dreta de Déu però no ens deixa orfes. Diu l’evangeli que els deixebles se n’anaren a predicar per tot el món i que el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien. El món valora les persones segures de si mateixes, però la nostra seguretat prové del Senyor. Els sagraments són el signe visible de la seva presència en les nostres vides. És ell qui obra per mitjà nostre, és el seu Esperit qui ens empeny, i per això no hem de deixar de donar-li gràcies i d’encomanar-nos a ell. Quan som conscients de tot això, deixem estar els complexos i les covardies i ens convertim en apòstols plens de coratge: no ens quedem més encantats mirant el cel, i endavant les atxes!
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 