Església en sortida, Jesús en sortida (Jn 4,5-42)
La Quaresma és temps de preparació per a la Pasqua. Això li dona un sentit penitencial. Però també és temps de culminar la preparació dels catecúmens que rebran els sagraments de la iniciació cristiana en la vetlla pasqual. S’anomena per a ells el temps de la il·luminació. Avui i els dos propers diumenges els evangelis són més llargs de l’habitual. Són tres grans episodis de la vida de Jesús en què se’ns mostra tot el que rebem per la fe i el baptisme.
¡Quantes coses podem aprendre del diàleg de Jesús amb la samaritana! La pobra tenia tres defectes (diguem-ne així) als ulls dels “bons” jueus: era dona, era samaritana i convivia amb un home després d’haver tingut cinc marits. Però a Jesús li és igual. Ell està disposat a saltar-se qualsevol tabú que impedeixi que el Regne de Déu arribi a tota persona. Per això tocava leprosos i guaria en dissabte, i per això parla avui amb aquesta samaritana. Si dic “Església en sortida” o “anar a les perifèries” pensareu: són coses del papa Francesc. Sí, són expressions seves molt gràfiques, però no fan altra cosa que descriure el comportament de Jesús mateix, que ha de ser també el nostre.
Fixem-nos en la manera que té Jesús de tractar la samaritana. En cap moment la fa sentir inferior. No li diu que és una pecadora ni que està equivocada. No pren, de bon començament, l’actitud del mestre que es disposa a ensenyar. Li demana aigua. Es mostra necessitat, vulnerable. Això sorprèn la dona i evita que es posi a la defensiva. ¡Quantes discussions són en realitat defenses per tal de no mostrar les nostres febleses i inseguretats! La samaritana intueix que Jesús no és com els altres, que no vol jugar amb ella. I per això reconeix davant d’ell el desordre que hi ha en la seva vida i la seva set d’amor veritable, la set d’aigua viva. Per això acaben parlant de Déu i Jesús li revela la seva identitat.
Els deixebles han anat al poble a buscar menjar. El cansament del camí els ha obert la gana, a més de la set. Però Jesús els fa saber que la seva principal urgència, el major desig no és satisfer el seu cos sinó complir la voluntat del Pare, i aquesta no és altra que recollir els fruits d’allò que ha estat sembrat, que és la paraula de Déu, que és l’evangeli. Som deixebles missioners, diu també el papa Francesc. També ho diu Jesús aquí mateix: ens envia a segar allò que ha sembrat Déu mateix en els cors humans.
I per a ser missioners no hem d’esperar a ser perfectes. La samaritana, amb tots els seus defectes i pecats, és la que va a dir a la gent del poble: “Veniu a veure aquest home… ¿No serà el Messies?” Ser missioner no és qüestió de tècniques comunicatives ni de màrqueting. No cal fer un estudi de mercat per a veure què desitja escoltar la gent. Només cal expressar el que Jesús ha fet en mi i convidar la gent a trobar-lo. Ser missioner no és fer proselitisme sinó compartir una experiència que per a mi ha estat important. I deixar que Déu actuï per mitjà del meu senzill testimoni.
Jordi Vila Borràs
Fraternitat de Natzaret 