Diumenge II de durant l’any / A / 2023

Anyell de Déu (Jn 1,29-34)

Recordo que de jovenet, amb les hormones a flor de pell com hem tingut tots en algun moment de la vida, anava passejant amb algun amic i de cop i volta un dels dos interrompia la conversa: Oh, mira quina tia! I l’altre replicava: Què dius, no n’hi ha per tant! No està malament però és massa gran, ja deu tenir vint anys!

Doncs Déu n’hi do l’exclamació i el testimoni que va donar Joan Baptista en veure passar Jesús! L’anomena Fill de Déu, preexistent (abans que jo, ell ja existia), que ha vingut a batejar amb l’Esperit Sant. Joan no sabia qui era, però tota la campanya de baptismes al Jordà l’ha feta perquè ell es manifestés. D’això se’n diu amor a primera vista.

Crida especialment l’atenció la primera frase que Joan dedica a Jesús, l’equivalent al meu “oh, mira quina tia”. La diu el mossèn en cada eucaristia com a invitació a la comunió: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”.

Recordo de fa anys alguna conversa que vaig tenir amb un bon home de Tarragona que ja és mort, marit d’una gran militant d’Acció Catòlica. Era una persona encantadora, però la ment humana és misteriosa i se li havia enquistat una idea fixa que el feia patir i que va voler compartir amb mi. Em va dir: “si el jovent avui no va a missa és per culpa dels capellans, perquè dieu coses que no s’entenen i, si s’entenen, encara pitjor perquè indiquen una gran falta de respecte”. I aleshores em va etzibar: “¿què és això de dir que Jesús és un anyell? L’esteu tractant d’animal, l’esteu insultant!”

Cal saber que un anyell és una cria d’ovella de menys d’un any. Sí, són aquests animals tan blanquets i tovets que de seguida et venen ganes d’abraçar-los. No entenc com és que encara no s’ha posat de moda tenir-los a casa de mascotes.

Els anyells eren importants en la relació dels jueus amb Déu. Era costum entre ells oferir-los en sacrifici per a obtenir el perdó diví dels pecats i les impureses. Segurament aquest acte de culte té un origen en el mecanisme psicològic anomenat projecció de culpa. Si em sento culpable, penso que mereixo ser castigat. Però em fa tanta por que el càstig em destrueixi que projecto la meva culpa en un altre ésser que rebrà el càstig que em correspondria a mi. Així jo podré sobreviure.

El pobre anyell carrega damunt seu les culpes del jueu que l’ofereix en sacrifici, el qual podrà aleshores presentar-se davant Déu sense cap por. D’acord amb aquesta mentalitat, no ens ha d’estranyar gens que Joan Baptista identifiqués Jesús amb l’anyell que carregava damunt seu les culpes de tot el poble per a reconciliar-lo amb Déu.

Per això nosaltres continuem cantant abans de combregar “Anyell de Déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres”. Però convé que ho cantem ben conscients que Jesús ha canviat per sempre la nostra manera de veure Déu. Ell ens ha ensenyat que en Déu no hi ha cap ombra de venjança ni d’instint destructor. Déu no s’irrita ni es venja, i no necessita sacrificis per aplacar la seva ira. Déu és misericòrdia. Ell no vol destruir ningú. L’únic principi de destrucció que hi ha en el món és el nostre pecat, tot allò que ens aparta del pla de Déu, que és tot bondat. Per això Jesús mor en creu, per això s’ofereix en sacrifici: per alliberar-nos no pas de la ira divina sinó de la tendència destructiva que el pecat ens ha inoculat.

Jordi Vila Borràs

Advertisement
By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s