Tots Sants / 2022

La porta del costat (Mc 5,1-12a)

Hi ha persones que, sobretot en l’adolescència, són propenses a idealitzar l’enamorament. S’enamoren d’un príncep blau o d’una dona perfecta que només existeix en els seus somnis. Els nois i les noies reals no els acaben mai de fer el pes, i així acaben quedant-se per a vestir sants.

Saltant a l’extrem contrari, recordo que de jove havia conegut alguna noia de la qual pensava: és més lletja que un pecat, es quedarà soltera tota la vida… i ara és una bona esposa, mare i àvia.

Em sembla que amb la santedat ens passa una cosa semblant a la majoria dels cristians. La idealitzem reservant-la a les figures gairebé mitològiques dels màrtirs de l’antiguitat i a alguns grans personatges genials i irrepetibles. ¿Qui es pot comparar amb sant Francesc d’Assís, sant Tomàs d’Aquino, sant Ignasi de Loiola o santa Teresa de Jesús? Aleshores, com que clarament ningú de nosaltres no arriba a la sola de la sabata d’aquestes obres mestres de Déu, ens conformem amb ser uns senzills cristians d’anar per casa, dels que van complint i prou.

La festa de Tots Sants ens fa obrir els ulls, tocar de peus a terra i adonar-nos que aquesta visió de la santedat és errònia. Jesús parla a la multitud i els comença a dir: Feliços… feliços… Les benaurances ens dibuixen un camí de santedat -o, més ben dit, uns camins de santedat- sorprenents, alternatius, però a l’abast de tothom.

La resta dels dies de l’any l’Església ens convida a venerar sants de primera categoria: ànimes pures, pous de saviesa, models d’abnegació… Però avui ens convida a venerar els sants imperfectes, els que no han destacat en res però que, per la misericòrdia divina, participen ja del banquet del Regne. En paraules del papa Francesc són els sants de la porta del costat.

Aquesta és la santedat real a la qual la immensa majoria dels cristians estem cridats. Només hi ha una Scarlett Johansson o un George Clooney, de manera que, si no vols malgastar tota la vida en somnis impossibles i trobar una parella de carn i ossos, val més que comencis a pensar si no has de fer un cop de cap amb aquella noia de la feina o amb aquell noi que passeja el gos. Doncs bé, germans i germanes, amb la santedat passa el mateix. Potser no acabaràs de dominar mai el mal geni, la mandra o la sensualitat, però això no et priva de plorar amb els que ploren, de ser un modest constructor de pau i de justícia, de reconèixer la teva pobresa i de desitjar l’Esperit del Senyor.

Els sants no ho són mai pels seus propis mèrits sinó per la gràcia de Déu, que els ha fet excel·lir malgrat els defectes de fàbrica que cada un d’ells podia arrossegar. Fins i tot els grans sants tenien els seus defectes. Sant Jeroni era irascible, santa Teresa una mica histèrica, sant Ignasi bastant obsessiu, sant Joan de la Creu propens a la depressió. Però, malgrat aquestes tendències naturals, la gràcia de Déu va obrar en ells fins al punt de convertir-los en paradigmes de maduresa humana i de capacitat d’estimar. No hi ha cap defecte propi que ens faci inútils per a la santedat, encara que només sigui la de la porta del costat.

Jordi Vila Borràs

Advertisement
By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s