Diumenge XXV de durant l’any / C / 2022

Un altre déu (Lc 16,1-13)

Deixeu-me explicar la visió que he tingut d’aquesta paràbola fins fa molt poc. Un administrador és deslleial amb el seu amo i, quan l’enxampen, aprofita les últimes hores a la feina per afavorir uns quants clients i assegurar-se, d’aquesta manera, la continuïtat del seu modus vivendi. Això està mal fet! ¿Com pot ser que Jesús ho aplaudeixi? I aleshores, és clar, ens hem d’afanyar a buscar-hi un sentit figurat i espiritual.

Però hi ha un detall que fa entrar en crisi aquest plantejament. L’administrador té por que, quan el despatxin, quedarà en la misèria. Haurà de captar o de treballar en una feina físicament tan dura que no la podrà suportar. Per tant, això vol dir que no s’ha enriquit a costa de l’amo. S’ha acontentat amb la seva paga, que ara perilla perquè l’amo li ha retirat la confiança. Ara veu que s’ha equivocat. Ell ha administrat els bens de l’amo procurant que n’obtingués el màxim benefici. Ha aconseguit que els clients li deguin una gran quantitat de diners. Ha estat tan lleial amb l’amo que ha estat deslleial amb els clients. I ara ho vol arreglar. Per això els va cridant i els condona part del deute. En altres paraules, els fa una rebaixa del preu pactat prèviament, que era abusiu.

L’administrador ha canviat la seva mirada. Fins ara només havia negociat amb diners. Ara mira les persones i s’adona de les conseqüències de les seves operacions. Aquesta és la prudència que lloa el Senyor.

Aquesta és la prudència que manca en el nostre món pel que fa a l’economia. És clar que les empreses han de tenir beneficis. Si no, no podrien subsistir. El problema és quan s’entra en la dinàmica de la recerca del màxim benefici. El problema és l’adjectiu “màxim”. Perquè, amb aquest objectiu, al final s’hi val tot. Pots despatxar treballadors, pots deixar de donar un bon servei al client… sempre amb l’objectiu de reduir despeses. Aleshores l’empresa pot maximitzar el seu benefici però deixa de beneficiar la societat a la qual es deu.

Això no sol passar en els petits negocis, on l’amo coneix un per un els seus empleats i té tracte directe amb els clients. Però és molt diferent amb les multinacionals i amb les empreses impersonals com són els grans fons d’inversions. Allà només compten els nombres, no les persones.

Els diners són un dels grans invents de la humanitat. Sense ells encara viuríem a l’Edat de Pedra. El problema és que són un invent tan útil que molt fàcilment passen de ser un instrument al nostre servei a esdevenir objecte de culte, la materialització del nostre anhel d’omnipotència i de seguretat. Passa com amb les pantalles dels mòbils i els ordinadors, que ens acaben dominant i xuclant. Qui té diners pensa que ja mai no li faltarà res. Per això els diners es converteixen en un fals déu, en la femta del diable, com deia Giovanni Papini. Cada cop que tenim un bitllet a la mà podríem imaginar el munt de mals desigs i d’històries sòrdides que ha acumulat al llarg de la seva història. Per això Jesús és categòric: no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. Això no significa que no puguem tenir diners, però hem d’estar sempre molt alerta sobre l’ús que en fem i el valor que els donem.

Al llarg del temps m’he adonat que en el sagrament de la confessió hi ha dos grans temes que no apareixen gairebé mai. El primer és el trànsit, com si no fóssim conscients de la responsabilitat moral que assumim quan circulem per la via pública. I l’altre són els diners, com si les nostres butxaques fossin un terreny vedat a Déu nostre Senyor, com si allà hi regnés un altre déu. ¿A qui servim?

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s