Diumenge XXIV de durant l’any / C / 2022

Invitació (Lc 15,1-32)

Aquesta homilia no vol ser cap explicació ni aclariment de res. Em sembla que l’evangeli d’avui és prou clar i explícit i té matèria per a tocar el cor de tothom. Per tant només vull fer una invitació. Siguis qui siguis, fes silenci una estona, rellegeix el text, imagina que Jesús t’està parlant a tu i ves veient amb quin personatge o personatges t’identifiques.

Potser ets un d’aquests que no entres a l’església perquè et penses que això només és per als purs i perfectes i que els negocis bruts o la vida desordenada te n’han tancat les portes: et quedaràs sorprès de veure les ganes que té Jesús de seure a taula amb tu i parlar de tot.

Potser ets d’aquests que es posen les mans a les galtes i obren els ulls amb cara d’escàndol perquè penses que el papa no és prou catòlic, que el mossèn de la teva parròquia no és com hauria de ser, que en tot el món no hi ha un pam de net i que sembla mentida que nostre Senyor no hagi fet baixar encara foc del cel. Un cop hagis llegit el capítol i t’hagis adonat de com era Jesús, segurament hauràs de decidir entre canviar la teva percepció de les coses o canviar de religió.

Potser et sents ovella esgarriada i fill pròdig. La societat en què avui vivim, afectada d’adolescència crònica, ens fa molt fàcil prendre sense pensar decisions molt arriscades de les quals després ens penedim. Constantment ens conviden a ser lliures i a experimentar, a prendre’ns la vida com un joc on cadascú és sobirà per a decidir les seves regles. No som conscients que cada acte humà té conseqüències, i quan ens n’adonem potser ens sembla que és massa tard. La sorpresa és quan algú et ve a buscar al capvespre o corre a abraçar-te en el camí de retorn a casa.

Potser et sents millor que la resta, un ésser privilegiat perquè no has caigut en el parany en què cauen tants d’altres. Has sabut mantenir una línia coherent en la teva vida, no has fet cap bogeria, t’has esforçat a complir amb la família i amb la feina i a ser un element positiu en la societat. I et sap greu no rebre més reconeixement. No t’agrada haver de pagar tants impostos que serveixen per a subvencionar els qui viuen sense treballar. Tampoc t’agrada que el mossèn parli tant dels pobres i no es preocupi de posar aire condicionat a l’església. Potser ets el germà gran del fill pròdig i un dia t’adonaràs de la paciència infinita que el Pare et demostra a tu, que et penses que ja ho saps tot i potser encara no has entès res.

Potser ets un pare o una mare que ja no sap què fer amb els fills. Tant bonica que és la família i tant de mal que fan els trencaments i les divergències! Potser ja ho has provat tot i has perdut l’esperança, però encara desitges que tot sigui diferent. Potser no ets lluny del pare de la paràbola, que mai no dimiteix d’estimar encara que ningú l’entengui.

Potser tots plegats som una mica ovella, moneda, fill petit i fill gran, i tenim la sort que hi ha un pastor que mai no deixa de buscar-nos, una mestressa que mai no deixa d’escombrar, un pare que mai no es cansa d’esperar.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s