Diumenge XXIII de durant l’any / C / 2022

Estimar bé (Lc 14,25-33)

Segur que moltes persones hem tingut aquesta fantasia en algun moment de la vida. Un parent aventurer que no coneixíem ens ha deixat en herència la propietat d’una illa sencera al Mar del Sud, on era considerat per tota la població com el seu príncep. La perspectiva d’una nova vida és molt atractiva, però l’opció que cal fer és també molt exigent: renunciar al món en què has viscut fins ara i emprendre un llarg viatge que no té marxa enrere.

La proposta de vida que Jesús ha vingut a oferir-nos és d’aquest estil. És un regal inesperat i inassolible pel propi esforç. ¿Una illa al Mar del Sud? No, molt més, el Regne de Déu, entrar a formar part de la família reial del Senyor de l’univers. Però alhora demana un gir radical en la vida, un canvi de prioritats: posar-nos en mans de Jesús i deixar-nos guiar pel camí paradoxal de les benaurances, el camí dels que estan disposats a viure en pobresa, a plorar, a posar pau, a no tenir segones intencions, a ser perseguits per la justícia…

La nostra gran temptació sempre és la mateixa. Dir que sí a l’oferta, avisar que ara vaig a prendre possessió de l’illa, professar públicament que soc cristià, catòlic i romà i que crec en Déu i en tot el que ens ensenya la santa Mare Església… i continuar vivint com sempre, guiant-me pels criteris d’aquest món, sense fer mai examen de consciència a la llum de la Paraula de Déu.

Fixem-nos que Jesús, en fer l’opció de viure en aquest món segons els criteris del Regne de Déu que predicava, es va veure abocat a la creu. No hi ha opció pel Regne que no passi per la creu, per encarar-nos a aquest món infectat pel mal, que vol continuar imposant-nos els seus criteris, i assumir-ne les conseqüències. La creu pròpia que ens diu Jesús que hem de carregar no són els sacrificis voluntaris que podem decidir de fer (llevar-se abans per a dedicar temps a la pregària o a ajudar algú, renunciar a algun gust innecessari…), ni són tampoc els dolors i limitacions propis de tota vida humana: amb tot això hi hem de comptar si som una mica madurs. La pròpia creu que compartim amb Jesús són els sofriments no desitjats però assumits pel fet de viure d’acord amb els seus criteris. Aquesta creu pot tenir molts noms: anteposar el benestar de la família al propi èxit professional, esforçar-te per superar una crisi conjugal en comptes d’optar per un canvi de parella, assumir el dret a la vida del fill que has engendrat, negar-te a participar en un negoci clarament immoral com pot ser el de les armes, evitar la difusió de mentides i de difamacions…

Un darrer aclariment. Seguir Jesús i estimar-lo no implica haver de deixar d’estimar la pròpia família i fins i tot la pròpia vida. Al contrari, ens ajuda a estimar tothom i a un mateix més i millor, ens ajuda a estimar com cal. Perquè hi ha amors molt intensos però inadequats. Pares i mares que estimen tant els seus fills que no els deixen créixer i els mantenen dominats o sobreprotegits, fills que estimen tant els pares que no acaben de prendre mai el timó de la pròpia vida, esposos que confonen amor amb gelosia… Quan aprenem a estimar tal com Jesús ens estima, tot es posa al seu lloc. Perquè a vegades no es tracta d’estimar molt sinó d’estimar bé.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s