Diumenge XXII de durant l’any / C / 2022

Primer o darrer, sempre servir (Lc 14,1a.7-14)

El primer lloc, el que anomenem també la presidència, és especialment important en un banquet o en una assemblea. És el lloc de la persona que dirigeix, que pren la paraula i tothom l’escolta, que surt a les fotos. També és normalment el lloc de qui ha hagut de treballar més per tenir-ho tot preparat, aquell a qui es demanaran responsabilitats en cas que alguna cosa no funcioni, sovint és qui paga…

També hi ha una altre lloc important: aquell que es queda prop de la porta per rebre els que van arribant i acomodar-los. Com que és el primer que dona la cara, ha de procurar resoldre els petits problemes que sorgeixin abans no es facin grans i arribin a afectar la resta d’assistents.

Quan un grup fa una excursió o un pelegrinatge, també el primer i el darrer lloc són especialment importants. Qui va al davant fa de guia, decideix quin és el camí a seguir, marca el ritme de la marxa i les aturades. Però també és important aquell que es queda al darrere amb la missió d’atendre els que pateixen algun contratemps i evitar que ningú es quedi despenjat.

En el camí cap a Jerusalem, imaginem Jesús al capdavant, obrint la marxa, mentre que els apòstols el segueixen al darrere intrigant entre ells o rumiant sobre les intencions del Mestre. Però també, quan és envoltat per la multitud, veiem Jesús interessant-se especialment pels malalts, els invàlids, els infants…

Fins i tot a l’últim sopar trobem Jesús ocupant successivament els dos llocs. A taula és ell clarament qui té la paraula i instrueix els deixebles. En instituir l’eucaristia, ell és qui pronuncia la benedicció, parteix el pa i dona l’ordre de menjar-ne i de passar-se la copa. Però tot d’una es posa el davantal per rentar els peus als assistents, i així passa a ocupar clarament el darrer lloc.

Amb les paraules que avui adreça a aquell fariseu, Jesús ens diu clarament que aquest ha de ser sempre el nostre capteniment, tant si ens toca anar al davant com al darrere: no buscar privilegis ni figurar, sinó servir allà on convingui.

I després ens diu que, quan fem un dinar o un sopar, no convidem els amics ni gent rica o important, sinó aquells que no ens podran recompensar. És cert que fer el bé moltes vegades compensa. Tothom qui fa un voluntariat acaba dient que ha rebut més del que ha donat. Però això només funciona quan fas les coses sense buscar compensació. Hi ha gent agraïda a qui dona gust ajudar, però també hi ha gent que no ha après a ser-ne. Hi ha persones ferides, desconfiades, cremades, a qui la vida ha tractat durament, i no hem d’esperar que ens besin la mà quan els oferim ajuda. I potser ells són els qui més la necessiten. Fer el bé sense esperar recompensa és difícil, és exigent. Però és possible quan prenem consciència que la veritable recompensa és la que ja estem rebent de part del Pare, que ens ha fet fills seus per mitjà de Jesús.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s