Diumenge IV de Pasqua / C / 2022

No és qüestió de nombre (Jn 10,27-30)

Del diumenge d’avui en diem el diumenge del Bon Pastor. I d’aquí ve que sigui la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. Sentint això potser molta gent es posa a mirar al cel i pensa: ai sí, això ja no és com abans, necessitem molts capellans perquè falta molta fe.

Deixeu que em posi una mica provocador. Quan era petit, als anys seixanta, recordo les esglésies plenes de gent i rectors i vicaris a cada parròquia. Però no estic segur que hi hagués més fe que ara. Més aviat era un costum social. Si no anaves a missa quedaves marcat. No mostraven gaire fe els homes que aprofitaven el sermó per sortir a fumar a la porta de l’església ni les dones que es passaven tota la missa xerrotejant en veu baixa. Només hi havia una estona de silenci quan l’escolà tocava la campaneta a l’hora de la consagració.

Posaré dos exemples d’extrems oposats. Fa trenta anys vaig anar a Polònia. Una parròquia de ciutat podia tenir dotze capellans. Conseqüència: no hi havia cap catequista laic. Tot ho feien els preveres. Algun dels mossens polonesos que tenim a la nostra arxidiòcesi m’ha dit que ell va decidir marxar del seu país per poder ser rector abans de fer els seixanta anys.

Fa trenta anys també vaig anar al Marroc. Allà, de cada mil habitants, nou-cents noranta nou són musulmans i un cristià. L’actual arquebisbe de Rabat és un salesià criat a Badalona. El papa l’ha fet cardenal. Diu que és feliç al Marroc i que s’hi sent molt lliure de viure la seva fe. Se sent estimat per molts musulmans i és amic de molts marroquins. Encara que els cristians al Marroc siguin molt pocs, i gairebé tots estrangers, són valorats pel testimoni que donen amb les seves obres de caritat envers els més necessitats i amb la seva actitud de bona convivència. L’arquebisbe insisteix que a casa nostra tenim una mena de complex que ens fa viure el cristianisme amb tristor perquè ens sembla que som massa pocs. Diu també que el seu objectiu no és treballar per a l’Església sinó per al Regne de Déu. Ell treballa a l’Església perquè creixi el Regne de Déu. I això ho podem fer sempre, tant si som molts com si som pocs. Però ho hem de fer amb alegria i amb coratge, no amb melangia ni amb cara de vinagre. També diu que a casa nostra l’Església aniria millor si hi hagués la meitat dels capellans que hi ha ara, perquè això ajudaria els fidels a prendre consciència de la seva responsabilitat en la missió comuna de tots els batejats.

Durant uns dies he estat tancat a casa passant la covid-19. Una bona amiga de la parròquia em va dir: cuida’t, mossèn, que sou pocs capellans i heu d’estar tots bons. Em va sortir de contestar-li: no és qüestió de nombre. No demanem al Senyor que hi hagi més capellans ni més persones consagrades. Demanem que els capellans, encara que siguem pocs, siguem pastors bons a imatge del Bon Pastor. I que tots els fidels siguem més conscients de la nostra consagració baptismal. Oh, però haurem de tancar parròquies i altres institucions d’Església! No, si tanquem parròquies i institucions no serà per manca de capellans i de persones consagrades sinó per manca de cristians responsables.

De Bon Pastor només n’hi ha un, i ell ens coneix personalment i sap de què tenim necessitat. Si el seguim de debò, serem un ramat més gran o més petit, però un ramat unit i fecund de treballadors pel Regne. I no mancarà mai algú d’entre nosaltres que faci present de manera sacramental el nostre Cap i Pastor, perquè el seu Esperit no abandona mai l’Església.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s