Diumenge III de Pasqua / C / 2022

Jesús continua ressuscitat (Jn 21,1-19)

Potser molts de nosaltres hem tingut un moment fort de connexió amb Jesús. Amb això vull dir un temps de pregària en què vam sentir una presència especial, o bé uns dies d’exercicis en què ens vam plantejar a fons la nostra vida, o fins i tot una etapa vital en què vam fer una opció radical pel Senyor, sigui en la vida consagrada, en la vida familiar, en el compromís social o en el ministeri al servei de l’Església.

Però en la vida real tot compromís comporta fatiga i a poc a poc es va afeblint. Anar a contracorrent cansa i és més còmode reposar en aigües tranquil·les. Sembla que aquest és el context de l’aparició de Jesús que se’ns narra en l’evangeli d’avui. Els deixebles ja s’han trobat amb el Ressuscitat unes quantes vegades, han passat per la por, l’estupor i l’entusiasme, i deuen pensar que una vida tan moguda no l’aguantaran gaire més temps. Tornen a la feina de sempre, aquell llac on molts d’ells havien conegut Jesús. Però ara ja no és amb ells, fora d’aquelles aparicions escadusseres, i potser és hora de refer les seves vides i tornar a una rutina reconfortant.

Però és justament allà on Jesús se’ls torna a fer trobadís. Allà és on s’adonen que també en les rutines del dia a dia han d’aprendre a reconèixer el Senyor com aquell que els espera a la riba i els convida a un senzill esmorzar de pa i peix a la brasa. I que només amb aquest reconeixement la seva vida serà fecunda.

Jesús no és solament amb nosaltres en els moments de més fervor. També ens acompanya en la rutina i fins i tot en el desinflament. Tots necessitem algun moment fort, però aquests moments són per naturalesa limitats i infreqüents. La Vetlla Pasqual és una celebració magnífica, un recés de cap de setmana pot ser molt intens… però fer vetlla i recés cada dia aviat ens deixaria esgotats. Per això hem d’aprendre a trobar també el Senyor en l’eucaristia més senzilla, en la pregària diària, en la rutina del treball ben fet i en l’esdevenir habitual de la convivència familiar. No hem d’aspirar a la glòria de les grans gestes sinó al petit heroisme de la fidelitat quotidiana.

Em vull entretenir en el diàleg de Jesús amb Pere, perquè la traducció litúrgica no respecta la distinció tan important entre els dos verbs grecs “agapao” (amor de comunió) i “fileo” (amor d’amistat). Perquè s’entengui millor faré el petit joc de substituir Jesús i Pere per un noi i una noia, i crec que així s’entendrà millor el sentit profund del diàleg. Imaginem que la noia diu al noi: m’estimes? I el noi li contesta: Em caus bé. La noia li diu: Aquí tens la clau de casa. El diàleg es repeteix una segona vegada: M’estimes? Em caus bé. Té les claus de casa. I a la tercera la noia canvia la pregunta: Et caic bé? El noi: Tu ho saps tot, ja ho saps que em caus bé. I la noia: Doncs té la clau de casa, perquè fins ara has fet el que has volgut però estic convençuda que a partir d’ara ja no faràs res sense mi. Vine amb mi.

L’amor de comunió és una cosa divina. Jesús comprèn i accepta que el nostre amor humà és més fluix, més limitat. El nostre amor no pot competir amb el seu. Però això no el priva de confiar-nos les riqueses de casa seva i de cridar-nos a compartir la vida amb ell. Quina sensació de privilegi i quin agraïment més gran no li hem de tenir!

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s