Fidels Difunts / 2021

No hi ha difunts per a Déu (Jn 17,24-26)

Per a Déu no hi ha difunts. Hi ha fills que han arribat a casa i s’hi quedaran per sempre.

Quan treballava de professor cada curs hi havia una promoció d’alumnes que s’acomiadava. La festa de fi de curs sempre tenia un punt de nostàlgia: es fa estrany pensar que marxes d’un col·legi on has crescut i has viscut tantes experiències. Però tothom tenia clar que era a punt de començar una nova etapa de creixement, i l’esperava amb il·lusió.

La fe ens ajuda a viure la mort d’aquesta manera. És clar que hem de plorar quan trobem a faltar els nostres éssers estimats, però hem de creure que ells han fet un pas endavant, i que també per a nosaltres, que restem aquí, el millor encara ha d’arribar.

La litúrgia de les exèquies procura ser respectuosa amb el sentiment de les persones més afectades pel dol, però no amaga un caire triomfal. Celebrem la victòria pasqual de la vida sobre la mort.

Hi ha un salm que va repetint aquesta resposta: “quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor”. És tota una provocació parlar d’alegria mentre el difunt és encara de cos present. I tot seguit, abans de proclamar l’evangeli, es canta l’al·leluia, un crit de triomf. La litúrgia suspèn aquest cant durant tot el temps de Quaresma perquè ressoni més fort i vibrant la nit de Pasqua. Però als funerals no se suprimeix. Perquè els funerals són Pasqua, no Quaresma. I, encara, un dels prefacis de difunts acaba dient: “amb els estols dels àngels us cantem joiosos tot dient”…

He de confessar que moltes vegades ometo la paraula “joiosos” per por d’ofendre els qui estan plorant el seu difunt, però de fet el sentiment humà de tristesa per la pèrdua no és contrari a la joia per la vida eterna a la qual creiem que ha arribat el difunt. Puc plorar perquè he perdut una persona estimada i alhora alegrar-me perquè confio que ja és amb Déu.

Déu no vol que es perdi cap dels seus fills. Per això, associant-nos a aquesta voluntat salvadora universal del Senyor, avui preguem per tots els difunts, també per tots aquells que no hem conegut, també per aquells a qui ningú no plora. També ells són germans nostres i confiem trobar-los en el cel.

I una última reflexió. Aquests desconeguts que descobrirem al cel com a germans nostres són els que ara naufraguen en pasteres al Mediterrani, es floreixen anys i anys en camps de refugiats sens futur després d’haver fugit de casa a causa de guerres i persecucions. Són les víctimes de tota mena d’explotació sexual o laboral. Són els malalts a qui ningú no visita i els presos que tothom refusa. Seran els nostres germans al cel: ells ens faran lloc al seu costat. ¿Com hem de tractar-los, ja des d’ara, aquí a la terra?

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s