Diumenge V de Pasqua / B / 2021

Relació personal amb Jesús (Jn 15,1-8)

Malgrat la diversitat de la nostra societat i la ignorància religiosa imperant, encara resta molt arrelada entre nosaltres la idea que som un país catòlic. I crec que això no ajuda gens a la transmissió de la fe a les noves generacions.

Sovint em trobo amb persones que venen a demanar algun sagrament i que, si ens posem a parlar de la vivència de la fe cristiana, diuen alguna cosa així: Jo tinc la meva fe i soc bona persona, no veig cap necessitat d’anar a l’església perquè no m’aporta res.

“Jo tinc la meva fe”. Si els demano quin és el passatge de l’evangeli que més els agrada, acostumen a quedar-se en blanc. La seva fe és tan implícita que no saben dir res de Jesús.

“Jo soc bona persona”, i sovint afegeixen: millor que molts dels hipòcrites que van a missa. És curiosa la imatge estereotipada que molts tenen de nosaltres, els “catòlics practicants”. I afegeixen ben convençuts: per a ser un bon catòlic no cal anar a missa.

No és gens fàcil desfer aquestes idees preconcebudes. Reconec que normalment no ho aconsegueixo. Però, si més no, l’evangeli d’avui ens hauria d’ajudar a ser conscients del que realment significa ser cristià.

Quina imatge tan bonica i tan nostrada, mediterranis com som, la del cep i les sarments! Tant si són naturals com si són empeltades, les sarments reben la força vital per mitjà de la saba que els proporciona el cep, i per això no poden sobreviure si no hi resten ben unides.

Tota la vida cristiana es pot resumir en aquesta expressió: relació personal amb Jesús. Una relació que engloba tres aspectes que impliquen una certa gradació: coneixement, amistat i comunió.

El coneixement és el punt de partida per a la relació amb una persona. I ni tan sols això es dona per part de molts que diuen que són cristians. Ignorar les Escriptures és ignorar el Crist, deia sant Jeroni. ¿Com podem viure units a ell si no sabem qui és, si no sabem què va dir ni què va fer, si no sabem quin sentit té la seva mort en creu ni ens acabem de prendre seriosament la seva resurrecció?

El coneixement pot portar a l’amistat. L’amic o amiga de debò és algú que tenim en compte quan ens organitzem la vida, sigui perquè procurem buscar temps d’estar junts o fins i tot perquè demanem el seu parer a l’hora de prendre decisions importants. Podem tenir aquesta relació amb Jesús per mitjà de la pregària, l’examen de consciència, el discerniment…

I l’amistat arriba a la comunió quan dos amics decideixen unir les seves vides. Ja no es tenen en compte l’un a l’altre, sinó que viuen junts i decideixen junts. Com les sarments unides al cep. És aquí on entenem que no podem ser cristians de debò sense participar de l’eucaristia, que és el mitjà que Jesús mateix ens ha donat per alimentar-nos d’ell i participar de la seva vida. L’Església té tots els defectes que li vulguem trobar, com a realitat humana que és. Però l’Església té Jesús. I sense ella no hi tenim accés.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s