Diumenge II de Pasqua / B / 2021

De la por a la pau (Jn 20,19-31)

Fins a tres vegades apareix a l’evangeli d’avui la salutació del Ressuscitat als deixebles: “Pau a vosaltres”. I així, de cop i volta, passen de la por i la reclusió a una alegria desbordant. S’adonen que Jesús ha vençut l’odi i la mort i ha tornat per infondre’ls el seu Esperit Sant i donar-los el poder de perdonar els pecats. La victòria del Senyor no és un cas particular, sinó que es fa extensiva a tots els que es vinculen a ell. Fins i tot abans de passar per la mort ja comencen a tastar la nova vida i a tenir poder per vèncer el pecat i l’odi que es volien ensenyorir del món.

Cal reconèixer que els cristians no experimentem sempre la pau i el goig que Jesús avui transmet als deixebles. Una pau i un goig que no depenen dels problemes i dificultats que la vida sempre ens depara. Emmalaltim, fracassem i vivim sotmesos com tothom a les males jugades de l’atzar. Però la causa de la nostra alegria és més profunda que tot això. I això hauria d’arribar a modelar el nostre tarannà. No vull dir que hàgim de passar tot el dia saltant i ballant, perquè l’eufòria sempre és passatgera. Penso més aviat en una pau del cor que sempre s’hauria de mantenir, fins i tot en els moments de tristesa o desassossec que ens toca viure a tots. Si la trobem a faltar, no dubtem mai a demanar-la al Senyor, perquè és el primer do que la seva presència ens depara.

¡Quina tendresa em desperta, el fet que el cos del Ressuscitat conservi les cicatrius dels claus i de la llança a les mans i al costat! No hi ha dubte que el seu cos glorificat podria haver restat lliure de qualsevol defecte, més bell i resplendent que el que van poder veure transfigurat dalt la muntanya. Però Jesús va voler conservar les ferides, els senyals del que va patir per nosaltres. Com les persones que es tatuen a la pell el nom de l’estimat o l’estimada, aquestes ferides són la prova del seu amor.

Em ve al pensament aquell paralític que Jesús va curar vora la piscina. “Aixeca’t, carrega’t la llitera i camina”. ¿Per què s’havia de carregar la llitera, si ja no li feia falta? Potser Jesús volia que recordés sempre l’estat en què s’havia trobat perquè pogués valorar millor la gràcia rebuda. És consolador pensar que ressuscitarem cadascú amb la nostra història. Les nostres cicatrius i els nostres errors no s’esvairan, però ja no els viurem com un càstig i una càrrega. Seran el record perenne d’allò que Déu ens ha perdonat, del mal que ens ha curat, del pou d’on ens ha tret. I així fins i tot excitaran encara més el nostre amor. Si ho creiem així ja des d’ara, podem començar a experimentar per endavant la felicitat que el Senyor ens té reservada per a la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s