Epifania del Senyor / 2021

Sortir canviats de la crisi (Mt 2,1-12)

Aquell infant nascut en un pobre pessebre de Betlem no va ser, certament, notícia de primera plana. No hi ha haver cap col·lectiu o plataforma per un habitatge digne que es manifestés a favor seu. Cap mitjà de comunicació va denunciar el fet. Però no va passar desapercebut per als tres savis d’orient que, guiats només per uns vagues indicis, van emprendre el camí fins a Jerusalem i van provocar una veritable crisi política.

De les crisis, repeteix sovint el papa referint-se a l’actual pandèmia, no se’n surt mai igual com s’hi ha entrat. Se’n pot sortir millor o pitjor, en funció de les decisions que es prenguin, però mai igual.

Així va ser amb la crisi provocada per l’infant Jesús en els cercles més influents de Jerusalem. Els sacerdots i els lletrats del poble van emprar tota la seva erudició per advertir que el Messies havia de néixer a Betlem, però no van moure el cul de Jerusalem. Deurien pensar: si és ell, ja ens vindrà a veure. I així es van autodescartar d’aquella història tan crucial que estava succeint a pocs quilòmetres del palau. Herodes, que ja tenia fama de ser un tirà cruel, va pretendre utilitzar la iniciativa d’aquells savis estrangers perquè ells mateixos el portessin fins a l’infant, que ja havia decidit que calia eliminar. Deuria pensar en el seu cor: si Déu vol enviar un Messies, em sembla molt bé, però de cap manera mentre jo sigui el rei. Sabem que, en veure’s frustrat, va decidir que fossin massacrats tots els nadons de Betlem, i així ha passat a la posteritat com un dels grans autors de crims contra la humanitat.

Els savis d’orient, en canvi, van continuar la seva recerca de la llum, i així van arribar fins a Jesús. En oferir-li els seus presents, ben significatius, van rebre d’ell el gran regal d’una alegria immensa, que encara continua escampant-se avui en totes les llars on hi ha algun infant que els espera.

Aquesta història, que sembla un conte en part de terror i en part de fantasia, no va ser escrita per a passar el temps. De fet és tot un repte. La qüestió és: jo, amb qui m’identifico? ¿Quin efecte produeix Jesús en la meva vida? ¿És algú que em deixa indiferent, com els sacerdots i lletrats de Jerusalem? ¿Vull eliminar-lo perquè no em faci nosa en el camí que ja he emprès pel meu compte? ¿O m’arrisco a sortir de la meva zona de confort per a deixar que ell m’ompli de l’alegria immensa que encomana la seva presència?

I no oblidem que la manera com afrontem la “crisi” de la irrupció de Jesús entre nosaltres ens pot donar pistes també sobre com afrontar la crisi de la pandèmia. Com en sortirem? Si només ens preocupa la seguretat i el benestar individual, en sortirem molt pitjor, amb una societat més dividida, egoista i desigual. Si la pandèmia ens ajuda a créixer en la consciència que tots depenem de tots i que no podem salvar-nos sols, farem com aquells savis d’orient: tornarem per un altre camí i no repetirem els mateixos errors de sempre.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s