Diumenge II després de Nadal / 2021

Mirar allò que el món no vol mirar (Jn 1,1-18)

Dintre dels fans de l’esport, entre els quals em situo, hi ha una subclasse que som els enamorats de les estadístiques i de la història. No en tenim prou de gaudir amb el partit en directe sinó que ens agrada rememorar les proeses passades.

Una de les curiositats que ens agrada són les xifres rodones. Qui va marcar el gol 1000 del Barça a la lliga? I el 2000? Amb el temps, ningú no recorda el gol 999 o el 1001, tot i que tenen el mateix valor. Ens quedem amb l’anècdota de la xifra rodona.

A vegades, però, hi ha anècdotes que esdevenen categories. Messi va marcar el gol 5000 i ell mateix va marcar també el gol 6000. Això no és pura xamba, perquè resulta que en aquell interval n’havia marcat 338 més. Tenia molts números, doncs, per a ser l’autor d’aquests dos gols històrics.

L’evangeli d’avui ens convida també a viure el Nadal d’una altra manera, passant d’anècdota a categoria. Perquè davant de l’escena del naixement de Jesús al pessebre i tots els esdeveniments que el van envoltar, correm el perill de quedar-nos en l’aspecte pintoresc o en la sensibleria. A la gent de ciutat que no ha trepitjat mai un corral ni ha entrat a la cort d’una casa de pagès li pot semblar, fins i tot, que ha de ser molt guai això de donar a llum i alletar un nadó entre un bou, una mula i munts de palla. La gent més conscient del que això suposa potser es lamentarà que aquella pobra família hagi tingut la mala sort de trobar-se en aquella situació inesperada.

Però no. El pròleg de l’evangeli de Joan ens fa adonar que aquell pobre infant és la Paraula de Déu que s’ha fet home, el Fill de Déu que ha vingut a plantar entre nosaltres el seu tabernacle. I que res del que li passa no és en va ni fruit del pur atzar. «Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Jesús va patir el rebuig des del moment de néixer fins al de la mort en creu. No va ser casualitat. «Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». L’evangelista Joan ens convida, doncs, a una mística d’ulls oberts. Si volem contemplar Déu, busquem-lo entre aquells que el món no reconeix ni acull. Mística d’ulls oberts i de misericòrdia.

Misericòrdia vol dir posar el cor en allò que el món considera miserable, vulgar, indigne. L’exemple vivent de la misericòrdia és el bon samarità que s’atura a socórrer l’home abatut a la vora del camí, mentre que el sacerdot i el levita passen de llarg. Ell va saber veure el seu proïsme en aquella desferra humana. El pròleg de Joan va encara més enllà. En aquell infant tremolós i desvalgut hi ha molt més que algú que hem de socórrer: «hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat». La glòria de Déu embolicada en uns humils bolquers. Per això no ens ha d’estranyar que, a l’hora del judici final, el Senyor s’identifiqui amb el famolenc, el malalt, el foraster i el presoner.

Que la contemplació nadalenca de l’Infant ens ensenyi a buscar Déu d’una altra manera. El trobarem quan obrim els ulls i ens atrevim a mirar allò que el món no vol mirar.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s