Santa Maria, Mare de Déu / 2021

Per fi s’ha acabat (Lc 2,16-21)

En sentir tocar les dotze campanades, molts haurem pensat: per fi s’ha acabat el 2020! I abriguem l’esperança i ens desitgem que el 2021 sigui millor. A hores d’ara no sabem res d’aquest nou any que comença. El futur no està escrit. Els cristians creiem que al final Déu ho serà tot en tots, però no coneixem les etapes del camí que porten vers aquesta meta.

El futur no està escrit i només en part depèn de nosaltres. L’únic que depèn de nosaltres és la manera com vivim el present, i els pastors de l’evangeli d’avui, juntament amb Maria, ens donen unes pistes ben suggestives.

L’escena comença amb els pastors que caminen. Van cap a Betlem. Primera pista: no quedar-nos quiets i saber cap on anem. Un gran engany de la societat actual és pensar que no cal anar enlloc, no es pot perseguir cap objectiu, perquè no es pot canviar el món en què vivim. Tu només consumeix. I ni per a això cal que et belluguis. Demana el que vulguis i t’ho portaran a casa. Els pastors van anar cap a Betlem. Cap on volem anar nosaltres? Volem de debò una societat més humana, més justa, més pacífica? Comencem a caminar!

Quan arriben a Betlem, els pastors veuen l’escena amb els propis ulls. Ulls oberts. Tots parlem de les coses que ens expliquen sense haver-les vist, ens deixem bombardejar pels missatges que ens arriben dels mitjans de comunicació i de les xarxes omnipresents. I ens acostumem a jutjar les coses tal com ens les expliquen i no a partir de la pròpia mirada. Ens fan veure les coses com volen i ens van carregant cada cop més d’ideologies de tota mena. Que Déu ens doni la mirada neta dels pastors, una mirada des del cor.

I aleshores els pastors es posen a contar a tothom el que han vist d’aquell infant. I així deixen de ser espectadors passius i es tornen protagonistes. Des de la seva pobresa contribueixen a escampar la bona notícia que han rebut. Així també nosaltres. Ja ho sabem que no podem canviar el món. Només se’ns demana que donem testimoni d’ aquell que ha vingut a canviar-lo.

I allà enmig, com si no fes res, Maria. Ella conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Mentre feia, és clar, les mil coses que ha de fer qualsevol mare d’un nadó, com alletar l’infant i rentar-li els bolquers. Per a Maria era el moment de la rutina enfeinada, no ens penséssim pas que l’arcàngel Gabriel anés a visitar-la cada dia. Però era també el moment de guardar en el cor el misteri d’aquell infant que Déu li havia confiat. Que no ens falti tampoc a nosaltres la vida interior, el diàleg silenciós amb Déu per tal d’anar esbrinant els signes dels temps en les nostres vides, els petits senyals de pista que Déu ens va deixant, que potser de bell antuvi no entenem però que abans o després aniran cobrant sentit.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s