Sagrada Família / B / 2020

Vida de família (Lc 2,22-40)

Si ens fixem només en el principi i en el final del text de l’evangeli d’avui, sembla que no hi passa res d’especial.

Una parella jueva presenta el seu fill primogènit al temple de Jerusalem, tal com manava la Llei de Moisès. Una parella pobra, perquè fa l’ofrena més senzilla, un parell de tórtores o de colomins, perquè no podien pagar un anyell. Després se’n tornen al seu poble de Natzaret, un poble sense història, on l’infant va creixent.

Però entremig passen coses extraordinàries. Allà al temple, un ancià mogut per l’Esperit profetitza que ha vist el Salvador i ja pot morir en pau. I una viuda piadosa, experta en dejunis i oracions, es converteix en pregonera joiosa de la vinguda d’aquell infant. L’ancià espiritual i la viuda perseverant van copsar l’invisible i van proclamar la grandesa i la bondat de Déu present en aquella escena tan banal per a la resta de la gent, que no veia res d’especial en aquell fet que es repetia molts cops cada dia.

Així és la vida de família, no? Rutina de petites coses que al final no valorem perquè ens semblen banals: tenir cura de la neteja i de l’alimentació, posar la roba a punt, quadrar els horaris de l’escola, de la feina i de totes les altres activitats, els deures dels infants, la compra, les visites al metge… i buscar una estona de tant en tant per estar junts i mirar de passar-ho bé. No és fàcil i sembla tan normal.

Jesús va viure això amb Josep i amb Maria fins que, en arribar a l’edat adulta, va emprendre el vol. Si Jesús va viure totes les etapes de la infància i va dedicar la major part, un noranta per cent de la seva vida, a la vida en un entorn familiar, això vol dir quelcom. Vol dir que la vida ordinària ha estat santificada, que la seva aparent banalitat amaga un misteri de valor extraordinari.

Tenim tendència a pensar que el bon cristià és el que resa molt i no falla mai a missa, o el que es compromet en algun voluntariat o en una tasca de l’ambit públic. ¿I no valorem com a bon cristià el que procura viure la seva vida familiar a l’estil de la família de Natzaret? ¡Quant heroisme i quanta abnegació s’amaguen sovint entre les quatre parets d’una casa! ¡Quant d’esforç per fer feliços els altres, per estimar-se i honorar-se en les alegries i en les penes, en la salut i en la malaltia! Per a la major part de la humanitat, la família és la gran escola i la palestra de l’amor.

Que la Sagrada Família beneeixi les nostres famílies, que les beneeixi tal com són, amb les seves pobreses, defectes i ferides. Segurament Jesús desitja que les famílies del nostre temps, febles i masegades, rebin més consol i carícies que no pas lliçons.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s