Diumenge XXIX de durant l’any / A / 2020

Els primers missioners (1Te 1,1-5b)

Avui que celebrem el Dia Mundial de les Missions, és providencial que la litúrgia ens ofereixi a la segona lectura l’inici de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Es tracta del text més antic del Nou Testament, escrit cap a l’any 51, només uns vint anys després de la Pasqua de Jesucrist, uns vint anys abans de l’evangeli de Marc, que és el primer dels quatre. És, doncs, el text més antic que ens parla de Jesús. ¿I què hi trobem? La salutació d’una petita comunitat missionera (Pau, Silvà i Timoteu) que recorden amb molt de goig l’anunci de l’evangeli que van fer a Tessalònica, en què es van sentir empesos per l’amor de Déu atès que «no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció». I ara aquests mateixos cristians de Tessalònica treballen per propagar la seva fe. L’impuls missioner neix del mandat de Jesús als apòstols i, prenent formes diverses, no s’ha aturat mai des d’aquella primera generació de cristians fins al dia d’avui.

No hem de confondre missió i evangelització amb proselitisme. No es tracta d’augmentar el nombre de batejats amb enganys, falses promeses o manipulacions, sinó del deure moral que tenim de comunicar a tothom una bona notícia d’abast universal, de fer conèixer i estimar la persona de Jesús perquè la seva salvació actuï ja des d’ara sobre tota la humanitat.

No fa gaires dies va venir una persona a demanar-me què s’havia de fer per a batejar dos nens, un de cinc i un altre de tretze anys. El de tretze –va remarcar- es vol batejar però no vol fer la comunió. No m’hauria costat gens dir: miri, vingui tal dia a l’església, els batejarem tots dos i ja estarà fet. Sí, ja estaria fet i molt mal fet. Perquè aquest no és el mandat de Jesús. Això no és anunciar l’evangeli. Primer de tot cal que aquests nens sàpiguen que Déu els estima i que ha enviat el seu Fill Jesús per salvar-nos, cal que desitgin viure tal com Jesús ens ha ensenyat i units a ell. I aleshores rebran els sagraments que segellen la seva vida cristiana. Per això els sagraments sempre van precedits de la catequesi, que és l’anunci de la fe. Només es dona l’excepció del baptisme dels nadons, que l’Església administra quan els pares es comprometen a fer el primer anunci de la fe a casa per mitjà de la vida cristiana en família.

Gairebé dos mil anys ens separen d’aquells primers cristians de Tessalònica. Però podem afirmar que hi estem en comunió perquè ens uneix una mateixa vida teologal: la fe que treballa per propagar-se, la caritat que no es cansa de fer el bé i l’esperança en Jesucrist que ens fa aguantar les adversitats. Aquest és l’ADN dels cristians, el nostre signe d’identitat. Fe, esperança i caritat són els dons de Déu que ens configuren com a cristians. Sense ells no s’entén la vida de cap dels missioners i missioneres que gasten la vida en les perifèries del nostre món global. Amb ells cadascú de nosaltres descobrim que el mandat missioner de Jesús ens toca de ple, que també nosaltres hem de ser transmissors d’aquest missatge de salvació que transforma la vida.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s