Diumenge XVIII de durant l’any / A / 2020

El carter enamorat (Rm 8,35.37-39)

Repartir cartes no és la pitjor feina del món, però tampoc no és la millor. Els primers dies és difícil. Les equivocacions són freqüents perquè moltes cartes tenen adreces incorrectes o incompletes i només arriben a destí gràcies a la perícia dels benemèrits carters. Dia rere dia el carter va memoritzant els noms de les persones i de tota mena de locals. Ja no li cal l’esforç i la concentració dels primers dies. Fins que, a poc a poc, la rutina se’l va menjant. Li sembla que ha entrat en una mena de bucle inacabable, i de nit no descansa perquè somia que recorre una i altra vegada el mateix circuit tancat dels carrers que té assignats.

Així patia la seva feina un de tants carters fins que, en la seva ronda habitual, es va creuar amb una noia que el va captivar a primer cop d’ull. Des d’aquell dia el carter feia la ruta amb el desig de tornar-la a trobar. Fins que va arribar el gran moment. Va trucar a un portal per lliurar una carta certificada, i el cor li va fer un salt quan va veure que era ella la destinatària de la tramesa.

D’aleshores ençà ell s’ho va fer anar bé perquè la noia no deixés de rebre correspondència. Primer una senzilla postal, després alguna carta ordinària, i més endavant cartes urgents, trameses certificades, paquets exprés… La noia rebia tota aquella correspondència amb els ulls lluents i un somriure encisador als llavis, i ben aviat també el carter va començar a rebre en mà cartetes perfumades que la noia li lliurava.

Ja us podeu imaginar que el carter se sentia afortunat de tenir la millor feina del món. Li era igual la pluja, el fred, la xafogor o les obres dels carrers que l’obligaven a allargar el recorregut. Res d’això no impedia que anés cada dia a buscar la seva estimada sentint-se l’home més feliç del món.

Això és un conte, però hi ha persones que tenim el goig de viure una realitat que s’hi assembla. En la vida hi ha dies de tots colors. Hi ha coses boniques, però també hi ha fracassos, malalties, contratemps, i la maleïda rutina que ens ho fa veure tot de color gris. A no ser que ens trobem amb aquell que dona sentit i valor a l’esforç de cada dia, aquell que ens estima tant que res no ens pot separar del seu amor. Aleshores ni els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, ni els perills o la mort sagnant ens poden separar d’allò que realment ens importa i dona sentit a les nostres vides, que és viure prop de Déu, que en Jesucrist ha demostrat com ens estima. Com va dir el papa Benet, «hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva». Un horitzó de joia i de plenitud vers el qual val la pena orientar la vida amb tota decisió, deixant enrere tot el que ens pugui fer nosa. Una joia i una plenitud que només són possibles quan el trobament es fa amb el mateix Amor.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s