Diumenge XVII de durant l’any / A / 2020

De què vas per la vida? (Mt 13,44-52)

Em fa la impressió que, parlant en general, als que dominen el món des del punt de vista econòmic i polític no els interessa que pensem gaire. Ells ja pensen per nosaltres, i els convé que anem seguint el corrent, com el famós Vicente que va “donde va la gente”.

Tot i així, la vida ens porta de tant en tant alguns moments crítics que ens poden ajudar a obrir els ulls i a pensar per nosaltres mateixos. Hi ha persones que, en patir un accident, s’han sentit molt a prop de la mort. Diuen que els ha passat tota la vida per davant en qüestió de segons i que s’han adonat de moltes coses. Ja no han tornat a ser els mateixos d’abans.

Podríem fer la prova, estalviant-nos el tràngol de l’accident. Imaginem que la nostra vida es converteix en una pel·lícula molt breu, de la durada d’un espot publicitari. Què hi veuríem? Quina frase ens definiria? Algú que ha anat per la vida de supervivent… un que ha esquivat molts obstacles… un que ha mirat de passar-s’ho molt bé… un que ha volgut que parlessin d’ell… un que ha volgut ser el centre… un que no ha volgut molestar… un que va despistat i encara no sap què vol…?

Sant Pau fa aquest exercici davant dels cristians de Roma, i resumeix en dues frases la vida de tot ésser humà: un que ha estat estimat per Déu d’abans que existís… un destinat a ser imatge viva del Fill de Déu.

Viure conscients d’aquestes dues realitats és el més emocionant i estimulant que podem experimentar. Saber que existim perquè hem estat estimats des de sempre per Déu, saber que la nostra vida no és fruit de l’atzar ni un error del destí. Soc aquí perquè Déu ha volgut que hi sigui. I saber també que la meva vida té un objectiu fora mida. No visc per passar-ho bé, per sobreviure o perquè no em molestin. Visc per arribar a ser imatge del Fill de Déu, visc per a identificar-me amb Jesús.

Els catòlics a vegades ens amoïnem per la manca de vocacions. Ens preguntem qui dirà missa d’aquí a uns quants anys. És que Déu no crida els joves avui dia? Sant Pau ens dona una resposta. Déu no crida uns quants joves perquè siguin capellans. Déu ens crida a tots des d’abans que existim i fins que arribem a la plenitud de vida: “ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Dit en altres paraules: ell ens regala la vida, ens dona una missió en la vida, ens perdona les marrades i els errors, i finalment ens concedirà que participem de la seva glòria.

Els cristians som els que hem pres consciència de la crida de Déu en les nostres vides. Si és així, no mancaran mai entre nosaltres les vocacions, perquè cadascú té la seva. Agraïm-la i posem-la en pràctica, segurs que “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s