Diumenge XVI de durant l’any / A / 2020

Pregar i gemegar (Mt 13,24-43)

La meva germana és vuit anys més petita que jo, i per això quan érem infants jo tenia molt interioritzat el paper de germà gran. Quan ella encara no parlava, jo havia après bastant bé a interpretar els seus plors i gemecs. Només de sentir-la endevinava sovint si tenia gana, si estava cansada, si s’havia de canviar o si passava alguna cosa alarmant.

Avui a la segona lectura sant Pau ens diu que nosaltres, quan preguem, som com uns nadons que només saben gemegar, i que sort en tenim que l’Esperit sap prou bé quin és el nostre deler i allò que necessitem.

La pregària cristiana és molt diferent de la meditació oriental o del ioga. No busquem el silenci, la calma interior o l’harmonia amb l’univers, sinó la comunicació amb Déu, que ens ha creat i que ens ha destinat a participar del seu amor. Certament, anem tan accelerats per la vida que sovint ens farà falta un temps de silenci i de relaxació, si volem posar-nos a pregar seriosament. Però això són només els prolegòmens. M’atreveixo a dir que, si ens trobem massa tranquils quan acabem la pregària, és que no hem pregat de debò. Perquè la trobada amb Déu sempre trasbalsa: ens fa sentir molt estimats però alhora molt indignes i necessitats de canviar coses en les nostres vides. I, sobretot, ens fa sentir enviats a ser instruments de l’amor de Déu envers els altres.

Pregar no és gens plàcid ni gens avorrit. Pregar és l’esforç, que dura tota la vida, d’aprendre el llenguatge de Déu. Quan, de petit, em feien resar el rosari, a la cinquena o sisena avemaria ja m’avorria. No entenia per què calia repetir tantes vegades el mateix. Ara entenc que la pregària repetitiva ens ajuda moltes vegades a centrar l’atenció, a mantenir una consciència de pregària malgrat les distraccions que sempre ens assetgen.

Però Déu no necessita de cap manera que li repetim parenostres i avemaries sense parar, ni la repetició constant ens farà més sants. Tots sabem el parenostre de memòria i, si som una mica piadosos, l’haurem resat un nombre incomptable de vegades. Però jo crec que, només que el reséssim de debò un cop a la vida, ja seríem sants. Perquè, si demano a Déu que es faci la seva voluntat a la terra com en el cel, de seguida m’he de preguntar quina és la voluntat de Déu en la meva vida, i segur que la meva existència canviarà radicalment. I quan demano a Déu el pa de cada dia m’estic comprometent a confiar per damunt de tot en la seva providència. I quan li demano que em perdoni tal com jo perdono els meus deutors, ja som al cap del carrer. No fa gaire llegia en algun lloc la confessió pública d’un banquer que deia que, quan resava el parenostre, sempre se saltava aquesta petició.

Una cosa és resar el parenostre com un lloro i una altra de molt diferent és viure’l. I d’això es tracta. Aprendre a viure com a fills de Déu no és fàcil però és el nostre destí, és el que Déu espera de nosaltres. Intentar resar ja és molt, és tot el que l’Esperit necessita per tal de començar a gemegar per nosaltres davant del Pare. Hi havia algú que deia: jo no sé cap pregària, però quan vaig a l’església m’assec davant la creu, o davant del sagrari, i el miro, i sé que ell em mira. No cal res més.

Jordi Vila Borràs

By jordivilaborras Posted in Homilies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s