Diumenge XXIII de durant l’any / A / 2017

Protocol per a conflictes (Mt 18,15-20)

En tot grup humà hi ha problemes, també dintre de l’Església. El jull sempre serà entre nosaltres fins que no arribi l’hora de la sega. Per això Jesús va voler advertir i alliçonar els deixebles sobre la manera de resoldre els conflictes en comunitat. Unes indiciacions pensades per a les comunitats cristianes però molt útils per a qualsevol grup humà: una família, una colla d’amics, una empresa, una associació…

Primer de tot: cal ficar-s’hi. No s’hi val allò tan insolidari de “no és el meu problema, ja s’ho farà”. Però cal ficar-s’hi amb una gran delicadesa, sense murmurar, sense difamar. L’objectiu és corregir el problema, no escampar-lo. Per això cal parlar-ne primer en privat, i només si cal recórrer progressivament a instàncies més públiques i oficials, per dir-ho així. Només en darrer terme cal comunicar-ho a la comunitat reunida.

I si no es troba la solució? I si el mal no té remei? Què farem? Cridarem? Insultarem? Castigarem? No, simplement considerarem aquella persona com un pagà o un publicà, és a dir, algú que no forma part de la nostra comunitat. El càstig màxim és l’expulsió. Però, com a pagà o publicà, aquella persona continuarà essent mereixedora de respecte. No som pas una secta violenta que maltracta els allunyats.

Jesús ens fa una reflexió important: tot allò que lliguem o deslliguem a la terra queda lligat o deslligat al cel. És una crida a la responsabilitat i a la misericòrdia. No podem apartar lleugerament de la comunitat a qui sigui, sinó que hem d’obrar amb la mateixa actitud inclusiva i acollidora que va tenir Jesús entre nosaltres, si volem ser mereixedors de la confiança que ens ha concedit.

I acaba amb una altra afirmació que sembla deslligada, però que penso que té tot el sentit posar-la on és: la força de la pregària en comunitat, que fa present Jesús entre nosaltres. Quan ja no hi ha res a fer, quan s’ha arribat a un trencament, encara podem i hem de fer una cosa: pregar. La pregària restaura la comunió perduda i ens esponja el cor perquè puguem estimar i perdonar les ferides que s’hagin pogut produir.

Jordi Vila Borràs

Anuncis
By jordivilaborras Posted in Homilies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s